La mosca (novembre 2011)

I doncs és clar que existeixen els miracles…

Al menys per a la mosca dins l’aigua

Que, sense saber d’on ni perquè

Es troba de cop salvada

Quan amb un cartronet

Li faig una bona barcassa.

I si doncs hi ha miracles

Per a la mosca ofegada

Per què no n’hi ha d’haver

Per a nosaltres

Tan terrenals com l’alada?

Jo sóc un déu per a ella

Si és que són ells qui fan miracles,

I així tots som déus

Quan podem ajudar els altres.

Però tan així som,

Que també en som diables.

Pintures d'Aigua (abril, 2011)

Com un mirall trencat

en mil pedaços

Amb el reflex de la mar

fregant els nassos

Ens quedem il·luminats

de verd i blau

de blanc i plata

bombolles de sol

i espurnes d’esquitxada.

En Rafael ens ha portat

a la seva morada

Sota el mar

Damunt de l’aigua

Sota el cel

Caient en planxa

Jugant amb els colors

Dins d’aquesta mar tan clara.

Recordant els quadres d’en Rafael Juan. Monti-Sion, Mallorca, matinada 24/04/2011

Sargantanes de Barbària (Sant Jordi, 2011)

Per tota la rocalla

corren veloç i verd maragda

per atraure els ulls

i posseir tothom qui passa.

Elles, tan callades,

tan silencioses,

tan enfeinades,

omplen l’esperit

amb les seves paraules,

mudes a l’oïda

però fortes i assenyades.

Un secret ancestral

les il.lumina,

i el seu sigil.lós cant

ens entra pel davant

i pel darrera

per tots els porus de la pell

ens hi penetra.

I sense saber com ni perquè

ni ta sols sense adonar-nos-en

juguem al seu joc

com instruments de feina

deixant-nos envoltar

de la seva saviera

sense oposar cap resistència.

Però si s’està atent

arriba el coneixement

I es produeix un lligam

amb les dues ments.

La sargantana et parla

I tu l’entens.

Virgo (març 2010)

Mentre les paraules van passant lentament

com les ones en una mar calma,

Mentre l’alè del seu lleu sospir frega el teu coll

com el vent calent d’una vesprada,

el pensament se t’enlaira dins d’una boira clara.

El desig de l’amor et té colpada

i els membres del teu cos ja noten l’escalfada

que ara puja des del sexe fins a la cara

cremant per aquí i per allà

arran de la pell suada.

No és sols el desig el que et corprèn

sinó també un èxtasi molt gran

de l’amor que sents al teu cos

quan encara no el tens al davant.

I recorda: la mà esquerra és qui t’avisa

de tot el que t’ha de passar

en aquest cos blanc i fràgil

de la teva, encara, virginitat.

Maria (març 2010)

Oh, Maria!

Que bé que m’has deixat

després d’haver fumat

la teva deleitosa flaire.

Quin aroma que has desprès

quan la cigarreta he encès

i el teu fum m’ha penetrat

absorvent-me de bon grat.

El cap se m’ha escalfat,

I els ulls il.luminats

han estat miradors

de tants colors sobtats.

La sang m’ha deixat regat

de la teva sensual propietat,

que ara corre pel meu cos

deixant-me del tot ben flipat.

Rossi the cat (març 2010)

Amb el pèl daurat al vent

camina senyorialment

el nostre gat.

Amb mirada serena i clara

es va encaminant enllà

a buscar l’enamorada

a qui poder prenyar.

És tan bell i tan senyor

que a totes les gatetes

els roba el cor

en veure’l amb el seu posat

d’estrella de tot.

Noves Xarxes (gener 2010)

Rajoles trencades de records

Ulls luminescents i salvatges

Les fulles de te diuen sempre la veritat.

Noves xarxes ens capturen

Filles del destí de l’humà

Mica en mica ens engoleixen

Com a peixos d’ultramar.

Qui riu, riu, i qui no, plora

De saber-se tan a prop de la veritat

Tot són dades, l’individu s’acaba

malgrat pensar en una altra llibertat.

El món és món i l’home és home

Això no es pot transformar

Veurem canvis i proeses

Però cada cop estarem més lligats.

Només som com formigues

Dins d’una eternitat

Quant de temps haurà de passar?

Quant de temps haurà de passar?

Somni (febrer/2010)

Somnio,

no veig ningú,

deixo el fum

ben endins

Imatges giravolten

en un blanc

de boira espessa

amagant les teves mans.

Només puc agafar-te les mans

Només puc agafar-te les mans

Només puc tocar-te una mà.

Estic content,

 ja en tinc prou,

no necessito res

 més que això.

Només puc agafar-te les mans

Només vull agafar-te les mans

Només vull tocar-te una mà.

Pensant en les Maldives després del Tsunami (gener/2005)

Carrers plens de sang

criden desesperats,

ulls suplicants

veuen la mort al costat

boques obertes

un gos inflat surant,

a l’altra banda un altre borda

mentre el va veient passar

tot és un mar d’aigua,

d’aquell terreny tan assecat

ara els rius en baixen

plens de mort i soledat

una petja enmig del fang

revela un cos ara distant

que es podreix en el no res

d’aquell paisatge delirant

no hi ha salvació per a ningú,

del que abans havia estat

ja no en queda res de res

i els pocs que s’han salvat

no se’n sortiran mai més

aquella illa se n’ha anat

xuclada cap a dins del mar.

Simplesa (febrer/2010)

Jugant amb l’aigua

m’he adonat de coses simples,

viure no és tan complicat

si veus néixer el sol cada dia.

Tot depèn dels colors

amb que juguis a la paleta

Com un quadre que ho reflecteix tot,

des del plaer fins a l’horror

amb traces ben o mal dades,

segons el pols del creador

i lligat a les nostres càbales,

circulem per aquest món

I tant se val roig o groguenc,

llis, arrugat, polit o escardalenc…

el quadre té el seu ritme

i no parem fins que s’ha acabat

malgrat que manqui la pintura

i quedi mig desdibuixat.

Finestres (Nit de Sant Joan de 2010)

Finestres que no donen a res

s’obren davant meu

suaument i buides.

L’espasa del record

talla el vent i no l’ensuma

perquè el delit de ser viu

no em deixa créixer.

La fulla brilla

en la claror de la lluna,

traspassant les hores

del temps oblidat.

I mentre el nen juga

amb la sorra mullada

ve l’onada

i es desfà en el més enllà.

Estranys ocells

ratllen el vent

amb un vol fonedís i negre.

Mentre un fil de boira

eclipsa la blancor esfèrica

d’aquell ull brillant

dins una nit espessa.

Tot passa davant meu,

i davant meu no hi ha res,

Tan sols unes finestres

que no donen a res.

Nocturn (febrer/2010)

Sóc un ninot de palla

que balla dalt del terrat

La música dansa dins del meu cap

quan sento el fum fosc que arriba.

Un gat menja una espina

i l’ocellot l’observa

sense adonar-se de res,

estàtua enmig de la boirina.

El meu cor batega

trossos de llum i foscor,

els llamps damunt la casa

trenquen la nit d’espurnes d’or.

Un foc crema

tot gira al meu entorn

les gúspides sacsegen

dins del buit negre d’aquest lloc.

Sento el meu cor cridar

Silenci (Nit de Sant Joan de 2010)

Imatges de desert,

Onades lentes

Avançant cap al no-res.

Milions de grans de sorra

Formant un tot complert

Que jeu sota el sol

Inexpressiu i sec

Com una batecada

A cada galta

Vinguda d’un cor fred

I deixada anar

Per l’esgotament d’aquell pes

que tant crema

dins aquest cos ple.

Silenci,

silenci dins la ment.

Pensant en la Revolta d’Egipte (4/febrer/2011)

Milers de crits

S’enlairen com un tro

Negre i roig

D’espès tresor.

Cossos que cremen

L’olor del dolor

La fam de l’esperança

L’oblit del rancor…

Les ànimes ploren

Llàgrimes de mel

Per sufocar l’horror

De tanta barbàrie cruel.

Som en un món sense parades

Girant en la sínia del destí

La sort juga entre nosaltres

Com un cruel i vil botxí.

No som res si no som Un

En un camí sense fi

Mescla de la nostra existència

Estafada des del llimb.

Arran de l’M15 de 2011

Paraules tacades de sang

Es llancen al vent

Sec d’esperança

I buit de compassió.

L’horror tremola

En deixar-les passar

Arrapant-se sense pressa

Al fil de la immensitat

Perduda en el temps

Que no hem pogut comptar

I des del clau ardent

Cridar la nostra llibertat.