miércoles, 30 de octubre de 2019

Text 35

Recordo aquells dies de la primera etapa del viatge, a mig hivern, tot i que encara era ben visible el roig dels avets de la tardor. Sovint, i sense cap raó, s'escampava la llum del sol sobre el cel mort. Després, com una mala cosa, i sense preàmbul, m'endinsava a una distància raonable, sense cap destinació.
Havia interpretat a fons el bon rendiment, com un tret decisiu per fer-ho enlluernar tot amb un realisme que ara em crida l'atenció d'una manera molt virginal. 
No era el fet d'incorporar tan remots records de tristesa dintre meu, sinó que el llaç es doblegués, com una manera de canvi en la dosi del meu potencial sobrenatural. 
Qualsevol altre seria lliure de si mateix sense necessitat de pensar en el seu futur, sense topar de costat amb el dia, cansat i desfet.  Però les seves pròpies vides abandonades són com ombres agitades, perquè l'única cosa que els sobreexcita també els malhumora. 
El soroll quasi imperceptible els porta una pausa i els deixa com els ha trobat, com bocins de cendra que es consumeixen per tornar a la vida.