Quadern de Bitàcola nº 128 – SUICIDAL TENDENCIES, Le Bikini, Toulouse, 4.7.93

Aquest concert va ser una odissea de dalt a baix! Resulta que ens en vem assabentar dos dies abans del bolo, i tal com ho vem veure, vem decidir anar-hi. Erem cinc al cotxe, el Pollo, el Bull, el Vicius, l’Ant i jo, i sense ni tan sols preguntar, vem tirar cap a Toulouse. Com que ens feia por no trobar entrada, quan vem arribar a Carcassone, vaig trucar a la sala Bikini per reservar-les. Però el paio em va dir que era impossible, que estaven totalment exhaurides i que no calia que hi anéssim. Li vaig dir que era impossible, perquè ja estàvem a Carcassone, i que per res del món ens volíem perdre aquell concert (només els havíem vist de teloners). L’home va insistir, però jo també, i li vaig dir que hi anàvem igualment. Vem arribar a Toulouse a les tantes de la nit, havent provat de trobar un lloc pel camí per parar i descansar, però allò era La France, tots els caminets estaven tancats, i no vem trobar ni un putu lloc per estacionar-nos. Així, vem arribar fins a Toulouse, i ens vem aparcar davant d’un parc, per aprofitar-lo per estirar-nos per terra quan l’obrissin (érem cinc al cotxe!). I vem anar fent temps amb la música a tope i fumant petes sense parar i fent el borinot fins les sis o les set del matí, quan ja es va fer de dia i van obrir el parc, i nosaltres ens adonàvem que havíem estat aparcats davant la porta de la ‘Maison de l’Arrêt’ (la presó) i que estava ple de càmeres per tot arreu! Hahaha.. Després d’intentar dormir unes hores sota d’un pebrer del parc, ens vem fotre uns bocates i vem tirar cap a Le Bikini, que era una sala en mig del camp, als afores de Toulouse. Quan vem arribar ja hi havia alguns cotxes al pàrquing. De seguida vaig buscar el paio de la sala, que, quan ens va veure, es va posar blanc. Ens va dir que s’havien venut més entrades que la capacitat de l’aforament, i que no hi podia fer res. Però li vem pregar tant i tant, que finalment li vem fer pena, i ens les va vendre. Ja érem feliços, però faltaven moltes hores pel concert. Ven tornar al parquing, que era una esplanada enmig del bosc, per descansar i menjar una mica. Al cap de poc vem veure que els SUICIDAL estaven preparant-se al camerí, amb les portes obertes de bat a bat (feia molta calor), el Trujillo feia peses, el Rocky George feia dits amb la guitarra, els altres feien estiraments…, tots es preparaven a la seva manera. Nosaltres ens vem posar a fer petes allà al davant, mirant-los, i de seguida el Rocky George va venir cap allà, perquè li donéssim unes calades. Li vem dir que els ho digués als atres, per si en volien, però ens va dir que l’únic que fumava era ell. Així vem estar amb ell xerrant i fent petes, i vem quedar que li’n portaríem més l’endemà a Barcelona, on ells tocaven de teloners de GUNS&ROSES i BRIAN MAY (i nosaltres ja en teníem les entrades). No recordo si va ser en aquells moments o després del bolo, que em va signar l’entrada i la va dedicar a GÀRGOLA. Finalment va arribar l’hora tan esperada, la sala s’havia omplert fins al sostre. Abans de començar el concert ja estàvem tots xops de suor. I quan van engegar, uff, va explotar tot! Ens vem tornar salvatges! Va ser una engegada brutal, tant bèstia, que quan S.T. van acabar el primer tema van parar i van dir que no podien continuar. I és que no hi havia ni una gota d’oxigen allà dins!! Intentaves agafar aire, però no n’entrava ni una gota als pulmons! Era una sala per a set-centes persones que n’encabia mil cinc-centes en ple estiu! Llavors, el ‘nostre amic’ (que va resultar ser l’amo de la sala) va obrir totes les portes. Per sort, en aquella època, Le Bikini era una sala hexagonal que podia obrir-se per totes les bandes i quedava com un quiosc; i quan va entrar una mica d’aire el concert va continuar. Però la veritat és que des de primera fila no arribava gens d’aire, i malgrat tenir obert, feia una calor del dimoni i hi havia poc oxigen. La penya no paràvem de ballar i de fer pogos, i anàvem d’una banda a l’altra com bojos a cada tema. Era un caos de felicitat! De cop em vaig trobar davant del TRUJILLO quan estava fent de les seves amb el baix, i va començar a fer-me ganyotes i cares per riure, jo flipava, estava com en un núvol, respirava i no m’entrava aire, però no podia deixar de mirar-lo i de riure, en aquell moment vaig pensar que si em moria asfixiada, al menys em moriria feliç! Ell, amb tota la tonteria, es va ‘colar’ i no va entrar a temps quan va tornar a engegar el ritme del tema, i tota la banda se’l van mirar amb cara rara, i ens vem pixar de riure, hahaha.. De tant en tant anàvem al lavabo per refrescar-nos, però només tornar a la sala ja tornàvem a estar xops. Els dits estaven totalment arrugats, com si haguéssim estat hores dins de l’aigua! Però els temes s’anaven succeint sense respir, i no ho podíem passar millor, perquè l’únic important eren aquells temes. Cap al final del concert, el meu cos ja estava matxucat per totes bandes, i vaig decidir colar-me al fossat dels segurates, dissimuladament, com sempre. L’únic segurata que hi havia a prop era el ‘nostre amic’, l’amo, qui, enlloc de treure’m, va deixar que em quedés a dins i es va preocupar per la meva salut (segur que patia perquè no se li morís ningú). Jo, que ja ho havia fet altres cops, em vaig quedar allà sense molestar i vaig acabar de veure el bolo de manera privilegiada, amb tots els músics passat pel meu davant a fer el boritot. Va ser tan divertit, malgrat deixar-hi gairebé la vida! 

Quan el concert va acabar, jo ja havia perdut feia estona tots els de la colla, i vaig anar pujant per la cua de sortida que portava al pàrquing, creient que ells havien anat cap allà. I estàvem tirant a poc a poc pel jardí cap a la sortida quan des de l’altra banda del camí surt el TRUJILLO i em crida perquè hi vagi. Jo, d’un bot ja sóc dalt de la barana, i en aquell moment em ve un segurata per fotre’m fora! Però el TRUJILLO li diu que em deixi passar. Jo entro totalment emocionada, i em diu si vull banyar-me a la piscina, on ara hi ha tota la banda. Jo li dic que si, però que em deixi anar a buscar la meva penya, i ell diu que si. Així, corrent com un llamp, vaig cap al pàrquing i els dic que ens han convidat a banyar-nos! Tots pugem altre cop i entrem a la piscina, però jo, en lloc de banyar-me, em poso a xerrar pels descosits amb el MIKE MUIR, quin subidon! Tots son molt amables i es veu que tenen ganes d’estar amb nosaltres! Estem força estona amb ells, xerrant i fumant amb el ROCKY, (era cert que només fumava ell; el TRUJILLO, fotent-se d’això, ens deia, ‘mireu quins bracets que té’, i els comparava amb els seus, que eren el doble de grossos, hahaha...). Finalment ens acomiadem, i quedem amb el ROCKY per veure’ns l’endemà a Barcelona, i tornem al pàrquing, per deixar passar la nit (no tenim on anar). I al cap d’una estona, els veiem que van cap al bus. Els tornem a saludar i em torno a posar a xerrar amb el TRUJILLO, que ve cap on som i es queda força estona. Vem xerrar de tot, dels baixos que havíem tingut, del seu Venice, de S.T., dels discos, dels grups o baixistes que compartíem, de tot el que havíem fet musicalment… Va ser més que genial! Nosaltres estàvem enganxadíssims a la seva música, però després d’aquell dia ens va semblar que ja érem família! Un concert inoblidable per tot ! I al cap d’unes hores els tornàvem a veure  a Barcelona!

Quadern de Bitàcola nº 127 – MOTÖRHEAD + TERRORVISION, Zeleste, Barcelona, 9.6.93

Era el meu tercer concert de MOTÖR, i tenia moltes ganes de tornar-los a veure. Els teloners TERRORVISION no els coneixia, i la veritat és que no en recordo res. De MOTÖR recordo que van fer un bolo diferent dels anteriors, amb més repertori dels darrers discos que no pas dels vells grans èxits, com els altres cops. Molava sentir coses noves, malgrat que els 'subidons' pujaven amb aquells grans temes que ja teníem incorporats a la pell, dels quals, per sort, també en va fer. En aquesta gira presentaven el ‘MARCH ÖR DIE’, i ja no portaven el PHIL ‘ANIMAL’ TAYLOR  a la bateria, sinó el MIKKEY DEE, però els dos guitarres, WURZELL i CAMPBELL, eren els que ja coneixíem. Va ser un concert més tranquil, no va haver-hi tanta bogeria entre el públic, segurament per aquell repertori més desconegut. També va ser el meu darrer concert d’ells per uns quants anys, en aquell moment ja no escoltàvem tant els dos últims àlbums que havien tret. Però en directe molaven sempre.

Quadern de Bitàcola nº 126 - POISON IDEA + CARPE DIEM, Zeleste, Barcelona, 5.5.93

A POISON IDEA també feia anys que seguíem amb els seus discos. Aquell era el meu primer cop de veure’ls. Els CARPE DIEM eren punk-metal d’aquí, i editaven a través de TRALLA RECORDS. Ho devíem passar bé amb ells, però no ho recordo. Els P.I. aquell any havien tret el ‘WE MUST BURN’, que era el que presentaven en aquella gira.  Com sempre estàvem a primera fila, i com sempre ens hi vem deixar la pell. En directe el PIG CHAMPION (guitarra) i el JERRY A. (veu) encara eren més enormes que en les fotos! Recordo que el nostre BULL (RATISIDA, SPATEK..) semblava un figurí al seu costat! Portaven molta tralla i la penya anàvem bojos. Recordo que el PIG CHAMPION va començar bé, però a mig concert ja va haver de seure, i va acabar el bolo assegut (però és que era immens, pobre, semblava que toqués una guitarreta de nen). Va ser un concert de fer el boig i el punk sense parar, i ho vem passar molt divertit amb ells. CHARLEY NIMS "Myrtle Tickner" (baix) i l’altre guitarra (no recordo qui era) em van tirar les pues!

Quadern de Bitàcola nº 125 - D.R.I. + UNBOUNDED TERROR + BEER MOSH, Zeleste, Barcelona, 21.3.93

DIRTY ROTTEN IMBECILES tornaven al cap de tres anys d’haver-los vist. Els seus concerts també eren molt divertits, els escoltàvem molt en disc. Aquell cop venien amb UNBOUNDED TERROR, un grup de Death Metal mallorquí bastant personal, que no van estar malament. No els coneixíem. Als BEER MOSH sí, ja els havíem vist en directe, i al cap de poc, GÀRGOLA compartiríem cartells i gira amb ells. Ells van obrir la nit. Musicalment no estaven malament, però la veu de l’Iñaki no m’acabava de molar. Finalment va arribar el torn de D.R.I., i allò va ser una festa, com sempre! No vem parar de ballar i d’esclafar-nos a pogos a primera fila, va ser molt divertit! I bé, a part de divertits, m’agradaven els seus temes, i com que els coneixia tots, m’ho vaig passar rebé! (agulletes per uns dies assegurades).

Quadern de Bitàcola nº 124 - BUZZCOCKS, Zeleste 2, Barcelona, 16.12.92

De BUZZCOCKS també en tenia moltes ganes, eren d’aquells grups que sempre em tornaven el bon humor. En teníem els discos, però el ‘Singles Going Steady’ l’havia escoltat infinit a principis dels vuitanta. Em divertien molt! I el concert també va ser molt divertit! Vam ballar i fer el boig tota l’estona recordant els vells temps. Perquè malgrat el lapsus de més de deu anys en què havien estat sense fer res, no havien perdut la seva essència, i sonaven com abans. Ho vaig passar molt bé!

Quadern de Bitàcola nº 123 - FAITH NO MORE + L SEVEN, Zeleste, Barcelona, 14.12.92

Uff! 'Concertàs'!! FAITH NO MORE era dels grups que ens tenia més enganxats, junt amb SUICIDAL  TENDENCIES, i per ells fèiem el que fos per veure’ls. Aquell concert l’esperàvem molt! Van començar, però, les L7, que van sortir totes ratllades (amb sentit literal), i van fer un concert molt guapo per escalfar la nit. Van molar (tenien ritmes molt STOOGES), i ho vaig passar bé amb elles! Després, el bolo de FNM va ser suprem! També ho vem gravar en k7, i escoltar fins l’infinit! Quan van sortir, la gent va embogir. Van començar amb un tema del seu darrer disc ‘ANGEL DUST’ amb tota la mala llet. I van continuar fent un repàs de tots els seus àlbums, que cada cop eren millors, i com que no hi havia ni un tema que no ens molés, ho vem passar més que genial de principi a fi! El PATTON estava super pallasso tota l’estona, movent-se d’una banda a l’altra, i la banda sonava perfecta (la il·lusió devia fer-hi molt, sent ZELESTE), almenys des de primera fila. Aquell dia vaig flipar moltíssim amb RODDY BOTTUM (teclats), sempre m’havia fixat molt en els ritmes de baix/bateria, perquè son més que fantàstics, i també amb la veu, és clar, però potser no tant en els teclats. I vaig flipar molt amb ell, de fet era qui els donava aquell so tan especial. Tots els músics de FNM eren fantàstics, tot el que feien cada un m’agradava, i sobretot les composicions, amb aquelles pujades i baixades perfectes. Eren suprems per mi! No m’ho podia passar millor! I el BILLY GOULD (baixista) em va tirar la pua! Com anècdota recordaré que en mig del tema ‘Take this bottle’ algú va tirar una samarreta a l’escenari, que el PATTON de seguida es va posar sobre la seva, i llavors va dir ‘quiero más ropa!’, i li va caure una pluja de vint o trenta samarretes que el tio es va anar posat una sobre l’altra, hahaha.. En un altre tema va convidar una fan de primera fila a pujar a l’escenari, i ella no s’ho podia creure i li deia ‘te amo’ o ‘me gustas’ i ell li va respondre, ‘pero si yo como mierda!’, i ella va dir, ‘es igual!’ hahaha... Va ser dels concerts que em causaven ‘mono’ per dies. 

Quadern de Bitàcola nº 122 - SNFU + BUDELLAM, sala KGB, Barcelona, 19.11.92

Els grups canadencs acostumaven a molar-me, sempre tenien un toc diferent dels anglesos o americans, i em cridaven l’atenció. SNUFU n’era un. Aquell dia tocaven amb BUDELLAM, grup hardcore-punk del Vallès, a qui coneixíem perquè el Bull, que vivia amb nosaltres, n’era molt fan.  Als SNFU els havíem conegut a través del Pollo (germà de la Maite) i ja ens havien molat des de la primera cinta. Ho passàvem bé escoltant-los i fent el borinot amb ells. Aquell dia el Bull (veu RATISIDA, SPATEK..) va gravar-los en k7, però amb el terrible so de KGB. SNFU van començar amb molta canya, Mr. CHI PIG anava boig per l’escenari, la banda ho donaven tot, i la penya ens ho vem passar genial! Llàstima del pèssim so (ells també ho patien a dins), però allò també ho feia tot més punk. Va ser molt divertit i no vaig parar de botar.

Quadern de Bitàcola nº 121 - METALLICA, Palau Sant Jordi, Barcelona, 12.11.92

Era el meu cinquè concert de METALLICA, i va ser molt brutal i més salvatge que mai. Ells ja eren tan coneguts que omplien el Palau Sant Jordi, i nosaltres, a primera fila rebíem l’embat de milers de metal·lers rere nostre. Però que bé que ho vem passar! El concert va començar amb una mena de documental d’ells i Barcelona, que va durar el mateix que un grup teloner. Des de primera fila no veia gran cosa de la pantalla, o no la mirava, el que recordo és que se'm va fer llarg i pesat. Feia molta estona que estàvem esclafats allà al davant i encara no havien començat! Quan finalment es van apagar els llums,  tal com en l’anterior bolo, va sonar aquella intruder tan apoteòsica de ‘western’ que ja et posava els pels de punta, i llavors van sortir amb el rugit de la multitud, i van començar amb l’Enter Sadman. ‘Quin subidon altre cop!’ La gent va embogir, semblava que tothom volia tocar-los, les esclafades, hòsties, guitzes, coces, colzades i tot el que et puguis esperar d’una horda de melal·leros desenfrenats ens queia a sobre! Uff! Va ser terrible! Hahaha.. El Vicius no ho va suportar, li va agafar una taquicàrdia angoixant, i abans que acabés el primer tema va demanar al de seguretat que el tragués d’allà. I tal com m’havia passat a mi a París amb el BOWIE, el tio no podia arrencar-lo, i va haver de demanar a dos o tres més que l’ajudessin. Entre els quatre finalment van poder, però almenys no va ser tan greu com lo meu, ell va sortir amb les sabates posades i sense tants blaus (jo havia esperat fins al darrer tema, i ell estava al principi del bolo). També diré que jo era molt soferta, i si no podia colar-me enlloc, em quedava allà al davant, d’on sempre sortia baldada. Era el que hi havia, i ho tenia molt clar. En aquella actuació, tota l’aparença heavy que METALLICA havien portat fins aleshores va canviar en aquella gira. L’escenari era rodó i al mig del Palau, estava totalment buit de trastos, molt auster, però amb unes tarimes a cada banda perquè poguessin lluir-se. Ells, amb els instruments sense jacs, es movien per tot el vol de l'escenari i amunt i avall de les tarimes, i tot plegat feia un efecte molt ‘modern’, estaven  a l’última en so i escenificació. Va molar molt, van sonar de PM i van fer un bolo brutal, malgrat les terribles matxucades, que no van parar en tot el concert. La gent estava boja per ells, i és que fins aquells moments havien tret uns discos de collons. Per mi el ‘BLACK’ ja va ser l’últim d’aquella creativitat tan poderosa que havien tingut. Al final, però, vaig tenir la meva recompensa. Quan van acabar el concert, van sortir a saludar la penya i a regalar pues, el LARS ULRICH portava un manyoc de baquetes a la mà i va venir cap on jo era, en va agafar una i va dir ‘aquesta per tu’, i me la va tirar. Però el fossat era tan ample que li va caure dins, i el 'segurata' que hi havia per allà la va agafar i se la va posar a la butxaca del cul. Ràpidament vaig protestar i li vaig dir que era per mi, però el tio feia com si no em veiés! Llavors vaig mirar l’ULRICH i li vaig dir, mira, aquest!, i ell, que ho havia vist tot, va anar cap al de seguretat, que estava d’esquenes, i li va fotre un cop de porra al cap amb tot el manat de baquetes. El tio va fer un bot, no s’ho esperava, i es va girar ràpid per veure què li havia passat. I allà dalt, darrera seu, l’Ulrich amb mala cara li deia que em tornés la baqueta! Hahaha.. Què maco el Lars!

Quadern de Bitàcola nº 120 - EMERSON, LAKE & PALMER, Palau d’Esports Montjuïc, Barcelona, 3.11.92

Veure E.L.&P era un plaer, malgrat el fora de temps en què es trobaven a les nostres vides. Ens havien fet flipar tant quan érem petits, que els havíem de veure. I sort que hi vem anar, perquè l’EMERSON ja no hi és. Per començar van posar una intruder molt clàssica que va desembocar amb  ‘Karn Evil 9’ a tota canya, i seguidament el Tarkus! Uff, quin ‘subidon’! E.L. & P. estaven fent un gran bolo, aquells temes tan guapos es van anar succeint, amb les noves versions que en feien, i molava veure com l’EMERSON es tornava boig amb els teclats, fins que en destrossava un, com en els vells temps. Una canya bestial en els temes que ho requerien, E.L.&P. son molt apoteòsics. I així va ser aquell concert, apoteòsic!

 

Quadern de Bitàcola nº 119 - PETER HAMMILL, Zeleste 2, Barcelona, 13.10.92

El tercer cop que vèiem PETER HAMMILL va ser al ZELESTE,  i també va venir sol, només amb la guitarra i el piano. El concert va començar amb la preciosa ‘My Room’ de VDGG, i ja ens va posar de pell de gallina. Tota aquella l’actuació va ser molt íntima, però va anar pujant de mica en mica, i com sempre ens va fer esgarrifar, i com sempre en vem sortir satisfets.

Quadern de Bitàcola nº 118 - “MONSTERS OF ROCK” IRON MAIDEN + MEGADETH + GUN + PANTERA, Plaça de Toros Monumental de Barcelona, 14.9.92

Ja havíem anat a altres ‘MONSTERS..’ i sabíem que havíem de pagar per bandes que no ens importaven, però MEGADETH i PANTERA s’ho valien, i a aquests darrers no els havíem vist mai i en teníem ganes. Però no sé per quina raó, vem interpretar que PANTERA tocarien els segons, segurament perquè no coneixíem GUN, i ens ho vem prendre amb calma a l’hora d’entrar. Però resulta que quan vem accedir a la plaça, PANTERA ja estaven tocant i els faltava poc per acabar el seu bolo, els havien posat de teloners amb 20 o 30 minuts d’actuació! Quina ràbia! No m’ho podia creure! Ens vem quedar tan parats, que ni vem entrar als pogos. Però vem veure un super final de bolo! Dels GUN no recordo res, els devia odiar en aquells moments, pobres. Els MEGADETH, per sort, van fer un altre gran concert. Tenien unes composicions tan bones que no t’avorrien gens, i ho vem passar genial. Després vem anar a les grades per veure una estona els MAIDEN. Aquest cop també portaven uns telons amb els Edies dibuixats, i un altre Edie gegant, tot molt decorat. La penya flipava molt, realment portaven un gran xou, però nosaltres ja els havíem vist dos o tres cops, i no ens havien enganxat. Així que no vem trigar gaire a marxar. 

Quadern de Bitàcola nº 117 - MILLION DEAD COPS + THE RAVINGS, Puerto Hurraco Sisters, Barcelona, 17.6.92

A MDC els havíem vist el 89 a Zeleste, i ens ho havíem passat molt bé. Aquest cop venien a Puerto Hurraco, pobres. Vaig pensar que tampoc guanyaven gaire pasta, i sabia greu per ells. Anaven amb una mini furgoneta vella i rònica, tots apilotats, amb una noia super prenyada, girant per petits 'garitos' d’on devien treure el just per anar tirant. El concert va començat amb THE RAVINGS, uns punks italians a qui no coneixíem i de qui no recordo res, malgrat que ho devia passar bé amb ells ja que tant el guitarra com el baixista em van tirar les pues! Dels MDC recordo que em vaig divertir molt. El bolo va estar guai, la veritat és que molava veure bolos punks a l’Hurraco. Vem ballar i suar molt. Aquest cop estava davant del guitarra i va ser ell qui em va tirar la pua! Al final del bolo els vem anar a saludar mentre recollien, i ens  van explicar les peripècies d'aquella gira. Venir a Europa des d'EEUU era molt car, i s'havien de quedar amb tot el que trobaven per treure 'un puto duro'.

 

Quadern de Bitàcola nº 116 - DISMEMBER - Zeleste, Barcelona, 25-6-92

Lo de DISMEMBER si que va ser una penjada! Resulta que en un dels viatges que havíem fet a London, visitant les botigues de discos de segona mà, el Vicius s’havia comprar tot de música de grups que no coneixia, entre els quals hi havia DISMEMBER. Quan els vem escoltar vem flipar, però moltíssim! No havia escoltat mai una banda de metal que em flipés més. Els ritmes de bateria em van fer pensar en moments caòtics de KING CRIMSON, alguns solos de guitarra em portaven a L’ALLAN HOLDSWORTH, les composicions eren boníssimes, aquella gent estava fent metal extrem, però molt progressiu! Me n’hi vaig enamorar! Aquell àlbum ens va agradar tant que en vem fer còpies de k7 per a tota la penya metal que teníem, dient-los que allò era DISMEMBER. Així que quan van anunciar aquell bolo, vem córrer a comprar-nos les entrades. I el dia del concert ja érem a primera fila. El cor m’anava a mil, tenia tantes ganes de veure aquell grup en directe! I quan finalment van sortir, quina decepció, al primer compàs ja vaig veure que allò no era el que m’esperava. DISMEMBER eren un grup de death metal, molt dur i extrem, però bastant normal dins del seu estil, o almenys res que destaqués molt. Allò no podia ser el mateix grup del disc que teníem, per molt que haguessin canviat d’un disc al següent, no hi tenien res a veure, com a molt l’extrem del metal nòrdic, però res més. Una decepció de les gegants, i no estaven malament, però jo aquell dia esperava una altra cosa. Després d’allò, vem remirar aquell disc, a dins no hi deia res, ni nom del grup, ni temes, només uns crèdits en un idioma estrany que no podíem traduir. Al principi havíem pensat que es tractava d’un disc de publicitat per a les ràdios, però ara vèiem que algú li havia canviat la funda a la botiga de Londres. Vem passar vuit anys buscant qui podia ser aquell grup, li posàvem a tothom, però ningú no en sabia res, fins que finalment l'any 2000 vem trobar un tio que ens va dir que li recordava un disc que ell tenia, i ens el va passar. Era el CHAOSPHERE (98) de MESHUGGAH. Els havíem trobat!! Finalment podríem escoltar més coses d'aquell fantàstic grup!! Quina felicitat! Al primer compàs ja vem veure que aquells sí que eren els mateixos del nostre estimat disc, que va resultar ser el ‘CONTRADICTIONS COLLAPSE’ (91), el seu primer àlbum, que encara ara m’agrada molt! Diria que a aquell concert hi vem anar convidats per LA FURA DELS BAUS, que en aquell temps tenien un grup de rock, KRAB, on l’Antonio n’era el bateria, i com que no els agradava el Metal, el Miki Espuma ens regalava les seves invitacions. Normalment s’havia de deixar el nom a la porta i no et donaven entrada. Per això no tinc aquesta.

 

Quadern de Bitàcola nº 115 - FUGAZI + SUBTERRANEAN KIDS, Zeleste 2, Barcelona, 31.5.92

A SUBTERRANEAN KIDS els coneixíem i seguíem. Al Vicius i a mi ens agradaven i ho passàvem bé als seus concerts. També amb GÀRGOLA havíem compartit alguns cartells amb ells, i en compartiríem més. Als FUGAZI també els coneixíem, de cintes de k7 i algun disc, i ens molaven molt, però encara no els havíem vist mai en directe. M'agradaven perquè també eren molt personals. M’ho vaig passar molt bé veient-los. En aquells moments ens molaven tant que havíem fet un joc de taula (sempre ens en fèiem, aquell era de ‘putades i gràcies’), on una de les caselles deia ‘posa Fugazi’, hahaha, i no parava de sonar. El concert va estar molt bé, ho vem passar de PM, va ser una bona nit hardcoriana!

Quadern de Bitàcola nº 114 - MASSACRE + DEMOLITION HAMMER + GRAVE, Sala KGB, Barcelona, 16.5.92

MASSACRE era una altra banda de death-metal que ja coneixíem. Era un moment en què ens tirava el metal extrem, el Vicius en tenia una bona col·lecció de discos, i anàvem a tots els concerts que podíem. Els DEMOLITION HAMMER no eren tan foscos, més death-thrash, però molt rabiosos també, tots els temes anaven ‘a tope’. I GRAVE també eren molt ‘brutus’ i molt death, i recordo que movien la grenya com NAPALM DEATH (no ho feia gaire gent d'aquella manera). Total, una nit de death-metal de cap a fi, i amb el so de KGB, en deuríem sortir servits! Hahaha..

Quadern de Bitàcola nº 113 - CARCASS + EL KASO URKIJO, Zeleste, Barcelona, 7.5.92

CARCASS era una banda de brutal-death-metal que també coneixíem per discos del Vicius. Crec que aquell dia portaven EL KASO URKIJO de teloners, un grup de grindcore-dark de Barcelona, de qui coneixíem al baixista, Juan OBEJA. Van ser dos concerts molt foscos, musicalment. Els CARCASS s’ho curraven amb les composicions i no es feien avorrits. Eren molt rabiosos i alhora molt dark. En aquell moment m’agradava el més extrem, i m’ho vaig passar bé.

Quadern de Bitàcola nº 112 - ENO “Opal Evening Perfomance”, Otto Zutz Club, Barcelona, 28.4.92

Vem anar al concert de l’ENO pensant que venia BRIAN ENO, però va resultar ser el seu germà ROGER. Els de l’Otto Zutz van fer molt bé l’entrada, on només posava ENO, i es van assegurar un ple absolut, però crec que hi hauríem anat igualment, perquè coneixíem tota la moguda de música ambiental que hi havia, malgrat que en aquell moment ja no l’escoltàvem. El concert de Roger ENO va ser molt ambiental, entrava dins de L’OPAL EVENING PERMORMANCE (concerts on es presentaven artistes d’Opal management), i va ser molt semblant al que podia haver fet el Brian. Però hi havia tanta gent, i el lloc era tan poc adient, que gairebé no es podia escoltar res. Recordo que sentia més el ‘cling’ de la màquina registradora que la música, i la gent no parava de xerrar. Va ser una mica vergonyós i penós per l’artista i pels que ho volíem sentir.

Quadern de Bitàcola nº 111 - BAD RELIGION, Astoria Theatre, London, 17.4.92

Ja tornàvem a fer el punk. Aquella mateixa setmana havíem vist S.A., LA POLLA i SUBTERRANEAN KIDS a Tarragona, i després havíem marxat cap a Londres. Allà, com sempre, el primer que vem fer va ser anar a mirar quins bolos hi havia aquells dies, i vem trobar el de BAD RELIGION a l’Astoria. Ja els coneixíem, perquè en teníem discos i havíem fet molt el punk amb ells. Eren molt divertits! Però en aquell concert de l’Astoria em van semblar quasi ‘pop’, no sé, suposo que portava un temps escoltant bandes tan dures, que BAD RELIGION em van semblar tous. Veia totes aquelles crestes de colors boges fent ‘pogos’ per allà, com hauria fet jo uns anys abans, però aleshores ja no notava el mateix. Havia pujat el meu nivell de 'salvatgitat', es veu.. Malgrat tot, ho vaig passar bé, perquè coneixia tot el repertori, però aquest cop no m'hi vaig deixar la pell.

Quadern de Bitàcola nº 110 - SEPULTURA + FUDGE TUNNEL, Zeleste, Barcelona, 25.3.92

El meu tercer concert de SEPULTURA va ser al cap de menys d’un any d’haver-los vist, i també va ser bestial! Aquest cop venien amb FUDGE TUNNEL, uns anglesos que feien un metal fosc i personal, bastant interessant per mi, a qui no recordo si ja coneixíem, o si va ser aquell dia, però de qui tenim algun disc. Feien uns temes molt guapos. Com a banda no els coneixia gaire gent, però al cap dels anys, DAVID RYLEY, el fundador del grup, es va fer productor i va treballar amb MARS VOLTA, AT THE DRIVE-IN, etc. (ja se li veia el bon gust). I SEPULTURA brutals i rabiosos com sempre, des de principi a fi. Quin ‘subidon’! M’agradaven molt, tant que sempre m’hi deixava la pell! Ho vem passar genial, agulletes per una setmana! Sonaven super bé, almenys des de primera fila, i no hi havia tema que no em molés. També feien unes composicions interessants i tenien un so personal. Va ser un bolo més que genial! I a la sortida vem anar a esperar-los, com l’altre cop, i el MAX es recordava de nosaltres. Ell i el PAULO PINTO, baixista, em van signar l’entrada i van xerrar una estona amb nosaltres. Al MAX li vem regalar la nova demo que acabàvem de treure (la primera ja la tenia i la samarreta també). Va ser divertit perquè el Vicius i jo anàvem dient ‘de puta madre’ molts cops durant la conversa, (quan parlàvem del concert que havien fet, o d’una cançó determinada, o d’un ritme...), ho dèiem com una expressió que surt sola, aixecant el polze, però cada cop que ho dèiem el MAX responia ‘la puta madre’, hahaha.. Nosaltres li volíem fer entendre l’expressió, però ell no lligava res. I quan no ens enteníem deia ‘huevos podridos’, amb el seu accent brasiler. Hahaha.. Vem riure molt, era molt agradable estar amb ell, i sempre tenia temps per a nosaltres.

 

Quadern de Bitàcola nº 109 - OZZY OZBOURNE + LOVE & HATE, Zeleste, Barcelona, 14.3.92

Érem fans de l’OZZY des que el Vicius ens havia posat els discos de BLACK SABBATH i d'ell en solitari, i ens agradava la seva veu, per això havíem seguit la seva carrera musical. Tenia uns discos que molaven molt, i era el segon cop que el veiem en directe. En aquella gira presentava el ‘NO MORE TEARS’ (91), que ja va ser el darrer disc d’ell que ens vem comprar. Primer, però, van sortir els LOVE & HATE, uns hard-rockeros Californians. No els coneixíem, però el concert va estat guapo per escalfar la nit (l'Ozzy acostumava a tenir gust per triar els teloners), i, a més, el baixista em va tirar la pua! I després del canvi d'escenari, l’OZZY va engegar el seu bolo molt eufòric. Semblava estar una mica més en forma que en el concert del 89, saltava i es movia i no parava de tirar-se cubells d’aigua pel damunt o per sobre nostre. El repertori va ser molt bo, portava la mateixa banda que al 89, el GEEZER BUTLER al baix, el RANDY CASTILLO a la bateria i el ZACK WILDE a la guitarra, tots tres ens molaven molt, i tota la banda sonava molt bé. Va ser un concert fantàstic per acomiadar-nos-hi, ja que va ser el darrer cop que el vem veure en directe.

Quadern de Bitàcola nº 108 - RATOS DE PORAO + BEER MOSH + KTULU, Zeleste 2, Barcelona, 10.1.92

D’aquest concert m’agradaven totes les bandes. Els KTULU eren dels pocs grups de thrash d’aquí que aportaven alguna cosa nova, ja els havíem vist en directe altres vegades i molaven. De BEER MOSH també en teníem la demo, i un temps després vem compartir alguns cartells amb ells i una petita gira (amb anècdotes molt divers). També ho vem passar bé amb el seu bolo. I els RATOS, doncs son una canya sempre! Van començar brutals i van acabar pitjor! Què divertit! Era dels grups que servia per desfogar-se del tot i sortir com nou per dins, però ben matxucat per fora! Hahaha.. Ho vem passar molt bé! I després vem poder parlar amb el Gordo, i no sé si ja es coneixien amb la meva amiga @Maite (Queen of Punks), o si va ser aquell dia. Però van arribar a ser grans amics. Quan RDP tocaven per Londres, la Maite els acollia sempre a casa seva.

Quadern de Bitàcola nº 107 - TANKARD + MAD CROWD, Zeleste, Barcelona, 6.12.91

TANKARD és una banda alemanya de thrash dels anys 80 (més ‘borratxos’ que MOTÖR, diria). Els coneixíem per discos del Vicius i ens agradava el seu speed. Però tampoc és que en fóssim grans fans, malgrat que vem anar al concert. El grup teloner eren MAD CROWD, una banda de thrash de Barcelona de qui teníem la demo. I el concert va ser això, thrash metal sense parar. I els TANKARD també, però encara amb més ‘speed’. No és que recordi gran cosa fora de la tralla. Com diu el Vicius, nosaltres devíem anar gairebé tan pets com ells.

Quadern de Bitàcola nº 106 - NOMEANSNO, KGB, Barcelona, 14.11.91

NOMEANSNO era una d’aquelles bandes que havíem conegut a través d’Alernative Tentacles, i que des del primer moment ens va enganxar molt i vem seguir. Que vinguessin a KGB era un gran regal! Aquell any havien tret el ‘-0+2=1’, però al bolo van tocar temes de totes èpoques. Ho vaig passar més que bé! M’agradaven (i m’agraden) tant! Les seves composicions i lletres eren l’hòstia! Molt divertits i amb molt bon gust musical per les meves orelles. DEAD KENNEDYS, NMN i ASSASSINS OF GOD eren els meus grups preferits de hardcore-punk, i veure’ls en directe era fantàstic! Ho vem passar genial! El ROB WRIGHT em va tirar la pua! Quan van acabar vem esperar-nos per saludar-los, i li vaig demanar si volia signar l’entrada, però em va dir alguna cosa com ‘jo no tinc nom’ o 'jo no sóc ningú', hehe..  Va ser un bolo d’aquells que em causaven ‘mono’ de tant bé com ho havia passat.

Quadern de Bitàcola nº 105 - KLAUS SCHULZE, Palau de la Musica Catalana, Barcelona, 22.10.91

Havíem estat tan fans de KLAUS SCHULZE, que, malgrat que feia temps que ja no el seguíem, ens venia de gust veure’l en directe. Havíem passat tantes hores amb els seus discos a mitjans dels 70, que li devíem. A més tocava al Palau de la Música, un lloc ideal per escoltar concerts, i a més preciós. En aquella actuació va fer tres temes pensats per aquest país, titulats ‘Olé!’, ‘Habla espanol?’ i ‘Gaudi Gaudi’. La música era semblant al que coneixíem d’ell, potser no tan eteri i mig enfocat a músiques d'aquí, però mantenia el mateix so i essència. Va ser molt guapo escoltar-lo allà! (no he trobat l'entrada, potser era de les típiques del Palau de la Música).

Quadern de Bitàcola nº 104 - AC/DC + METALLICA + QUEENSRYCHE, Estadi Olímpic de Barcelona, 24.9.91

Havien anunciat aquell concert, i nosaltres no ens volíem perdre METALLICA, ja seria el quart cop que els veuríem. Ens ho havíem passat massa bé sempre, així que ens vem comprar l’entrada, malgrat que fossin l’únic grup que seguíem del cartell. Crec que aquella gira només passava per Barcelona, pel que hi havia molta gent de tot arreu (els ACDC tenen molt públic), per això vem buscar ràpid lloc a primera fila. El cartell va variar una mica del que deia l’entrada. Van començar els LEGION, a qui ja havíem vist molts cops en directe, i van estar molt bé. El DOLCET, baixista, em va tirar la pua. Després va sortir TESLA, a qui no coneixíem, i a qui no devia prestar gaire atenció, perquè no els recordo. Finalment va sortir METALLICA, amb la típica intro que tots ja cantàvem mentre ens pujava l’adrenalina, i que va desembocar amb ENTER SADMAN, del disc que acabaven de treure (i de la que GÀRGOLA en faríem la nostra versió). I un tema darrera l’altre van anar sonant fantàstics, tots em molaven, i ho passàvem més que bé! Estàvem situats davant del JASUN, i ens hi deixàvem la pell, el clatell i el braç! Però valia la pena! Va ser molt guapo de principi a fi! I quan van acabar vem anar a les grades a descansar, i des d’allà vem veure mig concert d’ACDC. Aquests portaven una parafernàlia amb dotze canons, crec, i nosaltres volíem veure com els encenien. Però el concert anava passant i allò no es disparava mai! Jo no en coneixia cap tema, fora de l’’Highway to Hell’, i tampoc m’interessava gaire la seva música, i menys després de deixar-me la pell amb METALLICA. Així que abans que acabés el concert ens vem donar per vençuts, portàvem una hora esperant i no passava res amb aquells canons, i vem marxar. I quan ja baixàvem per l’avinguda per anar a buscar el cotxe van començar a petar!

Quadern de Bitàcola nº 103 - PETER & THE TEST TUBE BABIES, Marquee, London, 20.9.91

Aquest va ser un concert mig frustrat. Era el primer cop que anàvem a Londres, i el primer que vem fer en arribar va ser mirar quins concerts hi havia aquells dies, i ens vem comprar l’entrada dels PETER & TTTB per aquella setmana. El dia del concert vem agafar un bon ‘cego’ amb el company okupa de la nostra amiga, Maite (la reina punk de London), perquè ella havia vingut cap el Penedès. Així, ens vem fer amics d’un irlandès que s’alimentava de 'gominoles' i mirava programes d’esport a la tele tot el dia. I xerrant, bevent i fumant sense parar amb aquell friki, se’ns va fer tard. Quan ens vem adonar de l’hora, vem córrer cap el Marquee, però ja ens havíem perdut mig concert! Ells estaven donant-ho tot a l’escenari, i nosaltres vem poder treure la ràbia que portàvem dins per ser tan 'passotes'! Molt punk tot plegat!

Quadern de Bitàcola nº 102 - PIXIES + KILLING JOKE, Zeleste, Barcelona, 10.6.91

Aquest va ser un concertàs. Tots dos grups ens molaven molt. Zeleste estava a tope, hi havia gent per tot arreu. Nosaltres, com sempre, ens ven posar a primera fila. Els PIXIES presentaven el ‘PLANET OF SOUND’. Però primer van tocar els KILLING JOKE, que m’encantaven des del primer disc! Aquell cop presentaven l’‘EXTREMITIES, DIRT AND VARIOUS REPRESSED EMOTIONS' (90). Van obrir amb una intruder de la banda i JAZ COLEMAN va sortir com un zombi. Anava pintat i amb un mono negre. El bolo va molar molt! vem estar fent el boig tota l’estona i m’ho vaig passar super bé! I el baixista, PAUL RAVEN, em va tirar la pua! A la mitja part vem anar a la zona de merchandising, perquè volíem una samarreta d’ells, però com que no teníem diners, els vem preguntar si ens la canviaven per una bola de hash, però ens van dir que no. Llavors, els ho vem demanar als de PIXIES, però com que no volíem la seva sama, els vem demanar la pasta que costava la de KILLING JOKE. Ells van dir que si, i tal com ens van donar els diners, vam anar a l’altra taula i ens vem comprar la dels KILLING. I vem marxar corrents perquè el bolo de PIXIES estava a punt de començar. Aquests duien tot un joc de llums que contrastava amb la foscor de KILLING, i sonaven i es veien molt polits. Van fer un gran concert, però jo m’ho havia deixat quasi tot en el primer bolo, i me’l vaig prendre més amb calma. M’hauria agradat veure’ls sols, perquè si un grup m’agrada molt m’hi deixo la pell i després amb l’altre no estic al cent per cent, però també ho vem passar molt bé amb PIXIES. Va ser una gran nit!

Quadern de Bitàcola nº 100 i 101 - SEPULTURA + SACRED REICH + HEATHEN + 100 SLAIN, Zeleste, Barcelona, 30 i 31.5.91

Aquell festival thrash no ens el podíem perdre, érem super fans de SEPULTURA des del primer disc, ells i SLAYER eren del més punk del thrash. En aquell moment presentaven ‘ARISE’ (91), el disc que els va donar a conèixer massivament, potser per això van actuar dos dies seguits a Zeleste, o potser perquè volien gravar aquells concerts per al LIVE Barcelona que van treure després.  En principi, nosaltres només teníem entrades per al primer dia, que estava a tope de ple, però vem anar directes a primera fila, com sempre. El concert va començar amb 100 SLAIN, a qui havíem vist feia poc amb LEGION, molt thrashers de cap a fi. Després van sortir HEATHEN, a qui coneixíem per un disc que tenia el Vicius, 'Victims of Deception', que estava força bé. Com que anàvem molt posats, no paràvem de dar-los canya amb els punys, i ens ho vem passar molt divertit amb ells. A SACRED REICH també els coneixíem per algun disc del Vicius, era una banda tipus METALLICA, i molaven, i m’ho estava passat bé també amb ells, pujada a la barra de sota de la barana, quan de cop sento que algú em toca l’esquena. Primer no en vaig fer cas, perquè pensava que eren topades de la gent, però com que insistien, em vaig girar i vaig veure un noi heavy. Tampoc li vaig fer cas, i em vaig girar de seguida cap a l’escenari; però al cap d’un segon vaig pensar: ‘és el guitarra de HEATHEN’!! i em torno a girar ràpidament i me’l trobo allà, darrera meu, mirant-me. El saludo per dir-li que l’he reconegut, i el tio em demana que surti un moment amb ell. Com que jo esperava SEPULTURA, li dic que si, i sortim al vestíbul de Zeleste per l'entrada d'invitats. Jo flipo que el tio m’hagi vingut a buscar, i li pregunto el perquè. Diu que ha flipat amb mi durant el bolo i que vol que me’n vagi amb ell de gira! Hahaha! La veritat és que vaig riure a la seva cara, pobre, i em va fer pena. El veia tan jovenet i guapo, que em vaig quedar xerrant amb ell en lloc de tornar al concert. Però això va ser pitjor, perquè el tio encara es va enamorar més, i no em deixava marxar. Van acabar  SACRED REICH i va començar SEPULTURA, i ell no parava de xerrar, i m’insistia tota l’estona que me n’anés amb ell. Jo des del primer moment li havia dit que havia anat al concert amb el meu nòvio i amics, però tant li fotia, esperava que ho deixés tot per marxar amb ell! Pobre... Al final va acabar suplicant i plorant a llàgrima viva, i vaig notar que realment s’havia enamorat molt (glupps). La qüestió és que em va tenir dues hores segrestada, i que em vaig perdre mig concert de SEPULTURA, pel que abans de deixar-lo, vaig fer que em signés l’entrada (la de rotulador) i que em donés dues invitacions per al concert del dia següent, ja que havia anat expressament a veure els brasilers, i ell me’ls havia fet perdre. I així, deixant-lo molt trist, vaig poder tornar a entrar per veure el darrer tram de bolo de SEPULTURA, que va ser bestial! Després, vem esperar-los a fora, i quan van sortir van venir a parlar amb nosaltres. Eren amables i simpàtics, em van signar l’entrada, i hi vem poder parlar força estona, sobretot amb el MAX CAVALERA, a qui li vem regalar la samarreta de GÀRGOLA i la primera demo nostra, que ell va agafar amb molt d’amor, i va dir que l’escoltaria de seguida. I així de contents vem marxar, i jo vaig poder repetir el festival complert l’endemà amb una amiga, perquè tenia dues invites a la llista, però aquest cop sense perdre’m ni una nota! I també vaig tenir recompensa, el meu ‘amic’ de HEATHEN em va tirar la pua, i un dels guitarres de SACRED REICH, el JASON RAINEY, també. I tot va ser brutal!!

Quadern de Bitàcola nº 99 - PULLERMANN + ASSASSINS OF GOD, Sala KGB, Barcelona, 11.4.91

Aquest concert va ser un regal dels déus. PULLERMANN era una banda alemanya de hardcore-punk, una mica diferent de les altres, amb una noia de cantant, a qui coneixíem per algun cassette. Van molar i ho vem pasar bé. Malgrat que el so de KGB era el que era. No recordo gran cosa, a part de fer el punk, perquè aquell dia em vaig enamorar d’ASSASSINS OF GOD, a qui no coneixia i que em van marcar. Feien una mena Hardcore molt treballat, o sigui, no feien els típics ritmes, eren molt personals. Eren el que nosaltres buscàvem en els grups. Em van agradar les composicions, els super ritmes de baix/bateria, les veus! Eren bons músics fent el que a mi m’agradava. Si GÀRGOLA no haguéssim tirat pel metal, podríem haver coses semblants, perquè també ens agradava desenvolupar les cançons. Tots els temes eren molt interessants per mi. Al baix hi havia una noia, eren un trio, com nosaltres, i no els calia ningú més. De seguida la gent es va tornar boja, i no paraven de tirar-se de l’escenari i de fer pogos, però jo aquell grup el volia escoltar bé, no en tenia prou de fer el punk, i com que tenia molt morro, em vaig colar dalt de l’escenari, en una punta, i em vaig asseure sobre del xivato de la baixista mirant el grup (hi ha videos d’aquest concert a Youtub que ho corroboren). Com sempre que feia coses rares, ningú no em va fotre fora, i vaig veure tota la resta del bolo des d’allà dalt, ben còmode, i vaig poder escoltar-los molt millor amb el so de dins. En acabar, els vem comprar l’únic disc que tenien, ‘THE JUPITER OX REVEALER’ (89), que vem escoltar molt. I al cap d’un any, el següent. Tots dos boníssims! I van passar a ser un dels meus grups importants d'aquells moments!

Quadern de Bitàcola nº 98 - DISTURBING FORESIGHTS + ACCIO DIRECTA, KGB-Barcelona, 4.4.91

DISTURBING FORESIGHTS era una banda de hardcore-thrash holandesa que no feia gaire que existia quan van venir, suposo que vem anar a aquell concert per ACCIÓ DIRECTA, a qui sí que coneixíem, i que ens molaven. Els AD feien una barreja de hardcore-metal que m’entrava molt bé en aquells moments, i ja els havíem vist en directe altres vegades. Al bolo ens ho vem passar molt bé. I els DISTURBING FORESIGHTS em van molar més del que esperava, i ens vem divertir molt fent el punk!

Quadern de Bitàcola nº 97 - IGGY POP, Studio 54, Barcelona, 19.2.91

El meu cinquè concert d’IGGY POP va ser altre cop fantàstic. Venia a presentar el BRICK BY BRICK,  un disc que comptava amb SLASH i McKAGAN de G’n’R. Com sempre ho va donar tot a l’escenari, i nosaltres a primera fila. Va començar amb RAW POWER dels STOOGES, un dels temes que més em molava,  i m’hi vaig deixar la pell, com sempre. Aquest cop portava una banda nova, de gent bastant jove, crec que no coneixíem ningú, però s’ho van currar i ens van fer flipar al màxim. Perquè IGGY POP sempre fa flipar! El so era bo! Va fer un super show com ens tenia acostumats, no he vist ningú que li pugi tant l’escenari com a l’ IGGY, o potser molt pocs. Ho vaig passar super amb tot el repertori. Jo adoro IGGY POP! No m’ha decebut mai! 

Quadern de Bitàcola nº 96 - KREATOR + RISK + OVERTHROW, Zeleste, Barcelona, 6.1.91

KREATOR va ser una de les bandes que en un primer moment ens van molar per rabioses. El Vicius en tenia els discos, i per tant ja els coneixíem. El dia del concert teníem una entrevista a Radio Ciutat de Badalona, al programa de Juanjo Zambrano i Jordi Turtós, per parlar del nostre grup MATAVACAS, que havia tocat feia poc en un melange amb MACROMASSA al KGB. I quan entràvem ens vem trobar KREATOR que sortien de la seva entrevista. Els vem saludar i vem parlar-hi uns moments, i vem quedar amb ells per veure’ns després del bolo. Va ser una nit thrashica de cap a peus, tots tres grups portaven una canya brutal. OVERTHROW eren canadencs i tenien un so més particular, més speed-death metal, foscos però amb unes velocitats extremes. Els alemanys RISK eren més de thrash tradicional, molt rabiosos també, no van estar malament. I KREATOR se’n va endur el públic, segurament perquè era a qui més coneixíem tots plegats. I va ser d’aquells dies en que surts del concert que et fa mal tot. I amb tot el 'subidon', vem poder estar amb ells una estona més al final del bolo, tal com havíem quedat, i JÜRGEN REIL, 'VENTOR', el bateria, em va signar el flyer del concert.