Un dels meus baixistes preferits abans de conèixer Jaco Pastorius o Tony Levin, era l’Stanley Clarke. Tenia un so i una personalitat amb el baix que m’encantaven. Crec que va obrir una porta als baixistes en prendre un paper dominant dins el grup. També me n’agradaven d’altres aleshores, com el Wetton de King Crimson, el Percy Jones o fins i tot el Crzukay, que no era un bon baixista, però m’encantava. En Clarke aquell moment ja havia tret el seu àlbum ‘School Days’, del qual la cançó que li donava títol va ser un gran èxit d’aquells anys, tot i ser de jazz-rock. Crec que això va ajudar que hi pogués anar, el jazz era cultura, i no em podien dir que no. Al concert de Terrassa van fer-ne una versió llarguíssima , amb molta improvisació pel mig. Recordo que l’Antonio es va enamorar del batera. La veritat és que duia una banda de super músics i t’ho passaves bé mirant-ne qualsevol, com passava en els grups de jazz.
No hay comentarios:
Publicar un comentario