Txt 21 - "Innocents"

Tots els pecats capitals tenen gana i set.

Això és una mena d'argot 

que no té res d'orientatiu.

L'eternitat està perduda,

però nosaltres ho ignorem.

No marxem al mateix compàs

i un raig blanc ens aniquila,

i es forma l'abisme sota nostre.

Tan sols som façanes 

dins d'un mateix moment

que requerim formes noves.

I ens hem de sotmetre:

religions, 

consum,

treball...

La mort que ens porta el penediment

no és sàvia ni pacient,

té els ulls negres i un aire ombrívol

i efímer,

lluny de l'aurora estival

que prossegueix els seus acords

per afinar la nostra òptica

i oferir-nos una hora nova

a tots els innocents.

Sufrida Palestina

Com un símil de la vida

el cel blau cau al fons del món,

com aire i ciència en un gravat.

Xiulets mortals 

amb olor de jardins abandonats

dins del pou dels mars,

sense flors ni comfort,

arriben fins aquí abominables,

antics, 

repugnants,

llunyants, 

suficientment sabuts en la història

des de la infantesa.

El cel s'ha enfosquit cap a l'Orient

amb la sàvia música ofensiva.

ASSASSINS!

Totes les meravelles,

totes les alegries

són joies adorades.

Res d'aparences xocants.

Steve i Claire - Capítol I - "Introito" (Cal Cens 2011)

De cop tot es va quedar a les fosques. L’Steve i la Claire i tots els altres havien patit el pitjor esglai de la seva vida. L’ascensor on estaven no n’era un de qualsevol edifici, es trobaven dins d’uns dels ascensors de la meravellosa Torre AGBAR de Barcelona; i en aquell precís moment acabaven de patir una forta sotragada que els havia deixats parats i sense llum, enmig d’aquella fantàstica construcció de 34 pisos situada al bell mig de la Ciutat Comtal.

L’Steve i la Clare s’havien conegut cinc anys abans a LA, i en feia tres que vivien juntes. Aquest viatge a Europa el consideraven una mena de lluna de mel, doncs després de tres anys de convivència havien decidit que s’estimarien de per vida. Ho havien decidit una tarda en que l’Steve havia tornat a casa amb moltes ganes d’estar amb la Claire. S’acabava la primavera i ja feia una calor considerable. L’Steve havia tingut un matí immillorable. S’havia trobat amb un comprador d’art, i havia tret una molt bona quantitat amb la darrera obra que acabava de vendre. I després d’una tarda de sexe exacerbat, van declarar-se amor etern i incondicional.

Steve i Claire - Capítol II - "Steve"

L’Steve era una escultora de Nova York que començava a tenir renom. Tenia 33 anys molt ben portats. Era alta i esvelta, amb una melena pel-roja molt fosca i rissada que sempre li queia per davant dels ulls. Era molt atractiva, tant d’aspecte com de personalitat. Tenia una cara amb unes traces perfectes, un nas recte, uns ulls una mica orientals i molt negres i una pell pigallada de tant estar sota el sol de Califòrnia. Era una d’aquelles dones que es feia mirar quan passaven pel teu costat. Li agradava vestir elegant, però tenia uns gustos molt especials i, malgrat ser bastant clàssica, sempre mesclava la roba de maneres curioses, per la qual cosa li lluïa molt diferent de qualsevol altra dona. També tenia molta personalitat en això.

Havia arribat a Califòrnia set anys abans, quan just havia acabat la carrera de Belles Arts i li havien dat una beca per fer un màster a San Francisco. Tres anys després i un cop acabat el màster, ja no va poder tornar a Nova York, aquell clima i el tarannà de la gent d’allà la va captivar. I com que s’havia fet molt amiga del François, un noi francès que també estava acabant el seu projecte, van decidir marxar junts cap a LA, la segona ciutat més gran d’EEUU, on ell tenia una altra beca per a la Univertitat “Oxy”, dins l’Art Center College of Design, i un cop allà mirar de muntar una Galeria d’Art.

L’Steve comptava amb una petita herència que li havia deixat la seva àvia, i juntament amb el que el François havia estalviat durant dos anys fent stripteasse en un local de luxe de la ciutat dels tramvies, van tenir el suficient per comprar un petit garatge al barri La Fayette Park, dins el districte d’Echo Park, situat a l’àrea oest de LA. L’Echo Park va ser un dels primers districtes a tenir estudis de cinema a l’altra banda del Mississipi, i per això era un lloc d’artistes i bohemis, cosa que els interessava molt per al seu nou negoci. 

Van treballar un fart per arreglar aquell desastrós local, per treure’n tota la merda i la grassa acumulada durant anys, però després de quatre mesos de fatigosa i fastigosa feina –com deia l’Steve-, ja podien comptar amb una nau neta i preparada per muntar-hi el que volguessin. Com que el sostre era molt elevat, s’havien fet un altell amb fustes reciclades a la part final del local, i allà havien instal·lat l’habitatge. Realment era una sala bastant espaiosa on tenien una mena de chill out que gairebé només usaven per dormir. No menjaven mai allà.  No havien fet separacions, perquè l’Steve era una mica claustrofòbica i en quedar el sostre baixet li va semblar que no ho aguantaria. Per això van decidir deixar la sala oberta, fins i tot amb la galeria, separada només per una bonica barana de fusta, una mica antiga, que havien comprat en una subhasta, i la petita escala de cargol que s’hi havien fet construir. A la planta baixa, van preparar els murs i l’espai per contenir-hi pintures i escultures. De moment les seves obres i de mica en mica les d’altres artistes. I finalment la van anomenar “Art Park”, en honor al barri on es trobaven.

Al cap d’un parell d’anys ja començaven a ser reconeguts dins del món artístic de la ciutat, i eren molts els pintors i escultors que volien instal·lar la seva obra allà. Entre el lloguer de la sala i els tants per cent dels quadres i obra venuda, cada mes s’enduien un bon sou tots dos, que els permetia tenir una vida còmoda i tranquil.la. Cada dia menjaven al “Paolo’s”, un restaurant italià que hi havia quatre portes més avall del seu local, i ja els tractaven com de la família. Va  ser allà, al Paolo’s, on l’Steve i la Claire es van conèixer. 

Steve i Claire - Capítol III - "Claire"

La Claire era una noia australiana d’un poblet a prop de Brisbane, la capital de Queensland. Els seus pares tenien grans extensions de terres i es dedicaven al negoci de la llana. Ella, a qui mai li havia agradat aquella vida tan dura del camp, havia estudiat Art al Campus d’Ipswich, a la Universitat de Queensland, i un cop acabats els estudis havia decidit anar-se a buscar la vida als Estats Units. Com que li agradava molt el sol, va escollir la ciutat de Los Angeles com a destí, més que res perquè, a part de la fotografia, era una gran amant del cinema, i sempre havia pensat que algun dia potser podria dedicar-se a la fotografia cinematogràfica.

Un cop a LA, es va dirigir directament a Echo Park a buscar feina, fins i tot abans de buscar lloc per dormir. Era una noia molt decidida i fins aleshores tot el que s’havia proposat ho havia aconseguit. Va començar provant aquest districte perquè sabia que era un lloc meravellós d’on podria treure unes grans fotografies. A més hi vivien o hi havien viscut molts dels artistes de Hollywood, com l’Steve McQueen o el Leonardo di Caprio, o altres artistes com John Huston, o també músics com Jackson Browne, a més d’escriptors, pintors, escultors i altres coneguts dedicats a les Arts. I també, diguem-ho, perquè era un barri tranquil, amb monuments històrics i cases d’estil victorià de finals del XIX. A la Claire sempre li havia agradat molt Europa, malgrat que mai no hi havia estat.

Cap al migdia va trobar feina en un petit restaurant italià del Boulevart Rampart, just al carrer de darrera del parc de La Fayette. Va tenir la bona sort d’entrar-hi just al moment de l’hora punta, quan la família Benedetto, pare, mare i un fill jove, el Paolo, anaven de cul per atendre els clients. Als Estats Units el temps és or, i a ningú li agrada malgastar-lo menjant. I en aquests tipus de locals “fast fod” sempre s’ha d’anar ràpid. La Claire va parlar durant cinc minuts amb la signora i al cap de deu ja duia una bata i un gorret de color rosa i començava a atendre els seus primers clients.

La Claire, de seguida es va trobar bé amb aquella família tan divertida, - ella li semblava que tots els italians eren divertits-. I al cap de poc ja la tractaven com una filla. El Paolo, que llavors tenia uns 17 o 18 anys se la mirava abstret durant les hores de poca feina, però ella només el veia com un noiet simpàtic i bon nen; i també van congeniar molt bé. Però no era estrany que el Paolo la mirés amb “ullets”, la Claire era una noia molt guapa, malgrat que tenia una manera de vestir-se i pentinar-se gens atractiva. La seva mare sempre li deia que semblava un xicotot, però ella, que havia crescut entre cavalls i xais, havia triat la roba més còmoda per aquella vida, i al cap del temps aquella indumentària ja s’havia transformat en el seu estil.

Vestia sempre samarreta i texans i acostumava a portar bambes o botes camperes. I si feia una mica de fresca, es posava alguna d’aquelles camises de quadres de franel·la, que tan agraden als cowbois, i que ella semblava que en fes col·lecció. Tenia una cara molt mona, amb uns ulls blaus molt clars. Es veu que de petita semblaven transparents de tan cristal·lins com eren, i que per aquest motiu li havien posat Claire. Tenia 24 anys però un nasset petitó i una mica arremangat i aquells llavis molsudets li feien un semblant més jove del que era. Portava mitja melena gairebé sempre despentinada d’un castany molt fosc, gairebé negre, i tenia una pell molt blanca i suau que ressaltava amb aquell embolcall obscur. 

De seguida va fer amistat amb el François i l’Steve, els únics clients que es prenien l’hora de dinar amb calma, i molts cops s’asseia amb ells a menjar tal com feia tota la família italiana, ja que els joves artistes acostumaven a anar a dinar tard per no trobar-se els col·lapses del migdia, i ja feia dos anys que freqüentaven aquell petit restaurant diàriament. 

Steve i Claire - Capítol IV - "Lligams"

A la Claire li va agradar l’Steve des del primer moment. Era la dona més guapa i elegant que passava per allà, i a sobre tenia una Galeria d’Art. A l’Steve també li agradava la companyia de la Claire, i molt ràpidament es van fer amigues una mica més íntimes.

Un migdia va aparèixer l’Steve tota sola. Feia mala cara  i no tenia gaires ganes de parlar. La Claire, que en aquells moments ja li havia agafat molta confiança, la va estar mimant durant tot el dinar, però un cop es van quedar soles al bar, l’Steve es va posar a plorar. Es veu que al François li havia sortit una feina a París, i el noi havia decidit tornar cap a casa. Era una cosa una mica urgent, per això aquell dia havia hagut d’anar a actualitzar-se el passaport. Realment, el François i l’Steve no tenien cap relació, fora de l’estrictament amistosa i professional, però després de tants anys de viure junts ja es tenien molta estima i ara els costava de separar-se. Li va explicar que després de molt plorar i abraçar-se, havien acordat que l’Steve li aniria pagant la part corresponent com a soci de la Galeria, però que des d’aquell moment se n’hauria d’encarregar tota sola.

Aquella nit, mentre la Claire passava revista als fets del dia, de sobte se li va il·luminar la cara. Amb un bot es va incorporar del llit i amb un somriure d’orella a orella va veure la seva vida solucionada. L’endemà al migdia, mentre dinava altre cop amb l’Steve i el François, va deixar anar que potser ella podria encarregar-se de la part que feia el francès a la galeria. Ells sabien que la Claire era una bona fotògrafa, fins i tot li havien proposat d’exposar allà quan tingués la seva obra acabada, o sigui que la proposta no era res de fantasiós. Al François i a l’Steve se’ls va il·luminar la cara. Qui millor que la Claire per compartir la galeria? Com és que no se’ls havia acudit a ells?

En François, en veure l’Steve tan animada – feia dos dies que gairebé no deia res-, va demanar una ampolla de champagne français, que naturalment al “Paolo” no tenien. Però es va conformar amb un Chianti negre, un vi italià que el signor Benedetti s’esforçava a dir que era excel·lent, donant-se petons als dits -tal com fan els italians- mentre parlava. Tots junts van brindar per les noves notícies. Van celebrar l’acomiadament del François i la nova feina de la Claire a l’Art Park.

Així doncs, l’Steve i la Claire, a més d’amigues ara passaven a ser sòcies. La Claire es va traslladar a viure a la Galeria, ocupant l’espai del François, i de seguida va aprendre a fer les noves activitats. Les dues noies s’ho passaven molt bé. Van reestructurar la sala i la van tornar a pintar. En tenir tant de temps lliure, la Claire va poder acabar el seu projecte de fotografia. S’havia passat un parell d’anys recorrent carrers i avingudes d’Echo Park per prendre fotos de les cases victorianes que tan li agradaven. Tenia una visió de l’arquitectura molt especial, i aquella visió quedava reflectida en les seves fotografies, que sempre enfocaven l’objecte d’una manera irreal, creant fotos molt surrealistes de construccions molt reals.

Steve i Claire - Capítol V - "Un bon negoci"

Havien passat ja tres anys des del dia que havien decidir associar-se i gairebé els mateixos que eren parella. El fet de viure juntes les havia unit molt més i havien acabant formalitzant una història que ja es veia a venir des de feia temps. Aquell matí, l’Steve tenia una reunió important amb un comprador d’art de Texas molt ric. El texà, un home gros abillat d’una manera una mica cridanera, vestit groc i camisa blanca amb un llacet d’aquells al coll tan típics de la seva terra i un parell de botes d’almenys un 50 de peu que l’ajudaven a sostenir-se, s’esperava fumant un bon habà al vestíbul de l’hotel Knights Inn, al districte d’Ecko Park. Un hotel senzill, de carretera, que estava a prop del Dodger Stadium i que ell sempre agafava quan anava a LA a veure el seu equip. Normalment mai no hi dormia, només el tenia per atendre alguna cita, quan aprofitant que era a LA per un partit, quedava amb algú. Era un fanàtic dels LA Dodgers, ja que el seu millor amic de la universitat havia jugat amb ells feia uns quants anys, i des de llavors sempre que podia anava a veure’ls.

L’Steve arribava un pèl tard, cosa gens rara en ella. Aquell matí havia decidit donar un vol per Echo Park Lake abans de la reunió. Tenia moltes hores per davant i estava massa nerviosa per quedar-se a la galeria. Era un diumenge esplèndid, i en veure que l’hotel de Mr. Hocklans era tan a prop del llac, va decidir passar-hi una estona abans d’acudir a la cita. Sempre que anava al petit llac d’Ecko Park, es quedava mirant l’aigua des del mínuscul pontet que porta a la illeta del mig. Aquell dia, només un des sortidors estava engegat, i la brisa del matí li feia arribar espurnes d’esquitx que ella parava amb la cara, deixant-se ruixar amb aquella fescor. Cap al migdia, va agafar el cotxe i va tirar per Bellevue Avenue fins a E. Edgeware Road, on va girar i va agafar el pont per sobre la carretera de Holliwood, o Camino Real com també era conegut, i a la primera cantonada va girar a mà dreta per W. Temple Street, on hi havia l’hotel. Va deixar el cotxe al petit pàrking, una mica acalorada i sabent que arribava amb retard.

Mister Hocklans era un personatge molt conegut dins del món dels marxants d’art, i una cita amb ell acostumava a ser una venda segura. L’home no es podia permetre el luxe de gastar temps per res. I això ho sabia l’Steve quan pujava de dos en dos els escalons de l’entrada de l’hotel. En entrar, el va trobar allà dret, al costat de recepció, parlant per telèfon. Discretament es va quedar a una distància, i just va penjar se li va presentar i li va demanar disculpes. L’home, traient-se el cigar de la boca, li va encaixar la mà i la va dirigir cap a una saleta on hi havia una noia asseguda en un dels butacons, repassant uns papers. En veure’ls arribar, la noia es va aixecar, i el texà les va presentar. Seguidament es van asseure tots tres i la noia va treure una foto del quadre que volien. Era un petit oli de 40 x 40 que havia fet el François uns anys enrere, i que mai no havia volgut vendre perquè li agradava molt. Es deia “Mirada de gat” i tenia uns colors esplèndids dels quals deia que no tornaria a aconseguir mai més. Finalment, però, quan havia hagut de marxar li havia dit a l’Steve que podia vendre tota la seva obra, fins i tot la “Mirada de gat”, i ella l’havia inclòs en el catàleg. 

Com que sabia l’estimació que tenia el Françoise per aquell quadre, li havia posat un preu molt elevat, i ara veient que el texà el volia comprar no sabia quina cara posar. Mentre feien el nou catàleg, li havia explicat a la Claire que per aquell quadre en demanaria 100$ per centímetre pintat, i així és com l’havia finalment taxat. I ara Mr Hocklans li oferia aquesta quantitat com si res, sense regatejar, tot al contrari, volent tancar l’operació aviat perquè l’esperaven a Boston aquella mateixa nit. La secretària va treure tots els papers oficials, que cadascú va signar diligentment, i en menys d’un quart d’hora l’Steve havia guanyat 160.000$. 

Va tornar de pressa a la galeria, aquest cop sense aturar-se, perquè tenia urgència de telefonar al François i d’explicar-ho a la Claire, amb qui va celebrar-ho de debò. Després de parlar amb França, la Claire va treure una ampolla de champagne français, aquest cop sí que en tenien -per als vernissages-, i totes dues van pujar cap al chill out on van passar una tarda íntima i sexual. Aquell dia, amb l’eufòria del moment, es van jurar amor etern, i l’Steve va dir que ho celebrarien fent un viatge a Europa amb els guanys que havien tingut. Sabia que la Claire estava enamorada del vell continent, però també sentia curiositat per veure d’on sortien els seus origens. Sempre havia sentit a dir a casa seva que el seu avi havia estat assassinat en algun lloc de Barcelona, un cop acabada la Guerra Civil espanyola, quan tot just era un noiet de vint-i-pocs anys. Per aquesta raó, la seva àvia havia agafat els dos fillets que tenien i se n’havia anat a buscar fortuna, embarcant-se cap a Nova York, com molta altra gent. Allà s’havia tornat a casar, i havia muntat una taberna de vins en un carreró estret que dava a la Cinquena Avinguda. I amb el temps havien fet uns bons estalvis, que eren els que havia heretat l’Steve. 

Quan va sentir Europa, els ulls de la Claire gairebé se surten de les seves òrbites. Va fer un crit escandalós i es va posar a córrer per tota la sala, pujant i baixant dels matalassos i tirant els coixins enlaire com una nena petita mentre repetia: Europa, Europa, Europa…

I així és com al cap d’un mes van tancar la galeria per vacances i van emprendre el viatge de la seva vida. La Claire, sempre tan romàntica, el considerava el seu viatge de noces, i just quan l’avió cap a Berlín es va enlairar de l’International Airport de Los Angeles, va treure una capseta de vellut roja i la va posar a la mà de l’Steve.  A dins hi havia un parell d’anells de platí, dos senzills cercles quadrats, dels quals la Claire en va agafar un i el va posar al dit del mig de la mà esquerra de la seva enamorada, jurant-li altre cop amor etern. 

Steve i Claire - Capítol VI - "Europa"

Durant les tres primeres setmanes van viatjar per tot el vell continent: Berlín, Colònia, Praga, Londres, Amsterdam, Roma, París… A París van quedar-s’hi més dies perquè van aprofitar per estar amb el François i celebrar tots tres junts la venda del quadre i l’amor de les noies. Finalment, la darrera setmana se l’havien guardat per visitar Madrid i Barcelona. I com que la capital espanyola aviat la van tenir vista -el que més els interessava era el Museu del Prado-, van avançar dos dies el viatge a Barcelona.

Havien llogat una habitació que donava al Mediterrani, a la novena planta de l’hotel Icària de la Vila Olímpica, perquè després de tants dies ja enyoraven el sol i el mar de casa seva. Barcelona els va semblar una ciutat fantàstica. La Claire no parava de fer fotos i a cada moment descobria alguna cosa a la guia que volia anar a veure. Sobretot li interessava el Modernisme català, la Sagrada Família, el Parc Güell, la Pedrera, l’Hospital de Sant Pau, la Casa Batlló, la Casa Ametller… Barcelona era una ciutat que no s’acabava. Però també volia veure’n tota l’arquitectura moderna, el Port Olímpic, el Palau Sant Jordi, la Torre AGBAR, el MACBA... L’Steve, en canvi, volia passejar per la Diagonal i pel Passeig de Gràcia per veure els aparadors de roba de marca i de disseny. A París s’havia comprat alguna cosa i volia emportar-se també algunes peces de roba d’aquelles fantàstiques i elegants botigues de Barcelona. 

Un vespre, tornant de la Sagrada Família, on anaven algun cop per asseure’s a les terrasses de sota la grandíssima i enigmàtica catedral de Gaudí, van passar pel costat de la torre AGBAR, i tant la Claire com l’Steve van quedar fascinades amb aquella curiosa obra, que els va semblar ben viva amb tot aquell munt de colors. Encara no l’havien vista de nit, i van decidir que el dia següent l’anirien a visitar. Feia  poc temps que la torre estava oberta al públic, i només en caps de setmana, ja que és un edifici d’oficines i no es pot visitar en dies laborables. Per això, se l’havien reservada  per al final de l’estada. Diumenge al vespre ja tornaven cap a LA.

La torre AGBAR és un cilindre oval en forma de bala de 34 pisos que s’eleva 144 metres per sobre del bell mig del Barcelona. En realitat són dos cilindres, li estava explicant la Claire -que s’havia llegit tota la informació a la guia la nit anterior- mentre hi anaven amb del bus turístic. Un cilindre interior de formigó i d’alumini lacat de colors rogencs, verds, blaus i grisos que es van descomponent a mesura que l’edifici guanya alçada. I un d’exterior que està format per 59.619 làmines de cristall transparent i translúcid, el qual genera una façana de més de quaranta tons de colors.

Havien agafat el Bus turístic al Port Olímpic a primera hora del matí. Eren els darrers moments a Barcelona i volien aprofitar al cent per cent tot el dia, i així, mentre anaven en aquest bus descobert podien observar per darrer cop aquella bonica ciutat: el Port Vell, l’estàtua de Colom, les fonts de Montjuïc, l’Anella Olímpica, el Poble Espanyol, la Plaça d’Espanya, la Sagrada Família... Mentre la Claire anava explicant tot el que sabia de cada casa o monument que veien durant el viatge, l’Steve reia i li deia que s’hauria d’haver dedicat a fer de guia turística, que ho feia molt bé. I totes dues reien i es tornaven a abraçar felices.

Steve i Claire - Capítol VII - "La torre"

Tot va ser quan van passar per la muntanya de Montjuïc. Els ulls de l’Steve, que anava escoltant les explicacions turístiques de la Claire, van topar amb un dels murs d’un dels revolts de la carretera. Era un revolt molt tancat per on el bus havia de passar lentament. El mur era ple d’heures i al davant, en una mena de jardinera de pedra s’hi alçaven unes boniques i roges bugambílies, en una mata que ocupava tot el recolze. L’Steve, en veure aquell lloc es va quedar parada, eclipsada, en un altre món. Una mena de buit ancestral la va devorar per dins en un instant, deixant-la amb la mirada clavada, absorta, com en un no-res. De cop va notar que la sacsejaven, i va sentir la veu de la Claire que li deia: -Es tracta d’una obra viva, ho veus? -Assenyalant alguna cosa de la guia. Llavors va reaccionar i li va contestar amb un breu somriure. No sabia ben bé on era ni què li havia passat, però notava clarament que el seu cos acabava de rebre una forta sotragada, una sensació totalment desconeguda per ella.  Malgrat tot, no va dir res, es va quedar abstreta, una mica absent i amb els ulls fixos, mirant el paisatge urbà que anava passant de pressa pel seu costat.

La ruta va seguir fins la Torre AGBAR i també la xerrameca de la Claire, que continuava explicant les meravelles arquitectòniques i enginyerils del gran projecte del francès Jean Nouvel i el seu Atelier amb col·laboració amb l’estudi d’arquitectes b720 de Barcelona. Havia estat alçada al bell mig del que Cerdà considerava, al segle XIX, que seria el centre neuràlgic de la Barcelona del Futur, i va ser inaugurada el 2005. Li contava que s’havien inspirat en una de les roques de la muntanya sagrada de Montserrat, una a la qual anomenaven Cavall Bernat i que de lluny semblava un dit enfocant el cel. I seguidament es queixava: -Quina llàstima que no hi hem pogut anar!-, imaginant-se Montserrat com una veritable montanya màgica. -M’hagués agradat tant poder fer-ne fotos! –continuava queixant-se.

Al cap de poc, l’Steve ja s’havia oblidat d’aquella sensació o visió subjectiva que havia tingut una estona abans. Ara totes dues tornaven a riure mentre baixaven del bus, junt amb alguns altres turistes matiners, i entraven per la porta giratòria d’aquell formidable edifici. La visita a la torre era guiada. Com que en aquella prompta hora hi havia poca gent, es van repartir entre dos dels sis ascensors que hi havia, per veure’n les esplèndides vistes que oferia aquell indret. En el seu ascensor també hi anaven quatre turistes japonesos, tots amb pantalons curts i les seves respectives càmeres, -semblen d’un comix de Tintín- va xiuxiuejar la Claire, que va rebre una pessigada al braç, doncs l’Steve es moria de vergonya quan la Claire li feia allò. També hi havia un noi molt alt i robust que portava un barret de cowboy i que la Claire havia comentat que semblava Clean Eastwoot, i una parella de francesos de mitjana edat que no paraven de xerrar en tota l’estona.

Van pujar veient aquelles esplèndides vistes de Barcelona, amb la Sagrada Família en front i la ciutat als seus peus. El meravellós paisatge urbà d’aquella ciutat mediterrània va fer despistar l’Steve de la seva aprensió claustrofòbica del primer moment. El fet que els ascensors fossin de vidre va facilitar molt les coses. L’ascensor pujava de cop fins al pis 26, on es podia sortir i gaudir de la gran cúpula d’acer i cristall de 9 metres que coronava l’edifici. En aquell “mirador”, la Claire no va deixar de fer fotos i més fotos, mentre feia posar l’Steve com si fos una model. Deia que havien d’aprofitar aquell fantàstic espai per fer les noves fotos de promoció de l’Steve. Aquesta reia i es deixava fer. No paraven de fer-se petons quan ningú les veia, i realment semblaven una parella en plena lluna de mel.

l cap de deu o quinze minuts els van cridar per baixar. Les noies comentaven excitades el gran treball d’enginyeria que s’havia fet. Els “japos” gastaven un somriure d’orella a orella, el cawboy s’ho mirava tot amb molt d’interès i el matrimoni de francesos no deixava de llançar exclamacions de joia. Quan baixaven, tothom estava satisfet d’haver-hi pujat, i es notava. De sobte, però, es va produir una forta sotregada seguida d’un angoixós balanceig al vuit. 

Steve i Claire - Capítol VIII - "L'ascensor"

L’impacte de la frenada va ser esgarrifós. Durant un segon tots els membres d’aquell ascensor van veure pasar la seva vida pel davant. Una comunió de ments va imaginar-se que estaven caient al vuit mentre aquell enorme elevador es balancejava al dinovè pis de la torre AGBAR. Amb la sotragada, tres dels asiàtics havien caigut per terra i també la dona francesa. Elles dues van sortir esclafades contra la paret del fons juntament amb tots els altres. Durant els primers segons es va fer un silenci sepulcral, ningú no gosava moure ni un pèl, esperant espectants i horroritzats com acabaria tot, però quan l’ascensor va quedar finalment estable els nervis de cadascun van esclatar en crits i exclamacions de terror.

La Claire estava aferrada al braç de l’Steve. -Steve, estàs bé?, li va preguntar mirant-la però sense veure-la. L’Steve no va respondre. I la Claire va insistir. Steve, Steve, estàs bé? Li deia sacsejant-li el braç. Però la noia continuava sense emetre cap mot. Llavors algú va encendre el llumet del mòbil, i després també algú altre. Els de terra s’aixecaven exclamant-se, la dona gran plorava i cridava sota un estat d’histèria, mentre el seu marit, el jove cawboy i el guia intentaven calmar-la. La Claire es va girar cap a l’Steve, però no li va arribar a veure la cara amb tan poca llum. Llavors, ràpidament va buscar el seu mòbil i la va enfocar amb el minúscul aparell. L’Steve s’havia quedat estàtica, immòbil, com una roca. Tenia els ulls molt oberts i un rictus estrany en la mirada. La Claire li cridava agafant-la pel braç, però la noia no responia a res. Al cap de 40 o 50 segons, l’ascensor es va tornar a il·luminar i finalment a posar en marxa. Tots estaven neguitosos de continuar allà dins, van baixar en un silenci espès i fins que la porta no es va obrir a la planta baixa no van respirar tranquils. Tots menys l’Steve, que continuava amb aquell posat estàtic, com si hagués deixat d’existir. 

Van portar els turistes en una mena de vestíbul on van ser atesos pels guies i empleats d’allà. Al cap de mitja hora, tothom es trobava més o menys bé i van anar marxant. Tots menys la Claire i l’Steve, ja que aquesta continuava sense reaccionar. La van asseure en una saleta privada de recepció i van trucar els serveis mèdics. Al cap de deu minuts, aquests se la van endur a l’Hospital de Sant Pau, on la van tenir sota observació durant tot el dia i tota la nit, i on li van fer totes les proves que van imaginar sense poder treure’n l’entrellat. Però l’endemà després de dinar, els van dar l’alta. Elles tenien bitllet de tornada per aquella mateixa nit i la Claire va preferir que la tractessin als Estats Units.

Steve i Claire - Capítol IX - "L.A."

Un cop a LA, els metges tampoc no van saber trobar-li res. Després de quatre mesos d’anar per tots els hospitals de Califòrnia, se la va endur a Nova York, on l’Steve hi tenia tota la família, però en els nous hospitals tampoc no van saber guarir-la ni dar-ne explicacions, excepte que l’Steve s’havia quedat morta en vida. La Claire no ho entenia i no podia continuar vivint sense comprendre-ho. No parava de dar-li voltes i d’intentar recordar tot el que havia passat en aquell viatge. A banda de l’accident amb l’ascensor no recordava res que fos destacable, però ella continuava i continuava sense poder parar de pensar-hi.

Un dia, sense saber com, li va venir una imatge al cap, era una imatge nova que no havia recordat fins aquell moment, però que li va semblar realment important, o al menys va pensar que podria ser reveladora. La imatge era la d’ella parlant amb l’Steve dins del bus turístic de Barcelona, una imatge curta, gairebé com un flaix, on veia l’Steve amb una cara totalment trasbalsada. Va fer esforços per recordar tota aquella seqüència, ja que aleshores no n’hi havia fet cap cas -suposava que per això no ho havia recordat en tot aquell temps-, però de mica en mica va poder tornar a recrear mentalment aquell moment: ella explicava alguna cosa sobre la torre AGBAR a l’Steve mentre aquesta mirava cap a la finestra amb un posat molt estrany. Recorda que ella va caure sobre l’Steve degut a un revol molt tancat de la muntanya de Montjuïc, però que la seva estimada ni se’n va adonar.

No sabia perquè, però estava gairebé segura que aquell incident tenia alguna cosa a veure amb tot el que havia passat després a l’ascensor de la torre. Durant uns quants dies hi va donar mil voltes més, i cada cop n’estava més segura. Aleshores va pensar de consultar una vident. Ella no en sabia res de tot aquell món, però per internet va veure el nom d’Agatha Schailly, una prestigiosa vident de la ciutat dels gratacels, famosa per sortir en algun programa de tele, i ho va voler provar.

La colombiana, establerta a Nova York, les va rebre de seguida, ja que les explicacions de la Claire  sobre el fenomen que afectava l’Steve l’havien deixat encuriosida. La dona va acceptar el cas i després d’unes quantes sessions va dictaminar que la noia estava vivint en un “altre món”. Segons Miss Schaill, l’Steve havia entrat en una mena d’altra dimensió des que s’havia retrobat amb algun avantpassat molt proper a ella, però que per fer-la tornar li calia saber més detalls de la història de la seva família. Llavors la Claire va recordar que una vegada l’Steve li havia explicat que els seus avis per part de pare eren catalans que s’havien establert a Nova York fugint de la guerra civil espanyola, o alguna cosa així. No en tenia un record gaire clar, i va quedar amb la vident que ho esbrinaria abans de la següent sessió; per això l’endemà mateix va fer una visita als pares de l’Steve, i Mr Ferrer va explicar-li tota la història.

Steve i Claire - Capítol X - "Recerca"

El veritable avi de l’Steve era Joaquim Ferrer, un jove català que havia estat assassinat pel règim franquista just acabada la guerra civil espanyola. La seva dona, l’àvia de la seva estimada, havia fugit a Nova York amb els seus dos fills i s’havia tornat a casar amb l’avi que totes dues coneixien, Mr Collins. La nostra mare era una dona molt tossuda -deia Mr Ferrer-, i malgrat el nou casament, mai no ens havia deixat que ens canviéssim el cognom i adoptéssim el del pare. Ella n’havia convençut el Sr Collins dient que era l’únic que li quedava del seu pobre marit, assassinat sense cap culpa, i ell, un bon home, hi havia estat d’acord. Però la veritat l’havia confessat algun cop als fills entre rialles: no els havia deixat canviar el cognom perquè Collins sonava malament. -I és que la mare quan s’enfadava i havia de renegar sempre deia “collins” en lloc de “collons”, reia Mr Ferrer mentre ho explicava a la Claire.

La Claire va anar insistint perquè li expliqués tot el que pogués recordar de l’assassinat del seu pare, però el pobre home no en sabia gran cosa, només que havia estat la primavera de 1941 a la muntanya de Montjuïc, on el règim franquista havia transformat el Castell en una inhumana presó. Allà hi havien tancat al seu pare juntament amb milers de presos polítics més, tots amuntegats en petites cel·les sense ni un racó per jeure, on les tortures i maltractaments eren l’odre del dia. Ell no en tenia coneixements concrets, perquè la seva mare no els n’havia explicat gairebé res, però sabia que aquella muntanya havia estat l’escenari on s’havien comés els pitjors assassinats del règim de la postguerra a Barcelona.

Amb la nova informació, la Claire es va passar hores i hores investigant per internet i buscant contactes amb qui poder parlar, però no en treia l’aigua clara i finalment va decidir fer un segon viatge a Barcelona.

El primer que va fer només arribar a l’aeroport del Prat va ser agafar un taxi que la portés fins a la Plaça d’Espanya, volia tornar a reviure aquell nou record fent un segon recorregut per la muntanya de Montjuïc. Allà va esperar el bus turístic. Mentre tornava a fer el trajecte s’anava fixant molt bé en cada revolt per mirar d’esbrinar just el lloc on havien succeït els fets que ella recordava, aquella conversa amb una Steve absorta i estranya. Era difícil per a ella, ja que l'altra vegada havia estat llegint la guia gairebé tot el camí, però al cap d’una estona, en passar per dos o tres revolts seguits li va semblar veure alguna cosa coneguda i sense saber exactament de què es tractava, va demanar al xòfer del bus que la deixés baixar en el primer punt que pogués. Llavors la Claire va tornar enrere caminant fins als tres revolts seguits. Quan va arribar es va parar una estona en cadascun d’ells, mirant fixament cada detall del lloc i dels voltants, mirant de trobar una pista, una petita cosa que l’ajudés a recrear aquell record borrós que des de feia dies li venia a la ment. S’hi va passar una llarga estona, sense cap presa, intentant tornar enrere en el temps ajudada d’aquell paisatge.

Finalment, al darrer indret, un revol molt tancat i costerut, va veure una cosa que li va sacsejar el cor. Una imatge que li va semblar coneguda i que al cap d’una llambregada va poder introduir en el seu record: la paret d’enfront del penya-segat plena d’heures amb una gran rocalla d’on sortia una esplendorosa bugambília plena de flors roges. Llavors ho va veure clar, aquell era el lloc precís en què havia vist l’Steve tan estranya. Ara se li apareixia la cara de la seva estimada envoltada d’aquelles boniques flors. N’estava segura, aquell era el lloc. En va treure fotos des de tots els angles possibles, i finalment va anar baixant a peu, absorta en els seus pensaments, fins que es va trobar novament a la Plaça d’Espanya.

Steve i Claire - Capítol XI - "El detectiu"

La Claire havia decidir instal·lar-se altre cop a l’Hotel Icària, malgrat que no va tenir la sort de poder accedir a la mateixa habitació que havia compartit amb l’Steve, però si al mateix novè pis i amb la mateixa vista al Mediterrani. Allà va relaxar-se una mica per poder pensar en el següent pas que li calia fer. Havia trobat el lloc a Montjuïc, però no sabia com continuar la seva investigació. I com que anava molt perduda, va optar per contractar un detectiu privat perquè l’ajudés en tot plegat. Realment estava perduda en aquella ciutat i necessitava algú que li pogués fer d’intèrpret i la pogués guiar per l’itinerari que s’havia creat als EEUU.  Així doncs, va fer una ullada per internet i finalment es va decidir per una agència de detectius que tractava força casos de la guerra civil.

L’endemà mateix, la Claire es va dirigir a l’agència d’investigació privada situada al carrer del Bruc. L’agent que la va atendre es va involucrar de seguida amb el cas, i entre tots dos van poder anar estirant el fil de tota la història durant gairebé cinc setmanes.

Es tractava d’un tipus d’informació difícil de trobar, molts dels afectats ja havien mort o eren tan vells que no recordaven res i capgiraven els records. Durant la primera setmana es van moure amunt i avall per tota la ciutat seguint la ruta de presumptes contactes de la Claire, però no van rebre cap informació destacada. Per la seva banda, a l’agència també s’investigava el cas, ja que anava lligat amb d’altres que tenien oberts en aquell moment.

Finalment, al cap de deu dies de recerca intensiva, el detectiu va trobar una dona que havia estat veïna de la família Ferrer durant els foscos anys de la postguerra i a qui també li havien matat el marit aquella trista primavera del 41. A la fi descobrien alguna cosa, ja tenien un fil a seguir. La Claire es va entusiasmar i va decidir anar-la a visitar aquell mateix dia.

La dona vivia en una residència de Vallvidrera. Era molt vella i gairebé ja no es podia moure, però tenia el cap clar i recordava perfectament el que li demanava el detectiu. Ella els va explicar totes les penúries de la guerra i de les seves conseqüències, coses que no treien cap en la seva investigació, però que els posava en un contacte més directe amb tot aquell moment. Finalment, però, va arribar a la part que més els interessava, la mort del seu marit.

La vella dama els va contar que al Castell -la presó del règim- cada dia es cometien afusellaments, a més de les pitjors barbaritats que hom pogués imaginar, però que també “es carregaven” la gent d’altres maneres. Amb una pena molt grossa i amb llàgrimes als ulls va explicar que al seu marit l’havien posat en un sac i li havien lligat una gran roca als peus, i que després l’havien precipitat per un dels penya-segats de Montjuïc. Es veu que ho feien per no gastar tantes bales, i en un rigorós secret d’estat. Però aquella fatídica matinada, uns pescadors havien estat testimonis del crim, i després d’esperar que marxessin els soldats s’havien capbussat en aquell lloc per rescatar-ne el cadàver. La sorpresa havia estat que n’havien extret set més, entre ells el del seu marit.

Amb aquella nova informació, els dies següents es van limitar a rebuscar entre els documents i informacions que tinguessin a veure amb aquella troballa o amb d’altres de l’estil, però no van topar amb res que els interessés. La notícia no havia sortit de la clandestinitat i la Claire veia que la gent encara tenia reticències a parlar-ne. A l'actualitat encara cap govern espanyol no havia denunciat oficialment els crims del franquisme, i els documents pertanyents a aquella etapa estaven segrestats a Salamanca, si és que n’hi havia algun. Per això van decidir que el següent pas l’havien de fer a la ciutat que durant segle XIII havia gaudit de la primera Universitat d’Europa.