lunes, 28 de enero de 2013

Steve i Claire - Capítol XII - "Indicis"


Veient com estaven les coses, la Claire va decidir enviar el detectiu a Salamanca, ell es desenvoluparia millor buscant entre els arxius, i així ella podria aprofitar per descansar una mica uns quants dies. Feia més de tres setmanes que no parava i a les nits dormia malament, pel que estava totalment esgotada. Així doncs, després d’acomiadar el detectiu va passar per la botiga de comestibles per abastir-se d’unes quantes coses, ja que havia pensat fer una cura de son i no sortir de l’habitació de l’hotel fins que no la truqués l’agent amb alguna nova notícia.

Van passar cinc dies abans que sonés el telèfon de l’habitació de la Claire. Ella havia fet realment una bona cura i es notava totalment recuperada. I encara es va entusiasmar més quan el detectiu li va dir que havia descobert una cosa interessant, malgrat que no era segur que fos la resposta que buscaven. No obstant, ella es va animar, i van quedar que es veurien el dia següent quan ell arribés a Barcelona.

El detectiu s’havia passat cinc dies cercant tot el referent a la primavera del 41 a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca. Després de mirar-se centenars de papers, havia trobat un quadern escrit al Castell de Montjuïc -amb el segell de la presó- pertanyent a aquell mateix any, del qual es podia derivar que era un llistat de defuncions. Al paper no hi apareixien noms, només les inicials de persones, una data i una creu al costat de cada sigla. Era la primera pista que trobava des que havia arribat i per això va mirar-se-la amb lupa -sobretot les pàgines corresponents als tres mesos de primavera-, fins que va topar amb les inicials JFV, datades el dia 24 de maig de 1941. En aquell moment va pensar que ben bé podien correspondre a les de Joaquim Ferrer i Valls, l’avi de l’Steve, i després d’acabar de repassar tot el quadern va trucar a la Claire per informar-la.  

D’aquesta manera, la reunió de l’endemà gairebé va posar punt i final a la investigació. El detectiu havia fet una feina exhaustiva. Tots dos sabien el difícil que era trobar informacions sobre aquest tema tan amagat encara. La Claire es va donar per satisfeta amb aquell paper. Creia que les sigles JFV eren molt possiblement les de l’avi de la seva companya, i si fos així, ja tindria un lligam amb el que havia dit la vident. Tot coincidia i segons l’agent no hi havia cap altre nom amb aquelles mateixes inicials. Així doncs, ja no hi havia res més a fer. La Claire ja havia posat la denúncia. L’Associació per a la Memòria Històrica i la Comissió de la Dignitat coneixien el seu cas i el continuarien investigant, com a tants milers d’altres. Ella ja no podia fer res més a Barcelona. Era moment de tornar a New York.

viernes, 25 de enero de 2013

Steve i Claire - Capítol XIII - "El desenllaç"


Just arribar a la ciutat dels gratacels, la Claire va demanar cita amb Mss Schailly per explicar-li tota la història que havia descobert. Després d’escoltar-la, la vident va pronosticar que era ben possible que l’Steve s’hagués trobat amb el seu avi, mort en aquella muntanya, i que per aquestes coses del destí o la física quàntica, la noia havia traspassat el llindar d’aquest món. A la següent reunió, va intentar comunicar-se amb l’Steve, però no va tenir èxit. Llavors la va derivar cap a una amiga seva espiritista, ja que va creure que potser seria més fàcil comunicar-se amb l’avi mort.

Durant mig any, la Claire va portar l’Steve a les sessions d’espiritisme de Mss Crowley, però malgrat que la dona deia poder comunicar-se amb Joaquim Ferrer i Valls, també deia que aquest no volia posar-la en contacte amb l’Steve i que feia “orelles sordes” quan li parlava del tema. L’únic que va poder desxifrar de les seves estranyes “converses” amb l’avi de la noia és que l’Steve estava bé i que no es recordava de la seva “altra” vida en aquest món. Segons Mss Crowley es tractava d’un fenomen que passava de tant en tant. Durant la seva llarga vida ella n’havia conegut quatre o cinc casos, tres dels quals no van arribar a tornar. Els altres dos, després de moltes sessions, havia aconseguit fer-los tornar, però la sotragada del pas havia estat massa forta per a les víctimes, que s’havien quedat sota una mena de amnèsia i ja mai més havien pogut recordar qui eren o havien estat en aquesta vida.

Amb aquestes perspectives, la Claire va decidir tirar la tovallola. Havia fet el possible per tornat l’Steve en aquest món, però després de dos anys de lluitar intensament per i per a ella, es va haver de rendir. Es va arrapar a la idea que l’Steve estava bé i sense pensar-ho gaire més, va vendre la galeria, va dividir els guanys entre els tres socis i se’n va tornar a Queensland, on es va retirar a la granja dels seus pares i ja mai més no en va tornar a sortir.

lunes, 21 de enero de 2013

Txt 20


Un sentit cíclic 
es girà cap a l’atzar,
tan incansable
que mai 
li n’hauria vingut de gust.

Txt 19


La piel de la muchacha se contrajo después de miles de kilómetros en su máquina verde -la mujer de sus fantasías era muy rara, le provocaba una sensación de jeringuilla-. Ella había sustentado tocar el piano a pesar del calor denso. Siempre había tenido que imaginarse -seguramente desde la sombra- una parte de sus conocimientos, aplicando el movimiento de algunas personas en probabilidad de supervivencia.
Luego se dirigió a todos los ciudadanos y se puso a gritarles cierta esperanza al oído, a menudo enarbolando el mal. ¿Quién querría hacer tal cosa?
Antes que sucediera esto, ya se habían producido algunas víctimas…

Txt 18


Asentado en una perezosa curva, estaba muy comprometido con su brillante profesor de física. Sus incontables charlas llevaban sus cuerpos hacia la pared que estaba enfrente del escenario.
¿Cómo pasó?
Se estaban ahogando, sin embargo dispuestos a correr e iluminar el mar. Luego fueron empujados por la marea hacia la playa, satisfechos de haber escapado de los montones de leños, probablemente el único lugar que estaba claro.
La gente comentaba, mientras, si podrían regresar…

viernes, 18 de enero de 2013

Txt 17


L’estiu esclata en una rialla, 
doncs el primer a sortir de la terra 
està sempre a l’aguait dels punts cardinals.

Txt 16


La gent de les rodalies castiguen una malifeta com si fos seva, però aquell poca-solta, a l’hora de dinar, és un cant a la laboriositat sense gaires detalls. Per sort se’l coneix pel nom i, segons la tradició, adverteix de nou la gent d’uns accidents geogràfics.

lunes, 14 de enero de 2013

Txt 15


Y ahora que estoy hecho una leyenda volvió a darme en la parte de arriba, entre las 10 y las 12h, con detenimiento. Me dolió una barbaridad.
Con la mirada en los hechos principales como aspirante producto de la obsesión, no tenía nada mejor que hacer. Por eso les importó que empezara a hablar con más cojones, como un acto de rebeldía, desnuda, sencilla, de tal manera que, con todas sus debilidades de sinvergüenza y soberanía, debe de haberles llevado años ir hasta la sensación irracional. Cosa que me consuela de una sociedad abierta de miras.

Txt 14


Me acuerdo de que un día supo dar con la frase en su propio país. Y aceptó con la mirada. El día había sido largo. Luego, puso a su interlocutor a los pies de la cama. La realidad se tiende de golpe, me parece, aunque, habitualmente, en los libros va disolviéndose como el vino caliente.
Nos  separamos al amanecer. No dije nada.

Txt 13


Cubrió la herida a los más viejos
que hasta el día de hoy
tuviesen cabida en este mundo.
Simultáneamente,
se parecen a las estrellas.
Y ahora incluso
justas recompensas sumidas en la lectura,
bastante distinta y hecha jirones,
en esta casa vacía
y cerrada,
que aflige y consuela,
destinada sólo para mirarla
en la medida de las posibilidades-
¡Cuántos milagros!

Txt 12

Encontramos un par de bolsillos
que nos ofrecen una localidad
para el nuevo futuro presentado.

- Mírala - risas

Oyentes en su primera incursión
al mismo discurso.

¿Quién no recuerda
el show optimista,
pero poco cuidado,
del actor ya decrépito?

domingo, 13 de enero de 2013

Ceferino Oliver-Capítulo I (Casa Alta 2003)



 

Ceferino Oliver se dio a conocer una tarde del mes de octubre, en plena deshojación de los castaños del Parque de María de las Mercedes, o parque de los perros, tal como era llamado por la gente del pueblo por estar siempre lleno de perros desperezándose, rascándose, perros meones olfateando cada uno de sus rincones, marcando sin cesar sus posesiones.

Esa tarde, Ceferino Oliver, editor, redactor, reportero e impresor de su minúscula e impenetrable empresa, editora de los panfletos causa de su imparable capacidad para crear “slogans” marca de la casa, estaba marcándose su ronda diaria en busca de nuevas aportaciones para la humanidad -tal como él las llamaba-, cuando, sin saber cómo ni porqué, se adentró por un oscuro y largo callejón. Siempre metido en sus cavilaciones no recayó en que nunca había visto esa callejuela, y siguió marchando sin dejar de rumiar.

Pronto, una leve brisa seca y helada recubrió su rostro despertándolo de su apaciguado letargo mental, y fue entonces cuando se percató de que no sabía dónde estaba. En un instante su mente repasó todo lo que pudo recordar, intentando descubrir porqué se encontraba ahí. Pero ninguna de sus explicaciones logró darle la respuesta.

Volvió a mirar a un lado y a otro. Ambos desaparecían tras el oscuro callejón, dándole una sensación de estar como flotando en el vacío. (continuará)

sábado, 12 de enero de 2013

Ceferino Oliver-Capítulo II


A su derecha, el callejón brillaba en su opacidad. Un muro de hormigón se alzaba imparable hacia lo alto, sin un respiro, tal cual la piel de un elefante, rugosa y seca, interminable… A su izquierda el muro estaba plagado de minúsculas ventanas, oscuras y hondas, que subían sin cesar hacia un cielo chapado en negro, cual alquitrán, pero opaco, sin ninguna luz destellante portadora de una realidad ahora no existente.

Ceferino Oliver estaba perdido. Él, que tanto sabía, que tanto promulgaba, ahora se hallaba inmerso en un mar de dudas, cavilaciones, preguntas sin respuesta que machacaban su celebro por todos los bandos, dejándolo en una sucesión de estados de shock que pasaban por un coma momentáneo seguido de una epilepsia frenética que lo retornaba al coma. Y así durante un tiempo indescriptible que, en realidad, no fueron más que unos pocos segundos. Pero el tiempo y el espacio ya no eran reconocibles por Ceferino Oliver, cuya nueva perspectiva iba más allá de esta dimensión. (continuará)

viernes, 11 de enero de 2013

Ceferino Oliver-Capítulo III



Su percepción de todo lo conocible le provocaba una infinidad de nuevas sensaciones nunca antes experimentadas por su cuerpo, hábil de experiencias, pues se había pasado la vida buscando los porqués y diagnosticando para cada caso una breve pero implacable solución. En su vida había un slogan por encima de todo: “CONOCE”, y ahora se encontraba perdido en un mundo que no conocía, mamando sensaciones nunca antes experimentadas, a merced de una realidad nada real, inexplicable…

Pero Ceferino Oliver no podía estar mucho tiempo sin comprender, su mente adiestrada para encontrar la respuesta a cualquier situación que le deparase la vida le ofrecía la posibilidad de reflexión. Respiró profundamente con los ojos cerrados, intentando por última vez creer que todo era un sueño, pero sabiendo que, de no ser así, su mecanismo cerebral se pondría en marcha, pues -no en vano- era Ceferino Oliver.

jueves, 10 de enero de 2013

Ceferino Oliver-Cap IV


Tras unos minutos abrió los ojos, pero todo permanecía exactamente igual, ni una mota de tiempo se había movido de su lugar. Volvió a mirar a un lado y a otro para intentar decidir qué dirección coger. Miraba hacia lo profundo escrutando en la oscuridad, dejándose llevar por cada ínfima sensación, queriendo averiguar… primero a un lado, después al otro… Nada era distinto, tal espejo reflejo de todo. Nada cambiaba en su interior, tal sueño apacible de una tarde otoñal. 

Y así pues, ¿qué hacer? Su instinto, guía de tantas de sus metódicas búsquedas, estaba ahora inmerso en una nada. Así que cogió una moneda y lo echó a la suerte. Cara para el lado derecho, cruz para el izquierdo. Se colocó la moneda encima del pulgar, tal como hacen los árbitros de fútbol antes del encuentro para sortear los campos, y pulsó con todas sus fuerzas para que la moneda subiera a lo más alto. Y luego la vio caer, girando ante sí hasta tocar el suelo, sin provocar ningún ruido, ningún tintineo, sin tan siquiera un leve movimiento. Quedó plasmada, tal imán ante una chapa de hierro.

Ceferino Oliver se agachó para cogerla. Sus ojos, fijos en ella, dudaron un instante, pero la decisión ya estaba echada y no podía volverse atrás. Así que, ya sin ver el trozo redondo de metal, se fijó en el resultado del tiro, y por enésima vez volvió a sorprenderse, pues la cara y la cruz de la moneda se iban intercambiando a modo de capas superpuestas, tal cual dos aguas uniéndose en un mar. 

Y con los ojos desorbitados volvió a levantar la cabeza y se dio cuenta de que estaba en medio del parque de los perros. Tenía una moneda en la mano, pero sus ojos lagrimosos no se la dejaron ver. 


FIN

miércoles, 9 de enero de 2013

Pensaments (gener 2013)


Pensaments foscos
se m’emporten més enllà.
No hi ha res en aquest món
que els pugui aturar.
Passen veloços com el vent
o s’hi estableixen com la fam,
sempre furgant en el més endins
d’allò que tenim al voltant,
com forques rossegades
pel temps i el que vindrà.

Txt 11


L’amor per l’ésser huma…
Massa tard per tenir enyorances.
No és un joc.
No.
De la barreja brutal de la terrible desgracia
de la criatura que juga i s’emporta els fruits
cap a l’abdomen
-punxat en el seu esperit en mig de la indigència imprudent-,
Ens sentim ben incapaços
- amb exasperació-
de tornar reconvertits
o metamorfosats
en coherents preocupacions interminables.

martes, 8 de enero de 2013

Txt 10




Respectuosament,
deixen rere seu
el menyspreu,
com una fúria viciosa
de vellut blau nit
que no pot deixar de ser
el que és.

                     

Txt 9


De moment suporta
un munt 
del mateix tipus d’emocions.
I he constatat
que n’hi ha
de diferents versions,
realment boniques
-com per descuit-,
per molt que sàpiga
que el món és lleig.

  

Txt 8


Em tolera de meravella
sense exigir-me gaire,
m’ofrèn una llibertat
de cos i ànima…
I jo, al meu torn,
espero el señal
-un truc de gran savi-
que em salvi
dels destins biològics
d’aquest esplendor.

                                                            

viernes, 4 de enero de 2013

Lligada a mi (gener 2013)

He passat el llindar de mitja vida
durant la qual m'he deslliurat de cadenes,
lligams i de tot el que podia.
He volat lliure i fent la meva,
però mai no he pogut deixar-me anar
de la corda més fina,
la de mi mateixa.

miércoles, 2 de enero de 2013

Txt 7


Hombres y mujeres superiores,
Si tuvieran respuestas seguras
sobrevendría el final.
Pero no había respuestas.
Podemos descender hasta dónde estés
-el lugar funciona como un reloj-
y con excitación ver
todos los datos de la información,
O tener el reconocimiento
de una reverberación atroz.
El auditorio principal no esperaba
ninguna respuesta de mí.
¿Cuál era el tiempo
de poder vivir?


Txt 6


Tragado mi orgullo
había que dar a entender
la vieja confianza
en lo más íntimo del alma.

Txt 5


Mundos diferentes de bajo rango
Vida que lleva lentamente al espacio
El saxo alto está casi lleno
Puedes conseguir cualquier cosa
Un refugio de seguridad
Un depósito de recuerdos muertos.

Txt 4



Encontró la época
de los mares olvidados
Sentimientos afectuosos
a ninguna parte emigrados.

Comprendió la distancia
consultada en un recuerdo de familia
víctima de la derrota ininterrumpida
de una vejez paralizada.

Principio insensible
anunciado en un sueño
de mar y música
Restaurado del pésimo ridículo
Al otro lado del césped
menudo y atemorizado,
y aún reciente
del amor frustrado.

Txt 3



Ya no se empeña
en torturarla.
Nadie supo calmarla.
Nadie, con una sonrisa,
vino a buscarla.

La historia le convenía.
Sobre él sentía lo suyo,
secuencias de congelación
entre sus amigos
sin estar con nadie

Más encogido y obsceno
que su propia prole,
dejó de existir
con unos pasos de baile.

Y dejó de buscarla.

Txt 2


La esencia consumía
la frontera de la muerte

Lenguas sacrificadas
en el presente
sin valor para eludir
la frase hiriente

Ni su propia carne
hermosa y muda
lentamente embriagada
de confidencias supuestas.

Si la verdad estuviera libre
el cielo azul caminaría
al lado de la muerte.

Txt 1


Un movimiento
ligero como el gato
parece ahora colgado
en cenizas.

Mundos danzando
su propio carácter
se alejan revoloteando
del remordimiento
arrastrado en la certeza
de aquellos que están
abandonados.

No hay esperanza
que venga en bandeja de plata
hundida en la superficie
del desierto.