Evidentment, la
cosa es va anar escalfant fins que un dels mossos va perdre els nervis i va
començar a copejar amb la porra als que tenia més a prop. Allò va ser el detonant
per tornar a embolicar-se la troca amb òsties i cops de porra per part dels
mossos i corredisses amunt i avall per salvar la pell per part nostra.
No sé el que debia
durar aquella nova esbatussada, però a mi aquelles quatre o cinc hores ja em
semblaven dies i tant físicament com psíquica estava fet un nyap, malgrat que
l'horror dels esdeveniments em mantenia amb força i em dava una sensació de
valentia que no havia experimentat mai abans. A la Lisa li passava el mateix, i
segurament a tots els que vivíem aquell moment, sobretot els que tenien els
collons de no apartar-se davant dels cops i de no deixar la seva posició.
En mig de les
corredisses, algú va dir que estaven acordonant la Ronda de Sant Pere, i sense
pensar-s'ho la gent es va dirigir cap allà. La Lisa i jo vem decidir
ajuntar-nos amb un grup de quinze o vint persones que hi anava per sentir-nos
més protegits. Tothom estava molt enfadat i disgustat amb tal com s'estava
portant aquell desallotjament, ningú no ho acabava d'entendre. Ens preguntàvem
els uns als altres el perquè de tanta violència -era la pregunta generalitzada
que dominava les converses durant tot el matí-, però ningú no en tenia la
resposta. Caminàvem, doncs, lleugers cap
a la banda de la Ronda, amb aquella cara d'estupefacció que se'ns havia quedat
des de primera hora i amb la indignació pujada a límits gairebé insuperables,
sense saber el que ens hi esperava.
El que vem
trobar-nos va acabar d'abatre els pocs ànims que ens quedaven, els quals es van
tranformar en una mena ràbia i impotència que feia posar malalt. De sobte érem
davant del desplegament de policia més gran que ningú hagués vist a Barcelona
en les darreres tres dècades, segons deien els de més edat. Jo, si no ho veig,
no m'ho crec! Hi havien formades tres o quatre fileres d'antiabalots ocupant
tota la Ronda -en un moment vaig comptar vuitanta-sis agents en formació de
batalló i amb tota la indumentària i armament a sobre-.
Però allò no era
tot, encara n'hi havia molts més, armats fins a les dents, per tots els
voltants de la zona. L’espectacle semblava més la imatge d'un documental dels
anys trenta que no pas l'actualitat d'un país europeu, i molt menys d'una
Catalunya “democràtica”. Ningú no entenia aquell desplegament de batalla. Amb
qui es pensaven que s’enfrontaven? Allà només hi havia gent emprenyada, ningú
no anava armat, al menys jo no vaig veure ningú que portés res semblant a una
arma, i això que vaig veure milers de persones durant moltes hores... Però ara,
analitzant la situació, veig que segurament va ser una estratègia per poder aclarir
la zona de Passeig de Gràcia per on havien de sortir els altres mossos, els que
havien format el cordó. Segur que ho havien fet per cridar l'atenció dels
manifestants que tancaven la sortida, per fer-nos marxar d’allà. Havien de
deixar el pas lliure si o si, i ho van aconseguir.
En aquell moment,
però, no ho vem veure tan clar, i continuàvem avançant en multitud cap a la
Ronda, tots en una pila. Pel capdavall venien els antiabalots cap a nosaltres
en grups de dotze o quinze, dirigits per un que brandia el fusell al davant com
si d'un estendard es tractés -tinc aquella imatge gravada i encara ara em
sembla irreal-. En arribar a la nostra alçada, i com si de màquines es tractés,
van començar l'atac sense cap impunitat, llançant cops de porra a tots els caps,
cames, esquenes i braços de qualsevol que es trobessin per davant, altre cop
sense misericòrdia per ningú, ni joves ni vells, ni sans ni lesionats.
El cor encara se'm
dispara cada cop que hi penso. El que estava passant era més que horrorós, era
llastimós, d'una cruesa inimaginable per mi i per la Lisa. Ens semblava les
càrregues que havien patit els nostres companys d'Egipte i del Nord d'Àfrica
mesos abans i que tant havia protestat tota la societat, mitjans inclosos. Però
ara ens feien el mateix a nosaltres, al bell mig de Barcelona, ciutat
cosmopolita, avançada i europea. Quin govern com cal ho consentiria
tot allò? No sé quants sentiments vem poder manifestar tota aquella gent junta
en aquell moment, però per sobre de tot n'hi havien tres que acompanyaven la
indignació general: la impotència, el pànic i la ràbia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario