Text 46

 Sigui quin sigui el motiu, brollava el terror, de la mateixa manera que aquell poder malèfic s'havia quedat ben afermat al boc del cabró. 

Text 45

 De vegades es dedicava a arreplegar sacs de cendra per escoltar precisament el no-res, temorós del pitjor, mentre el temps avançava com una sargantana. 

Text 44 (Sant Jordi, 42è dia de confinament)

Un gest, gairebé una carícia, li va donar vida aquell vespre. La mateixa sensació que tants secrets guerxats l'havien ensorrat antigament. Les paraules li ressonaven a les orelles com part d'alguna cosa sospitosa, però d'una bellesa difícil d'esborrar.
Si s'hagués resignat a les mentides, no sentiria aquell moviment accelerat cap a una mort imminent. Li era força desagradable intentar esbrinar el misteri, havia passat molt de temps i ell sempre anava equivocat.

text 43 (34è dia de Confinament)

Un huracà va fer fugir, en certa mesura, els tràfecs dels pobres, els talls de la llum, les velles clavegueres, el glaç del terror...

Durant un temps de foscos presagis, pragmàtics i mal parits, la convicció ha estat dividida, sotmetent-se al malson d'aquesta realitat.

El judici d'intimitat, la senzilla raó per la qual hi ha un sol lloc al món que dóna nom a gent estranya,  la cínica defensa que el fi justifica els mitjans... 

Mai no baixen l'aguait aquells intel·lectuals en aparença que haurien hagut d'entendre el somriure dels qui emprenen una cursa particular de falses expectatives. 

Una situació incòmoda. Uns casos concrets de silenci i de negació. Tot empitjora per moments. Ningú no pot assegurar el seu futur. Hem arribat fins aquí.

I sense haver de justificar res als ulls del món ens diagnostiquen un punt d'equidistància entre les nostres vides, amb la tensió acumulada de tantes accions delictives. 

Com gosen?

Parmi la mort

Toujours rien

Quoi faire?

Tout est sur la même place

comme son visage sur la glace

Pour nous,

les sièges craquent

après les soubresauts

d'un bon sauvage

Qu'est-ce qu'il y a du vrai

dans tout ça?

Les mains pleines de meurtres

Je puis le dire sans me vanter

Je peux parler de tout mon coeur

J'ai toutes les marques de la frayeur

Je soufre ce goût affreux

Et tout cela est inutile,

comme le mouvement de sa figure dans la glace

Tu le sais bien

Le bonheur n'est pas tout

ne l'oubliais pas

Mais ce n'est pas ce que nous aimons

La raison est difficile

celle te donne seulement le desir

de chercher et comprendre

Le bel amour n'est pas une plaisanterie.

Rejoignez, les hommes,

pendant qu'il en est temps!

In memoriam Francesc Puertas (2 d'abril de 2020)

al meu voltant s'esquerden

cors inflats

desmesuradament

no pots riure més fort

els músics decoren l'orquestra

amb un gest sinuós

tot cau lentament

com un somriure despentinat

m'enfilo per l'escala

no dormo prou

enmig dels teus cabells

no vull això!

tot es torna petit

aspiro profundament

Text 42 - Homenatge al Víctor Nubla ( a partir de "Los hechos Pérez" de Víctor Nubla y Juan Crek)

Centenares de gemadianos despedidos de sus asientos intercambiaban pequeñas magias atrayendo flotos geométricos. Luego se alejaron en vuelo grácil procurando que el viento no profiriera un chillido reparador en los bruñidos generadores  típicos del brosco.

Comienza la cuenta atrás.

Enhorabuena!

In memoriam Víctor Nubla (31 de març de 2020)

La vida..

 més misteriosa que mai

les mirades s'ennuvolen

la invisibilitat de les lletres

la pintura escrostonada

Invocarem les qüestions

ara sota reixes

dins de caixes fortes

dins l'espai de l'amor

L'humà s'inventà la mort

i augmentà la bellesa

Una manera de trobar-nos

un punt en l'horitzó

una llum

unes veus

una impressió 

una prohibició

El domini dels déus

el trànsit del temps

 un altre món

una zona allunyada

...

i silenciosa.

Text 41 (18è dia de confinament)

Les coses ara són així

Ningú no es comporta com sempre

bosses de plàstic

me n'aparto una mica

ho mostro als altres

Estranys ens miren

no saben quan tornarem

Tancats en capses blanques

sota la penombra

sense dir res

un dèbil gest

un whisky

un imprevist

La mort sempre presumeix

és molt excèntrica

Pobre món!

Teràpia Especial (11è dia de confinament)

El món s'ha detingut

jo també

Arrenco les sobres

d'aquesta casa

Som sincers

En sé molt de fugir

tinc la mirada clavada

Què diferent seria tot!

T'importa esperar?

Sortirem per la finestra

ens penjarem a la barana

no està tan malament

és com un somni de "matinada"

una teràpia especial.

Text 38

La prometedora manera de acertar una expresión contraria podía hacerle sentir escéptico. 
El desorden no tiene sentido.
En el momento en el que ha hablado con su acompañante frente a su escritorio, ha nacido un vínculo extraño y absolutamente direccionado hacia el norte.  
La mujer muerta, conectada a sus textos gracias a una espléndida crítica, es incapaz de abrir su cuerpo en un momento de autoconfianza. 
Tenía que acordarse que estuvo en la bañera murmurando para no venirse abajo.

Text 37

Somiava que podia fer-ho tot, com un espiritat.
S'havia quedat per la zona amb una trista necessitat, que creia que podria minimitzar.
La primera cosa que li travessà la ment va fer-lo adonar-se que tenia potencial per arruïnar l'accent del seu pare. S'havia estat fixant en com s'havia de prémer la música per poder explicar-la a tothom. Llavors es va adonar que no portava ni dos dies definint-se, i no gaire amablement, ni evasiu -tot s'ha de dir-.
La projecció de la seva lluita contra les grans conseqüències de la història no eren cap prova de res. 

Potser no, que no ho podia fer tot.