martes, 29 de abril de 2014

Las Damas y el Orador (Parte I)




Knut abrió el cajón de la mesilla camilla para leer una de sus notas: “No tomar una decisión inmediata bajo el efecto de las trufas con bolita de carne en perpetuo movimiento”.

Respiró satisfecho. Empujó la puerta de una patada impaciente, colocó los distintos objetos: carne seca, un hornillo, un ukelele y todo lo demás en una mesa, e hizo el inventario: Faltaban tres tenedores grandes y dos cuchillos de cocina. Seguro que alguien se los llevó a su casa pensando que le podrían servir más adelante, pensó. Se creía un visionario.

Si prometía algo bueno, el terciopelo que envolvía su cuello repetía sus palabras. ¿Entienden la alusión? Al tiempo que su mente recitaba interiormente palabras inexistentes que no se le podían ocurrir a nadie más que a él.

Cada día se ponía delante de su casa para gozar viendo pasar a las reinas, ennoblecidas con plumas de oca, que se pavoneaban con sus sombreros color pistacho como encantadoras francesas. Y las convocaba a su madriguera para decirles -después de cerrar la puerta con doble vuelta de llave y de manera estruendosa- que no comprendía las razones del amor. Entonces la sala se llenaba de ronroneos y murmullos, y, en un arrebato de locura, saludaba a sus distinguidas damas y se marchaba de allí invadido por la angustia. Pero al día siguiente volvía a hacer lo mismo.
¡Aquellas gracias le salían caras! 

Pensó que todo lo relacionado con la sección económica y financiera se hablaría en otra brillante reunión en su casa, ante un café con leche, sentados frente a la luna del armario y fumando, ensimismadamente, entre sonrisas otorgadas al aire, ni siquiera voluntarias, provocadas por una figura de madera que sobresalía de entre la jungla del jardín.

En las reuniones tenía menos paciencia que de costumbre, ya que la figura tenía la obsesión de inclinar la cabeza hacia atrás, lo cual le hacía arrodillarse para perseguir su blanca mirada y no salir mal parado. Sólo entonces echaba una ojeada con el ceño fruncido para evaluar la verdad inefable; y, de manera maniática, dejaba desnudos sus paupérrimos dientes ante la mirada primitiva de todas las damas. Luego cerraba los ojos y se reía mientras ellas chillaban de celos y le respondían que sí a todo. Entonces él las miraba con odio y les prometía una nueva reunión muy pronto.

No cabe decir que era una vergüenza para la autoridad, una peste, un poeta sin corazón, tan falso como un fondo sin fondo, tan quebradizo como un frágil cristal. Sólo se activaba para lucir su mala fe, murmurando remotos sueños…

Pero a ellas les parecía tan lindo…

miércoles, 23 de abril de 2014

Nadie sirve de nada

A veces me canso de renunciar a cogerme la cabeza para aniquilar las efusiones del pasado. La mentira lucha y gana en el interior del mismo presente eterno. Nadie sirve de nada. Me aconsejaron que interviniese, a pesar de los años en busca de un reflejo para sobrevivir, y me atrajeron a la inflexible y, a la vez, feroz inmortalidad.

En aquel tiempo, las piedras se dispersaban al amanecer, encontrándose bruscamente atadas a la tierra. Un breve y extraño instante, como una llama apagada de repente creando una atmósfera de silencio.

La piedra, al final, fría en la tierra, fijada a un suelo de barro, se convierte en la única fecundidad que pierde el sentido del tiempo. Luego, conserva el recuerdo de las recepciones de lo perdido, disimuladas al anochecer del sexo, en las profundidades de la bruma.

La aurora observa nerviosa como la privan de sus fantasmas, empeñada en una mañana siguiente, la que precede a las alondras que huyen de lo trágico para sustituir continuamente las exhalaciones de las sombras ante la pérdida que ha crecido en el olvido. 

Sant Jordi 2014

martes, 22 de abril de 2014

VIATGE DINS VIATGE





No hi havia gaires edificis animats per aquell lloc. Ho mirava de reüll a través del vidre per amagar la tensió que em creaven totes aquelles cares, que s’havien girat per observar-me. El mal era que no tenia cap propòsit ferm d’enfrontar-m’hi.
Tenia la impressió que un munt de pals es creuaven davant meu, encenent tota l’estona aquell paisatge en constant transformació, que m’escopia a la cara fins que esclatava de riure. Valia la pena enfrontar-m’hi?

En realitat, eren normalment gent cremada per les nefastes actituds dels altíssims. Jo els hauria ensenyat l’autèntic menyspreu dels altíssims! Hagués estat força millor, però un rastre de lluentor era sempre més intel·ligent. En el fons sabia que no era gaire important. Però tot i així, l’eterna filera de pals no parava mai, com una d’aquelles converses interminables i cridaneres de vagó de tren.

No em feia la impressió d’estar adormit. Em semblava estar fullejant un llibre de paraules vacil·lants, francament desolador, que m’embriagaven el cervell. Tenia gràcia!

La son em penjava de les parpelles. Estava estirat panxa enlaire amb les cames encreuades, amb aquell receptacle ovoide al meu costat, en un dels racons més atapeïts del vagó. Divagava…

Van succeir-se una colla de pals més fins que instintivament em vaig tranquil·litzar. Gairebé no entenia què havia passat. Tots els altres viatgers havien posat els ulls en blanc, com si fossin al límit de les seves forces. Va ser just abans d’entrar en un dels túnels. I quan vam deixar el túnel enrere, tots m’estaven mirant. Jo sofria un mareig interminable i em sentia totalment desanimat. Tenia un nus a la gola que no sabia desfer.

Al cap d’una estona vem començar a travessar una petita ciutat no gaire atractiva. Els altres, que s’havien escampat per tot arreu, ara parlaven i cridaven com venedors de mercat. Hi havia molt moviment. Tothom es preparava per baixar.

El xiulet em va desvetllar d’aquella visió. Estàvem entrant a l’andana i els altaveus anunciaven l’estació. No vaig entendre el nom. Em vaig aixecar i em vaig posar la gorra. Al cap d’un moment me la vaig treure. Estava molt nerviós. No sabia què havia de fer. No recordava on anava ni si aquella era la meva destinació. Continuava marejat.

De cop, em vaig veure en terra, palplantat al bell mig de l’andana d’una estació de mala mort que desconeixia. Al meu voltant, el ritme dels altres em va semblar frenètic. Vaig deixar de banda aquella sensació de desconeixement que m’estava provocant una pertorbació que no em mereixia, i em vaig centrar. A més, no tenia cap altra alternativa.

Vaig mirar més enllà i vaig començar a allunyar-me d’aquell lloc. Bufava un aire fresquet que feia voleiar els pètals dels cirerers del camí. Aviat el meu cap en va quedar ple, com quan de jove tornava del carnestoltes amb un barret de confeti, que  espolsava bé abans d’entrar a casa.

Una mica més amunt, assegut en una soca, hi havia un home que fregia peixos. Ho vaig suposar per l’oloreta que el vent em portava. Em vaig posar a caminar més de pressa. Quan ja hi arribava em va semblar sentir una veu recitant una mena de lletania, o potser un sermó. Vaig avançar fins a quedar-me a uns tres metres de l’home, i sense dir res, em vaig ajeure al seu davant a fumar-me un cigarret. L’home va escopir un renec i es va posar a criticar “les solemnes beneiteries del altíssims”. Jo me l’escoltava atentament. No tenia res més a fer. L’única cosa que em preocupava en aquell moment era entendre el que deia aquell home. Però per molt que m’hi esforçava, tampoc no el copsava. L’home feia cares rares i jo ja em començava a emprenyar amb tanta xerrameca. A més, l’empedrat ja se’m clavava a l’esquena.

Em vaig aixecar d’una revolada i em vaig quedar de puntetes. Mica en mica la visió i l’enteniment se’m van anar aclarint. 
Davant meu, un revisor del tren em mirava de fit a fit, demanant-me, inquisidor, el meu bitllet.