Quadern de Bitàcola nº 63 - PETER HAMMILL, Sala Cibeles, Barcelona, 12.11.86

És divertit veure l’eclèctics que sempre hem estat amb la música. En menys d’un mes podíem veure JUDAS PRIEST, P.I.L. i PETER HAMMILL, i passar-ho super bé en tots tres concerts. El del HAMMILL l’esperava molt, perquè des que havia sortit de VAN DER GRAFF GENERATOR, havia fet uns discos molt guapos. He de confessar que VDGG m’havia costat d’entrar. Nosaltres estàvem acostumats a escoltar de tot, i de tenir les orelles ben obertes, però aquella banda era molt ‘dura’. Al cotxe sempre fèiem un joc, que era que cadascú escollia una cinta, i a l’època que el Kike C. estava a KLAMM (1978/79), quan li tocava a ell escollir sempre posava VDGG, malgrat les nostres protestes. Però al final li ho vem agrair molt, perquè quan les orelles es van obrir, ens van semblar magnífics! I sobretot ens va enamorar la veu del HAMMILL (el causant que també ens agradessin el TRES i el HALDFORD uns anys després). El HAMMILL tenia uns registres absoluts, era preciós d’escoltar-lo! Per això em feia molta il·lusió. Però resulta que va anunciar un concert en solitari, només ell i el piano! Llavors em vaig decebre una mica, perquè esperava escoltar els temes brutals dels seus discos, bé, almenys des de l’’pH7 (79) fins a l’Enter K (82), i em vaig imaginar que seria un concert avorrit. Però estava ben equivocada. Realment, només amb la seva veu ja en tenies prou. No li calia tota la banda (malgrat que si l’hagués portat hauria estat suprem), però realment no li calia. Ens va tenir a tots ven lligats del del primer tema. Quina força un home sol! Pell de gallina en molts moments! Em va agradar moltíssim, com a tothom qui hi havia, crec. El tio va acabar plorant i suplicant que el deixéssim plegar, perquè li demanàvem bisos sense parar!

Quadern de Bitàcola nº 62 - PUBLIC IMAGE LTD, Studio 54, Barcelona, 15.10.86

Dos dies després d’anar a fer el heavy, tornava als meus móns més foscos. PIL m’havien agradat des del primer moment que vaig escoltar el primer disc ‘First Issue’ (78). Em van semblar molt interessants, potser pels baixos que feia el JAH WOBBLE, i pel morro del LYDON a fer això després de SEX PISTOLS. Era un tio molt interessant per mi, perquè també buscava una cosa nova i única. I els havia seguit amb els seus discos. El ‘Metal Box’ (79) m’encantava! D’alguna manera m’havien influenciat quan vaig començar a tocar el baix en el meu primer grup, RARE (82), tot de ties. En aquella gira, però, presentaven l’‘Album’ (86), un disc produït per BILL LASWELL, que va tenir col·laboradors de super luxe,  STEVE VAI , GINGER BAKER (CREAM), TONY WILLIAMS (MILES DAVIS), RYUICHI SAKAMOTO (YMO), MALACHI FAVORS (ART ENSEMBLE OF CHICAGO), JONAS HELLBORG (MAHAVISHNU ORQUESTA), L. SHANKAR, etc. O sigui, figures importantíssimes del jazz i altres grans músics del moment. Segur que s’ho van passar super en aquelles gravacions! I el Lydon, quina sort! Al concert va portar una banda molt guapa també, amb gent de MAGAZINE, SIOUXSIE, DAMNED... i van sonar força bé. L’Studio 54 molava per veure bolos. La banda tocava super bé, jo disfrutava cada tema, però la gent no reaccionava gaire. I molaven molt! És clar que ja no era el punk que potser s’esperaven, era més tranquil, diguem-ne, però un gran bolo!

Quadern de Bitàcola nº 61- JUDAS PRIEST + WARLOCK, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 13.10.86

Al cap d’un més de veure el meu primer concert heavy ja anava al segon! Aquell cop, però, es tractava de JUDAS PRIEST, l’única banda heavy que m’havia agradat. Tot havia vingut perquè el primer cop que vem convidar el Vicius de cap de setmana, a l’hora de dormir ens vem deixar les cintes al cotxe, i només teníem les dues que portava ell, el ‘Made in Japan’ de JUDAS i el ‘Perfect Strangers’ de DEEP PURPLE. Vem passar tota una nit escoltant només aquelles dues cintes, però ens ho vem passar tan divertit tot el cap de setmana, que aquells dos discos van prendre importància. El concert de JUDAS i WARLOCK també estava petat. Però hi vam anar d’hora per poder agafar primera fila. Van començar els WARLOCK. Molava veure la DORO PESCH liderant aquella banda, la coneixia d’algun disc del Vicius, però no m’havia enganxat. Van fer un ‘bolako’ heavy absolut, però jo just acabava d’entrar en aquell món. JUDAS PRIEST va ser diferent, perquè com que m’havien agradat, els havia escoltat més i coneixia molts temes. Ho vaig passar molt bé. Portaven un super escenari, i ells eren impecables. Però malament també. Perquè en algun tema es va liar molt, l’Antonio va poder agafar-se en un pal de la tanca, però el Vicius i jo anàvem d’una banda a l’altre sense control. Uff! Putus heavys! (hahaha..) Finalment vem poder tornat a lloc, i llavors, amb la por de més ‘pogos’ com aquells, vaig saltar la tanca quan ningú mirava i em vaig quedar ajupida dins el fossat on es posen els fotògrafs. Com que el meu cap no sobresortia i jo m’estava quieta, no em van treure, i vaig continuar mirant el bolo des d’allà dins. Però de cop el HALDFORD va venir cap on era, i no em vaig poder aguantar, em vaig tirar endavant i em vaig quedar arrapada a la seva cama. Ell no va fer res per treure’m, va continuar cantant mirant-me, i després va marxar i va venir el KK DOWNING, que no ho era, era el GLENN TIPTON, però resulta que feia mig any que l’Ant i jo els havíem canviat el nom, hahaha, per una foto d’un disc havíem imaginat que l’un era l’altre! Ens vem pixar de riure quan ho vem descobrir!  Total, va ser un bolo fantàstic i divertit, vaig moure tant la grenya i aixecar tant el puny fent el heavy que l’endemà tenia agulletes (hahaha). I finalment vaig tenir recompensa quan el KK DOWNING (el de debò) em va tirar la pua.

Quadern de Bitàcola nº 60 - SCORPIONS + MICHAEL SCHENKER, FC Sant Andreu-Barcelona, 3.9.86

El febrer del 86 m’havia ajuntat amb el Vicius per crear el meu primer grup, RATISIDA. Ell havia estat molt punk, però quan el vem conèixer també tenia una bona col·lecció de Metal. Amb ell vaig escoltar per primer cop música heavy. Ens va posar molts grups diferents, però dels que més ens van agradar van ser BLACK SABBATH o DEEP PURPLE, que realment eren Hard-Rock, i recordaven molt els principis dels 70s. L’altre grup que ens va agradar va ser JUDAS PRIEST, crec que per la veu. El Heavy em tirava enrere per culpa d’aquelles guitarres fent escales amunt i avall, i d’aquelles veus agudes que no paraven mai de cridar; en canvi, el ROB HALFORD, tenia molts registres diferents, i tan podia pujar molt agut com baixar a greus amb una facilitat enorme. La seva veu ens va recordar la de Peter HAMMILL de VDGG, i segurament per això ens va agradar molt (com ens havia passat amb els TRES (KLAMM) uns anys abans). En canvi, sí que ens van molar els grups Thrashers i altres estils de metal més dur. Però el Vicius també ens havia posat SCORPIONS i MICHAEL SCHENKER, i aquest darrer ens havia interessat un pèl més que el grup del seu germà, que era el realment conegut aquella nit. O sigui, que vem anar al concert més per veure el Michael SCHENKER que no pas els escorpins, però cap dels dos ens interessava gaire. Va ser el primer cop que anàvem a un concert de heavy, i també va ser l’únic cop que vaig anar amb una samarreta blanca a un concert de metal. Resulta que com sempre, vem voler anar a primera fila, però allò estava ple de gom a gom. Arribar fins al davant ens va costar mig bolo i un esforç terrible, i quan finalment hi vem arribar, la meva samarreta era negra, tenyida amb la suor de tots aquells heavys que segurament l’estrenaven per fer tribut al seu grup. De la música no recordo gran cosa, que el Michael era més interessant que el seu germà amb els SCORPIONS, a qui vaig trobar més convencionals. Igual que els discos. 

 

Quadern de Bitàcola nº 59 - MILES DAVIS + MAHAVISHNU ORCHESTRA, Festival Grec’86, Poble Espanyol-Montjuïc, Barcelona, 25.7.86

Uau! D’aquest concertàs també en tinc molt bon record! Ni a la MAHAVISHNU ni al MILES DAVIS no els havíem vist mai, i poder-ho fer era un regal! Malgrat que portàvem una època extremadament punk amb lo personal i musical (l’Antonio estava amb DESPERDICIS CLÍNICS, i jo amb RATISIDA), per res del món ens hauríem perdut aquella festa! Quan vem arribar al Poble Espanyol, ens vem trobar que havien posat cadires, i que totes ja eren plenes! Nosaltres no volíem anar al darrera, perquè ens havíem acostumat a veure els bolos des de primera fila, i com que érem tan passotes, vem decidir asseure’ns sobre la barana que separava de l’escenari. I, no sé si va ser per la nostra aparença punk o perquè, però ningú no ens va dir res!! Ningú va protestar, ni va xiular, ni van venir segurates a treure’ns! Vem flipar, i allà ens vem quedar! El bolo de la MAHAVISHNU va ser un plaer, portava musicassos com el Bill Evans al saxo, i un baixista, que em va semblar molt jove, que tocava de collons, i a qui vem animar tota l’estona (s’ho va passar molt bé amb nosaltres). No va haver-hi cap moment d’avorriment, miressis a qui miressis et feia flipar. Quant al MILES, uff, pell de gallina! Quines ganes de conèixer-lo en directe! Era un dels més respectats músics a casa nostra. No en teníem gaires discos, però els que teníem eren brutals! Com també ho va ser aquell concert. Vem estar flipant de cap a fi, i és clar, des d’allà dalt, i amb les xupes de cuir i els punys enlaire, ens fèiem notar. Ell ens va clissar de seguida, i vem sentir com si ens fes el bolo per a nosaltres! Fins i tot, ell, que mai contactava amb el públic, va venir davant nostre i ens va fer un solo llarguíssim mirant-nos als ulls a través dels grans vidres negres. Pell de gallina i el cor a mil! No podíem estar més feliços! Van tocar temes guapíssims, dels quals en coneixíem alguns, però amb la versió d’aquell moment precís (amb els jazzeros cada concert és una peli diferent). I al final del bolo, el DAVIS va convidar al Bill EVANS perquè s’incorporés a la jam. Va ser molt flipant tot plegat!

Quadern de Bitàcola nº 58 - PSYCHEDELIC FURS, Studio 54, Barcelona, 19.2.86

A PSYCHEDELIC FURS els havíem descobert amb el seu primer disc i ja ens havien agradat, també sonaven molt personals, m’encantaven els seus ritmes ‘matxacons’, i també la veu de RICHARD BUTLER. El concert va ser una passada de principi a fi. M’ho vaig passar molt bé a primera fila, sense que ningú m’esclafés més del compte. Van fer un recorregut dels seus discos, que nosaltres teníem i coneixíem bé. També he de dir que el ‘Mirror Moves’ (84) va ser el darrer que vem comprar, i ja no els vem seguir més. Però d’aquell concert en guardo un record molt guapo. Podíem cantar tots els coros i ells van fer una actuació fantàstica. Un cop acabat el concert, i després de passar-ho tant bé, quan encara no ens havíem mogut del lloc, va sortir el BUTLER, des del balconet que hi havia sobre l’escenari de l’Studio 54, i em va fer senyals perquè hi anés (havíem tingut molts contactes visuals durant l’actuació, jo sempre ho donava tot si la música em molava, i això es nota des de dalt). Vaig flipar! Va estar molta estona insistint-me que hi pugés, fent-me senyals desesperat, però no m'hi vaig atrevir, vaig pensar que creia que jo era una grupie (i ni m’havia deixat morrejar per l’Iggy Pop, de qui n’estava molt més enamorada..), i a més, anava amb l’Antonio!, no crec que li hagués molat. Total, que no hi vaig pujar, i el tio es va enfadar! Hahaha..

Quadern de Bitàcola nº 57 - EYELESS IN GAZA, Zeleste, Barcelona, 11.4.85

Entre que el 1985 estàvem totalment arruïnats, i que hi va haver poca oferta internacional del nostre gust, només vam anar a un concert, el d’ EYELESS IN GAZA al Zeleste. Per suposat, no vem parar d’anar a concerts d’aquí, que eren més barats o gratuïts.  A EYELESS IN GAZA els havia conegut gràcies al venedor de discos Castelló, qui després de dir-li el que m’agradava, em va mostrar el seu primer disc, recent sortit, ‘Photographs as Memories’ (81). Era un moment en què a Castelló només hi havia dues capses de discos d’importació, i jo sempre volia descobrir coses noves, però aquell cop no em volia arriscar per la poca pasta que tenia. I aquell noi me la va encertar! Aquell disc d’ EYELESS IN GAZA em va encantar des del primer moment. Tot, la veu, el baix, les composicions... I només eren dos músics! Era diferent als altres grups d’aquell moment! Me n’hi vaig enamorar! Quan va sortir el següent també me’l vaig comprar. Tots dos els vaig escoltar moltíssim. Però el tercer ja no em va aportar tantes coses, i ja no el vaig comprar. Malgrat això, el concert no me’l volia perdre pas! En aquell bolo van tocar molt temes dels seus darrers discos que jo ja no coneixia, però el so, la veu, tot era tal com ho esperava. Anaven amb un ordinador i usaven ritmes pre-gravats, i el millor és que no havien perdut la seva personalitat ni el seu so. Va ser el darrer concert que vaig veure a l’antiga sala Zeleste del carrer Argenteria, al menys d'un grup internacional.

Quadern de Bitàcola nº 56 - LOU REED, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 10.12.84

LOU REED tornava a repetir gira pel nostre país. Era la quarta vegada que el veia en directe, i, com l'anterior, va tornar a fer un concert fantàstic! Acabava de treure el ‘New Sensations’, un disc no tan ‘underground’ com els que venia fent darrerament i que ja no ens vem comprar. També portava una nova banda que va sonar molt bé, i que va fer versions diferents de cada tema. Això és lo que molava del LOU REED, el podies veure cada any amb un repertori semblant, però mai no sonava igual. D’aquella banda em vaig fixar sobretot en Fernando Saunders, l’únic que coneixia (per discos de JOHN  MCLAUGHLIN), que li feia unes línies de baix guapíssimes i molt personals! Com sempre, van començar amb ‘Sweet Jane’, però amb una versió molt més tranquil·la, en realitat tot el bolo va ser més tranquil que l’anterior del 80. Van tocar temes dels seus darrers discos, a part dels èxits. I vem sortir-ne molt feliços. Però va ser el meu darrer concert de LOU REED durant molts anys. A partir d’allà, ell va fer un gir molt intimista, i jo el vaig fer cap a una altra direcció.

Quadern de Bitàcola nº 55 - JOHN FOXX, Studio 54, Barcelona, 25.11.84

De JOHN FOXX n’estava enamorada de l’època d’ULTRAVOX, els tres primers discos ens havien agradat molt, sobretot el HA!HA!HA!, que va ser un hit de cap a peus per a nosaltres, i també em va salvar molts cops. Aquí els posaven dins del sac del punk, com a BLONDIE, COSTELLO, o tants d’altres d’aquell moment que en realitat eren més New Wave que res. ULTRAVOX havien incorporat sons i syntis que els donaven un toc diferents dels altres, van ser dels primers a experimentar amb les noves maquinetes a finals dels 70. A començaments dels 80, molts grups es van enfocar cap a l’electrònica i els nous sons processats. ULTRAVOX  van tirar cap aquí a través del pop-New Romàntic, i JOHN FOXX ho va fer en un pla més personal i ‘experimental’ amb el seu ‘Metamatic’, i ens vem quedar amb ell. Quan va venir ja tenia tres discos en solitari,  ‘The Golden Section’ (83) va ser el darrer disc que ens havíem comprat. El concert va ser diferent, no tan daurat, més íntim i ambiental, i va molar poder-lo veure.

Quadern de Bitàcola nº 54 - NEW ORDER, Studio 54, Barcelona, 7.7.84

NEW ORDER també em feia molta il·lusió de veure, perquè amb JOY DIVISION havien estat un dels meus grups importants, malgrat que ja no fessin el mateix. Teníem els dos primers discos, ‘Movement’ (81) i ‘Power, Corruption & Lies’(83), però el nou gir cap al techno-pop no em va enganxar tant en aquell moment, com també em va passar amb altres grups que es van enfocar cap a l’electrònica, com STRANGLERS o ULTRAVOX. En aquell concert van fer un repàs dels seus discos. Crec que em vaig passar tota l’estona mirant el baixista, Peter Hook, que em tenia enamorada des de JOY DIVISION. Recordo que la veu de Sumner no em va molar gaire, tenia la del Ian Curtis marcada, i aquella no em deia el mateix. Però a tots ens molava aquell concert i ens ho passàvem bé. I quan van tocar ‘Blue Mondey’ vaig flipar amb la reacció de la penya, es va tornar boja a ballar, perquè era el hit del moment a les discos.

Quadern de Bitàcola nº 53 - WEATHER REPORT, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 26.5.84

WEATHER REPORT ens tornava a visitar, i això era un regal de luxe que es repetia per tercer cop. Sabíem sobradament que ens ho passaríem bé, i que seria un concert fantàstic. Perquè no podia ser d’altra manera! Eren els reis del jazz-rock per a nosaltres, i sempre ens feien flipar. Malgrat que posar-los dins del sac no és adient per a mi, perquè eren massa únics i incomparables, (seria com posar a King Crimson dins del sac del progressius. Hi ha grups que són únics!). Aquest cop, Joe Zawinul i Wayne Shorter portaven un baixista i un baterista nous, Victor Bailey i Omar Hakim, i també  un percussionista, Mino Cinelu, tots tres de nova fornada, com acostumaven a fer quan canviaven de base rítmica. Aquest cop presentaven el ‘Domino Theory’, que just acabaven de treure i que crec que encara no havíem escoltat. M’imaginava que veure WR sense el Pastorius seria més avorrit, però aquell baixista nou de vint-i-pocs anys feia tot el que feia el Jaco amb una facilitat absoluta. Malgrat que la meva època preferida de WR continuava sent la del Pastorius i la del Johnson, el concert va ser una meravella, plaer absolut!

Quadern de Bitàcola nº 52 - ECHO & THE BUNNYMEN, Studio 54, Barcelona, 23.5.84

ECHO & THE BUNNYMEN era un d’aquells grups sorgits del post-punk a finals dels anys 70. Nosaltres no els seguíem, o sigui, no ens havíem comprat cap disc, però ens molava veure’ls. Era el que sonava en pla pop-new wave, però no era el que escoltàvem habitualment. El concert va estar guai, era el so d’aquell moment, que coneixíem per altres grups que si que ens havien agradat, com JOY DIVISION, MAGAZINE o fins i tot els primers THE CURE. Ho vaig passar bé, malgrat que em va faltar el ‘subidon’ d’estar enganxada a algun tema. Amb deu o dotze anys era super fan de THE DOORS, i tots aquells grups post-punk tenien alguna cosa que em feia pensar en JIM MORRISON (el meu segon gran amor de pre-adolescent, després de George Harrison). Potser només era la visió negativa del món, que jo també compartia.

Quadern de Bitàcola nº 51 - IAN DURY & THE MUSIC STUDENTS, Studio 54, Barcelona, 17.5.84

A IAN DURY també hi vem anar amb i el Maixi i la Pili, i el Juanjo de KLAMM. Era el segon concert que anàvem a l’Studio 54. El DURY portava THE MUSIC STUDENTS com a banda, sis o set músics que van sonar molt bé. Potser la sala feia que el so fos més bo que d’habitud (acostumats als pavellons). Era una banda molt funky i molt canyera, que ens va fer ballar tota l’estona, però no eren tan rockeros com en els primers discos. Presentaven el ‘4000 Weeks Holiday’, que no coneixíem, però també van fer temes d’altres discos, i per acabar van tocar una versió del seu èxit ‘Sex and Drugs and R’nR’, que tothom esperava, però més 'aswingada'. Va ser un bon concert, i ens ho vem passar bé tots.

Quadern de Bitàcola nº 50 - ART ENSEMBLE OF CHICAGO, Palau d’Esports de Montjuïc, 14.5.84

 

Al Concert d’ ART ENSEMBLE OF CHICAGO també hi vem anar amb la Pili (que gairebé sempre venia amb nosaltres), el Maixi i l’Helein, la noia que ens havia presentat la banda de MAX ROACH, perquè també en coneixia algun músic, o havia tocat amb ell. Els ART ENSEMBLE eren una canya en directe! Anaven tots disfressats com d’africans, i el LESTER BOWIE al capdavant amb una bata blanca de metge dirigia aquell caos controlat. Portaven un escenari pleníssim d’instruments de tot tipus, sobretot percussions. Semblava més una obra de teatre musicada que no pas un concert en si. Eren rars i al·lucinants! Feien una música molt i molt free i experimental, molta improvisació, però et tenien atent en tot moment. No van parar d’experimentar i jugar en tota l’estona, fins i tot si tocaven alguna cosa més comprensible la disfressaven i ‘matxacaven’. La veritat és que va ser una experiència molt bona, crec que quan vem muntar MATAVACAS dos anys més tard ens hi vem inspirar molt (a la nostra manera). Després del concert, l’Helein havia quedat amb el seu amic, i vem anar a l’Hotel Oriente de les Rambles, on s’allotjava la banda, i allà ens van convidar a passar en una saleta per poder parlar amb ells. Vem estar invitant-los a petes tota l’estona (dins l’hotel!!), i ells van estar molt contents! Va ser més que flipant tot, el concert i la trobada!

Quadern de Bitàcola nº 49 - SIMPLE MINDS + CHINA CRISIS, Studio 54, Barcelona, 21.4.84

 

Feia quatre anys que havíem vist SIMPLE MINDS telonejant el PETER GABRIEL. Però en aquell temps, ells s’havien fet un nom i ja anaven de cap de cartell. Presentaven el seu quart disc, ‘Empires and Dance’. El concert va estar guai, sobretot quan van tocar els temes que jo coneixia, però també he de dir que la sorpresa del primer moment, quatre anys abans, ja no la vaig tenir. Van estar molt bé, i amb molta canya, però no eren tan sorprenents, i els temes nous eren més ‘convencionals’, malgrat que no deixaven de banda el seu so i manera de fer tan personal. Abans havia tocat CHINA CRISIS, un grup de pop/new wave amb una secció de vents que feien una barreja d’ska-pop-funky. Eren divertits! Van portar-me en algun moment a TALKING HEADS (guardant les distàncies). Era el primer concert que anàvem a Studio 54.

Quadern de Bitàcola nº 48 - TONI WILLIAMS, RON CARTER, HANK JONES + OSCAR PETERSON & NIELS-H Ø PEDERSEN, Festival de Jazz de Terrassa, 30.3.84

 

El tercer gran concert i últim d’aquell festival va ser el d’un altre bateria, el TONY WILLIAMS, acompanyat per RON CARTER i HANK JONES. Als dos primers els coneixíem de discos amb MILES DAVIS i ja sabíem que ens agradaven. A Terrassa van fer un concert de jazz clàssic, amb moments de solos per a cada instument, impecables, i flipants si et fixaves com tocaven, però no em va divertir o emocionar tant com el de MAX ROACH (no tenien res a veure), eren més convencionals. De l’OSCAR PETERSON he de dir que no recordo res, devia ser molt clàssic.

Quadern de Bitàcola nº 47 - ART BLAKEY & THE JAZZ MESSENGERS + McCOY TYNER QUINTET, Festival de Jazz de Terrassa, 8.3.84

 

El segon gran concert que vam anar d’aquell festival era el d’ART BLAKEY i McCOY TYNER amb les seves bandes. L’Antonio no es volia perdre un altre gran bateria. El concert de BLAKEY també va ser una mica free, però d’una manera molt més clàssica, al menys per a les nostres oïdes. No experimentaven com el quartet del ROACH, però també duien unes velocitats inversemblants! Tota aquella gent dominaven els instruments que feia enveja! Abans havien actuat el Quintet de McCOY TYNER, un pianista de jazz que havia tocat durant anys amb JOHN COLTRANE. El que més recordo és el baixista que portaven, perquè tenia moments molt funky i d’slapp. La banda em recordava coses de Weather Report en algún moment, però eren més clàssics, en general. Ho vem passar bé també amb tots dos concerts!

Quadern de Bitàcola nº 46 - MAX ROACH QUARTET, Festival de Jazz de Terrassa, 29.2.84

 

Vem anar al concert de MAX ROACH, perquè en aquells moments estàvem fent classes particulars d’anglès amb una cantant de jazz americana, l’Helein, que havia estat nòvia del trompetista que portava la banda del ROACH, el Cecil Bridgewater. Tots dos eren d’Illinois. Ella va dir que l’acompanyessim tots quatre (Maixi, Pili, Ant i jo), i ens va aconseguir les entrades! Quina sort haver-hi anat! Va ser un concert fantàstic! Feien una mena de free-jazz experimental amb moments molt frenètics, amb unes velocitats impossibles d’imaginar. I veies el Max Roach, amb la corbata i l’americana, fent uns ritmes impossibles sense gairebé ni moure’s de la bateria. Quins canells !! Nosaltres veiem un vell tocant d’aquella manera i ens esgarrifàvem (era més jove que jo ara, hahaha). I va ser així tot el concert, un no parar amb el saxo i la trompeta bojos sobre els ritmes vertiginosos de baix i bateria impossibles de desxifrar, i solos per entremig!  Pujaven i baixaven d’intensitat, i feien que el públic anéssim de ‘subidon en subidon’. Va ser un concert genial! I després, vem poder saludar tota la banda, i donar la mà a aquell home que ens acabava d’extasiar. Tots vem sortir tan enamorats d’aquella actuació, que vem anar a més concerts del festival. El 1984 el Festival de Jazz de Terrassa estava ple de bones bandes!

Quadern de Bitàcola nº 45 - TERJE RIPDAL, Zeleste, Barcelona, 4.2.84

 

TERJE RIPDAL és un guitarrista de jazz noruec a qui coneixíem a través d’un disc que ens havíem comprat uns anys abans, un d’aquells discos que compres perquè hi coneixes algun músic. En aquell hi havia el MIROSLAV VITOUS (WEATHER REPORT) i el JACK DEJOHNETTE (MILES DAVIS). Era molt experimental. I així va ser una mica aquell concert de Zeleste. Si no recordo malament també eren un trio, i la cosa va ser més ambiental que no pas jazzera, molt improvisada suposo, però no ho sé, perquè tampoc coneixia res més que aquell disc del 79.
L’entrada que he trobat deu estar equivocada. És una de les entrades que usaven els de 'Licuadora’ quan feien coses a Zeleste, i acostumaven a ser concerts punks. A més, posa que és una invitació, segurament del Vic o la Juana de Ràdio Obrera, o sigui que no sé què creure.. potser els de Zeleste les usaven també pels seus bolos, o potser l'entrada era d'un concert d'ells dos amb DIOS.

Quadern de Bitàcola nº 44 – DAVID BOWIE, Hippodrome d’Auteuil-Paris, 8 i 9 .6. 83

Es nota molt la crisi que passàvem a principis dels 80 pels pocs concerts que vaig anar a veure. Sobretot el 1982 i 83. Però pensant, pensant, que era una mica rar, també m’he adonat que van ser els anys de KLAMM, ja que des de febrer del 82 havien explotat com a grup i, la veritat, és que a partir d’aquell moment tot es va tornar frenètic a les nostres vides fins després de la presentació del disc ‘Africa Roja’, l’estiu del 83. És possible que no anéssim a concerts per aquest motiu, també. Però aquella crisi va ser molt forta (l’Antonio destinava tots els seus diners a KLAMM, i a casa tant mon pare com ma mare s’havien quedat sense feina en tancar les empreses on treballaven), i allò s’ho va endur tot per davant! Tot i amb això, hi havia un concert que no ens podíem perdre per res del món! DAVID BOWIE tornava als escenaris després del gran èxit de ‘Led’s Dance’, i tenia programada una gira europea on no comptava amb Espanya. Vem pensar que BOWIE no vindria mai a aquest país, i que si no el veiem aleshores ja no el podríem veure mai. I així va ser com vem decidir anar a París, on va fer dos concerts de la gira ‘Serius Moonlight’.

Tota la història d’aquell viatge i concerts està escrita aquí: 

https://betgargola.blogspot.com/2016/01/bowie-and-me-part-i-extret-dun-dels_24.html

Quadern de Bitàcola nº 43 - KING CRIMSON + ROXY MUSIC, F.C. Sant Andreu-Barcelona, 25.8.82

Era el segon cop que anunciaven un concert de ROXY MUSIC a Barcelona, però el primer es va suspendre i vem tornar les entrades per recuperar els diners. Per sort en vaig fer una fotocòpia, i per això ara ho recordo. Aquest cop, però, havien posat KING CRIMSON al cartell, i això eren paraules majors! Després del ‘Red’ i de la seva separació, vem pensar que mai no tindríem l’oportunitat de veure aquella gran banda en directe, però no sabíem que el projecte KC tornaria el 81, amb una banda reformada per ROBERT FRIPP, ADRIAN BELEW, TONY LEVIN i BILL BRUFORD, i que els nostres somnis es complirien. Així, esperava i desitjava aquell concert amb totes les meves forces des de feia anys! La nostra penya vem decidir anar-hi ben d’hora per agafar primera fila. Jo volia estar davant de Tony Levin! Per això, just es van obrir les portes, vaig entrar disparada cap a l’escenari, i just em vaig quedar al lloc on volia. El concert es feia al camp de futbol del Sant Andreu, cosa que no era habitual, i que vaig agrair, perquè en ser un espai obert el so era millor i no feia tanta calor. L’actuació de KC va ser brutal de principi a fi. Pell de gallina quan el Bruford va començar amb la intro de ‘Waiting Man’. Fabulós! Van fer un repàs dels seus dos discos ‘Discipline’ i ‘Beat’, i cada tema era millor que l’anterior! I com a regal van acabar amb ‘Larks’Tongues in Aspic-Part II’. Ah! I Tony Levin ens va tirar la pua a nosaltres! Una pua rosa amb el seu perfil dibuixat. Crec que aquell dia vaig començar la meva col·le de pues. Total, que millor impossible!! Estàvem a primera fila, els veiem tant bé! M’hi vaig deixar tot el meu jo en aquell concert! M’ho vaig passar més que bé, ho vaig gaudir tant tot, que quan van arribar els ROXY MUSIC i van començar amb un tema de l’Abalon’ (82),  em van semblar uns ‘patates’. Em va passar el mateix que amb Weather Report abans de Beck i Clarke, ja ho havia donat tot i el meu cervell no volia escoltar res fora d’allò. Així, els ROXY em van començar amb mal peu. Per sort el FERRY portava una gran banda, un escenari ple de músics i coristes, entre els quals el MANZANERA i el MACKAY, a qui molava veure. I també per sort, van tocar temes dels antics, perquè a partir del ‘Manifesto’ (79) ja no ens havien agradat, malgrat comprar-ne els discos. Aquell dia vaig marxar d’allà malalta d’amor cap a KING CRIMSON. El mono em va durar tot el mes que ells estaven per Europa. Cada dia pensava com podia treure diners per tornar-los a veure, i ho passava malament perquè era impossible trobar-los, com si KC fossin droga dura, (hahaha...) Mai no m’havia passat una cosa així tan forta!

 

Quadern de Bitàcola nº 42 - RAVI SHANKAR, Palau de la Música de Barcelona, 17.2.82

 

Veure SHANKAR al Palau de la Música va ser un plaer de tranquil·litat en un lloc preciós. Era la segona vegada que el veia. La primera, el setembre del 77, també va tocar en un lloc bonic, l'església de Santa Maria del Mar. Aquest cop venia amb tres músics més. Van fer un concert que sonava molt tradicional, que no sé si eren temes hindús clàssics, ‘ragas’ o improvisacions. Tot molt relaxant fins que entraven les percussions, sempre obsessives i amb velocitats frenètiques, i llavors es muntaven uns diàlegs molt divertits entre tots. Va estar molt guai!

Quadern de Bitàcola nº 41 - GENESIS, Plaça de Toros Monumental de Barcelona, 25.9.81

Quan van venir GENESIS, ja no m’interessaven. Des que havia marxat el Gabriel els havíem abandonat, però vaig anar a aquell bolo pels ‘remembers’, però sobretot, perquè era el primer concert que es feia un cop vaig sortir de l’hospital (m’havia passat dos mesos i mig malalta!). Venien a presentar el seu recent ‘Abacab’ (el darrer disc que ens vem comprar de GENESIS) i l’anterior ‘Duke’, dos discos que ja no ens deien res. Però per sort, en aquell bolo també van tocar alguns temes de la primera època, i llavors m’ho vaig passar bé. Recordo que la plaça estava plena de gom a gom, i malgrat ser a l’aire lliure feia una calor espantosa. Jo havia sortit de l’hospital feia dotze dies, i no arribava als 45 kg de pes! Vaig aguantar bé el concert, malgrat que amb moments avorrits. Però a l’hora de marxar, es va crear un tap gegant a les portes de sortida, estàvem totalment esclafats els uns contra els altres i la marabunta se’ns anava emportant lentament cap enfora. Era horrible i asfixiant! I de cop noto que m’estiren els cabells! Resulta que algú va pujar sobre la barana de sortida i que la meva grenya estava per allà (és que no es veia res!), la marabunta se m’enduia i tenia un tio sobre la meva cabellera! Vaig pensar que m’arrencarien tot el cuir cabellut, com els indis! Quin pànic! Quin mal moment! Per sort la meva penya de KLAMM em van fer una protecció i treient totes les seves forces em van poder retenir al mateix lloc fins que el mal parit va sortir de sobre! Si no arribo a anar en grup, no sé el que hagués passat!

Quadern de Bitàcola nº 40 - IGGY POP, Palau Blau-Grana II-Barcelona, 22.6.81

 

Era el meu tercer concert d’IGGY POP, i com sempre hi anava amb totes les ganes del món. Els seus concerts eren una passada! I teníem la sort que venia cada any, jo hi estava enganxada! No recordo ni si portava teloners! Quan es van apagar els llums, la banda va començar a tocar el ‘Search and Destroy’, i ell va sortir frenètic com sempre, i jo ja m’hi vaig deixar la pell! Hahaha.. era el meu tema preferit d’STOOGES! En aquell bolo, però, venia amb una gran banda de cinc o sis músics. Va ser fantàstic!!! Amb l’IGGY també em passa que mai no m’avorreix, toqui el que toqui, des de la canya més brutal fins a quan va de crooner, sempre em mola! I aquell dia va fer un concert molt bo! Va tocar algun tema del seu nou ‘Party’ i del ‘Soldiers’, però també va fer un repàs de tots els discos. Super concertàs!!

Quadern de Bitàcola nº 39 - ADAM & THE ANTS, Palau Blau-Grana II-Barcelona, 28.5.81

ADAM & THE ANTS era una banda d’aquelles que havien posat dins del sac del punk, però que realment sonaven pop.  Crec que els vem conèixer a través del Vibraciones, i ens havíem comprat el ‘Kings of the Wild Frontier’ (80), un disc que em posava de tant en tant per divertir-me. Però no van ser una banda que em digués gran cosa, a part de passar-ho bé. Malgrat tot, tenien unes composicions diferents dels altres i això ja era d’agrair. El concert va estar guai, i distret. Portaven dues bateries, i anaven guarnits com al disc, en plan pirates new romàntics. L’Adam no parava de ballar com un indi i de fer els ‘gorgoritos’ tirolesos tan característics de la seva veu. I no sonaven eixordadors com altres bandes, es podien entendre bé. Va ser un concert divertit per passar l’estona!

Quadern de Bitàcola nº 38 - THE CLASH, Club Juventut de Badalona, 27.4.81

THE CLASH arribaven en un moment en què la seva música ja no era tan punk com en els dos primers discos. Les noves cançons tenien toques de diferents estils i el seu show era més acolorit de matisos. La gira es deia 'Impossible Mission Tour', i duien de teloners a PEARL HARBOR, la banda de la dona del Paul Simonon, a qui no vaig fer gaire cas. Dels CLASH m’esperava una actuació més punk, però en canvi van fer un repàs dels seus hits i, sobretot, del seu darrer disc ‘Sandinista’. Hi havia temes més punks, temes més pop o amb ritme de reggae, però en general allò era Rock’nRoll, i com sempre el so del Pavelló no era gens bo, però ja hi estàvem mig acostumats. No vem baixar a la pista, els vem veure des de les grades de la dreta, molt a prop de l’escenari, on ens solíem posar quan no gravàvem o no volíem estar a primera fila. El concert tampoc no matava, malgrat que tenia ganes de veure’ls, no em van entusiasmar. Però com sempre, no me’n penedeixo! Ara mateix, però, en escriure això, no puc trobar l’entrada!! I aquesta segur que no la vaig perdre, perquè l’he vist molts cops al llarg de la vida, les tinc guardades com tresors! Però també és cert que les he tret algunes  vegades per ensenyar-les a penya, i ja em temo que alguna mà negra me n’ha 'birlat' més d’una que no trobo. Quina ràbia!!! Son les úniques joies que tinc, junt amb els discos. (aquesta l'he trobat a internet)

Quadern de Bitàcola nº 37 - John McLAUGHLIN, Al DI MEOLA i Paco DE LUCIA, Palau d’Esports de Montjuïc, 25.11.80

Era el segon cop que venia THE GUITAR TRIO, però aquesta vegada McLAUGHLIN i DE LUCIA van ajuntar-se amb l’Al DI MEOLA, a qui també havíem vist amb la seva banda. Crec que el resultat era més adient. El Di Meola tenia més toques latinos que conjuntaven bé amb el flamenco del Paco de Lucía, i tots tres tenien una rapidesa de dits, enveja de qualsevol guitarrista. El concert es va assemblar molt a l’anterior, en el sentit que van tocar sols, en duet i tots junts, creant diàlegs preciosos amb les guitarres, fent versions de temes coneguts o directament improvisant i passant-se els solos de l’un a l’altre. Va estar molt bé, i crec que tothom va sortir-ne content, almenys les ovacions que van tenir ho descrivien així.

Quadern de Bitàcola nº 36 - RAPID EYE MOVEMENT - L’Aliança del Poble Nou, Barcelona, 18.11.80

RAPID EYE MOVEMENT era un grup que havien fet el Dave Stewart i Pip Pyle (NATIONAL HEALTH, HADFIELD AND THE NORTH…) aquell mateix any 1980. Nosaltres encara no el coneixíem. Hi vem anar perquè sempre ens interessaven els grups de l’Stewart, per veure què farien. I no ens van decebre gens ni mica. El concert era a l’Aliança del Poble Nou, i nosaltres teníem les entrades barates del pis de dalt. Però en el moment de començar l’actuació no hi havia ni déu ! Potser érem quinze o vint en tot el teatre ! Pobre gent ! Llavors va sortir un tio dient que els de dalt podíem baixar a platea (estava buida), i els KLAMM, més que contents, vem ocupar tota una primera fila ! El concert va ser molt bo. Em va agradar més que el de NATIONAL HEALTH. Sonaven diferents dels altres grups seus. Llàstima que la gent se’l va perdre. Era un projecte tan bo que sabia greu que no hi hagués públic, però els pocs que hi érem els vem aplaudir molt, perquè a tots ens van encantar.

Quadern de Bitàcola nº 35 - WEATHER REPORT, Palau d’Esports de Montjuïc, 6.11.80

WEATHER REPORT em van fer el millor regal venint dos dies després del meu 19è aniversari! Era el segon cop que els veia, però aquesta vegada venien com a cap de cartell. Portaven la mateixa super banda, ZAWINUL, SHORTER, PASTORIUS i ERKINE, la millor banda del món!, més un percussionista jove de qui ara no recordo el nom! Nosaltres ens vem asseure a les grades del darrera la taula de so per gravar-ho molt bé. Va ser un concert suprem! Van tocar temes fantàstics, perquè no en tenien cap que no ho fos, i també ens va semblar que feien improvisacions, perquè el que sentíem eren temes que no coneixíem i que eren massa enrevessats per haver-los construït així. Però resulta que al cap de poc, ells van treure el següent disc, ‘Night Passage’, i allà hi havia cançons clavades a les de la nostra cinta! (que ja ens coneixíem de memòria). No eren improvisacions, doncs! Eren ‘temazos’! Quina banda!!