La Lisa i jo vem
córrer per protegir-nos d'aquell atac violent, no podíem fer res més si no
volíem rebre de debó, i vem anar a protegir-nos darrera d'un dels arbres de
Passeig de Gràcia. La Lisa tremolava
d'ira i jo l'agafava fort perquè tampoc no comprenia res. Les òsties cap als
manifestants eren contundents i tothom fugia per on podia. Si n'enganxaven
algun, el matxacaven a cops de porra i a cops de peu, malgrat que el desgraciat
jeiés per terra totalment indefens.
Miràvem esgarrifats
aquella salvatjada quan, una mica més avall, vem veure com un noi s'asseia al
mig de la Ronda, en una protesta solitària. Vaig flipar. Quins collons! Jo no sabia que la gent podia
ser tan valenta, jo que sempre havia estat un covard; veure aquell tio allà tot
sol em regirava l'estómac d'orgull i basarda alhora. No podia deixar de
mirar-lo perquè presentia que allò no podia acabar bé. Aleshores se li va
acostar un dels pasmes per dir-li que s'aixequés, però ell ni n'hi va fer cas i
no es va moure.
Al cap d'un moment,
però, un dels furgons antiabalots aparcats més amunt es va dirigir directament
cap a ell a tota llet, en una acció premeditada i absolutament amenaçadora;
anava tan ràpid que vaig pensar que l'aplastarien o que se l'endurien per
davant, el cor se'm va disparar i em va sortir un crit desesperat que va deixar
garratibats la Lisa i tots els que m'envoltaven, però el noi ni es va immutar. Finalment
el vehicle li va frenar just a un dit del peu i per sort no va passar res, però
en van baixar dos guripes i el van carregar al furgó de males maneres. Era una
vergonya, una vergonya increïble que no es podia creure si no es veia en propis
ulls. Havien estat a punt de matar aquell noi! Realment increïble per a la meva
ment tan innocent encara.
Nosaltres dos vem
marxar d'allà ràpidament, continuàvem arrapats de la mà per no perdre'ns,
perquè els antiabalots també exercien la tortura als pobres que aconseguien
arrancar d'entre la múltitud, i corríem amunt i avall per no rebre. Vem
intentar buscar un lloc més tranquil, però el que vem trobar-nos va ser un noi
ajagut a terra arreconat a una banda del carrer i amb un pasma al damunt
matxecant-lo: aquell mal parit estava intentant arrencar-li el nas amb una
violència exagerada. La Lisa no ho va poder suportar, i sense que jo me n'adonés
i hi pugués fer res, es va deixar anar de la meva mà i es va dirigir decidida
cap a socorrer aquell pobre noi.
Recordo que em vaig
quedar paral.litzat de la seva acció i només vaig poder cridar el seu nom.
Ella, però, ja era davant del pasma suplicant-li que parés. Podia imaginar-me
els seus mots i la cara que debia posar, però el mala bèstia no li feia ni cas,
i continuava amb el seu intent d'arrencar el nas d'aquell jove. Tot va passar
tan ràpid! De sobte, vaig veure com la Lisa s'abalançava cap al polícia i
l'estirava cap enrera agafant-lo de l'armilla antibales per separar-lo del noi,
i com el mosso, sense ni girar-se, llançava el seu braç cap a ella amb tota la
fúria i violència del món per treure-se-la de sobre. La Lisa va volar
literalment dos mentres i va caure arran de vorera. No ho vaig veure bé, perquè
les figures dels dos homes m'ho tapaven, però quan ella va topar amb el terra
vaig sentir una sotregada intensa de dolor, i en aquell moment vaig notar com
el cor se'm partia pel mig.
Immediatament vaig
córrer cap a la Lisa de pura inèrcia, no veia res ni sentia res, només tenia
com una llampegada roja als ulls i les orelles em xiulaven molt fort. Aquell
instant m'havia semblat una eternitat, tenia les imatges gravades a càmara
lenta i se'm repetien mentre avançava cap a ella. Realment no havien
trancorregut ni cinc segons, i el polícia continuava amb la seva lluita
desenfrenada per arrencar aquell indefens nas.
Quan vaig passar
pel seu costat, encara a ceges, em va apareixer de cop la imatge de la Lisa
darrera d'ells intentant alçar-se del terra; es movia lentament i amb la mà
esquerra s'aguantava el cap mentre amb l'altra es recolzava a la vorera. Feia
cara d'un profund dolor. Vaig córrer cap a ella i la vaig ajudar a aixecar-se.
Estava molt atordida, però em va somriure i em va dir que només s'havia donat
un cop fort al cap. Vaig mirar-li el clatell, per sort no hi tenia sang, però
al seu bracet ja hi començava a aparèixer una vermellor lilenca al lloc on el
mosso l'havia colpejat. La vaig ajudar a caminar i la vaig portar cap a la font
per refrescar-li les ferides. La Lisa tenia els ulls plens de llàgrimes, però
no plorava, caminava com absorta i amb bastant dificultat.
Ens vem asseure al
peu de la font i ella es va recolzar
sobre el meu ventre mentre jo li anava mullant el cap i el braç, que cada cop
tenia més negre. El cor em bategava a mil per hora i em notava tot amarat, amb
una suor forta que m'omplia els narius, de l'estrés i de la por que havia passat.
Mirava cap a totes bandes buscant algú que semblés que ens pugués ajudar, però
la gent anava amunt i avall amb aquells rostres de terror i indignació de feia
hores i ningú no es va fixar en nosaltres. Li vaig preguntar com se sentia.
"Estic molt
marejada i em fa una mica de mal el braç, però si descansem un moment ja em
passarà".
Ens vem quedar asseguts en aquell racó mirant de reposar una
mica. La Lisa suava molt i estava molt calenta, segurament tenia febre, però
enmig d'aquell batibull jo no m'atrevia a fer res. No la volia deixar sola ni
un segon per anar a buscar ajuda, per això vaig intentar comunicar-me amb
alguns companys a través del mòbil. Malauradament, amb el soroll i moviment que
hi havia ningú no em va respondre. Me la
vaig tornar a mirar. Estava molt pàl.lida i feia una cara rara, com si anés
molt drogada. Li vaig preguntar altra cop com se sentia i ella només va dir que
tenia molta son. Jo recordava que no s'ha de deixar dormir qui ha patit un fort
cop al cap i vaig començar a parlar-li sense parar. Li vaig explicar tot el que
ella significava per mi, com jo havia canviat des que érem amics i com me
l'estimava per sobre de totes les coses d'aquest món. Li vaig dir que ella
havia estat per a mi com una porta directa cap a la llibertat, ja que des que
ens havíem estimat jo havia canviat com a persona i veia les coses més clares
que mai. També li vaig dir que quan tot allò s'acabés volia continuar vivint
amb ella tal com havíem fet aquells tres darrers dies, estimant-nos sense parar
i volant com dues cuques de llum lliures i felices. Ella em mirava i em somreia
de tant en tant. El seu somriure, però, estava mig apagat i els seus ulls ja no
brillaven com abans, tenien com un tel que enfosquia la seva llum, i jo vaig
tornar a notar aquell mal presentiment o angoixa que havia sentit el dia
anterior, quan la mirava mentre dormia.
No sé el temps que
va passar.
Finalment, cap a la
una del migdia, vaig veure com els mossos començaven a marxar desfilant cap als
furgons. Suposo que ho van fer per la gran multitud de gent que s'havia reunit
a fora de la plaça -devien pensar que ja no els podrien controlar de cap de les
maneres si no volien fer una escabetxada-. I jo vaig agrair per dins que se n'anessin
i que al final tot aquell mal son s'hagués acabat.
Alehores tot va
canviar. Per mi va ser una visió al.lucinant, com si haguessin obert una ampolla de cava després
de remenar-la molt i en sortis gent a borbolls, ja que milers de persones van començar entrar en una estampida controlada i en
uns pocs segons aquella enorme plaça va quedar completament plena de gent que corria cap als acampats per saber com estàvem i què havia passat allà dins.
La Lisa tenia una
mirada mig perduda i continuava molt marejada. Els seus ulls em deien que no es
podien creure què havia passat, em vaig imaginar que buscava explicacions a
tota aquella barvàrie o alguna cosa així, perquè era el que ella sempre feia quan no entenia el que passava, i també perquè feia estona que no deia res.
Una
parella d'uns trenta anys van venir cap a nosaltres per preguntar-nos si
estàvem bé, segurament fèiem molt mala cara. Els vaig explicar què li havia
passat a la Lisa i ens van dir que havíem d'anar a l'Hospital immediatament,
perquè els cops al cap s'havien de mirar. Per sort, ells mateixos van oferir-se per acompanyanyar-nos-hi. Amb
esforç la vem aixecar, la Lisa estava com encantada, semblava que no
reaccionava gaire, però va tenir l'esma d'alçar-se. Entre el noi hi jo la vem
subjectar un per cada banda per ajudar-la a caminar, però no vem fer ni dos
passos que ella es va desplomar i va caure morta allà mateix.
FI
No hay comentarios:
Publicar un comentario