Text 36

Va deixar-se relliscar fins a poder ser tocada. Va girar-se cap a la persona tombada al seu costat, parlant i cridant, obrint-se pas cap als seients del davant sense aturar-se, ràpidament, com una boja. 

Amb un posat compungit aixecà els ulls cap a les dues rengleres de foc, sense alè a la boca. I apoderant-se de qualsevol llavor del terreny va tornar a riure i va marxar sense girar-se. 

Llavors va tornar a començar. Però aleshores, milions d'insistents frustracions van somiar cridant que calia que es mostrés sempre vigilant, tot i que ella no va obrir la mirada.

Las damas i el Orador (parte V)

Siempre igual. Los líquidos de sudor interceptados finalmente se esfumaban brumosos, ahogándose entre las Damas con empeño obsesivo bajo pasos ingrávidos. 

Pero Knut seguía recitando con voz inorgánica mientras su máscara ojeaba sin ninguna dificultad el frenético y bronco reptil, e invocaba teatralmente el libro del Poeta. El abanico de palabras se desplegaba ofreciendo una estocada limpia a las Damas, que gritaban con fuego de mujer de labios paralizados, soportando las ondas gesticulantes de Knut, que todavía se extendían ingratas por sus cuerpos, como verdugos funestos ahora exultantes. 

Knut les volvía a describir su fascinante bondad mientras ojeaba levantando sus cejas desconcertado, de pronto ya no soportaba prepararse para sus conversaciones de ebrio exceso, las cuales le impedían sufrir la importancia danzarina con un brío plenamente bárbaro. Así, les abrió su rechazo sin ningún desprecio, en una época rica en exposiciones que, aunque le proporcionaban sentimientos condenados, él les prometía amontonar para sus futuras charlas. No sabía nada de la importancia muerta del amor, por eso se arriesgaba con su espíritu y su cabeza para soportar otro espanto levantado.

Text 35

Recordo aquells dies de la primera etapa del viatge, a mig hivern, tot i que encara era ben visible el roig dels avets de la tardor. Sovint, i sense cap raó, s'escampava la llum del sol sobre el cel mort. Després, com una mala cosa, i sense preàmbul, m'endinsava a una distància raonable, sense cap destinació.

Havia interpretat a fons el bon rendiment, com un tret decisiu per fer-ho enlluernar tot amb un realisme que ara em crida l'atenció d'una manera molt virginal. 

No era el fet d'incorporar tan remots records de tristesa dintre meu, sinó que el llaç es doblegués, com una manera de canvi en la dosi del meu potencial sobrenatural. 

Qualsevol altre seria lliure de si mateix sense necessitat de pensar en el seu futur, sense topar de costat amb el dia, cansat i desfet.  Però les seves pròpies vides abandonades són com ombres agitades, perquè l'única cosa que els sobreexcita també els malhumora. 

El soroll quasi imperceptible els porta una pausa i els deixa com els ha trobat, com bocins de cendra que es consumeixen per tornar a la vida. 

Text 34

Tenia raó! De veritat!

Vaig tenir esperances. Tot havia estat tan ben construït. Vull dir, encara que hagués sobreviscut. Però en aquell moment no em trobava entre els que tenien un cervell pensarós.

Potser va ser el dubte. Però no deuria ser tan gran considerant que després s’havia quedat sense cap altre contacte i havia començat a esvair-se. Així vaig poder continuar amb aquell petit i molt real objectiu, pensar a no malgastar res. 

Però no sabia ni si seria capaç de notar aquella obertura dins el meu cap ple de foscor.

Text 33

No penso continuar amb tot això. El futur rau en els límits de la memòria.

Text 32

Els ulls no enganyen, ho graven tot com inscripcions sobre els camps.

Text 31

En coincidir la influència contradictòria amb l’espiral de la lluita, més enllà de la confusió, s’accentua de vegades el seu punt culminant, més enllà de les cendres. I en apoderar-se d’un desavantatge tan trist s’ha de moldre interiorment la nova etapa. És una cosa important que continua insistint a augmentar els records de cada horitzó.

Text 30

L’esforç de fer estels com coets amb la flama del cor expressa el mateix que la relació entre aquesta mena d’esment i el raonament inseparable.

Text 29

El personatge surt de darrera el foc. És un cobrador. Es dirigeix cap en front de la xemeneia buscant la sortida d’aquest laberint amenaçador amb la inquietud de la silueta que representa el reflex anul.lat dels immortals. 

Text 28

Els més bells fotogrames lliurats estan arraconats. L’art personal no arribarà amb la magnificència del plaer pel plaer.

L’instrument generador de pel.lícules que s’editen amb les arrels de la màgia ho constata d’una manera desigual. Però, per altra banda, coses meravelloses contribueixen a la recerca del temps i de la fortuna. 

Text 27

La importància històrica d’aquest impuls d’escriure és paradigmàtica. L’acceptació d’aquest text comença a apuntar l’entorn que eternament es va cordant.

Las Damas y el Orador (Parte IV)

Knut empezó la charla una vez hubo razonado de manera completamente mística. Había reservado un difunto huevo de serpiente de dónde había salido la lombriz del poeta que tanto necesitaba para consigo mismo, como un refugio de naturaleza. Torpemente, su gran soledad atravesó por enfrente de él con un gesto de ofidio, como si lo más viejo regresara por el sitio donde no pasa nada y sostuviera una herejía.

Luego se puso en correspondencia con una pajarita que cantaba jazz, un poco anómala, que se sentaba sin decir nada, con las manos frías como cimas de montaña. Entonces la invitó expresamente a ver el cadáver de la envidia, que ella fotografió con su móvil.

Cuando Knut continuó su charla les contó a las otras Damas que todo era real en un mundo perdido, un mundo que antes había sido magia, y que ya llevaba tiempo instalado aquí de forma rebelde, devorando nuestro planeta, cerrando los agujeros complejos y sellándolos para siempre.

Las Damas, como siempre, se retorcieron de placer tras oír sus voluminosas palabras.