Ens vem quedar en silenci sota l’ombra agradable d’aquell arbre. Les
branques més altes semblaven uniformades amb les fulles a punt de caure. Jo
estenia els palmells amb la idea d’entomar-les. Però el vent que travessava la
pols se les enduia fent una música d’acompanyament. I jo restava sola, com un
tros de gel observant sempre el mateix, amb els ulls mig aclucats per apaivagar
la brillantor del sol.
Vaig mirar cap al saborós soroll somort que arribava des del bosc,
estroncat de cop pels crits dels infants que hi passejaven. Tenia confiança de
veure-ho unes quantes vegades més. Però per a ell aquesta història ja no es
repetiria.
No hi havia temps per res. Notava la seva mirada. Podia semblar que es
preocupava per mi, però això era una cosa que jo no havia sentit mai en ningú a
qui hagués conegut.
Ell m’agradava, assegut al costat d’aquell riuet, però la veritat és que no
teníem cap relació directa. Li mirava el lòbul de l’orella mentre m’explicava
perquè havia arribat fins aquell punt. Jo estava una mica necessitada de
distracció i per primera vegada parlava amb algú que no coneixia. Ell va
somriure quan ho va saber. Devia tenir uns setanta anys i semblava que no
tingués por de res. Suposo que per això encara no havia marxat del meu costat.
Jo no sóc una persona fàcil de conviure. Però ell va donar un cop d’ull al meu
interior i va veure que no li causaria cap molèstia, que no hi hauria cap
compromís absolut. No estava malament. I es va adormir.
Feia la mateixa olor que el silenci. Jo m’imaginava que tot aniria bé, i
parlava sola mentre els núvols s’esquinçaven formant detalls que he oblidat.
Ell va notar alguna cosa, però què podia fer jo? Era impossible esperar que el
cel ens protegís. Tot s’espatlla. Però encara podíem fer l’amor fins a
desaparèixer. Ens vem mirar com en un record tallat per papallones, com si es
tractés d’una feble imatge clavada al sostre mentre el sol formava un cercle
que s’empassava l’home cap a un racó buit, molt lluny d’allà, gairebé descolorit.
No tenia ni idea que visquéssim la mateixa història ni que fóssim tan a la
vora.
De sobte es va aixecar, enmig d’aquella natura, com si hagués sentit un
crit d’emergència, oblidant el que havia passat i tota la seva posterior
ansietat. I va desaparèixer sense dir res. Aleshores, jo vaig defugir qualsevol
pensament que no fos cap altra possibilitat que la seva pròpia decisió.
Diria que llavors vaig adonar-me que encara tenia els palmells oberts i que
eren plens de fulles mortes.
Dedicat a Keith Emerson en el dia de la seva mort. In Memoriam with Love..
