Aquest concert va ser una odissea de dalt a baix! Resulta que ens en vem assabentar dos dies abans del bolo, i tal com ho vem veure, vem decidir anar-hi. Erem cinc al cotxe, el Pollo, el Bull, el Vicius, l’Ant i jo, i sense ni tan sols preguntar, vem tirar cap a Toulouse. Com que ens feia por no trobar entrada, quan vem arribar a Carcassone, vaig trucar a la sala Bikini per reservar-les. Però el paio em va dir que era impossible, que estaven totalment exhaurides i que no calia que hi anéssim. Li vaig dir que era impossible, perquè ja estàvem a Carcassone, i que per res del món ens volíem perdre aquell concert (només els havíem vist de teloners). L’home va insistir, però jo també, i li vaig dir que hi anàvem igualment. Vem arribar a Toulouse a les tantes de la nit, havent provat de trobar un lloc pel camí per parar i descansar, però allò era La France, tots els caminets estaven tancats, i no vem trobar ni un putu lloc per estacionar-nos. Així, vem arribar fins a Toulouse, i ens vem aparcar davant d’un parc, per aprofitar-lo per estirar-nos per terra quan l’obrissin (érem cinc al cotxe!). I vem anar fent temps amb la música a tope i fumant petes sense parar i fent el borinot fins les sis o les set del matí, quan ja es va fer de dia i van obrir el parc, i nosaltres ens adonàvem que havíem estat aparcats davant la porta de la ‘Maison de l’Arrêt’ (la presó) i que estava ple de càmeres per tot arreu! Hahaha.. Després d’intentar dormir unes hores sota d’un pebrer del parc, ens vem fotre uns bocates i vem tirar cap a Le Bikini, que era una sala en mig del camp, als afores de Toulouse. Quan vem arribar ja hi havia alguns cotxes al pàrquing. De seguida vaig buscar el paio de la sala, que, quan ens va veure, es va posar blanc. Ens va dir que s’havien venut més entrades que la capacitat de l’aforament, i que no hi podia fer res. Però li vem pregar tant i tant, que finalment li vem fer pena, i ens les va vendre. Ja érem feliços, però faltaven moltes hores pel concert. Ven tornar al parquing, que era una esplanada enmig del bosc, per descansar i menjar una mica. Al cap de poc vem veure que els SUICIDAL estaven preparant-se al camerí, amb les portes obertes de bat a bat (feia molta calor), el Trujillo feia peses, el Rocky George feia dits amb la guitarra, els altres feien estiraments…, tots es preparaven a la seva manera. Nosaltres ens vem posar a fer petes allà al davant, mirant-los, i de seguida el Rocky George va venir cap allà, perquè li donéssim unes calades. Li vem dir que els ho digués als atres, per si en volien, però ens va dir que l’únic que fumava era ell. Així vem estar amb ell xerrant i fent petes, i vem quedar que li’n portaríem més l’endemà a Barcelona, on ells tocaven de teloners de GUNS&ROSES i BRIAN MAY (i nosaltres ja en teníem les entrades). No recordo si va ser en aquells moments o després del bolo, que em va signar l’entrada i la va dedicar a GÀRGOLA. Finalment va arribar l’hora tan esperada, la sala s’havia omplert fins al sostre. Abans de començar el concert ja estàvem tots xops de suor. I quan van engegar, uff, va explotar tot! Ens vem tornar salvatges! Va ser una engegada brutal, tant bèstia, que quan S.T. van acabar el primer tema van parar i van dir que no podien continuar. I és que no hi havia ni una gota d’oxigen allà dins!! Intentaves agafar aire, però no n’entrava ni una gota als pulmons! Era una sala per a set-centes persones que n’encabia mil cinc-centes en ple estiu! Llavors, el ‘nostre amic’ (que va resultar ser l’amo de la sala) va obrir totes les portes. Per sort, en aquella època, Le Bikini era una sala hexagonal que podia obrir-se per totes les bandes i quedava com un quiosc; i quan va entrar una mica d’aire el concert va continuar. Però la veritat és que des de primera fila no arribava gens d’aire, i malgrat tenir obert, feia una calor del dimoni i hi havia poc oxigen. La penya no paràvem de ballar i de fer pogos, i anàvem d’una banda a l’altra com bojos a cada tema. Era un caos de felicitat! De cop em vaig trobar davant del TRUJILLO quan estava fent de les seves amb el baix, i va començar a fer-me ganyotes i cares per riure, jo flipava, estava com en un núvol, respirava i no m’entrava aire, però no podia deixar de mirar-lo i de riure, en aquell moment vaig pensar que si em moria asfixiada, al menys em moriria feliç! Ell, amb tota la tonteria, es va ‘colar’ i no va entrar a temps quan va tornar a engegar el ritme del tema, i tota la banda se’l van mirar amb cara rara, i ens vem pixar de riure, hahaha.. De tant en tant anàvem al lavabo per refrescar-nos, però només tornar a la sala ja tornàvem a estar xops. Els dits estaven totalment arrugats, com si haguéssim estat hores dins de l’aigua! Però els temes s’anaven succeint sense respir, i no ho podíem passar millor, perquè l’únic important eren aquells temes. Cap al final del concert, el meu cos ja estava matxucat per totes bandes, i vaig decidir colar-me al fossat dels segurates, dissimuladament, com sempre. L’únic segurata que hi havia a prop era el ‘nostre amic’, l’amo, qui, enlloc de treure’m, va deixar que em quedés a dins i es va preocupar per la meva salut (segur que patia perquè no se li morís ningú). Jo, que ja ho havia fet altres cops, em vaig quedar allà sense molestar i vaig acabar de veure el bolo de manera privilegiada, amb tots els músics passat pel meu davant a fer el boritot. Va ser tan divertit, malgrat deixar-hi gairebé la vida!
Quan el concert va
acabar, jo ja havia perdut feia estona tots els de la colla, i vaig anar pujant
per la cua de sortida que portava al pàrquing, creient que ells havien anat cap
allà. I estàvem tirant a poc a poc pel jardí cap a la sortida quan des de
l’altra banda del camí surt el TRUJILLO i em crida perquè hi vagi. Jo, d’un bot
ja sóc dalt de la barana, i en aquell moment em ve un segurata per fotre’m
fora! Però el TRUJILLO li diu que em deixi passar. Jo entro totalment
emocionada, i em diu si vull banyar-me a la piscina, on ara hi ha tota la
banda. Jo li dic que si, però que em deixi anar a buscar la meva penya, i ell
diu que si. Així, corrent com un llamp, vaig cap al pàrquing i els dic que ens
han convidat a banyar-nos! Tots pugem altre cop i entrem a la piscina,
però jo, en lloc de banyar-me, em poso a xerrar pels descosits amb el MIKE MUIR,
quin subidon! Tots son molt amables i es veu que tenen ganes d’estar amb
nosaltres! Estem força estona amb ells, xerrant i fumant amb el ROCKY, (era
cert que només fumava ell; el TRUJILLO, fotent-se d’això, ens deia, ‘mireu quins bracets que té’, i els
comparava amb els seus, que eren el doble de grossos, hahaha...). Finalment ens acomiadem,
i quedem amb el ROCKY per veure’ns l’endemà a Barcelona, i tornem al pàrquing,
per deixar passar la nit (no tenim on anar). I al cap d’una estona, els veiem
que van cap al bus. Els tornem a saludar i em torno a posar a xerrar amb el
TRUJILLO, que ve cap on som i es queda força estona. Vem xerrar de tot, dels
baixos que havíem tingut, del seu Venice, de S.T., dels discos, dels grups o
baixistes que compartíem, de tot el que havíem fet musicalment… Va ser més que
genial! Nosaltres estàvem enganxadíssims a la seva música, però després
d’aquell dia ens va semblar que ja érem família! Un concert inoblidable
per tot ! I al cap d’unes hores els tornàvem a veure a
Barcelona!
