Quadern de Bitàcola nº 34 - TANGERINE DREAM, Palau Blau-Grana II, 23.10.80

El tercer cop que vaig veure TANGERINE DREAM ja no els seguíem. Crec que ni ens havíem comprat el disc d’aquell any, el ‘Tangram’(80).  Però hi vem anar, perquè uns anys abans ens havien agradat molt. El concert va ser guapo, molt semblat al que ens tenien habituats, o sigui, van dividir l’actuació en dues parts, una més de sessió amb ritmes i loops coneguts dels seus temes, i l’altra més de sessió improvisada. També van tocar algun tema del nou disc. En aquells moments ja portaven l’Schmoelling en lloc del Krüger, i amb aquell canvi també va variar una mica la seva música, i van deixar d’interessar-nos. També els nostres cervells ja estaven en una altra onda. Aquell va ser el meu darrer concert de TANGERINE DREAM.

Quadern de Bitàcola nº 33 - PETER GABRIEL + SIMPLE MINDS, Pavelló Joventut de Badalona, 3.10.80

Així, al cap de menys d’un mes, tornàvem a veure PETER GABRIEL amb SIMPLE MINDS de teloners. Hi vem anar ben d’hora per agafar primera fila. Allò no era l’Olympia, era el Pavelló, i seria una lluita constant amb la gent. Però nosaltres anàvem tota una penya de Martorell i vem agafar el millor lloc, davant de tot i al mig. Allà ens vem trobar al Josep M Palou, que sempre estava  a primera fila per fer fotos. Mentre esperàvem, els vem explicar la nostra experiència a París, i com els músics havien entrat pel mig de la gent. Tots vem pressuposar que a Badalona no ho farien, no hi havia passadís i allò era un formiguer de penya. Però quan van apagar els llums i va començar la ‘Intruder’ altre cop se’m va disparar el cor, llavors vem veure que del fons de la platea venien els llums frontals! S’hi havien atrevit!! Era increïble!! Vaig pensar que no podrien arribar, però per sort, suposo que la gent va pensar el mateix que jo a París, que eren tècnics, i els van anar deixant passar tranquil·lament fins que van arribar al nostre grupet, que, com que ja sabíem que eren ells, ens hi vem abraçar de ple. Llavors la gent del vol ens va sentir i va reaccionar, i es va muntar una melé que retenia el Gabriel i no el deixava pujar a l’escenari. Recordo que jo, enlloc de tibar-lo, l’empenyia pel cul cap amunt (un bon cul), patint que no li fessin mal i no pogués fer-nos el bolo (hahaha). Uns anys més tard, quan vaig conèixer el TRES (KLAMM), em va comentar que ell, igual que jo, també havia empès el Gabriel cap amunt! El show va ser gairebé idèntic, tant el de SIMPLE MINDS com el del GABRIEL, exceptuant que a París el Gabriel va parlar en francès i aquí ho va fer en castellà i català. Ho tenien tot molt guionat, perquè el que semblaven casualitats al bolo de l’Olympia es repetien a Badalona. Fins i tot, quan el tio es va asseure al piano per cantar 'Here comes the Flood', va fer un gall al mateix lloc, ho va tornar a provar i a  la tercera va dir: 'aquesta va per vosaltres', i tothom es va emocionar i el van ovacionar, tant a París com a Badalona. Que pillo! I un altre cop vem sortir plenament satisfets de tots dos grups. 

Quadern de Bitàcola nº 32 – RAMONES, MIKE OLDFIELD, etc.- Festa del Treball- Montjuïc, 19.9.80

A la Festa del Treball hi vem anar com cada any, però aquell 1980 allò es va petar. Havien convocat en un mateix dia els RAMONES i MIKE OLDFIELD, i aquell cartell havia atret moltíssima gent. Tanta, tantíssima, que ens va ser impossible arribar a l’escenari (que estava dalt de Montjuïc), doncs allò era una munió on gairebé ni et podies moure. Ho vem intentar, però en vem desistir. Vem sentir els RAMONES des de la llunyania, no n’érem tant fans com per exposar-nos, i després vem marxar. Crec que va ser aquell dia, que algú de la penya de Martorell o d’Olesa va rebre fort.

Quadern de Bitàcola nº 31 - PETER GABRIEL + SIMPLE MINDS, Olympia de Paris, 10.9.80

El concert de PETER GABRIEL a París no va ser buscat, va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies inesperades. Nosaltres teníem planejat un viatge a Huelva per les vacances d’estiu, que sempre fèiem al setembre o octubre, però aquell any 80 no va poder ser. Vem recollir el cotxe al taller per marxar cap a Huelva i al cap de pocs quilòmetres ens va fallar! Acabàvem de deixar un 'paston' al mecànic i no havia servit de res. Vem tornar el cotxe al taller i ens van dir que en tindrien per uns dies. Però nosaltres no podíem perdre ni un dia de vacances, així que, tal com estàvem i amb les bosses preparades per una estança calorosa al Sud, vem agafar el tren fins l’estació de França, i allà vem decidir tornar anar a Amsterdam. Com que el viatge havia de ser llarg, vem comprar-nos revistes de música europees on vem descobrir que la setmana següent el PETER GABRIEL tocaria a París. Ens va fer molta il·lusió, perquè des que s’havia separat de GENESIS, havia fet uns discos molt guapos. En aquella gira presentava el tercer. Així doncs, vem passar set o vuit dies a Amsterdam, i a la tornada vem parar uns dies a París, perquè ja que hi anàvem, ho aprofitàvem. Recordo molt aquell dia, perquè tenia moltes ganes d’aquell concert. Havíem conegut un ballarí panameny el dia abans a la plaça del centre Beaubourg que ens havia convidat a casa seva, i vem passar la tarda allà, fent temps pel bolo. El que no ens imaginàvem és que a l’Olympia hi haurien deixat els seients!! (si ho arribem a saber hi anem molt abans, quina ràbia em va fer! Un concert de rock asseguts!). Quan vem arribar, doncs, tot ja era ple de gom a gom, i vem quedar-nos asseguts a terra en mig del passadís, on ja hi havia algú. I quina sort haver arribat tard!! Resulta que quan es van apagar els llums i va començar a sonar la ‘Intruder’, pel nostre passadís van començar a venir uns tios directes cap a l’escenari, que vaig pensar que eren tècnics, però en passar per costat nostre, vem veure que eren els músics!! Uauu!! Pell de gallina quan ho recordo! De cop estava abraçada al Gabriel! Va ser suprem!! Ells van continuar i van pujar a l’escenari per començar un dels millors bolos que havia vist fins aleshores. Va ser brutal de principi a fi! La banda era boníssima i el Gabriel continuava molt teatrero, i a cada tema hi posava una explicació o algun atrezzo. Era extremadament simpàtic i me n’hi vaig enamorar encara més! Quant a SIMPLE MINDS, els vem descobrir aquell dia en directe, i des del primer ritme que van fer ja ens van molar. Eren diferents i personals, i això ens atreia molt. De seguida ens vem comprar els seus discos. En aquella gira presentaven l’Empires And Dance. Totes dues actuacions van ser fantàstiques! I el millor de tot és que en arribar a Barcelona ens vem trobar cartells de Peter Gabriel per al cap de vint dies! ‘Gozada’ suprema!!

Quadern de Bitàcola nº 30 - LOU REED, Plaça de Toros de les Arenes, Barcelona, 19.6.80

Després del desastre del darrer bolo de LOU REED, en menys d’un any el tornarien a portar, i, malgrat tot, per la porta grossa, a la plaça de toros de les Arenes. Aquí, ja tothom el coneixia, i el concert era pleníssim de gent. Com sempre, hi va haver mogudes pels que es colaven o ho intentaven. Però nosaltres, quan el concert era important, hi anàvem d’hora per escollir lloc. Aquell dia, com que ho volíem gravar, vem anar darrera la taula de so. Venia a presentar el ‘Growing up in Public’, un disc que continuà amb el so de ‘The Bells’, un so i una música i lletres diferents del que ens tenia acostumats. A nosaltres ens molaven tots, ens molava la seva veu. Com sempre va fer un repàs dels seus èxits mesclat amb temes del nou disc. El bolo va començar amb ‘Sweet Jane’, com era habitual, i  va tenir moments marxosos i moments més íntims, on alguns van aprofitar per escridassar-lo, com passava molts cops quan el grup no tocava el que volien, però a nosaltres ens encantava tota l’estona, a mi justament m’agradava molt escoltar els temes nous. Ho vem passar super bé en aquell bolo! I la banda que portava també era boníssima, amb alguns que ja coneixíem dels seus altres concerts. El nou baixista, MOOSE, era una canya! LOU REED tenia molt bon gust en escollir els grups, i sobretot els baixistes! Com sempre, van fer-ne versions diferents. Això molava de LOU REED, amb cada banda li donava una nova visió a les cançons. Mai no t’avorries. Ho vem passar realment molt bé! N’érem super fans!

Quadern de Bitàcola nº 29 - PREMIATA FORNERIA MARCONI, Poble Espanyol-Montjuïc, 14.6.80

 

La JCC va portar PREMIATA FORNERIA MARCONI per a la Festa de Jovent de 1980. Feia menys d’un any que els havíem vist a la Festa del Treball de Montjuïc, però aquest cop actuaven al Poble Espanyol. Aleshores acostumàvem a anar a aquestes festes comuneres. Al cartell també hi havia MEDINA AZAHARA i altres grups que no recordo. PFM, tal com el darrer cop, no van tocar res dels discos que nosaltres coneixíem, com a molt el seu hit ‘Celebration’, que reservaven de bis. Crec que el meu cervell ja estava molt allunyat d’aquelles músiques, i tant amb un grup com amb l’altre no els vaig prestar gaire cas.

Quadern de Bitàcola nº 28 - ELVIS COSTELLO & THE ATTRACCIONS + RADIO FUTURA, Pavelló Joventut de Badalona, 13.12.79

Al COSTELLO el coneixia, però no en teníem cap disc, perquè no ens havia enganxat. Aleshores estava de moda, ja que amb el tercer disc, ‘Armed Forces’ (79), havia tingut èxit fora d’Anglaterra. En aquell concert portava RADIO FUTURA de teloneros, que encara no havien tret cap disc, ni els coneixia ningú d’aquí. Crec que no els vaig prestar gaire atenció, perquè no recordo gran cosa. De l’actuació de l’ELVIS tampoco recordo gran cosa, només flaixos, segurament perquè no coneixia les cançons, però sí que era un home curiós, i tenia una personalitat musical diferent. El bolo era una mena de R&R mesclat amb el que es portava en aquells moments, o sigui, sonava modern i canyós, malgrat el seu so seixanter. Segurament les lletres crítiques era  el que el situava dins el punk. No va estar malament, però tampoc el vem seguir després. 

Quadern de Bitàcola nº 27 - LOU REED, Palau d’Esports de Montjuïc, 4.10.79

Era el meu segon concert de LOU REED, i també el segon cop que venia a Barcelona (el primer havia estat el 1975, però jo l’havia vist el 77 a Amsterdam). Nosaltres estàvem super contents de tornar-lo a veure, ja n’érem híper fans. Acabava de treure el ‘The Bells’, un disc amb un so i una música diferent del que ens tenia acostumats.  Però a nosaltres ens agradava molt també. Si no m’equivoco, aquell va ser un concert molt accidentat. Altre cop es va colar molta gent, perquè l’entrada era caríssima. Fins i tot ens va semblar sentir un tret! Crec que aquest va ser el cop que ens va deixar penjats. Primer va trigar molt a sortir i la gent es va enfadar. I quan va sortir, semblava molt col·locat i cantava aguantant-se al pal de micro per no caure.  Va haver-hi un moment que la gent el va escridassar molt, perquè li demanaven més marxa, i ell es va quedar com aturat, i van venir un parell de tios i se’l van endur fora de l’escenari. La banda va continuar tocant, però la gent es va emprenyar molt i el va insultar i jo què sé... Recordo que nosaltres estàvem asseguts a les grades, en una banda,  i ens feia una pena enorme, perquè si anava massa ‘cego’ i no s’aguantava, no s’hi podia fer res per molt que el cridessin. (L’Ant i jo, al Lou Reed i al Pau Riba, els ho perdonàvem tot, hehe..). No ens vem enfadar, però si que vem sortir-ne decebuts. 

 

Quadern de Bitàcola nº 26 - PREMIATA FORNERIA MARCONI, Festa del Treball-Montjuïc, 15.9.79

PREMIATA FORNERIA MARCONI era un grup d’aquells que havíem seguit feia uns anys. Els havia descobert l’Antonio, perquè era molt fan de Keith EMERSON, d’E.L.&P, i el seu segell havia tret el ‘Photos of Ghosts (73), el primer disc que els italians havien fet en anglès, i que va tenir un cert èxit a EEUU. A nosaltres ens havia agradat molt, i al viatge de final de curs del 76 a Itàlia ens havíem comprat els altres tres que tenien fins aleshores (però ja no els vem seguir més). A la Festa del Treball potser hi hauríem anat igualment, però venint PFM encara més. Va ser una festa multitudinària, estava a ‘tope’ de gent amunt i avall. Nosaltres ens vem col·locar al davant de tot en una banda per veure’ls millor, però presentaven el seus darrers discos,  ‘Jet Lag’ (77) i ‘Passpartù’(78), i no van tocar res del que coneixíem, només el tema ‘Celebration’. El so era bastant pèssim des d’allà, i tanta gent angoixava una mica, potser per això no puc recordar qui més hi havia al cartell d’aquell dia.

Quadern de Bitàcola nº 25 – WEATHER REPORT + JEFF BECK & STANLEY CLARKE + CAMARON, Plaça de Toros Monumental de Barcelona, 13.7.79

El concert de WEATHER REPORT l’esperava amb candeletes! Feia un any que els coneixia, i ens n’hi havíem fet molt fans. Els vaig descobrir en una de les revistes de la meva tia-àvia, on hi havia una ressenya del seu recent publicat ‘Mr Gone’ (78). Recordo que vaig acompanyar l’Antonio a comprar discos a Gay&Company, i que aquell dia vem sortir d’allà amb el ‘LOW’ i l’’Heroes’ de Bowie, el Never Mind.. dels Sex Pistols i el Mr. Gone de Weather Report. Eren grups que no coneixia, o que encara no m’agradaven, com Bowie. Però aquells quatre discos em  van flipar molt, cada un tenia coses a dir-me, i m’hi vaig identificar amb tots. Així, sent super fan de WR, vaig anar a aquell meravellós concert. Veure grups que m’encantessin era/és com un orgasme infinit. El festival va començar amb CAMARON, que presentava 'La leyenda del tiempo', el disc que va revolucionar el flamenc, fussionant-lo amb rock, jazz i poesia, i amb el que tots els puristes se li van tirar al coll. Però com sempre, l’art va passar pel davant de la puresa. Va ser un concert molt íntim i bonic, amb una mica més de so hauria estat perfecte; potser des de baix se sentia millor, però nosaltres estàvem a les grades, darrera la taula de so, per gravar el millor possible. I llavors va venir el moment tan esperat. Veure ZAWINUL, SHORTER, PASTORIUS i ERSKINE junts era el ‘no va más’. Estava enamorada de tots els baixistes i bateristes que havien passat per WR, sobretot l’època de l’Alphonso Johnson (en un any ja teníem tot el que havien tret i ho havíem escoltat molt), però amb el Pastorius i aquell seu so de baix, el grup va ser encara millor! I així els havia conegut, amb ell com a baixista del ‘Mr Gone’ (un disc diferent, perquè bàsicament el van fer el Zawinul i el Pastorius), malgrat que al bolo no van tocar-ne cap tema, crec. Aquell concert va ser magnífic, no vem deixar de flipar ni un segon! Encara ara quan l’escolto (el tenim gravat) se’m posen els pèls de punta, en recordar el plaer que em van causar en directe (justament aquests dies l’Ant està digitalitzant Lives, i fa poc el vem tornar a escoltar!), plaer absolut! Un tema rere l’altre i no n’hi ha cap d’avorrit! Aquell va ser un dels concerts en què més bé ho he passat a la vida! Va ser tant la flipada que vaig experimentar, que quan van sortir JEFF BECK & STANLEY CLARKE, dos dels grans de grans, em van semblar una misèria (amb perdó!). No sé si és que havia gastat tota la meva energia amb WR, segurament que sí, però després d’un orgasme com aquell, qualsevol altra música fins i tot em molestava. De mica en mica vaig anar entrant al concert, però sé que no el vaig disfrutar tant com si els hagués vist només a ells dos, i em va fer una mica de ràbia no poder prestar-los l’atenció que calia. BECK i CLARKE era impossible que em decebessin en directe. Però després de WEATER REPORT, no hi havia cabuda per a res més dins del meu cap!

Quadern de Bitàcola nº 24 - CHICK COREA + HERBIE HANCOK + ICEBERG, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 22.6.79

Era el segon cop que venia CHICK COREA, però aquesta vegada ho feia amb HERBIE HANCOK. Els ICEBERG van obrir el concert presentant el seu disc "Arc-en Ciel", i els vem veure des de les grades. Els quedava poc temps de vida, ja que aquell mateix any es van dissoldre. Com anècdota diré que el primer disc que em vaig comprar per estrenar el meu tocadiscos (comprat als 15 anys després de treballar els tres mesos d’estiu) va ser ‘Tutankamon’ d’ICEBERG, no l’haguera triat com a primer, perquè n’hi havia molts d’altres que em flipaven més, però aquell va ser l’únic que em va agradar de la botiga de discos del poble, que era una única capsa de Lp's i una de Singles a la tenda de fotografia. El concert va estar guai, eren bons músics, i si haguessin tingut un bon so, potser m’ho hauria passat millor que amb l’actuació dels dos pianos. Perquè el bolo de COREA i HANKOC no me l’esperava! A l’escenari només hi havia dos pianos de cua, un davant de l’altre. Quan ho vaig veure em vaig decebre una mica! M’esperava una gran banda funky-jazz-rockera, però no! Ells van anar fent sessions junts i per separat, creant el seu diàleg, més divertit o més avorrit. Hi va haver moments de ‘subidon’, però també d’altres  de molt pesats. En general no va estar malament, vaig tenir alts i baixos, però veure gent tocar sempre em mola, encara que realment jo m’ho passo molt millor amb una banda sencera.

Quadern de Bitàcola nº 23 - NATIONAL HEALTH, La Paloma, Barcelona, 21.4.79

NATHIONAL HEALTH va ser una sorpresa per a nosaltres. Era un grup desconegut, i era estrany que vinguessin a Barcelona. Però algú va tenir-ne la idea i els va portar a la sala La Paloma. Era una banda de bons músics de l’escena de Canterbury, amb aquelles composicions rebuscades i tempos fora del normal tan característics. Però per a mi eren diferents dels altres, almenys en aquell moment els hi trobava. El grup havia estat fundat per Bill BRUFORD de KING CRIMSON i DAVE STEWART d’ HATFIELD AND THE NORD, i segurament per això els coneixíem i teníem el seu disc ‘Of Queues and Cures’ (78), on també hi havia gent de HENRY COW. El disc ens agradava molt, i el concert va ser igual d’interessant. Crec que també hi vaig anar amb els KLAMM. El que aleshores ho ens podíem ni imaginar era que aquell baixista tan guai, JOHN GRAVES, apareixeria uns anys més tard per l'estudi on KLAMM gravava el seu disc, acompanyant Manel Rubiales, que n'estava fent la portada; i que seria un convidat sorpresa a l'‘Africa Roja’ (83), on ell va posar la veu a ‘Billy’s Back’, i on també va gravar tota una línia de piano, que finalment no es va incloure al disc. Però, a més, en aquella sessió, John Graves també va tocar un tema al piano i veu, acompanyat pel Leo Mariño, com a regal per a KLAMM, que va demanar de no publicar al disc. I que es pot escoltar aquí:  https://youtu.be/ckgHcmpc56s?si=Jnj2O0h7-IZ814GT

Quadern de Bitàcola nº 22 - IGGY POP + HUMAN LEAGUE, Pavelló Joventut de Badalona, 31.5.79

El segon concert d’IGGY POP ja va ser ‘més normal’, almenys no ens va martiritzar tant com en l’anterior. Per sort hi vem anat d’hora, perquè hi havia un munt de gent al vol de les portes del Pavelló, i ens feien entrar de gota en gota. Per això, al cap d’una estona es va liar, perquè el concert ja començava i quedava molta gent al carrer; i també perquè com sempre hi havia els que es volien colar. Molta gent es va perdre HUMAN LEAGE. Nosaltres ens havíem col·locat a les grades d’una banda, a prop de l’escenari, però no vem fer gaire cas dels HUMANS, perquè no ens interessaven gaire. Finalment va començar l’IGGY i la seva banda. Ell va sortir frenètic com sempre, sense parar de moure’s, es va rebolcar, ens va insultar, va saltar i va fer tot el que volíem que fes sense deixar de cantar amb aquella veu meravellosa. I va fer un bon concert, malgrat el so. Jo cada dia n’estava més enganxada! L’Iggy era d’aquells que em salvava la vida!

Quadern de Bitàcola nº 21 - JOY DIVISION???, Melkweg, Amsterdamm, 4.4.79

Aquest concert no el puc verificar del tot, malgrat que tant l’Antonio com jo juraríem haver vist JOY DIVISION al Melkweg d’Amsterdam, sense que estiguessin programats, o potser sí, i no ens hi havíem fixar perquè encara no els coneixíem. Ho creiem perquè com sempre vem gravar aquell bolo i el vem escoltar molt, i al cap d’uns mesos ells van treure l’‘Unknown Pleasures’, i era pràcticament el mateix de la nostra cinta. Sempre vem pensar que havien tocat d’incògnit (això es feia molt) per veure la reacció que tindria aquell disc. Malauradament, com tantes altres cintes de la nostra vida, va desaparèixer, o de moment no ha sortit, per això dic que no ho puc assegurar amb cap prova.  Però el que puc dir, és que ho fossin o no, sonaven igual, i ens van encantar! Va ser un dels meus nous grups preferits d’aquells moments, fins que es va morir en Curtis i es van transformar a New Order.

Quadern de Bitàcola nº 20 - MIKE OLDFIELD, Palau d’Esports de Montjuïc, 31.3.79

Era el primer cop que Mike Oldfield venia a Barcelona. Havia anunciat una gira amb una gran orquestra i cors. Tot un esdeveniment. A nosaltres no ens agradava i no el seguíem, malgrat que quan va treure el ‘Tubular Bells’ (73), a mi sí que m’havia molat, per diferent i especial. Però no tant com per comprar-me el disc, l’escoltava a casa d’una amiga. Però al Leo de KLAMM encara li molava i vem anar-hi junts. Realment l’actuació va ser espectacular. Portava tants músics i cantants! La gira es deia ‘Tubular Show’, i era un repàs per tot el disc, però amb tot tocat o cantat per diferents músics (el disc l’havia fet pràcticament sol). Com a concert orquestrat va ser molt bo! Vaig tenir moments més avorrits (sóc massa rockera), però em va molar d’haver vist aquell gran show.  

Quadern de Bitàcola nº 19 - ZAPPA, Palau d’Esports de Montjuïc, 13.3.79

El ZAPPA era un d’aquells concerts que considerava importants. Realment no el coneixia gaire, només corrien un parell de discos per casa, però li tenia un respecte absolut. El mateix respecte que tenia per Miles Davis. O sigui, tots els músics que sortien de les bandes del ZAPPA o del DAVIS  ens interessaven (que després m’agradessin o no, ja era una altra cosa). A Franc Zappa el vaig conèixer d’una manera ben estranya. Qui primer em va parlar d’ell va ser la meva tia-àvia, de gairebé 80 anys, quan jo devia tenir-ne 14 o 15. Ella acabava de llegir-ne un article en una de les revistes que col·leccionava (Destino o Blanco y Negro), i me’n va parlar molt bé. La curiositat va fer que em llegís també l’article i que ja em caigués bé abans d’escoltar-lo. Després vem tenir aquells dos discos, i malgrat que eren interessants, no em van enganxar ‘per la vena’ com altres grups. Però això no vol dir que no tingués ganes de veure’l a ell i a la seva super banda en directe. A aquell concert hi vem anar tots els KLAMM junts, allò segur que seria una bona lliçó de música. I ho va ser! Però també se’m va fer estrany que ZAPPA no toques la guitarra gairebé gens, es va passar tot el concert dirigint la seva banda!! Recordo que en mig del bolo es va sentir un soroll molt fort, i al cap de poc vem saber que s’havia colat un munt de gent! (era habitual en concerts multitudinaris). Però allò ja estava petat, realment no s’hi cabia, nosaltres estàvem en mig del ‘mogollon’, tan apretats que ni es podia respirar! Va ser un concert llarg, i quan ja portàvem una bona estona, es veu que em vaig desmaiar, però com que no vaig poder caure a terra, els Klamm no se’n van adonar fins que la 'marabunta' no es va moure una mica, i jo vaig anar escorrent-me cap en sota en vertical. Uff! Ho vaig passar realment malament, perquè no podia sortir d’allà al mig, no podíem moure ni un dit, era angoixant! Els meus amics van intentar fer-me una mica de barrera contra aquella munió, i armant-me de valor, vaig aguantar fins al final!

Quadern de Bitàcola nº 18 - IAN GILLAN BAND, Palau d’Esports de Montjuïc, 10.3.79

A IAN GILLAN no el coneixia. Sabia que era el cantant de DEEP PURPLE, però es pot dir que aleshores només coneixia l’’Smoke on the Water’, el tema amb que tots començàvem a tocar la guitarra en aquells temps. L’Antonio tenia el ‘Burn’, que m’havia posat el primer cop que havia anat a casa seva (finals del74), però no n’hi havia fet gaire cas, perquè també m’havia posat l’’Ege Bamyasi’ de CAN, i aquell m’havia robat el cor. Vaig anar al GILLAN perquè ja anava a tot el que podia, l’Antonio ja tenia cotxe i jo no tenia problemes per tornar a casa. Realment no recordo gran cosa d’aquell bolo en concret, només en tinc flaixos, segurament perquè no en coneixia cap tema. El que no ens imaginàvem era que al cap de 17 anys faríem una gira de GÀRGOLA per tot Espanya amb ell i els PURPLE, i que repetiria al cap de 7 anys amb els LILITH! Ni que ens faríem ‘amiguets’ de gira!!

Quadern de Bitàcola nº 17 - QUEEN, Palau d’Esports de Montjuïc, 20.2.79

 

El concert de QUEEN era tot un esdeveniment ! Malgrat que ja feia temps que no els seguia (només ho vaig fer en els tres primers discos), els volia veure, perquè ja m’havia perdut el concert del 74, just quan havia fet 14 anys, i era impossible que hi pogués anar. Però  si que hi havien anat dos amics meus, el Kike i el Lluís C (el meu noviet d’aleshores), i això que eren un any més petits que jo ! (però eren nens, i tenien més llibertat que les nenes). Recordo que l’endemà el Lluís C. em va explicar tot el concert per telèfon. Quina enveja! Per això volia anar-hi! Segur que tocarien temes dels antics! I així va ser ! Aquella gira estava promocionada com una cosa de llums i so fora del normal. Venien amb quatre o cinc hiper trailers, i es deia que tots eren pels llums! La veritat és que s’ho van currar. Quan vem entrar a l’estadi només es veia una mena de capsa negra gegant en mig de l’escenari, però de cop es va fer fosc, i aquella capsa es va anar obrint i treient mil ratjos de llum cap a totes bandes. I a dins hi eren ells!  Van començar a tope, i van recórrer a temes de tots els seus discos. M’ho vaig passar realment bé quan van tocar coses del ‘Sheer Heart Attack’ i dels dos anteriors, però he de confessar que també se’m van fer una mica pesats en algun tema. I també hi va haver un moment en què ho vaig passar malament. Em vaig posar més ‘cega’ del compte i amb la gentada i la calor em va agafar una ‘pàjara’. Em sentia marejada, i com que estàvem al davant vaig anar a recolzar-me a l’escenari. Recordo que de cop vaig obrir els ulls i vaig veure unes dents que s’obrien i es tancaven per damunt d’una dutxa de ‘capellans’ que em queia a sobre, tenia el Fredy Mercuri cantant-me a un pam de la cara i mirant-me estranyat! (aquella visió m’ha quedat marcada!). Després em vaig recuperar, i tot va anar bé fins al final. Realment, QUEEN van fer un gran show,  i estic contenta d’haver-los vist!

 

Quadern de Bitàcola nº 16 - McLAUGHLIN, CORYELL, de LUCÍA, Palau d’Esports de Montjuïc, 13.2.79

El concert del trio de guitarres que van muntar John McLaughlin, Larry Coryell i Paco de Lucía tampoc me’l podia perdre! No havia vist mai McLaughlin, però m'agradava molt la seva MAHAVISHNU Orchestra, i també teníem discos seus en solitari que ens agradaven molt, i veure’l i escoltar-lo en directe em feia molta il·lusió. També repetir el ‘Paquillo’, com li deia ell durant el bolo, em tornava a flipar. A Coryell no el coneixia, només sabia que era un guitarra de jazz. Al concert van fer dues parts, a la primera van sortir d’un en un tocant coses seves. Tots tres eren virtuosíssims i rapidíssims,  però la màgia del McLaughlin i ‘el alma’ del Paco es menjaven la rapidesa del Larry. A la segona part, van anar fent duets de diàlegs super xulos amb les guitarres, i finalment van acabar com a trio, amb unes versions i solos de cadascú que et feien aixecar de la cadira. Van fer bases de Mahavishnu amb solos del Lucía pel damunt, que eren una preciositat, i temes de flamenco amb els altres solejant per sobre. Va ser molt guapo, i no em vaig avorrir gens, cosa que em temia una mica en un concert acústic només de guitarres. Crec que tothom s’ho va passar bé, i ells tres encara més! Finalment vaig sortir d’allà més enamorada del Paco de Lucía, la seva ‘alma’ em va enganxar més que les altres. Molts temps després vaig llegir una entrevista amb De Lucía on deia que en aquells primers concerts de trio no s'ho havia passat gaire bé, perquè no sabia improvisar; i que va ser Coryell qui li va donar les pistes perquè pogués estar lliure amb la guitarra. Vaig flipar!

Quadern de Bitàcola nº 15 - JIM CAPALDI + SALVADOR, Pavelló Joventut Badalona, 16.12.78

El concert de JIM CAPALDI no me’l volia perdre! M’havia agradat molt la seva banda TRAFFIC (en tenia quatre discos), i em flipava veure’l en directe. Amb el seu nou grup ja no tocava la bateria, anava de frontman amb la guitarra o els teclats. Havia tret el disc ‘The Contender’, d’on la cançó ‘Elixir of Life’ va sonar com un hit al cotxe de l’Antonio durant un temps (sempre ens preparàvem cintes de ‘Varios’ per anar en cotxe, encara en guardo moltes). Perquè l’Ant ja tenia cotxe des de feia un parell de mesos. Al bolo de CAPALDI, però, hi vem anar amb el del Lluís R. El concert va començar amb SALVADOR, un guitarra que havia tocat amb bandes de rock espanyoles, i que aleshores presentava el seu disc  en solitari, ‘Banana’. I que uns anys després formaria el grup heavy BANZAI. No van estar malament. I CAPALDI i la seva banda tampoc em van decebre.  En directe feien una canya funky-rock molt guapa, menys ‘popera’ que al disc, i molt contundent. Ens van molar a tots i vem sortir feliços de l’actuació. Però en arribar al cotxe ens havien petat un vidre i ens havien robat l’abric de pells recent estrenat de la Carme P. (regal avançat que li havia fet sa mare per Nadal), el meu abric de pells (comprat de segona o  quarta mà al Waterlooplein d’Amsterdam en aquell viatge de l’Institut), el ràdio-cassette i ves a saber què més. El fort és que en entrar al Pavelló ens havíem creuat amb uns 'manguis' dels pisos de Martorell, i vem pensar que podien haver estat ells. Quina ràbia i quina tallada de rotllo! 

 

Quadern de Bitàcola nº 14 - CAMEL + MICHAEL CHAPMAN, Pavelló Joventut Badalona, 29.11.78

Aquest sí que va ser un concert per tot el morro. No era fan de cap dels grups, ni tan sols m’agradaven, ni tan sols els coneixia. Bé, a CAMEL sí, per discos d’amics, però no m’havien interessat i no els seguia. Però si que coneixia el cantant i baixista que portaven en aquell moment, el Richard Sinclair, per la seva banda  HATFIELD AND THE NORTH, i sobretot pel seu disc  "The Rotters' Club", que encara ara podria cantar de memòria. Així, per escoltar el Sinclair hi vaig voler anar. Però un cop allà no m’ho vaig passar tan bé com esperava. El MICHAEL CHAPMAN venia sol amb la guitarra, i era com molt folk. I CAMEL també em van avorrir bastant. Eren molt progressius i virtuosos, però no del meu gust, i se’m van fer pesats. Potser dos anys abans m’ho hauria passat una mica millor.

Quadern de Bitàcola nº 13 - BB KING + JORDI SABATES, Palau d’esports Montjuïc, 31.10.78

El concert de BB KING va ser més fàcil d’aconseguir, perquè me’l vaig demanar com a regal d’aniversari (que era al cap de quatre dies), i perquè ma mare ja el coneixia, era un dels importants del blues. I a més, venia amb JORDI SABATÉS, de qui teníem tres discos que a ella també li agradaven molt. No és que a mi m’agradés el blues, no tenia cap disc de BB King ni de  cap ‘blusero’, però era un directe, i com a tal m’interessava; i també, sobretot, pel Sabatés, que m’agradava des d’OM i el ‘Dioptria’. Crec que hi vem anar amb el Jordi T. i el seu Mini verd fosc. (I ara recordo que amb el Jordi també vem anar un dia a veure ‘Aida’ al Liceu (això no sortirà als quaderns), però ens va tocar un lloc de merda des d’on no es veia gran cosa de l’escenari si no ens posàvem drets). Però, tornant al tema, tinc bon record de totes dues actuacions. El Sabatés va tocar bastant de ‘Tot l'enyor de demà’, el seu darrer disc. I el BB King va tocar molt blues, però també temes amb molta canya. I no em vaig avorrir gens!

 

Quadern de Bitàcola nº 12 - AL DI MEOLA, Pavelló Joventut de Badalona, 27.9.78

 Coneixia AL DI MEOLA per un disc que tenia l’Antonio de RETURN TO FOREVER, la banda del CHIC COREA, per això vem comprar l’’Elegant Gypsi’ (77), on hi participava el Paco De Lucía en algun tema. El disc m’agradava, però no és que fos gaire fan del Di Meola en concret, només que ja anava a tots els concerts que podia, m’agradessin molt o no, perquè un directe és un directe, i segur que el Di Meola portaria una bona banda. La veritat és que no recordo gran cosa de l’actuació, ni amb qui hi vaig anar de la penya de Martorell, a part de l’Ant. Venia a presentar el seu disc ‘Casino’, i portava un gran grup, això sí. El concert va ser com de flamenco-jazz-rock, per dir alguna cosa, que era el que ell feia. I m’ho vaig passar bé, perquè estava ben habituada a escoltar jazz-rock, i flipava en com tocava aquella gent, sobretot el baixista, a qui no coneixia. Baixistes i bateristes sempre és el que més em crida l’atenció dels directes.

 

Quadern de Bitàcola nº 11 - CANET ROCK – 2 i 3 de setembre de 1978

I per fi vaig poder anar al Canet Rock! Però em va costar! Tot i ja tenir els 18 anys, la cosa tampoc canviava gaire. A casa encara no els feia gens de gràcia que passés la nit en un festival, i es van posar molt durs amb la seva negativitat. No m’ho podia creure! S’hi van negar rotundament! Crec que és el cop que em vaig enfadar més amb ells. I ja ho estava per haver-me perdut el concert d’STRANGLERS el mes anterior, on l’Antonio sí que hi va anar, i el Canet de l’any anterior!! Aquell era el primer Canet que portava grups internacionals, i en venien alguns dels que era molt fan, com ULTRAVOX o BLONDI, però també velles glòries com la NICO, DAEVID ALLEN o KEVIN AYERS, i perdre-m’ho em posava rabiosa. Em sentia tan ‘desgraciada’ i era tant el neguit de perdre-m’ho, que a la fi vaig decidir anar-hi sense el seu consentiment. Però la meva penya ja hi eren, i no sabia de ningú que encara hi hagués de marxar. Recordo que em vaig recórrer el poble amunt i avall esperant trobar algun conegut, i finalment vaig trobar un amic de la meva germana, l’Àngel D. Li vaig explicar el meu problema i com de rabiosa estava per no poder anar al Canet, i ell, molt amablement, em va dir que m’hi acompanyava, perquè també li venia de gust el festival. Ell sempre anava en moto, en aquell moment tenia una Ducati 24 Hores, pel que vaig haver d’anar a casa a buscar una jaqueta, i ja vaig aprofitar per anunciar-los que me n’anava al Canet amb l’Àngel diguessin el que diguessin. I van claudicar! (el que no vaig dir-los és que hi anàvem amb moto). I així ho vaig fer! Vem marxar, doncs, amb la 24 Hores, però abans d’arribar a Martorell es va posar a ploure, així que vem dar la volta per anar a buscar el R4 ‘llaunes’ que ell tenia pel curro. Entre ‘pitos i flautes’ devíem arribar cap a les vuit o les nou del vespre. Llavors el que em preocupava era poder trobar els amics enmig de tanta gent, però just entràvem pel llarg passadís que duia al festival, veiem l’Antonio i un altre amic que sortien pel mateix lloc. Increïble! La primera persona que vaig veure era l’Antonio!! En aquell moment se’m van passar tots els mals, estava salvada i entre els meus! Aleshores, l’Àngel va anar pel seu compte, érem molt diferents i ens agradaven musiques diferents.

Crec que el primer grup que vaig veure van ser BIJOU, uns punks gavatxos a qui no coneixia i que em van divertir. També la NICO i el seu 'muermo organillo’, que va acabar bastant escridassada pel públic. Però era la Nico, la nostra ‘musa’ que tant ens havia inspirat amb la VELVET, i molava veure-la ni que fos mig concert (pq crec que no el vem aguantar tot). Recordo molt l’actuació de BLONDI, perquè ja n’érem fans, i ella estava guapíssima. Presentaven el ‘Parallel Lines’ i el bolo em va encantar! I ja super nerviosa, perquè s’acostava mitjanit i el bolo d’ULTRAVOX, l’Ant i jo vem anar a buscar primera fila. Ens van tenir allà un temps interminable, i quan ja estàvem preparats i a punt d’explotar per l’emoció, surt el putu Àngel Casas (DEP) i demana al públic què preferim, si TEKILA o ULTRAVOX!!! I tothom conesta: TEEEKIILAAAA!!! Quèeee?!!! No ens ho podíem creure!!! Feia més d’una hora que estàvem darrera aquella reixa, esperant aquell bolo i ens canviaven el grup que més ens agradava pel que més odiàvem!! Érem els únics que havíem cridat ULTRAVOOOX!!! al menys per allà on érem. Quina decepció tan brutal! Quina ràbia altre cop! Vem veure un o dos temes i vem marxar lluny per no sentir els argentins; i aleshores vem haver d’esperar que es fes de dia perquè sortís Ultravox. Així, cap a les sis del matí va sortir la banda britànica amb una mala llet que quasi ho trenquen tot. El John Foxx va tirar per terra el micro trenta vegades, va tirar plats de la bateria, llançava el peu de micro d’una banda a l’altra, i va cagar-se amb tot. Però el bolo va ser bestial!! Duien tanta ràbia que encara eren més punks. Presentaven el ‘Systems of Romance’, però també van tocar temes del HA! HA! HA! que em feien pujar per les parets! De fet, era el meu disc preferit. A partir del Vienna els vaig deixar de seguir, pq s’havien transformat molt, (però si que vaig seguir el FOXX en solitari). Segur que aquell dia vaig veure més grups, però no em devien interessar tant, perquè els recordo poc o gens. Al matí dúiem un ‘ressacon’ dels grossos, i cap al migdia vaig marxar amb l’Alex de MARXA, crec, amb la Teresa (una de la colla) i un italià que no la deixava viure! Per cert, el super cartell el va fer el Pau Riba, però el gobierno el va trobar escandalós i el van prohibir! (té tota una història conceptual al darrera lligada amb el festival). Aquí el teniu!

 

Quadern de Bitàcola nº 10 – IGGY POP – Palau Blaugrana de Barcelona, 16 maig de 1978

El primer cop que vaig veure IGGY POP també estava molt il·lusionada. N’era super fan! També hi havia molta gent en aquell concert, per això ens vem col·locar pel davant, però en una banda, per si havíem de sortir-ne a mig bolo. Els teloneros van ser DISTRITO V, de qui coneixíem al Vidi Vidal, però estava massa nerviosa per veure l’Iggy. Després d’esperar el canvi de grup durant molta estona, la ‘Iguana’ va sortir com una fera i amb un so estruendós! Realment va ser un concert més que punk! L’Iggy va estar provocant la gent sense parar de moure’s amunt i avall de l’escenari, molt frenètic i rondinaire, escopint a tort i a dret i ensenyant la polla de tant en tant. Era difícil saber què tocaven fins que no arribava als coros. Hi havia un rebot de so enorme, els músics tenien els vats a tope. L’Iggy continuaba boig revolcant-se per l’escenari i de cop va caure daltabaix! Vem pensar que s’havia trencat el cap, però no, va tornar a pujar a l’escenari encara més rabiós, i llavors va començar a pujar per la muntanya de Marshalls que tenia al darrera. Allò es movia d’un cantó a l’altre, mentre ell grimpava cap amunt. Va haver-hi un moment en què vaig témer el pitjor, que aquell munt d’amplis ens caigués pel cap, perquè, a més a més, ell els anava sacsejant mentre pujava! Finalment va arribar a dalt de tot, i llavors va venir el pitjor. Va enfocar el micro davant dels amplis i va provocar un ‘acople’ que ens va deixar a tots sense timpans per una estona, el cabró! Recordo que de cop ho vaig veure tot vermell, només sentia un xiulet a les oïdes insuportable. El vaig maleir! Però no me’n vaig desenamorar. Va ser un super concert amb l’Iggy en tot l’esplendor d’aquells temps. Vaig tenir el super poster de l’Iggy d’aquell dia, que va treure Disco Expres, penjat a la meva habitació durant uns quants anys. 

Quadern de Bitàcola nº 9 - CHICK COREA, Pavelló Joventut Badalona, 21.4.78

Tampoc em vaig voler perdre el concert de CHICK COREA. Tots els músics que havien passat per les bandes de MILES DAVIS ens interessaven, i l’Ant, que ja treballava, es podia comprar tots els discos que volia. Així havíem anat fent una col·lecció de jazz-rock amb el que ens agradava o anàvem descobrint. Aquell any, amb RETURN TO FOREVER havien tret un ‘Live’ que escoltàvem molt, però en aquella gira el COREA venia amb uns altres músics. Portava una gran banda. Recordo un escenari ple de llums i colors, i molta gent fent el que se’n deia ‘jazz-fussion’, o sigui, una barreja d’estils amb molta improvisació pel mig. En aquell concert també duia una invitada, la GAYLE MORAN, una pianista que també va posar veus en alguns temes. Recordo que se’m va fer molt llarg, hi havia moltes parts de solos de piano i altres instruments, i no va ser tant divertit com m’esperava. Moltes vegades els solos em semblen una pèrdua de temps, o una excusa perquè la resta del grup descansi. Si ho haguessin concentrat tot en una hora i un bis hauria estat magnífic!

 

Quadern de Bitàcola nº 8 - TANGERINE DREAM, Pavelló Joventut de Badalona, 13.3.78

Feia un any i poc que els havia vist quan TANGERINE DREAM van tornar de gira. Aquest cop venien amb un bateria, fitxat quan Peter Baumann va deixar el grup. Acabaven de treure el ‘Cyclone’ o estaven a punt. El concert va ser diferent del primer, però també van fer sessions llargues. Crec que va ser el cop que van fer un show amb làser, una novetat d’aquell moment que encara no havíem vist mai en un concert. Com l’altre va ser molt improvisat, o almenys eren sessions que no estaven en cap disc. Recordo que lo del làser no em va flipar tant com m’esperava, però realment era el de menys, duien un gran show de llums. També he de dir que en aquells moments TD ja no era un dels mes grups preferits. Des de l’Stratosfear del 76 ja no m’interessaven tant. Malgrat continuar comprant els seus discos i anant als bolos, jo ja havia canviat una mica els meus gustos i escoltava altres coses. Em va passar amb molts dels grups que m’agradaven el 75, a partir del 76/77 van deixar de fer-ho (Queen, Pink Floyd, Yes, Genesis, etc.) amb els seus nous àlbums, però si venien de gira jo encara hi anava, sempre queia algun tema dels antics!

Quadern de Bitàcola nº 7 - RAVI SHANKAR, Santa Maria del Mar-BCN, setembre 1977

 

Tampoc no vaig guardar l’entrada del concert de RAVI SHANKAR a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, el setembre del 77. Crec que era un tiquet petit on no hi deia res i el devia extraviar, per això no sé el dia exacte, però recordo que era el mateix dia del II Festival de Jazz de Masquefa, on KLAMM havien estat convidats a formar part del cartell junt amb TETE MONTOLIU, LOU BENNET, SANTI ARISA, LA LOCOMOTORA NEGRA, etc. etc. Per a KLAMM allò va ser un luxe, feia tan sols un any que tocaven i ja els convidaven a un festival tan important! Imagino que seria perquè ells sempre feien improvisació, i en aquells moments podien sonar jazz-rockeros. Jo me’ls vaig perdre per primer cop, perquè vaig decidir anar al concert del SHANKAR. Teníem el seu disc ‘Shankar Family & Friends’, que havia fet amb George Harrison i altres músics, i el posava molt quan volia música més tranqui. Hi vaig anar amb el Kike, un de la colla, i el seu germà gran, Francesc C, que tenia un Dyane 6, on ens molava anar drets i descapotats, i també una gran col·lecció de discos. I com que ma mare ja els coneixia a tots dos i sabia de la importància del SHANKAR, em va donar diners per  l’entrada.  Del concert recordo la grandiositat de l’església. Abans de començar, va sortir un tio per dir que ens estiguéssim quiets i callats en tot moment i que es prohibia fumar. Uff.. vaig pensar.. se’m farà llarg això.. estàvem asseguts als bancs de resar. Però quan va començar aquella música suau i obsessiva, amb el Ravi al mig amb el seu gran sitar i a cada banda un músic, un amb una tabla i l’altra amb una tempura, em vaig deixar portar, i tot va anar passant com en un somni (aquest és el record).  En sortir vem tornar ràpid cap a Masquefa per enganxar el festival, però ja no vem veure KLAMM, que havien tocat primers i es veu que Santi Arisa s’havia apuntat a la seva Jam amb les percussions i la flauta!

Quadern de Bitàcola nº 6 – SANTANA + PACO DE LUCÍA, Palau d’esports de Montjuïc, 21.8.77

L’agost d’aquell 77 hi havia programats dos concerts interessants, ERIC CLAPTON a Badalona i SANTANA a Barcelona. M’hauria agradat anar a tots dos pel fet de veure directes, però demanar tants diners em tallava molt, i com que el Clapton no m’importava tant, el vaig deixar de banda. En canvi, SANTANA havia fet uns discassos que m’agradaven molt, i a més venia amb PACO DE LUCÍA!! Era impossible que no m’hi deixessin anar! Encara no havia vist mai Paco de Lucía, però com tothom em sabia perfectament l’’Entre dos aguas’. I vaig tenir sort, i em van comprar l’entrada! El concert va ser fantàstic! El recordo ple de colors i llum (potser per la música que feien). El Carlos i el Paco van fer un ‘mano-mano’ de guitarres pel gust de tots els guitarristes que hi havia allà, i tots ens vem enamorar del Paco (almenys jo sí). Com tocava! Pèl de gallina! No m’esperava passar-ho tant bé! I el concert de SANTANA, tal com imaginava, amb una canya molt contundent. Portava una gran banda de grans músics que ens van fer vibrar durant tota l’actuació. No recordo com hi vaig anar i tornar, imagino que amb el Lluís R. o algú de la penya de Martorell, com sempre. El fet d’anar a bolos s’estava normalitzant a la meva vida. No tinc l’entrada, la vaig perdre junt amb la de l’Ant just en arribar al concert, perquè al cap de poca estona ja no les vaig trobar. Recordo que com que encara no havien començat i hi havia els llums oberts, vaig demanar a l’Ant de tornar fins a la porta mirant per terra amb l’esperança de trobar-les, però res..  (sniff). Per sort, sempre he anotat les coses importants, i tinc gairebé tots els concerts internacionals apuntats, excepte algun que em va enganxar en un moment més ‘passota’. Amb els nacionals era impossible, cada setmana n’hi havia més d’un.

Quadern de Bitàcola nº 5 – CALELLA CAMPING ROCK, 6.8.77

L’agost de 1977 es va muntar el festival Calella Càmping Rock una setmana després que el Canet Rock. Jo volia anar al Canet, però la idea no agradava gens als de casa i per molt que vaig suplicar no m’hi van deixar anar (passar una nit en un festival era massa per ells). Vaig estar tota la setmana de morros, molt enfadada per haver-me perdut l’esdeveniment, i suposo que per això vaig aconseguir que els meus pares m’acompanyessin a Calella, perquè pogués anar, ni que fos un dia, al seu festival. Vem arribar el darrer dia, diumenge al matí. Ells em van deixar davant de la porta i vem quedar per retrobar-nos a la nit. De seguida que vaig entrar vaig veure l’Antonio i el Santi R. (l’Hendrix del Baix Llobregat), que ja hi eren des del divendres. Vem estar una estona voltant per allà, no recordo si ja tocava algú. Després  vem anar a dinar a un ‘xiringuito’ de la platja. Estava petat de gent, era ple agost, els turistes i els del festival ho omplien tot de gom a gom, allò era una munió de persones amunt i avall sense parar. Van trigar molt a portar-nos el menjar, i també trigaven molt a portar-nos el compte, pel que el Santi va dir: marxem!, i ens vem aixecar, vem saludar, i vem fotre el camp cagant llets, corrent per la platja pixant-nos de riure. Després vem anar a fer petes sota un garrofer abans de tornar a entrar al festival. D’aquell dia recordo sobretot els bolos de COZ, BHAKTA i ATILA. El dia abans m’havia perdut TRIANA, que presentaven el seu disc ‘Hijos del agobio’, que jo ja tenia, i, com el primer, m’agradava molt. I També els SUCK ELECTRÒNIC, un grup que m’interessava per l’experimentals que eren, i la Jam amb tot de músics coneguts (sniff). L’Antonio em va explicar que ell i el Toto (KLAMM) van descobrir que l’escala de darrera l’escenari tenia alguna cosa mal feta i que tothom s’hi ensopegava. Es veu que ells es van asseure per allà per veure les trompades (hehehe), i van veure com el batera de TRIANA es fotia una bona batacada! A les tantes vaig tornar on havíem quedat. Llavors va ser mon pare qui va fer morros per l’hora que era, els havia fet esperar un munt, em va saber greu i vergonya, però jo ja havia pogut gaudir d’un dia molt guai. La llàstima va ser perdre’m els altres dos dies de festival. Però tot no pot ser!

Quadern de Bitàcola nº 4 - STANLEY CLARKE, Cinema Rambla, Terrassa, 27.7.77

 Un dels meus baixistes preferits abans de conèixer Jaco Pastorius o Tony Levin, era l’Stanley Clarke. Tenia un so i una personalitat amb el baix que m’encantaven. Crec que va obrir una porta als baixistes en prendre un paper dominant dins el grup. També me n’agradaven d’altres aleshores, com el Wetton de King Crimson, el Percy Jones o fins i tot el Crzukay, que no era un bon baixista, però m’encantava. En Clarke aquell moment ja havia tret el seu àlbum ‘School Days’, del qual la cançó que li donava títol va ser un gran èxit d’aquells anys, tot i ser de jazz-rock. Crec que això va ajudar que hi pogués anar, el jazz era cultura, i no em podien dir que no. Al concert de Terrassa van fer-ne una versió llarguíssima , amb molta improvisació pel mig. Recordo que l’Antonio es va enamorar del batera. La veritat és que duia una banda de super músics i t’ho passaves bé mirant-ne qualsevol, com passava en els grups de jazz.

 

Quadern de Bitàcola nº 3 - CAN + AMON DÜÜL II, Pavelló Joventut de Badalona, 21.5.77

 

El tercer gran bolo de la meva vida va ser el de CAN i AMON DÜÜL II, un concert importantíssim per a mi, ja que CAN era (és i serà) la meva banda preferida. He de dir que no hi havia gaires concerts en aquella època, i entre els diners de l’entrada i l’haver de suplicar als pares que em deixessin passar la nit fora de casa, només els demanava el just i necessari per ‘viure’. I CAN ho era! Recordo anar a aquell concert amb una il·lusió suprema. La cosa va ser una mica rara, perquè la gira europea era presentada amb AMON DÜÜL II com a cap de cartell, però aquí, no sé perquè, va ser al revés. Això aleshores jo no ho sabia, per a mí era normal que CAN fossin cap de cartell, ja que m’agradaven més. L’estrany va ser que van sortir els AMON DÜÜL II amb molta mala llet, gastant un volum exagerat que ressonava per tot el pavelló, tant que em xiulaven les orelles i ho veía tot fosc! en tinc un record super heavy. Però després va actuar CAN, amb un volum normal, potser una mica fluix, però per sort s’escoltava millor. Estàvem a baix, a primeres files, però al cap d’una estona vem anar a seure a les grades de darrera de l’escenari, perquè l’Antonio volia veure bé Jaki Liebezeit, el bateria. Allà estàvem molt a prop d’ells i molava molt! Com sempre, ho vem gravar al Phillips portàtil. En aquella gira CAN presentava el ‘Saw Delight’ (que ma mare m’havia regalat pel meu 17è aniversari), i portaven Rosco Gee al baix, a qui coneixia de TRAFFIC,  i el percusionista Rebop Kwaku Baah, mentre que el Czukay s’encarregava de fer sons amb les ràdios i altres aparells. Hauria preferit poder veure’ls en format original, però el fet que vinguessin ja ho era tot! M’ho vaig passar esplèndidament bé! Va ser màgic! Si ja n’estava enamorada, a partir d’allà encara em van enganxar més! Quan tornàvem cap a Barcelona, vem coincidir per la carretera amb el Cadillac rosa dels AMON DÜÜL, i durant molt tros vem anar-hi paral·lels amb la furgoneta del Jaume, que era plena de penya cridant i parlant amb els alemanys fins que els vials ens van separar. La meva amiga Pili i jo vem baixar a Barna, perquè ens quedàvem a dormir a casa seva. I l’endemà al matí vem pujar a Zona Universitària per fer autoestop cap a Piera, i ens va parar una cabina de tràiler sense remolc acabada de sortir de fàbrica, super moderna, com la cabina d’un avió. Quan li vem dir al paio que veníem d’un concert, va treure una mena de cartutx, que no havíem vist mai, i va posar BEATLES durant tot el viatge.

 

Quadern de Bitàcola nº 2 - LOU REED, Jaap Edenhall, Amsterdam, 6.4.77

 

El meu segon gran concert internacional va ser el de LOU REED a Amsterdam, durant un viatge de final de curs de l’Institut.  Un viatge ben estrany, perquè de tres aules només ens hi vem apuntar deu alumnes de noranta. Tothom va votar per anar a Eivissa! Però vem tenir la sort que dos profes ens hi van voler acompanyar. I així, en un autocar públic, vem poder fer el nostre tan desitjat viatge. Lo de Lou Reed va ser inesperat. Quan vem arribar a Amsterdam vem veure que presentava la gira "Rock And Roll Heart" aquella setmana, i al Kike, un de la colla, li agradava molt. Va demanar als profes d’anar-hi, però li van dir un ‘no’ rotund. Aleshores, ell i l’Antonio van proposar d’escapar-nos-hi. He de dir que en aquell moment jo encara no n’era fan, però un concert en directe no me’l volia perdre, i també m’hi vaig apuntar, malgrat que suposava gastar-me gran part del pressupost que tenia per menjar (el canvi de pesseta a florins era bestial i l’entrada més del doble de cara que aquí!). Així doncs, ells dos amb 16 anys i jo amb 17, sols i de  nit per una ciutat de la que no enteníem res de l’idioma, vem arribar fins l’estadi,   després d’una odissea de busos i trams. Aquell bolo va ser brutal! Lou Reed portava una banda de músics fantàstica, Jeff Ross a la guitarra i coros, Bruce Yaw al baix, Michael Fonfara als teclats,  Marty Fogel als vents i Michael Suchorsky a la bateria. Presentaven el Coney Island Baby, però van fer un recorregut per tots els seus grands èxits, començant amb un ‘Sweet Jane’ que tombava per terra! Vaig sortir-ne enamorada totalment. El Coney Island va ser un dels meus discos preferits, i també el R’n’R Animal, que em recordava molt aquell bolo, però m’agradaven tots! Lou Reed per la vena!