El concert de WEATHER REPORT
l’esperava amb candeletes! Feia un any que els coneixia, i ens n’hi havíem fet
molt fans. Els vaig descobrir en una de les revistes de la meva tia-àvia, on hi
havia una ressenya del seu recent publicat ‘Mr Gone’ (78). Recordo que vaig
acompanyar l’Antonio a comprar discos a Gay&Company, i que aquell dia vem
sortir d’allà amb el ‘LOW’ i l’’Heroes’ de Bowie, el Never Mind.. dels Sex
Pistols i el Mr. Gone de Weather Report. Eren grups que no coneixia, o que encara
no m’agradaven, com Bowie. Però aquells quatre discos em van flipar molt, cada un tenia coses a dir-me,
i m’hi vaig identificar amb tots. Així, sent super fan de WR, vaig anar a
aquell meravellós concert. Veure grups que m’encantessin era/és com un orgasme
infinit. El festival va començar amb CAMARON, que presentava 'La leyenda del
tiempo', el disc que va revolucionar el flamenc, fussionant-lo amb rock, jazz i
poesia, i amb el que tots els puristes se li van tirar al coll. Però com
sempre, l’art va passar pel davant de la puresa. Va ser un concert molt íntim i
bonic, amb una mica més de so hauria estat perfecte; potser des de baix se
sentia millor, però nosaltres estàvem a les grades, darrera la taula de so, per
gravar el millor possible. I llavors va venir el moment tan esperat. Veure
ZAWINUL, SHORTER, PASTORIUS i ERSKINE junts era el ‘no va más’. Estava
enamorada de tots els baixistes i bateristes que havien passat per WR, sobretot
l’època de l’Alphonso Johnson (en un any ja teníem tot el que havien tret i ho
havíem escoltat molt), però amb el Pastorius i aquell seu so de baix, el grup
va ser encara millor! I així els havia conegut, amb ell com a baixista del ‘Mr Gone’ (un disc diferent, perquè
bàsicament el van fer el Zawinul i el Pastorius), malgrat que al bolo no van
tocar-ne cap tema, crec. Aquell concert va ser magnífic, no vem deixar de
flipar ni un segon! Encara ara quan l’escolto (el tenim gravat) se’m posen els
pèls de punta, en recordar el plaer que em van causar en directe (justament
aquests dies l’Ant està digitalitzant Lives, i fa poc el vem tornar a escoltar!),
plaer absolut! Un tema rere l’altre i no n’hi ha cap d’avorrit! Aquell va ser
un dels concerts en què més bé ho he passat a la vida! Va ser tant la flipada
que vaig experimentar, que quan van sortir JEFF BECK & STANLEY CLARKE, dos dels grans de grans, em van semblar una
misèria (amb perdó!). No sé si és que havia gastat tota la meva energia amb WR,
segurament que sí, però després d’un orgasme com aquell, qualsevol altra música
fins i tot em molestava. De mica en mica vaig anar entrant al concert, però sé
que no el vaig disfrutar tant com si els hagués vist només a ells dos, i em va
fer una mica de ràbia no poder prestar-los l’atenció que calia. BECK i CLARKE
era impossible que em decebessin en directe. Però després de WEATER REPORT, no
hi havia cabuda per a res més dins del meu cap!
No hay comentarios:
Publicar un comentario