Era el meu segon concert de LOU REED, i també el segon cop que venia a Barcelona (el primer havia estat el 1975, però jo l’havia vist el 77 a Amsterdam). Nosaltres estàvem super contents de tornar-lo a veure, ja n’érem híper fans. Acabava de treure el ‘The Bells’, un disc amb un so i una música diferent del que ens tenia acostumats. Però a nosaltres ens agradava molt també. Si no m’equivoco, aquell va ser un concert molt accidentat. Altre cop es va colar molta gent, perquè l’entrada era caríssima. Fins i tot ens va semblar sentir un tret! Crec que aquest va ser el cop que ens va deixar penjats. Primer va trigar molt a sortir i la gent es va enfadar. I quan va sortir, semblava molt col·locat i cantava aguantant-se al pal de micro per no caure. Va haver-hi un moment que la gent el va escridassar molt, perquè li demanaven més marxa, i ell es va quedar com aturat, i van venir un parell de tios i se’l van endur fora de l’escenari. La banda va continuar tocant, però la gent es va emprenyar molt i el va insultar i jo què sé... Recordo que nosaltres estàvem asseguts a les grades, en una banda, i ens feia una pena enorme, perquè si anava massa ‘cego’ i no s’aguantava, no s’hi podia fer res per molt que el cridessin. (L’Ant i jo, al Lou Reed i al Pau Riba, els ho perdonàvem tot, hehe..). No ens vem enfadar, però si que vem sortir-ne decebuts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario