Món

Muntanyes de glaç

refreden el cilindre

de manera convulsiva

amb un so sibilant,

curiosament

silenciós i desolat.

I mentre, 

les boques devastadores

i sensacionalistes

no poden fer-se càrrec

de la intensa claror

de la llenya encesa.

L'intricat laberint

rugeix de vapor frenètic

amb un estrèpit

d'emocions tumultuoses.

I es debaten amb violència

per arriscar-se a sortir,

destrossant la remor,

amb l'única perspectiva

-tan poc terrenal-

de fer un millor món.

Txt 22

Con la misma suavidad

lo conduje al blanco

o al principio,

sin formar parte de nada.

No me había detenido.

En cuanto traspasé la puerta

se diluyó después

de que yo le mandara

un beso volando.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol I (Cal Cens 2011)

Baixàvem per Via Laietana en una pinya. Érem milers de persones en un sol crit, un sol pensament, i cridàvem fort com tots els altres, estrenyent-nos la mà en un sentiment de plenitud i eufòria. La gent responia a la crida i això era un bon senyal perquè les coses comencessin a canviar. Almenys és el que pensàvem nosaltres dos en aquell moment.

Feia poc que coneixia la Lisa. Ens havíem conegut fent cua al bar de la Facultat de Geografia i Història, una d'aquelles llargues cues diàries de l'hora d'esmorzar i, com que feia dies que ens hi trobàvem, aquell matí ens vem decidir a parlar. Naturalment tot va començar amb una queixa en veu alta per la pèrdua de temps que havíem de suportar cada dia per poder prendre un cafè. Tots dos hi vem estar d'acord, és clar, i aquell "compatir" ens va fer agafar la confiança per continuar parlant. Ens vem asseure junts i mentre esmorzàvem vem presentar-nos mútuament una mica. Ella estudiava Antropologia i jo m'havia matriculat a Filosofia, tots dos cursàvem primer i tots dos érem de fora de Barcelona. La Lisa vénia de Vic i jo de Tàrrega, malgrat que en aquell moment m'estava en una casa ocupada al Clot; per això ni ella ni jo coneixíem ningú de la facultat i encara no havíem fet cap amic -només feia dos mesos que havia començat el curs-. Crec que el fet de venir de fora ens va fer confiar l'un amb l'altre, ja que tots dos compartíem un punt de timidesa, encara que diferent. Des de la primera trobada, la Lisa m'havia semblat una noia molt reflexiva i amb una gran empatia cap a tot, podia parlar de mil coses i de totes en tenia la seva pròpia opinió. No sé d'on havia tret aquell munt de pensaments, la seva parla sempre em deixava sorprès, malgrat que de vegades em semblava massa estrambòtica o radical, però jo sempre me l'escoltava atent per engrandir les meves opinions. He de dir que mai no havia sentit a parlar ningú d'aquella manera.

El dia que ens vem conèixer, però, no vem parlar gaire, simplement vem generalitzar alguns dels parers que teníem sobre coses de la vida. En aquell moment ja em va atreure, perquè en pocs minuts vaig veure que coincidíem en moltes idees, però sobretot per una frase que va dir aquell primer dia, quan després de parlar una estona jo li havia comentat que ella em semblava diferent de la gent normal. La seva resposta va ser: "La gent normal és estúpida". Aquella frase era una màxima també present en les meves filosofades, i m'hi va fer agafar més simpatia del que jo solia dar a algú en tan poc temps. Ella era d'aquelles persones que no s'obren fins agafar confiança, però que quan ho fan el seu caràcter canvia radicalment i es tornen més extrovertides,  fins a explicar-te el més endins del seu pensament. Jo, en canvi, era més introvertit, i la meva timidesa d'aleshores era més aviat un escut que m'havia posat per protegir-me del món. Normalment no exposava mai les meves reflexions cara a cara, per això feia un temps m'havia creat un blog.

El blog era l'únic lloc on jo era realment lliure. Allà deixava anar tot allò que m'atormentava, que m'angoixava i que em torturava de la vida que portava. Durant dos anys el blog va ser l'únic amic a qui podia explicar el que em passava sense vergonyes ni embuts, allà ningú no em coneixia, i els comentaris que m'oferien els "amics" virtuals normalment eren gratificants. L'havia començat la primavera de 2009, un dia que havia tingut un mal rotllo molt gros amb el meu pare perquè no m'havia deixat anar al Primavera Sound. Aquell any hi havia un cartell pleníssim de bones bandes -el festival dura tres dies-, i a mi especialment m'atreien Sonic Youth,  A Certain Ratio, Saint Etienne, Squarpusher... tots grups o músics molt diferents que podies veure en un sol esdeveniment i que no acostumaven a fer gires pel nostre país, fins i tot hi tocava una llegenda com Neil Young. Recordo que li ho vaig suplicar al meu pare de totes les maneres que se'm van ócorrer, fins i tot li vaig dir que no sortiria en un mes, però ell, com sempre, s'hi va negar en rotund i em va enviar a la meva habitació sense voler parlar-ne més. Va ser llavors, amb aquella ràbia al cos que m'estava devorant, que em vaig asseure davat de l'ordinador per escriure aquella cremor, i vaig començar a treure d'una manera desenfrenada tota la merda que portava a dins. Recordo que els dits m'anaven sols pel teclat del portàtil, picant com bojos una vomitada de pensaments que em sorgia a borbollons de no sé on, i que no s'acabava mai.  Allò em va anar molt bé, em va tranquil.litzar, i vaig continuar escribint-hi fins que vaig conèixer la Lisa. Va ser així com em vaig decidir a parlar,  tot havia começat com una queixa, o més ben dit com una rèplica als meus pares, ja que a ells no els la podia fer directament, però el blog va acabar sent un coixí per als meus mals.

Aquell caràcter ensopit i tímid em venia de naixement. Tota la meva infantesa va ser aborrida i més aviat trista.  Per dins em bullia el foc, però tenia un caràcter covard i era incapaç d'actuar sota el meu criteri, la norma era obeir els pares i jo no me la vaig saltar mai. A l'adolescència, però, em vaig revelar de tot, no pas exteriorment, que no podia, perquè ni m'atrevia ni m'hi veia capaç, però si interiorment. Vaig començar a experimentar dues vides, una d'exterior, formal, on era un bon nen, amable i obedient, i una d'interior molt revolucionada i fosca. Malgrat la joventut d'alehores comprenia perfectament que la vida ha de ser de cadascú, i a mi, a casa meva, encara no m'havien deixat viure-la. Des del moment de néixer ells havien escollit per mi, des del nom, heretat d'un oncle mort, fins a tot el que va venir després. Ni un sol cop en tota la vida m'havien demanat la meva opinió per res, ni si m'afectava molt directament, com l'escola, la roba, la manera d'actuar o de pensar, o les amistats que feia... ni si eren coses que afectaven la família; tot ho decidien ells, i jo em trobava com una absoluta i total titella a les seves mans. La seva super protecció no em deixava créixer ni fer-me tal com jo era realment. Per sort, des de ben petit, tenia aquella gran vida interior que ningú no coneixia, amb la qual m'anava formant i educant a mi mateix, mentre em creava la meva filosofia sobre la vida i el món, una filosofia un pèl nihilista, tot s'ha de dir. D'aquella manera em van sorgir totes les preguntes que tants cops s'ha fet l'home al llarg de les civilitzacions. Volia saber respostes i també què en pensaven els pensadors al llarg de la història, volia saber si hi havia algun punt en comú amb les meves inexpertes idees.

Aquesta dualitat de sentiments em va acompanyar fins als divuit anys, moment en què vaig marxar de casa per muntar-me la vida tot sol. L'oncle mort, a més de deixar-me el nom, m'havia deixat uns diners dels quals podia disposar a partir d'aquell moment, i vaig decidir usar-los per emancipar-me. D'aquesta manera vaig poder pagar-me la matrícula i els llibres del meu primer curs a la Universitat. Si hagués continuat a la família hauria d'haver hagut d'estudiar Dret i Economia, perquè era el que volien els meus pares, ja que ells veien claríssim que jo havia de continuar en el gabinet d'advocats familiar, però a mi aquella expectativa m'aterrava, el meu desig com a humà no tenia res a veure amb aquella finalitat, i des de ben petit ja m'havia posat al cap que als divuit-anys marxaria de casa per fer el que jo realment volia. I finalment havia arribat el moment, ja havia aguantat prou la família, era temps de començar una nova vida. 

Lisa. Crònica del 15M - Capítol II

Per això vaig marxar, just vaig fet els divuit anys, sense esperar ni un dia més. I vaig matricular-me a Filosofia, que és el que jo desitjava. I vaig canviar-me el nom. Com he dit, m'havien batejat amb el nom d'un oncle matern, l'oncle Magí, mort tràgicament en un accident de moto dos anys abans de néixer jo. Així, jo vaig haver de ser Magí Artigues i Xaus fins als divuit-anys. Però si havia de ser una persona nova no podia carregar el lastre d'un nom com aquell. Per altra banda, no se me n'acudia cap de nou amb el qual em trobés indentificat, i per això vaig autonomenar-me MAX, com les meves inicials que tantes vegades havia escrit en totes les meves coses, i que havia descobert als dos o tres anys, quan les havia vist brodades a la meva primera bata de parvulari. Max m'agradava i era jo mateix.

A la facultat, doncs, vaig fer per primer cop a la vida una amistat sincera amb la Lisa, basada sobretot en l'estimació i la comprensió. No havia pogut experimentar mai encara el que era un amic de veritat, sempre m'havia hagut de moure amb els fills dels amics dels pares, qui mai no havien vist amb bons ulls que jo em relaciones amb algú que ells no puguessin controlar. La Lisa l'havia trobada jo, o més ven dit, ens havíem trobat l'un a l'altre, i sense conèixer la seva història, podria dir que a ella li debia haver passat alguna cosa semblant a mi respecte l'amistat. Al menys, en posteriors xerrades també m'havia confessat que no havia tingut cap amic o amiga de debó: "Sempre he estat envoltada d'un munt de gent, primer pels companys dels pares, després pels companys d'escola i pels que m'he anat fent pel camí, gent molt maca, però amb qui no puc tenir aquest tipus de xerrades". Es veu que ella mai no havia trobat ningú que la comprengués ni que tingués la paciència per escoltar el munt de pensaments que sempre li vénien a la ment en qualsevol lloc i de qualsevol manera i que ella havia de vomitar a l'instant perquè deia que li cremaven a dins. Deia que molts cops se la miraven com si fos boja, i que per això havia anat deixant de comentar coses als altres. Fins que m'havia conegut a mi.

Sigui com sigui, aquell primer contacte va donar peu a altres trobades, i de mica en mica la nostra relació es va anar fent més ferma. Algun cop havíem quedat fora de la Universitat per anar al cinema o a algun concert de grups que compartíem. A tots dos ens agradava molt la música, malgrat que no coincidíem gaire en els estils, però de tant en tant, venia algú que ens agradava a tots dos o algun d'aquells grups o cantants que són de tothom, i llavors anàvem junts al concert. Havíem vist Skunk Anansie a la sala Razmmatazz a principis de febrer i també a Roger Waters amb el seu espectacular xou a finals de març. I també algun cap de setmana quedàvem per veure diferents grups locals per les petites sales de Barcelona.

Però el que més ens agradava era quedar per xerrar. Ho fèiem sempre que podíem i llavors ens passàvem llargues hores buscant solucions als problemes del món. Parlàvem de tot el que ens afectava: de la societat, del mediambient, del sistema, de política, d'economia... El tema principal eren les revoltes que giraven per tot el món, les quals havien començat a principis d'any al Nord de l'Àfrica quan un jove tunessí es va immolar després de no haver pogut suportar el pes de tanta corrupció al seu país. Aquest fet va causar la indignació del poble tunisià, i al dia següent d'aquell fatídic 17 de desembre de 2010 van començar les manifestacions per tot el país, les quals al cap d'un mes ja s'havien estés cap a Egipte i els altres països del Nord d'Àfrica. Els enfrontaments de la policia i l'exèrcit contra els manifestants eren duríssims i havien causat desenes de morts i ferits per totes les grans ciutats. A la Universitat no parlàvem d'altra cosa i tothom començava a mobilitzar-se a través de les xarxes socials -tal com havia passat en aquells dos primers països africans-. L'eco de la revolta es va estendre cap a tot Europa, i a principis de març ja hi havia una gran movilització en totes els xarxes socials del món. La Lisa i jo passàvem tardes senceres a la biblioteca de la facu buscant notícies recents sobre cada país, i després les analitzàvem mentre peníem un cafè al bar.  Tots dos estàvem d'acord en què aquelles revoltes eren molt seves i que qualsevol mà exterior podria causar una guerra. Patíem molt per aquest aspecte ja que coneixíem sobradament com actuen els Estats Units en aquests casos. "Ni Nacions Unides, ni ONUs ni res... ja sabem qui mana i res no els atura...", s'enfurismava la Lisa.

La Lisa era com un enciclopèdia, coneixia la història recent com si l'hagués viscut, i tenia una percepció global del què passava més pròpia d'una persona amb molta més edat, això si, molt diferent del que jo havia pogut llegir o intuir fins aquell moment. Tenia una gran imaginació que usava per buscar les seves respostes, i em va obrir un món desconegut amb les seves estranyes idees. La Lisa havia crescut entre tertúlies artístiques, llibres d'història i viatges pel món. El seu pare era professor d'història moderna en un institut de Vic i la seva mare pertanyia a Metges sense Fronteres i viatjava molt, per això des de sempre, quan podia, la Lisa l'acompanyava. Tota aquesta experiència i educació feien que quan comencés a parlar semblés més adulta -malgrat que només tenia divuit anys i que, físicament  semblava una nena de quinze-, això encara ho feia tot més estrany.

Era primeta i fràgil com una espiga de blat, però amagava un cor fort i valent dins d'aquella delicada funda. Els primers cops que l'havia vist, abans de parlar-hi, m'havia adonat que la seva cara resplendia enmig de la cabellera rossa que l'envoltava i, en aquell moment, m'havia fet pensar en una Madonna de Botticcelli que els meus pares tenien a la seva habitació quan jo era petit: el bust d'una verge sense infant, segurament abans de concebre, que tenia una mirada perduda dins d'una cara preciosa. Però quan vaig conèixer la Lisa encara em va semblar més maca que aquell quadre, perquè aquella mirada perduda agafava expresions de tot tipus i en observar-la em semblava que havia donat vida a la imatge. Tenia un bonic rostre, amb uns ulls marron clar molt expressius i uns llavis petits i gruixuts que enrogien de passió quan parlava. Duia una cabellera rissada fins sota les espatlles d'un castany claret, gairebé ros, que molts cops es lligava en una cua o en un monyo, perquè sovint li anava damunt la cara. I es vestia molt informal, però sempre de negre. Ella deia que era el color que li deixava pensar més. Trobava que els colors eren com la música, per disfrutar-los, però no veia que els hagués de portar posats: "És com si sempre anés escoltant música. A més, haig d'estar preparada per quan em vénen els records, i la roba de colors em pot distreure".  Això era el que m'havia contestat quan li havia demanat el perquè d'aquella tria, i per suposat era una resposta que m'havia deixat sorprès: "Què vols dir que et distreus quan et vénen els records?"

La Lisa tenia la teoria que tots naixem sabent-ho tot: qui som, d'on venim, on anem..., tot el que ha passat des de l'inici de la humanitat i el perquè de tot plegat, però que des del mateix moment de néixer ens ho van amagant dins el més intern de la nostra ment. Ho fan des de fa milenis, per això no recordem res. Segons ella vivim en un món "Matrix", on tot és mentida, una pura i real invenció per a cada un de nosaltres: "No se'n salva ningú, malgrat que a alguns ens sembli estar fora del sistema, perquè no és qüestió del sistema, la cosa és molt més global i ancestral".  La Lisa en parlava molt, de tot això.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol III

Recordo que el primer dia que vem treure el tema del món “Matrix” era un matí molt fred i en què havíem decidit fer campana de classes.  No ho solíem fer mai, excepte si el professor no ens agradava, i era difícil que alehores coincidíssim en hores lliures, però aquell dia havíem quedat a primera hora del matí al petit bar del CAT Tradicionarius de Gràcia, ja que la Lisa m'havia convidat a anar a veure l'assaig general d'un grup de músics amics seus que estaven a punt de presentar disc. Jo no havia estat mai en un assaig general de cap grup i em va atraure molt la idea, així és que m'hi vaig apuntar.

Quan vem arribar al CAT, la banda ja era sobre l’escenari, fent els darrers preparatius i afinant els instruments. Era una banda de dotze membres que vénien de diferents grups i que s'havien reunit per fer un projecte experimental en directe. Hi havia una secció de vents completa amb tenora i tible inclosos -dos instruments típics de la cobla catalana-, una bateria, una percussió, un contrabaix i alguns instruments desconeguts per mi. També de tant en tant un dels músics hi afegia veus manipulades amb efectes. La Lisa em va explicar que aquella gent experimentava barrejant jazz amb música tradicional d'aquí, per això usaven aquells instruments antics. Ella en coneixia alguns com el sac de gemecs, que és una espècie de gaita, o la xifla, que és una percussió feta amb una carbassa. A mi em va semblar un projecte molt interessant i m’hi vaig concentrar. A la segona part de l'assaig van fer una mena d'Orquestra del Caos a l'estil de John Zorn. Llavors el cantant es va posar a dirigir-los d’una manera nova per mi i li ho vaig preguntar a la Lisa amb la mirada. Ella em va explicar xiuxiuejant que ho feien sota unes claus establertes anteriorment. Aquella part és la que em va entusiasmar més. Van començar improvisant un per un a l'avís del director, parant i engegant i interpretant els seus gestos de la manera com cadascú els entenia. Era apassionant. L'obra va anar creixent de mica en mica i va anar transformant-se en mil matissos diferents que em van fer viatjar per llocs on mai no havia estat. La peça improvisada va durar mitja hora justa, i recordo que quan van parar –que ho van fer de cop- em va fer l'efecte que alguna cosa meravellosa havia desaparescut instantàniament.  No era el mateix efecte de quan s’acaba un concert, una pel.li o un llibre que m'agraden molt, era una sensació diferent, com si hagués estat dins un món màgic i n'hagués sortit de cop. No sé... és difícil d'explicar-ho, és com quan et despertes de sobte d'un somni meravellós i saps que no hi pots tornar.

Només he tingut una sensació semblant quan tenia tretze o catorze anys, un dia que casualment havia vist un concert d'un grup molt estrany al Fnac de Plaça Catalunya. Havia baixat a Barcelona amb la meva mare per acompanyar-la a comprar, i com que ella volia mirar alguna cosa d'una de les botigues del Triangle vem quedar que l'esperaria a l'Fnac. Quan m'hi dirigia vaig sentir que hi havia actuació a la sala que hi tenen al vestíbul i com que no havia de fer res en particular hi vaig entrar. A l'escenari hi estava tocant un quartet de rock una mica especial, dos baixistes, un tio i una tia, un bateria amb una Roland electrònica i un altre tio que manipulava sons programats mentre cantava d'una manera molt personal i en un idioma que semblava inventat. Quan vaig arribar estaven fent un matxambrat de ritmes difícil d'entendre, la noia feia una base amb el baix de quatre cordes i el tio feia de tot amb un baix sinthy de cinc cordes. El ritme de bateria generalment acompanyava el baix de cinc cordes i això era el que ho feia més rar,  ja que dava un efecte d'un caos molt ben harmonitzat. El grup es deia ONGO, aquest nom també em va semblar curiós.  En tornar a casa em vaig voler informar més sobre aquesta banda, però no vaig trobar res d'ells a internet, només l'anunci que tocaven en un festival unes dies després. Malgrat tot, en la meva recerca de grups rars vaig descobrir John Zorn i altres músics i bandes interesants. D'ells no en vaig saber res més fins que un dia vaig trobar casualment algun video al youtube. Els ONGO també m'havien portat en un món desconegut, i aquell dia, el grup experimental que vaig escoltar amb la Lisa m'hi va fer pensar en algun moment, perquè també jugaven amb els ritmes d'una manera especial, però sobretot per la manera d'interpretar del cantant. 

En acabar l'assaig vem anar a saludar els músics, la Lisa era amiga de la trompetista i del saxofonista, i amb ells dos vem anar a fer un cafè ràpid al bar d'allà mateix, perquè tots havíem de fer coses després. Mentre hi anavem se'ns va reunir el cantant i una noia que havia tocat la viola d’arc i entre tots vem comentar el concert que acabaven de fer. Li vaig dir al cantant que m'havia fet pensar en aquell grup de l'Fnac, i per sorpresa meva em va dir que havia estat el seu propi grup fins al 2009. Li vaig explicar com ONGO m'havia cridat l'atenció i li va agradar, llavors se’m va presentar com Juan Crek i em va passar les seves adreces de links de música per si volia conèixer més coses seves.

Va ser una trobada fantàstica per mi. Fins i tot m’havia emocionat de conèixer aquell músic que anys abans m’havia cridat tant l’atenció. Vaig agrair-los que m’haguessin deixat estar a l’assaig i a la Lisa que m’hi hagués convidat. Finalment ens vem acomiadar, tothom tenia una mica de pressa, però abans vem quedar amb ells que aniríem a veure'ls a l'estrena.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol IV

Com he dit, doncs, a l'hora de marxar, i amb aquell fred gèlit que feia, a la Lisa i a mi ens va fer mandra sortir del bar, per això vem decidir quedar-nos i continuar les nostres tertúlies a dues veus. Vem demanar un parell de tes, ella un Earl Grey i jo un Breakfast, per entrar en calor i vem continuar la xerrada que havíem engegat el dia abans, la qual havia derivat cap a la seva teoria "Matrix". Bé, més que una xerrada podríem dir-ne un monòleg, perquè era ella la que no callava mai. Parlava apassionada sobre la seva hipòtesi, o potser més ben dit, de la seva convicció que el món que coneixem és una conspiració de cap a peus. Se la veia tan convençuda de tot el que deia que de vegades em feia esgarrifar.

Ho explicava metafòricament comparant la humanitat com peces d'un joc de diversió de quatre "déus": "És com si haguessin engegat una maquinària i tots nosaltres en fossim les peces: uns pertanyem al motor, d'altres a la carroceria, d'altres a les rodes..., i com un cilindre a qui se li ha manat una feina dins la turbina -i que si tot va bé no es mourà d'allà fins que s'esgavelli-, tots i cadascun de nosaltres anem amb el xip programat per a tal o qual cosa i d'allà no ens movem fins que ens esgavellem. Això és la vida de gran part de la humanitat. De tant en tant algú se n'adona i se surt de mare, però com que només n'és un no té gaire importància dins de tot l'engranatge. I com més gran és l'engranatge més beneficis per l'amo de la màquina".

Fins aquí ho entenc, li vaig dir, som com formigues treballant per un mateix formiguer.

"Si, si...", va tallar la Lisa: "Però com elles no ens adonem que simplement treballem perquè la reina sigui feliç, o sigui perquè obtingui el que ella desitja i res més que això.  Per aquest motiu ens enfrontem a altres formiguers, perquè volem engrandir-nos -ens han inculcat que això és el que hem de fer-, sense adonar-nos que tots pertanyem al mateix "cos" i que com més siguem menys "carn" ens pertocarà. Per això, crec que malgrat l'evolució de la nostra espècie, encara estem a anys lluny per entendre la veritat d'aquesta realitat. Per tant, hem d'estar preparats per captar els pensaments ancestrals que de tant en tant apareixen com idees i que ens deixen veure més clara la missió del nostre pas per aquest món".

Jo volia saber quina era la missió que segons ella havíem de cumplir com humans, perquè tot allò que deia no ho acabava d'entendre gaire bé. Ella va llegir-me el pensament i per això em va respondre sense que jo preguntés: "Crec que la humanitat la caga en cada civilització. Mai no he pensat que la nostra sigui la més avançada de totes les que hi han hagut al llarg de milers i milers d'anys. Mai no he cregut gaire en les síntesis antropològiques que s'han fet al llarg de la història. Puc creure el que té lògica i el que està ben provat, però no crec cap ni una de les suposicions que es fan sobre civilitzacions passades. Per això m'he triat aquests estudis, perquè m'agradaria avançar més sobre aquesta idea que recordo des de sempre".

"I què recordes?" -li vaig demanar molt encuriosit.

Ella va rumiar uns moments abans de contestar, i ho va aprofitar per treure's la jaqueta. En aquell bar ja s'hi començava a estar bé. Llavors, com si res va dir: "Mira, si ara mateix hi hagués un cataclisme que fes desaparèixer gairebé tota la humanitat present, sigui un meteorit que s'estampi contra el planeta, sigui una guerra nuclear a nivell mundial, sigui un canvi climàtic que ho arrassi tot..., de nosaltres en quedaria ben poca cosa d'aquí a mil anys, per exemple. Tot el que se'n diu progrés desapareixeria de la faç de la Terra en poquíssim temps: des de la maquinària de principis de la industrialització fins als moderníssims cervells electrònics que ara ho controlen tot, passant per biblioteques, museus, qualsevol centre de recerca, etc, etc, etc. Si així fos, i sembla que ho ha estat sent des de la formació del planeta, no quedaria res, i la poca gent que es pugués salvar haurien de patir tant per poder sobreviure que tot el coneixement après que no es pugués usar de immediat se n'aniria en orris amb quatre dies. Els éssers vius posem com a prioritat la supervivència per poder desenvolupar les diferents espècies. Doncs bé, aquesta supervivència ens allunyaria cada cop més dels records i, per tant, de l'antiga saviesa. La nova civilització creixeria amb les històries orals que trasmetrien el saber d'abans de la catàstrofe, però aquestes s'anirien tergiversant o oblidant amb el pas del temps i al final serien meres llegendes sense cap puntal que les fes creïbles. I al cap de tres mil anys, quan trobessin algun xip o alguna peça electrònica que s'hagués salvat de la calamitat, els antropòlegs i els historiadors s'inventarien un ús explicable d'aquell objecte desconegut: "Trobaran un altaveu i diran que era el déu d'aquells avant-passats, i YAMAHA o OMNITRONIC serà el seu nom; o per exemple, en el cas que trobin un xip, diran que era una joia que lluïen les dones a les orelles per a les cerimònies religioses, o jo què sé... "

Jo callava i l'escoltava embadalit. Aquella noia semblava que ho tenia tot molt clar, tot el contrari que jo, que encara no m'havia pogut contestar cap de les meves inquietuds. No sé si me la creia o no, o si creia que el que deia era acertat o no, però veure-la tan decidida, tan segura de la seva idea em feia admirar-la més encara.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol V

El matí anava passant depressa entre tanta oratòria, jo no podia dir gran cosa, ella ho tenia tot molt clar i vaig optar perquè continués parlant.

"Ja sé que tot això et deu semblar una pel.lícula de ciència-ficció, però realment és el que penso, i me'n foto quan parlant del passat em diuen que tal o qual objecte havien estat això o allò... No em crec res que no estigui provat, tinc una ment més que científica en aquest aspecte", i es va quedar rumiant.

Jo no vaig dir res.

"Mira, l'altre dia veia un documental d'arqueologia, no recordo on, però el fet és que trobaven restes d'una cendra que ells deien que havia estat una foguera. A partir d'allà van deduir que aquella era la cuina de la família neandertal que havia viscut en aquell indret. Bé, doncs això pot ser i no pot ser, ells no saben realment què era, només fan suposicions. Jo puc suposar que aquella foguera havia estat feta en un refugi de pas, per exemple, i que hagués servit per cuinar-hi les bèsties de les qual s'han trobat els óssos. Per què m'haig de creure que allò era una cuina d'una família o clan si no hi ha cap més resta? I com això he sentit mil suposicions que són tan vàlides com la meva, un cop haver comprovat les pistes que se n'han trobat".

Vaig pensar que tenia raó i li ho vaig dir. Em va mirar amb un somriure, amb aquella carona d'àngel de mirada clara, com si la meva resposta l'hagués tranquilitzat. Imagino que ella sempre estava molt al cas del que provocaven les seves paraules a l'altra gent, perquè s'havia sentit molt incompresa quan parlava. Però amb mi semblava estar-hi a gust, perquè la deixava xerrar sense contradir-la, i això la feia alliberar-se. I sentint-la, jo no em podia fer a la idea que aquella noia tan bonica tingués per dins tants neguits i suposicions. Ella va continuar:

"Tampoc no em crec que les piràmides d'Egipte haguessin estat construïdes a mà amb aquelles immenses pedres portades a pes des de cents de kilòmetres d'El Caire. Ho sento, però no m'ho crec, ans al contrari, penso que debien tenir molt bona maquinària per poder-les construir, maquinària que va desaparèixer amb el cataclisme de fa 5.121 anys. Em costaria menys de creure que les piràmides haguessin estat constuïdes com una mena de refugi contra el que els amenaçava en aquell moment, i que hagués estat el lloc on s'haurien refugiat els poderosos amb els seus familiars i servents, tal com pot passar si això d'ara peta, si és veritat allò que es diu que els grans poderosos del món ja tenen preparats uns refugis per si de cas.

La Lisa em deixava al.lucinat de la manera com parlava. Les idees li brullien sense parar -no sé pas d'on les treia-, i anava d'una cosa a l'altra lligant-ho tot. Per a mi era una mica difícil poder-la seguir i comprendre tot el que deia, però tal com s'explicava t'ho feia creure, ni que fos durant aquella estona. Li vaig comentar que jo també havia sentit això dels refugis dels poderosos i que, coneixent com anava tot, no em semblava gens improvable. Llavors ella, que no havia deixar de dar-li voltes a la qüestió que exposava va continuar com si no hagués sentit el meu comentari.

" I dels moais de l'illa de Pasqua, què me'n dius? També els van transportar a peu? Quines barques se suposa que hi havien al segle IV o V d C que podien transportar blocs de més de 20 tones i de més de 10 metres d'alçada? Si això no és d'una civilització més avançada tècnicament del que ens diuen, a mi que m'ho expliquin. Hi ha tantes coses que desconeixem i que són totalment fora de les nostres mans..." La Lisa va tornar a callar com per buscar en el seu cap noves explicacions per a mi, i jo vaig tornar a respectar aquell silenci. Llavors va continuar com si no hagués tallat l'oratòria: "Com per exemple els fabulosos dibuixos  a la geografia terrestre que només es poden veure des de l'aire. Un altre misteri que ens amaguen o temen descobrir... Però no volem acceptar ni civilitzacions millors que la nostra, ni visites d'altres móns, ni res que se surti del que coneixem o poguem imaginar real. Mira, si la gent es vol creure tot el que es diu, què hi farem, però amb mi que no hi comptin".

Va parar per fer un llarg glop del te de gessami, que encara no havia tocat i que ja era ben fred, i es va quedar callada mirant per la finestra. Jo tampoc no vaig dir res. Rumiava tot el que acabava de sentir i com sempre tenia un munt d'idees noves a la ment que em calia organitzar. Al cap d'un parell de minuts va mirar-me i va dir: "Mira..." -era una manera molt seva de començar les frases, suposo que ho feia perquè li prestessis atenció, però ho deia d'una forma totalment inconscient, com aquella gent que diu "saps?" al final de cada frase-. Com abans, va continuar com si no hagues callat.

"Mira, jo tinc clar que tot el que ens han ensenyat és fals, al menys tot el que és important. No sé si s'ha fet d'una manera premeditada o si és que dels que som ningú no en sap res. Però això em costa de creure. Segurament tot ja se sap... o potser no tot..., però "ells" saben molt més que nosaltres, els simples humans d'aquest món, i això ho tinc clar."

¿Vols dir que ens fan creure que som la millor civilització viscuda per no dir-nos que altres de millors han pringat pel mateix motiu que ho farà la nostra? -vaig preguntar-li.

"Alguna cosa així. Mira, em costa molt d'expressar tot el que penso, sembla que ho vegi, però hi ha tantes imatges que es barregen les unes amb les altres que em surt tot en un garbuix. Però el que si sé destacar és que totes les imatges van a parar a una sola paraula: CONSPIRACIÓ.

Ho va pronunciar com si ho digués en majúscules. Li donava moltes voltes a aquell tema i segons ella era el que més li treia la son: "Tota la història coneguda ha estat regida per la conspiració d'uns quants contra tot el món. Això ha passat en totes i cadascuna de les cultures que han establert normes i religions, no n'hi ha cap que se n'escapi. Llegeix la història i t'adonaràs que fa 5.000 anys una reduïda part de la humanitat ja conspirava contra els altres. I això és el que s'ha continuat fent des d'aleshores. La humanitat ha viscut esclava de l'ambició d'uns pocs des dels seus inicis com a societat i de tant en tant alguns se n'adonen. La història demostra que cada x anys el poble es revolta, com ara està passant al Nord d'Àfrica i com ha passat centenars o milers de cops en tot el món, però l'únic que s'aconsegueix quan això passa és un gran vessament de sang. Llavors ens calmen amb una guerra o simplement amb enganys, donant-nos algun dels miserables drets que demanem, aquells que ens pertoquen només per haver nascut, i així ens tenen aplacats durant x anys més, els necessaris perquè aquella generació de conspiradors pugui amagatzemar diner i poder fins a la propera revolta. La història ha demostrat que els canvis sempre són els mínims per aplacar la sed de justícia del poble, i això els conspiradors ho saben prou i no els fa cap por. I mentre ens matem els uns als altres, com aquelles formigues d'abans, ells van fent caixò i cada cop són més poderosos i més amos de tot i de tots. I nosaltres, com les formigues, continuarem treballant per a ells "in saecula saeculorum".  Per això hem de recordar. Si poguessim recordar l'important no repetiríem els errors... o potser sí...". Va parar i em va mirar: "En aquests divuit-anys que porto de vida he vist cometre els mateixos errors un cop i un altre".

Jo vaig assentir, jo també havia vist cometre els mateixos errors un cop i un altre, per això dubtava com ella que fossim capaços de no fer-ho. Ella sense parar va dir: "I traslladant-ho a la vida de la humanitat, doncs, el resultat és el mateix. Tanquem els cicles sense haver après a recordar! Siguin de quatre setmanes o de quatre mil anys, els humans no recordem. I estem aquí per RECORDAR".

Va tornar a dir la darrera paraula remarcant-la, com si s'ho estés exigint a ella mateixa, com si fos realment la seva missió a la vida: "D'aquí ve la meva teoria de la conspiració. No crec que ningú no recordi, hi ha d'haver per força ments més elevades que ho han de recordar tot, o al menys molt més del que puguem arribar nosaltres, pobres humans..., perquè segurament ells no han estat capats de cervell com tota l'altra humanitat. Crec que aquestes ments privilegiades estan en mans dels "undergrounds" o "amos del món" -com vulguis dir-los-, els que ningú no coneix. I com que aquests saben que tot va de cicles de destrucció i creació, actúen impunement amb les nostres ments arrasant-nos el saber del qual estem dotats per naixement per poder-nos fer els seus esclaus.  Pensa-hi!". 

Vaig entendre una mica que els seus amics no volguessin conversar amb ella, és que sempre et demanava el cent per cent de concentració i no parava fins que et veia mig convençut. Alehores deia: "Pensa-hi!". Vaig pensar que aquella noia anava molt forta. La seva teoria conspiratòria semblava treta d'una pel.lícula de Superman, però per altra banda era molt creïble i vaig pensar que l'agafaria com a idea a desenvolupar en les meves recerques de la "veritat". I si dic "veritat" és perquè ja posava en dubte, igual que la Lisa, tot el que tenia a veure amb la "realitat" que se’ns mostrava. Li volia fer saber que m'interessava aquella idea, però ella se'm va avançar:

"Aquesta és la idea que em persegueix des de petita, i crec que per això tinc tanta "ràbia" o "recança" a la humanitat. Hi estic enfadada perquè no ens n'adonem ni ens revoltem contra aquest destí, però també estic compadida perquè veig que ja estem massa malalts per fer-ho. Ja estem totalment infectats d'aquest virus que ens ataca l'oblit. És un virus que ens fa desaprendre i ens mata l'aprehendre...".

Finalment va callar, semblava que les darreres paraules l'haguessin entristit; tota aquella gràcia que havia tingut fins feia un moment s'havia transformat de cop en una expressió de compassió o de pena. I la vaig entendre. La vaig entendre molt bé, perquè d'una altra manera jo també havia arribat a la mateixa conclusió, és més, jo aquella situació l'havia viscuda en pròpia pell, i ara els meus pares se m'apareixien com uns virus que m'havien emmalaltit la primera part de l'existència. Per això comprenia aquella tristor per les coses no apreheses que ens pertocaven com a humans.

Vem estar callats una estona, reflexionant sobre el que ella havia dit. Ara crec que la Lisa pensava que jo no creia res de tot allò, o que no ho entenia, o que creia que ella no hi tocava, com els seus amics, però jo només hi estava reflexionant i, per contra del que s'imaginava, jo pensava que ella podia tenir raó.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol VI

Van anar passant els dies i sempre que podíem la Lisa i jo quedàvem per xerrar. Ni l'un ni l'altre parlàvem amb ningú més d'aquella manera, ella perquè sabia que la gent la veia com una boja, i jo perquè amb la meva timidesa encara no m'havia relacionat amb ningú fora de la classe. L'ambient a la Universitat cada cop era més calent, les notícies dels forts enfrontaments a Egipte i Tuníssia van acabar d'escalfar els cors dels estudiants, que ara ens posàvem a la pell dels nostres companys africans. Uns cors que començaven a estar calents des de feia mesos amb l'augment de les taxes universitàries i tota la merda del Pla de Bolonya que ens queia al damunt. Finalment, després de xerrades i assamblees diverses es va programar una manifestació d'estudiants per al dia 30 de març. La Lisa i jo vem quedar per anar-hi junts.

La manifestació va ser un èxit en totes les ciutats del país, una manifestació multitudinària d'estudiants que defençàvem l'educació pública, dèiem NO a l'augment de taxes acadèmiques i a les noves lleis discriminatòries per als estudiants amb pocs recursos. També exigíem un lloc de treball digne i no pas els contractes basura amb què ara ens trobem els joves quan acabem la carrera, i criminalitzàvem les retallades que es preveien en Educació amb crits contra banquers i especuladors diversos, únics culpables de la gran crisi -o millor dit, gran estafa- actual.

A partir d'aquell dia es pot dir que passàvem més hores en assamblea que no pas fent classes. A Catalunya s'estaven començant a retallar tots els drets cívils que la societat havia adquirit amb tants esforços durant els darrers anys. Les retallades que va exercir el nou Govern de la Generalitat per solucionar la forta crisi financera a què estava sotmès el país van indignar ràpidament la població, justament perquè van començar tocant les peces essencials de qualsevol país: l'Educació i la Sanitat, dilapidant-les com a feres salvatges que no han d'existir. Després la gent va haver de veure com amb els diners del poble s'ajudava els grans culpables de tot el desgavell creat: bancs, grans empreses i altres estafadors. La població es va rebotar encara més, una població, la majoria de la qual, estava endeutada fins al coll amb tota la sèrie de bancs i caixes que s'havien obert durant l'auge del creixement econòmic desenfrenat dels darrers trenta o quaranta anys, els quals els darrers deu anys s'havien dedicat a enganyar el poble amb les seves hipoteques, valors i altres estafes encobertes per la llei; els mateixos bancs i caixes que ara havíem de rescatar amb els diners de les retallades dels serveis que ens pertoquen per Constitució, ja pagats amb escreix amb els nostres impostos.

(Impostos, quina paraula! Mai no hi havia pensat, però deu venir d'impostor, no?  Quina gràcia les paraules! Estan tan malaltes com la pròpia humanitat, gastades i  violades per totes bandes, pobres paraules! Elles han omplert els crits de guerra, els sermons religiosos, les lleis i normes polítiques, han estat instruments per a la mentida, en definitiva instruments per matar en nom d'unes altres paraules també malmeses! Pobres paraules quan han estat tan mal usades!...)

Tothom s'adonava cada dia més que estàvem en mans d'uns impostors amb tota regla, des del banc més miserable fins al govern de la Merkel anaven en contra de l'estat del benestar dels qui havien fet pujar els països amb gran esforç i treball. La Lisa sempre deia: "Ens deixem prendre el pèl perquè ja estem agonitzant, i encara ens volen acabar d'exprèmer abans que petem i ja no ens puguin treure més suc."

Però encara no ens havien aplastat del tot. La gent va començar a mobilitzar-se a través de les xarxes, sobretot del twiter i facebook, i es va programar una gran manifestació per al 15 de maig. Aquell abril, doncs, com he dit, les reunions i assamblees d'estudiants eren la nota del dia, ningú confiava en cap partit polític, tots ens havien defraudat exageradament i el nou govern encara semblava pitjor que l'anterior: "Merda de país! Com es pot votar aquesta mena de gent? No hi ha ningú que se salvi, tots són una colla de corruptes i podrits. Te'n desfàs d'uns i els que vénen són iguals o pitjor", era una frase que d'una manera o altra sortia de totes les boques en aquell moment, aquesta l'havia dit la Lisa, és clar.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol VII

A banda de tot això, ella i jo sempre trobàvem algun moment per poder tornar a les nostres íntimes xerrades. Ella necessitava treure tot el que pensava i mai no tenia prou temps per dir-ho tot. I jo necessitava escoltar-la.

Un dia vem quedar per anar junts a la llibreria Laie de Pau Claris perquè ella volia comprar-se un llibret de l'Stéphan Hessell que corria de boca en boca des de feia uns quants dies. El llibret, titulat "Indigneu-vos" -un panflet que exhorta la joventud a indignar-se contra el frau dels poders financers- feia poc que havia estat publicat a França amb un gran èxit de vendes. Ens el vem llegir a la mateixa llibreria mentre dinàvem, la Laie és llibreria-restaurant amb una petita terrasseta exterior. Me l'havia descobert un noi de la classe a qui li havia preguntat per llibreries interessants i quan l'havia descobert m'havia encantat. Hi havia Laies en diferents carrers de Barcelona, però la de Pau Claris era on m'hi trobava millor. Els dissabtes que  sortia a comprar llibres o discos solia acabar en aquella libreria, menjant alguna cosa mentre llegia algun dels llibres que havia acabat d'adquirir.  Aquell dia La Lisa i jo ens vem acabar d'indignar del tot i vem fer una mena de manifest en el qual ens comprometíem a lluitar per la causa humana de per vida. Ho vem celebrar brindant: "Acabem amb les classes socials!", i ens va passar una mica tanta indignació.

El següent dissabte vaig tornar a quedar a la Laie amb la Lisa. Havíem dit de trobar-nos-hi  al migdia, però jo hi havia anat abans perquè volia regalar-li algun llibre i encara no sabia quin. Mirant pels estants vaig trobar una novetat que em va fer pensar en la Lisa, es titulava "La estupidez. Veintiocho siglos hablando de ella". Vaig fullejar una mica el llibre, escrit per Lucien Jerphagnon, i vaig pensar que a ella li agradaria. Si més no, no havia vist res que m'hagués cridat l'atenció. La Lisa era una tia sorpresiva i aquest cop volia ser jo el que li causés sorpresa.

Com que feia un dia bo i clar em vaig asseure a la terrasseta a fullejar aquell llibre sobre l'estupidesa humana mentre l'esperava. Ella va arribar passades les dotze, tota de negre, com sempre, amb la seva melena rissada envoltant-li aquella carona de Madonna de Botticcelli i obrint un somriure d'orella a orella que em va deixar el cor glaçat. Crec que sense adonar-me'n me n'hi estava enamorant, però aquell sentiment d'inseguretat i de timidesa que encara arrosegava no m'ho deixava veure clar. Ella va demanar una cervesa al cambrer que hi havia voltant per allà i es va asseure davant meu. Jo encara tenia el llibre a les mans i li'l vaig passar: "T'he comprat un llibre..."

Ella va fer cara de sorpresa i em va mirar amb aquella mirada múrria i tan simpàtica que posava de tant en tant, com si jo hagués fet alguna malifeta divertida i innocent. Llavors es va mirar el llibre i li va canviar l'expressió radicalment, va aixecar les celles i va obrir la boca de bat a bat  mentre esclatava de riure:

"Ostres, que bo! Em porten vint-i-vuit segles d'avantatge! Jo que em pensava que havia fet un gran descobriment...", i va continuar rient molt feliç. "Gràcies Max, segur que m'estalvies haver de pensar moltes coses". I va agafar el llibre i se'l va guardar a la bossa. A mi em va estranyar que no el fullegeix i que no tingués cap curiositat per llegir-ne al menys alguna de les frases, perquè crec que és el normal quan tens un llibre a les mans. Això em va posar una mica neguitós, vaig pensar que segurament no li havia agradat gaire, i em va pujar una mena de vergonya d'aquelles que t'agafen quan l'has cagat en alguna cosa. Em vaig liar un Pueblo* per calmar-me una mica i llavors vaig pensar que possiblement ho havia fet per les seves ànsies de parlar. La realitat és que ella tenia mil coses a comentar, com sempre, i no volia perdre ni una gota de temps. Va fer dos petits glopets de cervesa i sense més preàmbul em va preguntar: "Tu què creus que fem malament els humans?"

Lisa. Crònica del 15M - Capítol VIII

La pregunta em va venir de sobte i em vaig quedar parat sense saber ben bé què dir-li. Jo pensava que els humans ho fèiem gairebé tot malament, excepte quan creàvem alguna cosa maca, per això no sabia per on començar la meva resposta. Ella, sense esperar gaire que jo acabés de meditar va contestar: "La sotenibilitat. Tot se'n va a la merda per una mala gestió dels recursos". Me la vaig mirar, sorprès que m’hagués sortit amb allò, i amb un gest de la cara li vaig demanar que s'expliqués.

"Mira, toootes les civilitzacions s'han iniciat igual, o sigui, ha anat bé fins que els han començat a mancar els recursos, llavors n'han hagut de buscar en un altre lloc, fent guerres i colonitzacions si cal,  i s'han quedat allà fins que els han tornat a manca els recursos, i llavors n'han buscat un altre... La història es repeteix i tot el que sabem és que la humanitat neix, creix i s'estén com una bomba expansiva, arrassa amb tot el que troba i desapareix quan ja no queda res. I crec que ara estem a punt, perquè si no parem d'engreixar la maquinària petarà tot ben aviat".  Va fer un petit silenci i va continuar:

"Per exemple, des de fa poc més de cent anys tot el que tenim gira a l'entorn del petroli. Tot vol dir tot, des de qualsevol manufactura fins a l'enciam més ecològic del món, perquè tant la pala amb que han cavat la terra com el vehicle en què l'han de transportar han requerit el preuat oli negre. Des de fa molts anys els científics i biòlegs vénen avisant sobre l'escassetat d'aquest producte i malgrat això, en els darrers trenta o quaranta anys els països rics n’hem gastat molt més que en tota la història coneguda de la humanitat. I aquest tema, en lloc  de fer-nos reflexionar, crec que ens ha empés cap a un suïcidi col.lectiu de la nostra espècie. Per això torno a dir que tot es tracta d'una conspiració".

Ja tornava amb aquella idea. Jo feia esforços per comprendre la rel del que volia dir, desitjava entendre-la per pensar com ella, però no veia conspiració en el malgastament del petroli, simplement pensava que el món occidental ens havíem tornat massa consumistes i que era aquella passió per comprar i llençar la que ens havia portat en aquest estat. Jo crec que acabarem amb els recursos de tot el món per ser massa ambiciosos. I així li ho vaig explicar. A ella li va agradar aquella definició i va dir: "L'era de l'estupidesa i l'ambició". Després va mirar enlaire com per reflexionar un moment i va continuar:

"Mira, els sistemes s'han encarregat molt bé per tenir-nos a la seva disposició en cada època de la història d'una manera o altra. Des de fa més de cinquanta anys ens eduquen com a robots; des de nadons ens apliquen un aprenentatge a la seva conveniència i ens amaguen tot el saber que contenim dins. Mira el canvi en educació d'un nen de començaments del segle passat i d'un d'actual, nosaltres mateixos, per exemple. La meva besàvia només va anar a escola fins als dotze anys, però tot el que va aprendre fins aquell moment tenia molta més amplitud cultural que no pas el que hem après nosaltres fins al dia d'avui. Vull dir que no eren màquines de memoritzar com els nostres pares o de sintetitzar com ens ha tocat a nosaltres. Ells aprenien a reflexionar, tenien una educació molt més creativa i això els va fer millors persones. Ara volen que sapiguem sintetitzar sense abans haver-ne après l'essència de res. Per això estem tan perduts quan volem indagar en els nostres pensaments més íntims. Ens han amagat tot un món emocional que, en definitiva, és el que ens afecta més directament. És més, no tan sols l'han amagat, sinó que l'han capgirat amb les seves normes i ensenyances, com vénen fent des de milenis les religions, que són les grans culpables de la feblesa humana."

Aquella idea la vaig trobar molt interessant, i li ho vaig dir. Llavors li vaig preguntar com creia que havia de ser l'educació segons ella:

"Doncs mira, crec que per sobre de totes les matèries hauria de ser una educació emocional. Aquest hauria de ser el primer nivell de l'ensenyament, tant a casa com a l'escola. Però ni tan sols els pares són capaços d'explicar-nos res d'això, perquè ells també estan igual de perduts, i en cas que no ho estiguin tant, en cas que siguin éssers purs i ens eduquin en l'amor -que no vol dir amb amor, que això ja se sap-, haurem de lluitar igualment contra la malatia dels altres, perquè sempre ens hi haurem de barrejar. Si primer ens coneixem les emocions i comprenem que cadascú en té unes de pròpies, després tot ha de ser més fàcil. Sabem que cada caràcter té uns neguits o unes carències diferent dels altres i per entendre'ns hauríem de començar per aquí. La comprensió, la tolerància, la compasió... tot són estats emocionals que ens poden ajudar a viure. Però en canvi, des de petits, saboregem els gelos, la possessió, l'ira, la venjança... estats emocionals que ens portaran un mal viure. Potser no els vivim en pròpia pell, però són els que ens envolten i inculquen des de petits a través de tots els mitjans coneguts. Això és normal? A la nostra societat sí; la nostra societat eleva els valors més baixos a categories supremes, matar en nom de Déu o de qualsevol ideologia és el pa de cada dia."

A mi m'hagués anat molt bé tenir una educació emocional. En aquest aspecte encara estava ben perdut i era totalment esclau de les meves emocions. Per això en aquells dies bullia d'una manera especial. Hi havia massa coses noves per mi, la fugida de casa, l'entrada a la universitat, tot l'enrenou estudiantil, les converses amb la Lisa, les revoltes del Nord d'Àfrica... sentiments i  experiències inimaginables que s'amuntegaven al meu cervell colapsant-lo d'informació mal digerida. Però a mi tant me feia, en volia més, anava assedegat de novetats i m'interessava tot el que sentia, sobretot si ho deia ella.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol IX

Un dia, que no hi havia classe perquè s'havien convocat assemblees, la Lisa i jo ens vem quedar xerrant una estona més al bar de la facultat abans d'entrar a la reunió. No recordo ben bé de què vem parlar, crec que ella criticava una mica els representants que teníem a la universitat, però després, com si res i sense demanar-me'n l'opinió, havia continuat amb un altre tema. Tenia un poder especial per fer-ho lligar tot, o al menys a mi m'ho semblava. Jo no sabia res al seu costat, res que no hagués estat escrit en els llibres escolars i poca cosa més, però ella, amb la mateixa edat que jo, ja tenia mil idees formades que es creia cegament, com fan tots els joves idealistes. Així doncs, passant d'una conversa a l'altra va dir:

"Crec que hi ha tres tipus de persones: els estúpits, els ambiciosos i els creatius. No, creatius no, creadors, els creadors d'art en majúscules. Aquests darrers no compten, perquè la seva ambició o estupidesa els porta a fer grans obres per a la humanitat, i això està bé, però en són una mínima part. En canvi, els dos primers grups, als que pertanyem la gran majoria d'humans, som o una cosa o l'altra i hem de lluitar molt per poder-nos-en sortir. S'ha d'aprendre molt per ser lliure, aprendre-ho i desaprendre-ho tot, com fan aquells monjos budistes o els bruixots mexicans. I aquesta és una tarea dura que els humans no volem suportar. Per això ens quedem tan tanquils en el món dels estúpits o en el dels ambiciosos i juguem les cartes que ens han donat sense voler fer canvis. Cosa que vol dir que guanya l'estupidesa, perquè també els ambiciosos són estúpits en no veure on els portarà la seva ambició. És com el bé i el mal, el ying i el yang, no hi ha una cosa sense l'altre."

Aquí la vaig tallar i li vaig preguntar: "I els intel.ligents? No creus que hi hauria d'haver una categoria per als intel.ligents?"

"Mira, els intel.ligents pertanyen a alguna de les dues primeres categories. I si el que tu vols dir són els savis, doncs aquest estarien dins dels creadors, perquè la saviesa és creació.

Sempre tenia respostes per tot aquella noia, i jo cada cop m'hi trobava més lligat. Per a mi va passar a ser com un d'aquells llibres o discos dels quals no et pots desprendre, perquè sempre hi trobes algun pensament nou o alguna nota desconeguda. No parlo de llibres d'autoajuda, parlo de llibres que t'enganxen perquè et mostren noves formes de pensament i t'obren moltes portes. Parlo de llibres com els Tròpics de Miller o les novel.les d'Auster, obres que acabava de descobrir i que m'acompanyaven aquells dies mostrant-me factors amagats de la naturalesa humana.

Al final vem anar a l'assamblea. Quan hi vem arribar ja estaven ultimant les consignes per a la manifestació del dia 15, només quedava una setmana i hi havia molta feina a fer. La Lisa i jo, com sempre, vem anar a la biblioteca per fer córrer totes les novetats des de les nostres xarxes. Va ser una tarda esgotadora, però també plena per tot el que estàvem fent. Per a mi era un honor poder acompanyar aquella revolta, mai no m'havia pogut queixar de res i ara em queixava per mi i pels altres. Volia no parar de queixar-me perquè el món, després de les xerrades i dels fets actuals, encara em semblava més merda.

Aquella setmana va ser estressant. Tothom corria d'un cantó a l'altre mobilitzant tots els grups socials afectats per la crisi, des d'estudiants a parats, des de gent que havia perdut la casa però no la hipoteca, fins als que lluitaven per l'estat del benestar que ens estaven arrancant a la força. La convocatòria semblava un èxit i la gent esperava ansiosa el diumenge per poder sortir tots junts al carrer. Jo també estava pletòric, tenia un neguit positiu que em corria per dins i notava com si fos el primer cop a la vida que fes alguna cosa important. A l'hora d'esmorzar vaig anar al bar, com sempre, i vaig demanar un cafè amb llet i un croissant mentre esperava la Lisa. Ella va arribar al cap d'uns minuts, feta pols. Semblava que havia plorat i feia una cara d'absoluta tristor. Es va asseure tota callada i va deixar el paquet de llibres i quaderns sobre la taula. Em va mirar amb aquells ulls tristos i em va dir: "No hi ha res a fer...".

Una mica nerviós pel seu aspecte -mai no l'havia vist així-, li vaig demanar què li passava i que què volia dir amb que no hi havia res a fer. Ella, aguantant-se la ràbia per no caure en el plor em va explicar que havia estat pensant tota la nit, i que malgrat que ens manifestessim no canviaria res. La vaig intentar convèncer que alguna cosa s'aconseguiria si tants milers de persones com semblava que seríem sortíem junts al carrer. Però ella negava amb el cap i em mirava volent-me dir que jo estava molt equivocat: "Quan ens han fet cas? Quan ens han escoltat? Quantes vegades hem sortit al carrer a milers, a milions en tot el món, i no hem aconseguit el que volíem? Quantes?

Era veritat, mai no s'havia aconseguit res del que la gent volia, al menys al nostre país. No era estrany que la Lisa ho posés tant en dubte. De cop, aquella plenitud que tenia abans de veure-la s'havia desgranat en mil miques i jeia esbarriada per sota els nostres peus, el seu estat i tot el que acabava de dir posaven un vel negre a les meves esperances i a les esperances de tothom. Era massa negatiu i li ho vaig dir. Ella de seguida va respondre:

"Però, Max, mai no se li ha fet cas al poble i mai no se li'n farà fins que aquests sistemes corruptes arrossegats des de mil.lennis siguin exterminats per la seva mateixa força del mal. Els sistemes són els sicaris de la Conspiració... Trobo la humanitat tan impotent front tot el que ens envolta que em desanimo i em deprimeixo fins al punt de no voler existir".

Lisa. Crònica del 15M - Capítol X

La Lisa va parar perquè dues grans llàgrimes li van omplir els seus bonics ulls clars, aquell dia de mirada afligida i pesarosa. Jo no sabia què dir-li per treure-la d'aquell estat tan llastimós i només se'm va ocórrer animar-la dient-li que segur que alguna cosa faríem, que el món estava canviant cap a una nova visió més harmoniosa, com tants cops havíem dit, i que havíem de confiar amb el que havien predit els Mayas, que una nova Consciència Universal ens podria salvar. Malgrat tot, no sé si les meves paraules la van calmar.

"Tens raó, tenim l'esperança de la nova consciència. Tant de bo encara hi siguem a temps. Però saps, crec que aquesta gran crisi que ens envolta ha estat totalment i absoluta programada amb anterioritat perquè petés just en aquest moment, el moment en què l’Univers ens obre una porta cap a la Consciència, d’aquesta manera ens tornen a tenir lligats pensant en altres coses, com per exemple com sobreviure, o com pagar les hipoteques, o com recuperar els estalvis que s’han quedat els bancs... I tot el que és aquest flux de saviesa que ens pertoca per “desig universal” -ho va dir fent cometes amb els dits- s’escolarà cap al no-res, i haurem perdut un altre cop la nostra oportunitat de crèixer”. Va callar un moment i se’m va quedar mirant. Jo estava astorat, si el que deia la Lisa era veritat, no hi hauria cap escapatòria, cap esperança...  

“Disculpa'm, avui ho veig tot negre i em costa superar-ho, per això estic trista, perquè el que vull és ser positiva i donar llum i no foscor, però no puc. El que ha passat m’ha deixat trastornada. Max, avui estic molt trista perquè he vist com la vida d'una bona família se n'anava en orris".

"Què vols dir?". Li ho vaig demanar creient-me que parlava de la seva família i que els havia passat alguna cosa greu.

"Mira, la Montse, la noia que ajuda a casa quan ma mare està viatjant, s'ha quedat al carrer, sense casa i amb tres nens petits. Es veu que com més de mig país es van hipotecar perquè el banc els ho va oferir com la millor opció, parlant-los sense parar de tots els avantatges que tindrien en front els lloguers -com que estaven pagant un lloguer car, pel mateix preu es podien anar comprant la casa-. I per això ho van fer, com la majoria de la gent. L'augment dels lloguers va ser part de la conspiració d'aquest país perquè tothom s'hipotequés amb els bancs i caixes, i ara la meitat o més d'ells es quedaran al carrer com la Montse i la seva família". Jo assentia perquè sabia sobradament com anava tot, internet n'estava ple de casos com aquest. Ellà continuà: "El seu home guanyava molt perquè era especialista amb alguna cosa de construcció, però és autònom i des del 2009 que no té feina i les lletres se'ls han menjat. Pobre gent, quina humil.liació! Ahir es veu que van aparèixer els del jutjat i els van fer fora de casa. Hauries d'haver vist el Pere; es va quedar mut de l'esglai, no t'imagines la cara que feia allà assegut, amb la mirada absorta i sense poder articular ni un mot. Han passat tots cinc la nit a casa meva, perquè ma mare s'estima molt la Montse, la tenim des que va començar a viatjar amb Metges sense Fronteres, i d'això ja fa més de deu anys, ella encara no estava ni casada i per a mi era com una germana gran. Només ens portem nou anys!". Va dir aquesta darrera frase preguntant-me amb la mirada si podia entendre-ho.

"Els meus pares van estar tot el vespre trucant a amics i advocats per veure què podien fer, però tothom els ho va pintar molt negre. Sigui com sigui, ara estan al carrer i amb un deute al banc de 100.000 euros. No és horrorós?"

Se'm va posar la pell de gallina. El que li passava a aquella família vaig pensar que més que horrorós era terrorífic. Sabíem que la gent s'estava quedant al carrer, però conèixer un cas directament, encara que fos a través de la Lisa, em va afectar més encara -els dolors dels coneguts fan més mal que els dels desconeguts-. Em vaig entristir sobiranament per aquells amics de la Lisa i no vaig saber trobar cap lògica per allò que havien deixat passar al nostre país. Començava a veure clara la Conspiració de la qual tant parlava la Lisa. Mig món ha estafat l'altre mig amb la especulació corrupta i delictiva de tot, començant pels aliments, base de la nostra vida; i tot perquè quatre se'n beneficien suntuosament. Ho vaig comentar a la Lisa, i li vaig dir que ara començava a entendre la seva teoria de la conspiració, i que comprenia tota aquella negativitat de "no futur" de la qual havia parlat.

I llavors va ser ella qui em va voler ajudar. Jo m'havia quedat blanc d'estupefacció, el sentiment que havia sentit vers tota la gent que es trobaven en la mateixa situació que aquella família, o sigui en mig del carrer, sense res, sense saber on anar ni què fer (com passava a molts dels immigrants que no tenien família ni amics que els puguessin acollir) m'havia desbordat i el meu cap ja no sabia què pensar, la ràbia tornava a prendre protagonisme de la meva persona. Tot era més fosc que el forat del cul. La Lisa em va llegir el pensament i va voler animar-me amb una idea que encara no havia expressat mai:

"Per sort tenim una petita llum on arrapar-nos... Sempre la trec quan m'agafa una baixada com aquesta, però ja et dic que malgrat que la tingui no em salva de gran cosa, ja ho veus...".

Li vaig preguntar quina era aquella ancora on ella s'amarrava, necessitava urgentment un punt de recolzament perquè tots els meus ideals s'estaven enfonsant a marxa ràpida. Ella em va respondre com sempre amb una vomitada de pensaments seguits i, també com sempre, em va deixar bocabadat:

"Mira, fins ara sempre hem parlat d'història perquè és la història la que ens afecta el conscient, segurament no hauria d'estar així, però som humans i això ens fa pensar en tres dimensions de temps: present, passat i futur... sobretot en present. Però per sobre que som humans som cèl.lules vives que com les de tots els altres éssers vius l'únic que volem és evolucionar, i per fer-ho hem de crear noves cèl.lules que siguin superiors a nosaltres. L'error està en què ens reproduim de forma expansiva, cosa que significa que en uns milers d'anys podem arrassar amb tots els recursos del planeta si no els cuidem bé. I pel que es veu mai no ho hem sabut fer. Som tan inconscients com les cèl.lules cancerigènes d'un tumor, que només volen créixer i créixer emportant-s'ho tot per davant sense pensar que quan se'ls acabi aquell cos moriran amb ell".

"Això és amb el que ens hem tranformat, en cèl.lules cancerigènes per al nostre planeta", vaig afirmar. Ella va afirmar amb la mirada i va continuar:

"No som conscients que tots formem part d'un mateix cos i que l'estem devorant a marxes forçades, perquè els senyals que hem rebut des del naixement han estat els de treballar per a la metàstasi, o sigui la gran cospiració. Crec que la Terra està totalment envaïda per aquest càncer i que ja no tenim salvació.  Sempre m'he imaginat la Terra com un cos viu en mig de l'Univers, equivalent a qualsevol cos viu que coneguem, des de l'unicel.lular fins al més desenvolupat mamífer. Crec que tots som iguals, i que això forma part de la Vida sense més explicacions. La cèl.lula és un ínfim cos en el nostre món humà, i nosaltres som ínfims cossos en el món de la Terra, i aquesta és un ínfim cos en el d'una galàxia... i es pot continuar  fins a l'infinit tant cap endins com cap enfora. I llavors ve la meva gran pregunta: de què serveix ser humans i tenir tanta intel.ligència com diuen que tenim si al cap i a la fi continuem comportant-nos com simples cèl.lules cancerígenes, o sigui, reproduint-nos sense parar fins arrassar el cos que ens acull?". Jo no vaig saber què dir.

"Doncs perquè la cultura imposada de milers d'anys ha tapat el record genètic i només podem recordar que pertànyem a la metàstasi, oblidant per complert qui som, i tornant a caure amb la mateixa maleïda pedra".