Text 33

No penso continuar amb tot això. El futur rau en els límits de la memòria.

Text 32

Els ulls no enganyen, ho graven tot com inscripcions sobre els camps.

Text 31

En coincidir la influència contradictòria amb l’espiral de la lluita, més enllà de la confusió, s’accentua de vegades el seu punt culminant, més enllà de les cendres. I en apoderar-se d’un desavantatge tan trist s’ha de moldre interiorment la nova etapa. És una cosa important que continua insistint a augmentar els records de cada horitzó.

Text 30

L’esforç de fer estels com coets amb la flama del cor expressa el mateix que la relació entre aquesta mena d’esment i el raonament inseparable.

Text 29

El personatge surt de darrera el foc. És un cobrador. Es dirigeix cap en front de la xemeneia buscant la sortida d’aquest laberint amenaçador amb la inquietud de la silueta que representa el reflex anul.lat dels immortals. 

Text 28

Els més bells fotogrames lliurats estan arraconats. L’art personal no arribarà amb la magnificència del plaer pel plaer.

L’instrument generador de pel.lícules que s’editen amb les arrels de la màgia ho constata d’una manera desigual. Però, per altra banda, coses meravelloses contribueixen a la recerca del temps i de la fortuna. 

Text 27

La importància històrica d’aquest impuls d’escriure és paradigmàtica. L’acceptació d’aquest text comença a apuntar l’entorn que eternament es va cordant.

Las Damas y el Orador (Parte IV)

Knut empezó la charla una vez hubo razonado de manera completamente mística. Había reservado un difunto huevo de serpiente de dónde había salido la lombriz del poeta que tanto necesitaba para consigo mismo, como un refugio de naturaleza. Torpemente, su gran soledad atravesó por enfrente de él con un gesto de ofidio, como si lo más viejo regresara por el sitio donde no pasa nada y sostuviera una herejía.

Luego se puso en correspondencia con una pajarita que cantaba jazz, un poco anómala, que se sentaba sin decir nada, con las manos frías como cimas de montaña. Entonces la invitó expresamente a ver el cadáver de la envidia, que ella fotografió con su móvil.

Cuando Knut continuó su charla les contó a las otras Damas que todo era real en un mundo perdido, un mundo que antes había sido magia, y que ya llevaba tiempo instalado aquí de forma rebelde, devorando nuestro planeta, cerrando los agujeros complejos y sellándolos para siempre.

Las Damas, como siempre, se retorcieron de placer tras oír sus voluminosas palabras.