Quadern de Bitàcola nº 99 - PULLERMANN + ASSASSINS OF GOD, Sala KGB, Barcelona, 11.4.91

Aquest concert va ser un regal dels déus. PULLERMANN era una banda alemanya de hardcore-punk, una mica diferent de les altres, amb una noia de cantant, a qui coneixíem per algun cassette. Van molar i ho vem pasar bé. Malgrat que el so de KGB era el que era. No recordo gran cosa, a part de fer el punk, perquè aquell dia em vaig enamorar d’ASSASSINS OF GOD, a qui no coneixia i que em van marcar. Feien una mena Hardcore molt treballat, o sigui, no feien els típics ritmes, eren molt personals. Eren el que nosaltres buscàvem en els grups. Em van agradar les composicions, els super ritmes de baix/bateria, les veus! Eren bons músics fent el que a mi m’agradava. Si GÀRGOLA no haguéssim tirat pel metal, podríem haver coses semblants, perquè també ens agradava desenvolupar les cançons. Tots els temes eren molt interessants per mi. Al baix hi havia una noia, eren un trio, com nosaltres, i no els calia ningú més. De seguida la gent es va tornar boja, i no paraven de tirar-se de l’escenari i de fer pogos, però jo aquell grup el volia escoltar bé, no en tenia prou de fer el punk, i com que tenia molt morro, em vaig colar dalt de l’escenari, en una punta, i em vaig asseure sobre del xivato de la baixista mirant el grup (hi ha videos d’aquest concert a Youtub que ho corroboren). Com sempre que feia coses rares, ningú no em va fotre fora, i vaig veure tota la resta del bolo des d’allà dalt, ben còmode, i vaig poder escoltar-los molt millor amb el so de dins. En acabar, els vem comprar l’únic disc que tenien, ‘THE JUPITER OX REVEALER’ (89), que vem escoltar molt. I al cap d’un any, el següent. Tots dos boníssims! I van passar a ser un dels meus grups importants d'aquells moments!

Quadern de Bitàcola nº 98 - DISTURBING FORESIGHTS + ACCIO DIRECTA, KGB-Barcelona, 4.4.91

DISTURBING FORESIGHTS era una banda de hardcore-thrash holandesa que no feia gaire que existia quan van venir, suposo que vem anar a aquell concert per ACCIÓ DIRECTA, a qui sí que coneixíem, i que ens molaven. Els AD feien una barreja de hardcore-metal que m’entrava molt bé en aquells moments, i ja els havíem vist en directe altres vegades. Al bolo ens ho vem passar molt bé. I els DISTURBING FORESIGHTS em van molar més del que esperava, i ens vem divertir molt fent el punk!

Quadern de Bitàcola nº 97 - IGGY POP, Studio 54, Barcelona, 19.2.91

El meu cinquè concert d’IGGY POP va ser altre cop fantàstic. Venia a presentar el BRICK BY BRICK,  un disc que comptava amb SLASH i McKAGAN de G’n’R. Com sempre ho va donar tot a l’escenari, i nosaltres a primera fila. Va començar amb RAW POWER dels STOOGES, un dels temes que més em molava,  i m’hi vaig deixar la pell, com sempre. Aquest cop portava una banda nova, de gent bastant jove, crec que no coneixíem ningú, però s’ho van currar i ens van fer flipar al màxim. Perquè IGGY POP sempre fa flipar! El so era bo! Va fer un super show com ens tenia acostumats, no he vist ningú que li pugi tant l’escenari com a l’ IGGY, o potser molt pocs. Ho vaig passar super amb tot el repertori. Jo adoro IGGY POP! No m’ha decebut mai! 

Quadern de Bitàcola nº 96 - KREATOR + RISK + OVERTHROW, Zeleste, Barcelona, 6.1.91

KREATOR va ser una de les bandes que en un primer moment ens van molar per rabioses. El Vicius en tenia els discos, i per tant ja els coneixíem. El dia del concert teníem una entrevista a Radio Ciutat de Badalona, al programa de Juanjo Zambrano i Jordi Turtós, per parlar del nostre grup MATAVACAS, que havia tocat feia poc en un melange amb MACROMASSA al KGB. I quan entràvem ens vem trobar KREATOR que sortien de la seva entrevista. Els vem saludar i vem parlar-hi uns moments, i vem quedar amb ells per veure’ns després del bolo. Va ser una nit thrashica de cap a peus, tots tres grups portaven una canya brutal. OVERTHROW eren canadencs i tenien un so més particular, més speed-death metal, foscos però amb unes velocitats extremes. Els alemanys RISK eren més de thrash tradicional, molt rabiosos també, no van estar malament. I KREATOR se’n va endur el públic, segurament perquè era a qui més coneixíem tots plegats. I va ser d’aquells dies en que surts del concert que et fa mal tot. I amb tot el 'subidon', vem poder estar amb ells una estona més al final del bolo, tal com havíem quedat, i JÜRGEN REIL, 'VENTOR', el bateria, em va signar el flyer del concert.

Quadern de Bitàcola nº 95 - LAURIE ANDERSON, L’Aliança Poble Nou-Barcelona, 13.11.90

LAURIE ANDERSON és una artista avantguardista, a qui vem conèixer quan va treure el seu primer disc BIG SCIENCE (82). No recordo com va ser, potser a través d’alguna revista musical, però la qüestió és que el disc ens va agradar. En aquell moment va ser una proposta totalment diferent del que escoltàvem, i malgrat que ja teníem una bona col·lecció de músiques experimentals, ella marcava un caràcter molt personal amb els seus textos. I ens vem continuar comprant els discos que editava fins el STRANGE ANGELS (89). En aquell concert venia sola i presentava un espectable també ben diferent del que estàvem acostumats, no tan musical i més de teatre. Un escenari amb projeccions, poca llum, i molta xarrera per part d’ella, que jo majoritàriament em vaig perdre per no dominar l’anglès. Una llàstima. Malgrat això, em va agradar molt de veure-la.

Quadern de Bitàcola nº 94 - IRON MAIDEN + ANTHRAX, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 21.10.90

Vem anar a aquell concert per repetir els ANTHRAX, que en aquells anys ens divertien molt. Venien a presentar el PERSISTENCE OF TIME (90), i portaven un gran rellotge com a escenografia. El concert va estar bé i ho vem passar divertit. Des de primera fila, la música se sent com se sent (de vegades millor que des de lluny, perquè escoltes el so de dins l’escenari). Van presentar el nou disc, però també van fer temes dels anteriors, i la penya ho va passar molt bé. I amb els MAIDEN ens vem quedar una estona a primera fila, ja que hi érem. Aquest cop portaven tota la parafernàlia dels Edies en imatges projectades, volíem veure el gran Edie final, però vem marxar abans que s’acabés l'actuació, perquè allò era ple a petar i no volíem fer cues per sortir. Tampoc no coneixíem cap tema del grup (malgrat que algun em sonava d’haver-lo escoltat en directe). D’aquell bolo recordo que un dels guitarres, Dave Murray, va ensopegar i va caure, i nosaltres des d’aleshores el vem batejar com ‘Don Patata’, pobre, perquè també en feia una mica la cara (hehe). Però el públic s’ho va passar molt bé durant tot el concert, els fans de MAIDEN son molt fans!

Quadern de Bitàcola nº 92 i 93 - SLAYER, MEGADETH, TESTAMENT, SUICIDAL TENDENCIES, Velòdrom d’Horta, Barcelona, 27.9.90 + Velòdrom d‘Anoeta, Donostia, 28.9.90

El 1990 les quatre bandes més punteres de Thrash Metal del moment es van ajuntar per fer una gran gira mundial sota el nom de ‘Clash of the Titans’. A nosaltres ens agradaven totes, un concert d’aquells per passar-ho bé de cap a fi; però sobretot estàvem enganxadíssims a SUICIDAL TENDENCIES, i com que venien de teloners només els deixaven mitja hora de concert, pel que també ens vem comprar l’entrada de Donostia, per poder veure’ls un altre cop, ja que el seu bolo es feia massa curt, i era del que més ganes en teníem. Tots aquells grups ens havien marcat quan vem entrar al Metal, però d’ST ens n’havíem enamorat encara més. ST és com una escola de grans músics. Tothom qui ha passat per la banda de MIKE MUIR ens ha agradat, però en aquell moment hi havia els més flipants, ‘ROCKY’ GEORGE a la guitarra, MIKE CLARK a l’altra guitarra, ROBERT TRUJILLO al baix i RJ HERRERA a la bateria. I la veritat és que el seu bolo va ser apoteòsic tots dos dies! Veure ST en directe era brutal. Ens hi vem deixar la pell només començar en aquells dos concerts. Perquè després van venir els TESTAMENT, i també van fer un gran bolo, que nosaltres vem animar sense parar, i el guitarra, ALEX SKOLNICK, em va agrair tirant-me la pua. I de MEGADETH també en teníem ganes, perquè els tres discos que havien editat eren molt bons. I també van fer un ‘bolako’. Van sortir a matar, el MUSTAINE rabiós com sempre, i van anar fent els temes d’aquells grans discos, i ens hi vem tornar a deixar la pell. La penya ho va passar super, tant a Barna com a Donostia, perquè aquella gent feia unes composicions molt guapes, i sentir-les en directe era fantàstic! I finalment els vem demanar bis, i van fer l’Anarchy in the UK’ dels PISTOLS, i és clar, el públic va acabar d’explotar. I encara faltava SLAYER! Que també eren molt importants per la meva vida, i tenien uns discos que m’encantaven i m’anaven molt bé per treure tota aquella ràbia que portava dins. I va ser un final de tralla! Nosaltres havíem aguantat al davant tots els bolos. SLAYER van engegar amb ‘Raining Blood’ i allò ja no va parar fins al final. Al bis van fer el ‘South of Heaven’, que m’agradava moltíssim. I com que ens coneixíem tots els temes, altre cop ens hi deixàvem el cos, el clatell i la veu, i ells ho notaven, i KERRY KING també em va tirar la pua! Ho vem passar realment bé! I just quan van acabar, igual que ells, vem agafar el cotxe, i directes cap a Donostia, per repetir-ho tot altre cop a primera fila. En acabar el segon festival, vem rular per la ciutat, i finalment vem acabar dormint a la platja. I va ser al·lucinant quan ens vem despertar al matí. Tota la platja era plena de metal·leros dormint amb les xupes negres, la visió semblava de Nacional Geogràfic, una platja plena d’escarbatons! I la gent que arribava  a La Concha per banyar-se flipava!

Quadern de Bitàcola nº 91 - DAVID BOWIE, Estadi Olímpic de Montjuïc, Barcelona, 16.9.90

Era el cinquè cop que veuria BOWIE en directe, jo que pensava que no el podria veure mai! Aquell cop venia amb la gira “Sound-Vision”, un concert amb un repertori de grans èxits, i una banda amb ADRIA BELEW a la guitarra, a qui coneixíem de KING CRIMSON, i ERDAL KIZILÇAY al baix, a qui coneixíem d’IGGY POP. Va ser una actuació totalment diferent de les altres dues gires que havíem vist, no duia res d’especial fora de la banda i d’un joc de llums molt de teatre, o sigui, un escenari, en general, molt auster i fosc, amb alguns focus blancs molt ben col·locats. També portaven una pantalla d’imatges en alguns temes. No era el concert que jo esperava, acostumada a aquells grans shows del ‘Led Dance’ i del ‘Glass Spider’, aquest era més seriós. Tampoc tot el repertori d'èxits no era el que jo hagués triat, però es tractava de BOWIE, i era impossible no passar-ho bé. Els solos de BELEW també van ser fantàstics!

Quadern de Bitàcola nº 90 - MILLIONS DEAD COPS + BAP!! Zeleste, Barcelona, 7.9.90

Els MDC m’havien agradat des de sempre, van ser de les primeres bandes de hardcore que vem escoltar. Els vaig conèixer per Alternative Tentacles, un segell de Califòrnia portat per Jello Biafra, d’on em molaven tots els grups, i on hi treballava una amiga, a la seu de London. Els van portar els de l’Isla de la Tortuga, un segell de Barcelona a qui també seguíem pels grups que tenia. El concert va començar amb BAP!! (Brigada Anti Polizialak), un grup basc de hardcore, a qui no coneixíem, i de qui no recordo res. Dels MDC recordo que ens vem divertir molt fent el punk i cantant. El bolo va estar guai, tal com havia de ser, i el baixista, MATT FREEMAN, em va donar la pua.  La sala ja sabem com sona…

Quadern de Bitàcola nº 89 - PRINCE, Estadi Olímpic de Montjuïc, Barcelona, 25.7.90

A PRINCE no l’havíem seguit mai, ni en teníem cap disc, però el respectàvem molt com a músic. A aquell concert hi vem anar més que res per acompanyar el Leo (KLAMM), però també per curiositat de veure el PRINCE. Venia a presentar el ‘Nude Tour’. Com que no era un concert ‘nostre’, vem estar amb el Leo tota l’estona, i no vem intentar anar al davant; i com que l’estadi és enorme, doncs vaig veure PRINCE des de la llunyania, i això va fer que no visqués aquell bolo, ni que pogués escoltar bé la música. Malgrat no conèixer-lo, segur ho hagués passat molt bé a primera fila. Una llàstima, perquè sonava molt ‘canyero’!

Quadern de Bitàcola nº 88 - DEATH ANGEL + FORBIDDEN + VICIOUS RUMOURS, Zeleste, Barcelona, 1.6.90

Aquell maig va estar ple de concerts. En menys de 15 dies veiem la tercera tanda de thrash i metal, aquell cop amb DEATH ANGEL, FORBIDDEN  i VICIOUS RUMOURS, tot grups de San Francisco (Califòrnia). Dels tres, només coneixíem DEATH ANGEL, perquè en teníem un disc. Totes les actuacions van sonar molt thrash, però la veritat és que no recordo gran cosa dels dos primers grups. Els DEATH ANGEL portaven molta tralla i en tinc més flaixos, perquè devia conèixer algun tema. Però sobretot els recordo per una anècdota al final de concert. Resulta que els havia estat donant molta canya durant tot el bolo, i quan van acabar, el ROB CAVESTANY (guitarra) i algun altre del grup van venir a parlar amb mi. Jo encara era a primera fila, amb la meva penya, esperant que la gent sortís. Vaig estar parlant amb ells una estona, em van signar l’entrada, i llavors van demanar-me que me n'anés amb ells. Vaig flipar! Els vaig dir que anava amb la meva colla i que si volien que hi anés, hi havíem d’anar tots cinc. Llavors es van posar pesats dient que hi anés sola, i jo que no! Fins que va arribar un punt, que em van agafar pel braç i ja se m’enduien! Per sort, la meva penya ho va veure i van reaccionar, i em van agafar per l’altre braç. Era com en aquells jocs de la corda, els uns tibant cap a una banda i els altres cap a l’altra, però jo era la corda!! Quin iuiu em van fer aquells tios! I això que semblaven criatures. Al final van desistir, ens van maleir i van fotre el camp. Crec que ja no els vaig escoltar mai més!

Quadern de Bitàcola nº 87 - D.R.I. + CORROSION OF CONFORMITY, Zeleste, Barcelona, 29.5.90

Els DIRTY ROTTEN IMBECILES també tenia moltes ganes de veure’ls. Ens encantaven els seus discos, i els seguíem des de feia anys. Eren una banda punk que s’havia decantat pel crossover i el thrash, i eren molt divertits! Venien a presentar el ‘4 of a Kind’, disc que havíem escoltat moltíssim. A CORROSION també els coneixíem, i també ens agradaven molt. El concert de COC va estar molt guapo, i a més, quan van acabar, vaig poder estar una estona xerrant amb dos d’ells, que em van signar l’entrada. I els DRI també van fer un super bolo. Em vaig divertir molt, també amb els pogos, que no van arribar als extrems dels del grindcore de NAPALM (hehehe..). Estar a primera fila volia dir quedar matxucat, però també, a part de veure’ls molt bé, de vegades tenia recompensa, i en aquest bolo, el baixista John MENOR i el guitarra SPIKE CASSIDY em van tirar les pues! Una nit molt divertida!

Quadern de Bitàcola nº 86 - NAPALM DEATH + ACCIÓ DIRECTA, Zeleste, Barcelona, 25.5.90

El primer concert de NAPALM DEATH va ser brutal! Crec que és el cop de la meva vida en què els pogos han estat més bèsties. Després de veure i de fer el boig amb ACCIÓ DIRECTA, un grup d’aquí que ens molava, i que em recordava molt els VATS (ex DESPERDICIS CLÍNICS), ens vem quedar allà al mig de la sala xerrant, anàvem quatre o cinc. De cop, van apagar els llums i van començar els NAPALM, i al primer segon ja havíem sortit tots disparats i dispersats en totes direccions! Quina bogeria extrema! Va ser brutal! I tal com van començar va continuar tot el bolo, sense respir. La penya no parava de pujar a l’escenari per tirar-se, i els pogos no s’aturaven. No ens vem trobar tots fins al cap d’uns quants temes! Hahaha.. Per mi va ser inspirador! Allò era el que m’agradava del metal, la ràbia i l’speed! Després de veure aquell concert crec que vaig començar a moure la grenya a l’escenari, i encara em vaig tornar més rabiosa! Com molaven! Super concertàs! Crec que les agulletes em van durar una setmana!

Quadern de Bitàcola nº 85 - ROBERT PLANT, Studio 54, Barcelona, 16.5.90

Del concert de ROBERT PLANT en teníem moltes ganes. LED ZEPPELIN no havien vingut mai, i poder veure’n un ja molava molt. A més, teníem discos seus en solitari que estaven molt bé. El concert va ser fantàstic! Venien a presentar el ‘Maniac Nirvana’ (90), però, com tothom, va fer un repàs de la seva discografia. I també alguna versió de LED ZEPPELIN, com ‘No Quarter’, que va ser de ‘subidon’ per tots els 'remembers' que em portava (HOUSES OF THE HOLY era el meu disc preferit d’ells). El PLANT tenia la mateixa veu, cantava igual de bé que abans i es movia igual. La banda, molt jove, era boníssima també. Tenien un so molt actual, i eren molt contundents. A més, estàvem a primera fila i ens podíem moure sense trepitjades. L’Studio estava ple, però no pas abarrotat, i vem poder gaudir plenament tot el concert. Va ser molt guai! Aquí també vaig tenir recompensa amb la pua del guitarra, DOUG BOYLE.

Quadern de Bitàcola nº 84 - KING DIAMOND + LEGION + CANDLEMASS, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 3.3.90

Coneixíem LEGION pel disc ‘LETAL LIBERTY’, i perquè ja els havíem vist abans en directe, el darrer cop al Zeleste feia un parell de mesos amb els ASPID, i els tornaríem a veure aquell mateix mes amb FUCK OFF i ÚLTIMOS DE CUBA. Els concerts nacionals no paraven, i també aquell març veuríem S.A. i CRUSHER, dos grups d’aquí que també ens divertien molt. Els LEGION ens molaven, i per això vem anar a aquell concert. Van estar molt bé, i com que ens coneixíem el disc, vem poder fer el boig. Primer, però, havien tocat CANDLEMASS, un grup de doom-metal suec, que musicalment em van molar més que KING DIAMOND, almenys eren una mica més durs i foscos, però ni menys el que jo buscava amb el metal. Al KING DIAMOND tampoc no l’havíem escoltat mai. Portava un show molt teatrero, amb escenificació i figurants que sortien en diferents temes, trucs de màgia i missa negra, tot ambientat en pel·lícules de terror, que és del que parlaven les lletres del grup. Però musicalment no eren del nostre gust, ens van semblar massa clàssics (amb JUDAS estàvem coberts). I el so tampoc era gaire bo des de les grades per poder flipar.

Quadern de Bitàcola nº 83 - MANOWAR + SABBAT, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 30.11.89

Al concert de MANOWAR hi vem anar pels teloners SABBAT, uns thrashers de qui el Vicius tenia algun disc que no estava malament. El concert podia haver estat molt bé, perquè portaven molta canya, però van tenir un so pèssim durant tota l’actuació, molt poc volum i molt brut, no s’entenia res del que feien
! Semblava realment com si els MANOWAR els haguessin putejat el so de teloners! Això va fer que els agafés mania. I així, sense haver pogut passar-ho bé amb SABBAT, van sortir MANOWAR amb un volum tan hiper exagerat, que tampoc s’entenia res, i encara menys perquè no ens coneixíem ni un tema. Vem anar a les grades a fer petes, i ens vem pixar de riure quan vem veure que ensenyaven el cul! Hahaha.. portaven uns pantalons-tanga, i tenien la mania de posar-se d’esquena al públic. No podíem parar de riure! Crec que em vaig rebolcar per terra i tot. L’únic que feien eren posats, creuant els màstils, o coses d’aquestes molt estudiades per a una bona foto d'escenari. Però la penya ho estava passant rebé, tothom coneixia el repertori i van corejar-los tota l’estona. Al final tothom estava molt content del concert, menys nosaltres que hi havíem anat per SABBAT i no havíem pogut escoltar res. Però almenys vem riure!

Quadern de Bitàcola nº 82 - ANDERSON, BRUFORD, WAKEMAN, HOWE, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 29.11.89

Vem anar a aquell concert, perquè no havíem vist mai YES, el darrer disc que ens havia agradat, GOING FOR THE ONE era del 77, i ja en aquell moment no li vem fer gaire cas. Però s’havien ajuntat altre cop els vells membres del grup (sense l’SQUIRE), i molava veure’ls, pels remembers, i perquè portaven TONY LEVIN al baix. Va ser un concert una mica pesat, la veritat. Primer van fer com una presentació dels músics, el Jon ANDERSON va començar sol, només amb la guitarra d’acompanyament. Després va ser el torn de l’Steve HOWE sol a la guitarra (molt plasta, pobre). Sap greu que músics tan bons fotin aquest tipus de solos (però a la gent li molen!). Després va venir Rick WAKEMAN, sense capa, hehe, i també va fer la seva actuació. I per sort, finalment, va començar la banda amb un tema conegut del FRAGIL, un disc que em molava molt de petita, on el Bill BRUFORD es va lluir amb la immensa bateria electrònica que portava; però també massa llarg, com tots els altres. I després van fer un recorregut pels seus discos, i m’ho vaig passar bé, sobretot quan tocaven coses dels primers fins al RELAYER. La veritat és que estava molt pendent del baix i la bateria, que per mi eren un tàndem magnífic. I com que el nostre cervell ja estava molt allunyat d'aquella música, no vem gaudir tant com ho haguéssim fet 13 o 14 anys abans.

Quadern de Bitàcola nº 81 - STEPS AHEAD, Zeleste, Barcelona, 17.11.89

STEPS AHEAD era un projecte de jazz-fusió per on havien passat molts músics diferents, entre els quals PETER ERSKINE (WEATHER REPORT..), TONY LEVIN (KING CRIMSON..), o BILL EVANS (MILES DAVIS..), a qui coneixíem bé, però que no venien en aquell concert. Crec que només en teníem un disc, que ens havíem comprat perquè hi tocava l’ERSKINE, però tot i que molaven molt, per nosaltres no tenien la força de WEATHER REPORT, i no els vem seguir tant.  A l’actuació, però, ho vem passar molt bé, el Vicius també s’hi va apuntar, després de l’experiència del MILES DAVIS. El concert també entrava dins del XXI Festival Internacional de Jazz de Barcelona, i va ser tal com esperàvem, grans músics fent gran música. M’agraden aquestes bandes en què et pots quedar mirant un sol músic, qualsevol, perquè tots molen molt. No recordo cap incident ni cap anècdota d’aquell dia. Ni tan sols recordo quins músics hi anaven. Però ho vem passar molt bé, malgrat que la nova Zeleste no tingués gaire bon so per aquesta mena de concerts.

Quadern de Bitàcola nº 80 - MILES DAVIS, Palau d’Esports de Barcelona, 8.11.89

Era el segon cop que podia veure MILES DAVIS, i després de la fantàstica experiència del primer, l’Ant i jo no ens el volíem perdre. Venia dins el programa del XXI Festival Internacional de Jazz de Barcelona. En aquell concert ens vem emportar el Vicius, que no havia estat mai en un gran bolo fora del punk o metal. Va ser fàcil convèncer-lo, perquè a la tarda va venir un amic pagès de visita, i ens va regalar una branca per fumar que ens va posar galdosos (aleshores fumàvem ‘costo’ i no hi estàvem habituats). I amb aquell pet vem marxar tots tres cap el concert del DAVIS. Com l’altre cop, ens vem posar a primera fila. Aquesta vegada va fer un bolo normal, amb ell d'esquena o mirant a terra, i no va venir a fer-nos un solo a la cara (tampoc destacàvem tant com l’altre cop, pujats a la barana). Però el concert va ser una meravella. Nosaltres ja ho esperàvem, sabíem el que hi havia. Portava una gran banda amb  el KENNY GARRET al saxo, i es muntaven uns diàlegs boníssims entre tots dos. El MILES dirigia molt tota l’estona, i van fer aquells temes tan  guapos, que era impossible no flipar. I és clar, el Vicius es va enamorar del MILES, com tothom qui l’escolta. Ho vem passar super bé tots tres, però per ell va ser una experiència ‘màgica’ que li va obrir un nou món. Va ser un concert apoteòsic! I en vem sortir feliços!

Quadern de Bitàcola nº 79 - ZAWINUL SYNDICATE + IBERIA, Zeleste, Barcelona, 16.7.89

Quan es va acabar WEATHER REPORT, Joe ZAWINUL va fundar THE ZAWINUL SYNDICATE. La seva proposta era una barreja de jazz amb músiques del món, una barreja molt interessant i pròpia. El concert estava programat dins el Festival Grec'89. IBERIA va obrir la nit, un grup de flamenc-fusió liderat per Manuel Cañizares (guitarra), amb Joan Albert Amargós (teclats), Salvador Niebla (bateria), Sergi Riera (baix) i Ginesa Ortega (veu), que va estar molt bé. Després van sortir els SYNDICATE i van omplir-ho de colors. Tenien parts molt funk, amb parts més jazzístiques, o ètniques, però sempre molt personals. El so del ZAWINUL, és clar, ja el coneixíem, però anava per altres camins que amb WR. De tota manera, ben bé en podia ser una continuació. El concert i la banda estaven molt bé, el so de la sala ja era una altra cosa. Des de primera fila veia com patia el Zawinul a causa del mal so que hi devia haver dins l’escenari. El vaig veure seriós o enfadat en molts moments per aquesta causa, crec que fins i tot es va queixar. La veritat és que era una llàstima haver d'escoltar aquell concert al nou Zeleste, que mai no sonava bé! Però igualment em va agradar molt veure’ls. (No he trobat l'entrada d'aquest concert, és possible que tinguéssim invitació, sinó és que l'he perdut).

 

 

Quadern de Bitàcola nº 78 - SUNDAY ALL OVER THE WORLD, Studio 54, Barcelona, 27.4.89

Aquest concert va ser una grata sorpresa. ROBERT FRIPP venia a presentar un nou projecte que havia fet amb la seva dona, TOYAH WILLCOX, el baixista TREY GUNN i el bateria PAUL BEAVIS, amb qui havien tret un disc feia poc. Al concert van tocar el disc sencer. Era absolutament Fripp en tot moment, però la veu de la Toyah ho portava cap a una altra direcció, i això ho feia molt interessant. La part rítmica també era boníssima! El concert ens va encantar. No coneixíem la Toyah, malgrat que ya era coneguda. Una dona que sempre ha tingut una personalitat molt pròpia, tant en la posada en escena com en les seves veus, a qui tinc molt respecte pel creativa que és, però que no he seguit mai com a fan. Aquest disc, però, el vem escoltar molt, i el concert va ser una passada! 

Quadern de Bitàcola nº 77 - OZZY OSBOURNE + UDO, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 13.4.89

Era el primer cop que veiem OZZY OSBOURNE, i en teníem moltes ganes, era dels pocs cantants ‘heavys’ que ens agradava, malgrat que el consideràvem més de hard-rock, i ens anàvem comprant els seus discs en solitari. El festival va començar amb UDO, un grup alemany fundat per UDO DIRKSCHNEIDER (ACCEPT). Venien de teloners per presentar el seu primer disc, però crec que no els vaig fer gaire cas, no m’agradava aquella veu, i estava impacient per veure l’OZZY. El seu concert va començar amb una ‘Carmina Burana’ com a intro, i va ser molt apoteòsic quan va sortir l’Ozzy acompanyat de la banda: ZAKK WYLDE a la Guitarra, GEEZER BUTLER al baix, i RANDY CASTILLO a la bateria, la penya va embogir.  Van engegar a tope amb ‘I don’t know’, molt més canyosa que al disc. En aquell concert presentaven l’àlbum ‘NO REST FOR THE WICKED’ (88), però van fer un repàs de la seva discografia. Des del primer moment l’Ozzy semblava bastant fet pols físicament, no pas de la veu. No parava d’anar d’una banda a l’altra de l’escenari movent-se com un vell, i de tirar-se cubells d’aigua pel damunt o per sobre nostre. Em va estranyar veure’l tan feixuc, però ell ho donava tot, i no va parar de moure’s en tot moment. Em va molar tota la banda, presentava el nou guitarra Zakk Wilde, que ens va agradar molt. També em vaig enamorar de Randy Castillo i els seus ritmes de bateria. Crec que va ser en aquest bolo que va fer un solo de bateria mentre la recorria per tot el vol. A mi mai no m’agraden els moments de solos, de cap instrument, han de ser molt flipants perquè m’ho passi bé, perquè de vegades semblen més per omplir el temps que res. De tota manera, aquell solo va ser molt divertit. I el concert, malgrat l’aparença de l’Ozzy, va tenir molta canya, i va molar molt! I com sempre darrerament, vaig tenir recompensa, i el BUTLER i el ZACK WYLDE em van tirar les pues. La meva col·lecció començava a créixer !

Quadern de Bitàcola nº 76 - IGGY POP + CRAZYHEAD, Studio 54, Barcelona, 24.11.88

No sé si IGGY POP va estar molt temps sense venir, o si jo no me’n vaig assabentar. Feia tants anys, que en tenia les mateixes ganes que el primer cop que el vaig veure, i ja era el quart! En aquell concert presentava l’’Instinct’, un disc que m’havia molat moltíssim, i venia amb una banda molt guapa, amb Alvin Gibbs al baix, Andy McCoy a la guitarra i Paul Garisto a la bateria. Però la nit va començar amb CRAZYHEAD, un grup garajero que no sonava malament, però a qui no vaig fer gaire cas, com sempre que havia de veure l’IGGY. Lo de la Iguana va ser un super concert! Millor impossible! Estàvem davant de tot amb penya de Desperdicis, i durant tot el bolo vem tenir molt feedback amb ell, de tant en tant venia a picar el puny amb nosaltres. Crec que va ser en aquell concert que el Pepepue i ell van estar xocant-se els punys una estona. Fins i tot i va haver un moment en què li vaig cordar una sabata, que algun mal parit li havia descordat (si no era un altre dia). Tot era més que fantàstic, cada tema molava molt, però hi havia cançons en què la gent es tornava molt boja, i cap al final, tal com havia fet amb JUDAS, em vaig colar dins el fossat dels fotògrafs, on hi tenien les flat cases, i em vaig quedar ajupida, i com que el meu cap no sobresortia, tampoc ningú se’n va adonar, i no em van treure. Però l’IGGY si que em va veure, i es va quedar allà al davant i quan van començar ‘No Fun’, el tio se’m va tirar a sobre. Jo el tenia agafat com si fos una criatura i ell cantava a un pam de la meva cara. Hi ha un vídeo on es pot veure, sembla que es tiri al públic, però no, es deixa caure sobre meu, de seguida el volen arrencar, però en aquells pocs segons, que se’m van fer eterns, el meu cor es va disparar tant que, en aquells moments d’immensa felicitat, vaig pensar que moriria d’un atac de cor! Ho juro! Ell continuava sobre meu mentre la penya el tibava cap a fora i m’anava mirant, i hi ha un moment on puc treure el cap, i es aleshores que se’l enduen (eren la meva penya), es pot veure l’Antonio també, tots grapejant-lo fins que el poden tornar a l’escenari. Uff! Quin subidon tan extrem! I lo bo és que ningú em va fer marxar, i vaig acabar de veure tot el concert sense emmatxucades! Aquell va ser el meu primer contacte directe amb IGGY POP. I l’ALVIN GIBBS em va donar la pua!

Quadern de Bitàcola nº 75 - PETER HAMMILL, Mercè’88, Plaça de la Catedral, Barcelona, 25.9.88

Era el segon cop que podíem veure PETER HAMMILL, i també venia sol, amb la guitarra i el piano. Però ja sabíem que no ens calia res més, perquè només amb la seva veu ja transmetia una energia enorme, i deia tot el que havia de dir. És d’aquells autors que, malgrat que no els entengui per l’idioma, em poden posar de pell de gallina i portar-me amunt i avall els sentiments. Poca gent té aquest encant per mi!

Quadern de Bitàcola nº 73 i 74 - ‘MONSTERS OF ROCK’- IRON MAIDEN + METALLICA + HELLOWEEN + ANTHRAX + MANZANO, Recinto Ferial Casa de Campo, Madrid, 18.9.88 + Plaça de Toros Monumental, Barcelona, 22.9.88

Ens havia agradat tant METALLICA  en directe, que quan van apuntar-se al cartell dels ‘Monsters of Rock’, nosaltres també ho vem fer, i no per un cop, ens vem comprar entrades per Madrid i per Barcelona! I perquè també venien ANTHRAX, que també ens molaven molt en aquell moment. Les altres bandes no ens interessaven, IRON MAIDEN eren massa clàssics, i no ens aportaven res de nou, i el power-rock de HELLOWEEN tampoc ens cridava l’atenció, malgrat que vaig flipar un moment, perquè tenien un tema amb una intruder semblat a una de nostre, ‘Gent de Mitjanit’, però crec que tant ells com nosaltres ens havíem inspirat en BLACK SABBATH. Així doncs ens en vem anar a Madrid, i com que vem arribar amb temps, vem anar a la porta del recinte, i vem seure per allà fent petes i esperant que obrissin. Allò s’anava omplint de heavys de totes les espanyes, i de cop sentim: ‘Puto el Barça y Puta Calaluña’, i que tothom comença a corejar aquell lema. Algú ens havia sentit parlant en català, i es veu que s'havia ofès. Ens vem quedar de pedra! No ens haguéssim imaginat mai que en un concert de música és pogués treure aquell lema! No érem en un camp de futbol, ni en una manifestació! Però malauradament així va ser. Vem flipar molt, ens tenien envoltats! Quan finalment vem entrar, vem anar a buscar lloc a primera fila.  Al MANZANO no el coneixia, el seu concert no va sonar malament. M’hi vaig fixar perquè era l’únic grup d’aquí, però no era música del meu estil. Després van sortir els ANTHRAX a matar! I la penya es va tornar boja! Van fer un ‘bolako’, i com que ens coneixíem tots els temes, vem estar a tope tota la seva actuació, pogos inclosos. Sempre em destrossava als concerts punks i thrashers. Ho vem passar super. Després vem aprofitar per descansar una mica amb els HELLOWEEN, ja que ens esperava METALLICA. Recordo que vem anar a fer un vol pel recinte i que tothom ens mirava, i molta penya saludava el Vicius. Ens havia passat el mateix a Saragossa, on havíem parat en un bar de carretera per dinar, i tots els cambrers ens havien mirat molt, fins i tot havien sortit a treure el cap els cuiners! Nosaltres flipàvem. Vem pensar que era per les nostres pintes (semblàvem Motörhead). Però allà al mig del festival, les nostres pintes no desentonaven. I en una estona ho vem descobrir, quan algú va saludar més directament el Vicius: Hey, Drogas! Resulta que la gent el confonia amb el Drogas de Barricada! Hahaha... I finalment, ja va ser l’hora de METALLICA, que es va fer esperar bastant amb tot el canvi d’escenaris. Aquest cop presentaven ‘AND JUSTICE FOR ALL’, un disc que va sonar diferent dels anteriors, amb més importància a les bateries (cosa que em va molar), però molt poca al baix, i és una llàstima, perquè haurien pogut muntar uns ‘ritmacos’ entre tots dos super xulos. El disc era diferent, el canvi de baixista i compositor es notava, però també em molava. I el concert va ser brutal! Quan van començar, nosaltres ja havíem tornat al davant, i allò va ser la guerra! Van engegar amb ‘Creeping Death’, del segon disc (el primer que havia escoltat d’ells, i el que m’havia enganxat a la banda), amb una canya bestial, i amb la mateixa ràbia van tocar una mica de cada disc. Va ser ferotge! Ho vem passar molt bé i ens hi vem deixar la pell! I després d’allò, ja no venia de gust veure res més. Ens vem quedar als IRON, perquè ja érem allà, i per veure tota la parafernàlia que duien amb els Edies i l’altre show muntat, però al cap d’una estona vem anar a fer petes a les grades, i abans que acabessin ja vem marxar, volíem veure l’últim Edie gegant, però se’ns van fer una mica pesats, i no vem aguantar. Al cap de quatre dies els tornàvem a veure a Barcelona, i tot el show es tornava a repetir. I l'SCOTT IAN em va tirar la pua!

Quadern de Bitàcola nº 72 - SANTANA & WAYNE SHORTER BAND, Festival Grec’88, Poble Espanyol, Barcelona, 26.7.88

El 1988 CARLOS SANTANA va formar una gran banda amb WAYNE SHORTER. Hi havia molts músics del seu grup i també l’Alphonso Johnson de WEATHER REPORT. Amb ells van fer una gira que va passar per Barcelona, i que vem tenir la sort de poder veure. Perquè, malgrat que ja no escoltàvem tan jazz-rock, l’Antonio i jo coneixíem tots aquells grans músics, amb tots havíem flipat en un disc o altre, i aquella reunió no ens la podíem perdre. El concert va ser fantàstic. Al final podia veure ALPHONSO JOHNSON en  directe, i em va agradar moltíssim! Els ritmes de baix i bateria eren guapíssims. Van tocar molts temes de SANTANA, però també algun del SHORTER amb WR, i va ser genial escoltar aquelles versions. El lloc, a part de molt guapo, també tenia bon so, o sigui que ho vem passar molt bé en general.

Quadern de Bitàcola nº 71 - JUDAS PRIEST + BONFIRE, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 20.5.88

Era el segon cop que podia veure JUDAS PRIEST, l’única banda que m’ha agradat del Heavy, perquè ROB HALFORD és el rei d’aquell món! Diria que ens van inspirar una mica quan els TOS DE GOS (87), el meu segon grup, vem metal·litzar el punk que veníem fent amb RATISIDA (86), i ens vem anar transformant en GÀRGOLA (88-97), que ja va ser una barreja de tot el que ens molava i vem començar a tenir el nostre propi so (perquè el còctel era extrem). En aquell segon bolo, JUDAS portava BONFIRE de teloners. La veritat és que no m'hi vaig fixar, no deien res de nou. Però JUDAS va tornar a molar molt, va ser fantàstic! Presentaven el RAM IT DOWN (88). Van començar apoteòsics amb 'Electric Eye', en un escenari molt guapo, i tot el bolo va ser brutal. Sempre eren molt impecables, i el Haldford et feia flipar amb les seves veus. Tota la banda molava molt! Potser eren clàssics, però eren els únics que m’agradaven i no m’avorrien. Ho vaig passar bé en tots els temes. Ja començava a saber què eren les agulletes de l’endemà d’un bolo metal. Si em molava m’hi deixava la pell!

Quadern de Bitàcola nº 70 – MOTÖRHEAD + DESTRUCTION + GIRLSCHOOL, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 9.4.88

Feia un any que havia vist MOTÖRHEAD i ja tornaven a venir! Quin regal! A més, a part de BOWIE i GABRIEL, no havia anat a concerts internacionals durant aquell període; potser amb Bowie ens havíem arruïnat, o potser m'havien passat invita i no ho havia anotat, o potser ja teníem prou feina amb els nostres grups, que no paraven de fer bolos en aquell temps. Aquest cop, MOTÖR venien amb dues bandes que no estaven malament, els DESTRUCTION i les GIRLSCHOOL. Per començar la nit, vaig tenir una topada amb els nacionals. Abans, als concerts grans, sempre hi havien els nacionals rondant per fora amb els cavalls, però aquell, com que era un concert d’alt risc (al seu parer) estaven a la porta, i feien deixar les 'munyequeres', cinturons i altres ornaments ‘perillosos’ (al seu parer) en una caixa, dient que ho podríem recollir a la sortida. Ha! I a més et registraven. A mi em van trobar la caixa dels petes a la butxaca, i un d’ells va treure la bola que hi tenia dins (poc més gran que una 'canica'). El tio l’agafava amb dos dits mentre li ensenyava a l’altre i li deia no sé què, i jo, amb els nervis de quedar-me sense fumar, vaig prendre-li dels dits al vol mentre li deia que era l’únic que tenia per passar el cap de setmana. Es van quedar tan estorats, que amb la xina a la mà vaig córrer com un llamp cap a dins, mesclant-me amb la munió de gent! I que em busquin! hahaha.. L’Antonio va flipar! El festival va començar amb les GIRLSCHOOL, un grup heavy tot de noies, molt clàssiques, però que molava perquè eren noies, i no se’n veien gaires, però eren massa convencionals per mi. Els DESTRUCTION ja eren més thrashers, malgrat que també feien molts solos de guitarra, però eren més durs, i no estaven malament. Finalment van sortir els esperats MOTÖRHEAD. Portaven un gran xou de llums i van sonar força bé. Venien amb la mateixa banda que l’any anterior, però van variar una mica el repertori, malgrat que els cinc o sis grans èxits no se’ls van deixar. A mi m’agradava tot de MOTÖR, podien tocar el que volguessin. Van fer un bolo estupend! Es notava que s’ho passaven bé, i nosaltres encara més!

Quadern de Bitàcola nº 69 - PETER GABRIEL, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 30.9.87

Era el meu tercer concert de PETER GABRIEL, un músic molt interessant i molt activista amb les causes socials. M’agradava des de GENESIS, i quan va plegar vem seguir la seva discografia en solitari. Aquest cop venia a presentar el ‘So’, i com sempre portava una banda de luxe, amb TONY LEVIN al baix. El concert va començar amb l’actuació de YOUSSOU N'DOUR i la seva banda, un músic-activista senegalès a qui encara no coneixíem, i que va fer un repertori molt africà mesclat amb jazz-rock. Van estar molt bé per conèixer músiques noves. I GABRIEL i la seva banda van estar esplèndids, i com sempre, van fer un gran show, tant en el so, com en els llums i la posada en escena dels músics. El concert va començar molt suau, amb ‘San Jacinto’ i ‘Red Rain’, però després es van animar amb el ‘Shoc the Monkey’. El GABRIEL continuava molt teatrero i comediant, i cada tema l’escenificava. Eren molt divertits, perquè també feien coreografies de cançons tots junts, segur que s’ho passaven bomba. Ens va tenir distrets i flipats durant tota l’actuació. I quan van tocar ‘Lay your Hands on me’, de la qual van fer-ne una versió molt guapa, al moment en que canta els cors, es va deixar anar sobre nostre!! perquè ja teníem les mans enlaire per agafar-lo. Quin 'subidon'! pell de gallina quan hi penso! Era el tercer cop que el podia tocar físicament! Vaig tornar a patir per ell, perquè la penya el reteníem amb nosaltres, però crec que també érem molt respectuosos, i el vem acabar tornant a l’escenari sense emmatxucar-lo. El GABRIEL enamorava, i la banda que portava també! El bolo va estar impecable, i va acabar amb tots dos grups a l’escenari interpretant ‘Bico’. Molt flipant!

Quadern de Bitàcola nº 67 i 68 - DAVID BOWIE ‘The Glass Spider Tou’+ STRANGLERS + AVIADOR DRO, Miniestadi del FC Barcelona, 8 i 9.7.87

 

No m’ho podia creure! Finalment BOWIE venia a visitar-nos, i per dos dies! Quan feia cinc anys havia anat a veure’l a París, no pensava que vingués mai. Veure Bowie era el súmmum. Els altres anaven venint, però ell mai. Fins el ‘The Glas Spider Tour’. Per això aquest cop ja vem comprar directament entrades per tots dos dies. Era un esdeveniment important, per això hi vem anar molt d’hora per agafar primera fila. Però abans de Bowie, vem haver d’esperar amb els bolos d’AVIADOR DRO i d’STRANGLERS. Als AVIADORs no els vaig fer gaire cas, estava massa nerviosa i impacient per BOWIE, però també per STRANGLERS, que, malgrat que ja no els seguia, havien estat un grup puntal per mi, sobretot els tres primers discos. Em va encantar veure’ls, en tenia moltes ganes, me’ls havia perdut uns anys abans, quan hi estava enganxada. Per sort, van tocar alguns temes dels meus discos preferits, i van fer un bolo super guapo! I finalment, el gran esperat, al final veuríem BOWIE a Barcelona! El GLASS SPIDER.. era un xou fantàstic, molt teatral. Bowie portava una super banda, amb PETER FRAMPTON de convidat, i tot de ballarins per l’escenari. I el decorat era immillorable en aquells moments. Va ser super espectacular quan es van apagar els llums i vem veure la gran aranya, i es va començar a sentit la veu de Bowie parlant, i de cop el vem veure baixar del ventre de la bèstia. Sentir-lo feia posar la pell de gallina! Era la intruder de  ‘Glass Spider’, tema del NEVER LED ME DOWN (87), el disc que presentava amb una versió molt teatrera. Van tocar bastants temes del disc, però també van recórrer a vells èxits. A cada tema li feia una petita introducció, i a cada tema passaven coses a l’escenari. Estava super ben montat tot el xou, i tant els músics com els ballarins no paraven d’actuar en tot moment. Va ser més que fantàstic! Va ser genial! I l’endemà vem repetir altre cop des de primera fila! Ens va agradar tant que fins i tot ens vem comprar el super llibre de la gira. I aquell disc em va molar més, després d’haver-los vist.