Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVI

Dia 27. Uns crits i sorolls inesperats ens van despertar de cop cap a les set del matí. Amb les lleganyes encara als ulls vem sortir fora del tendall per veure aterrats com desenes de camions de BCNeta, acompanyats pels mossos, entraven fins al bell mig de la plaça i com de cadascun en sortia una brigada d'efectius que, sense cap contemplació, començàven a arrassar amb tot el campament. La Lisa i jo ens vem mirar i, sense dir-nos res, vem entrar ràpidament a la tenda per agafar les motxilles amb les quatre coses personals. Ho vem fer ràpids i nerviosos i vem sortir depressa per reunir-nos amb tots els altres. Tothom estava flipat. Ningú se sabia avenir que al final haguessin entrat sense dir res i ens estessin desallotjant sense previ avís, i amb tan males maneres. Nosaltres cridàvem i demanàvem explicacions per tan sobtada i desproporcionada visita, però la brigada ja havia començat a desmantellar-ho tot sense miraments, protegits per desenes de mossos i fent orelles sordes al nostre clam. Complien les ordres a cegues, i nosaltres no hi podíem fer res, tan sols demanar reforços.

Per sort es va reaccionar ràpidament a la consigna d'implorar ajuda per internet i tothom  va començar a enviar missatges des del mòbil i des dels ordinadors que encara no havien confiscat demanant als amics del twiter, facebook i altres xarxes socials que vinguessin a ajudar-nos. Evidentment, el crit va ser escoltat -no hi ha res més ràpid avui en dia que aquests mitjans-,  i de seguida va començar a arribar la primera gent.

Malgrat tot, des de bon començament ja hi havia format un cordó de mossos que tancava totes les entrades a la plaça, o sigui que ningú ja no hi podia accedir ni tampoc sortir-ne. Els acampats ens vem quedar allà al mig, sense poder fer res per defensar les nostres coses, i els de fora no van poder entrar per ajudar-nos a impedir-ho. Els rostres dels companys feien pena, tothom estava molt decebut perquè al final Felip Puig i els seus  sicaris ho havien aconseguit; això si, actuant amb nocturnitat, tal com acostumen a fer en tots els desallotjaments, perquè amb la gent mig adormida encara els és més fàcil abatre-ho tot.

No podíem fer res, això és clar, però si que podíem cridar, plorar, suplicar, insultar... perquè les boques encara no ens les havien tapat. La cridòria va exaltar els de fora, que no sabien què estava passant allà dins i tan sols sentien les nostres veus indignades. Ells també es van posar a cridar, la plaça sencera bramava d'indignació, i davant del rebombori els mossos van començar a deixar sortir la gent amb gota a gota. Ens van dir que si ho volíem podíem marxar, després de prendre'ns les dades és clar, però van avisar que si sortíem ja no podríem tornar a entrar. Aleshores alguns van decidir agafar quatre coses: ordinadors, llibres, material de la biblioteca improvisada... per salvar-les de l'holocaust, i van sortir; però en general tothom va optar per quedar-s'hi. I així vem restar allà, quiets, mirant impàvits com s'ho enduien tot, com ho destrossaven tot sense cap mirament, i cridàvem i els insultàvem de la ràbia que teníem, perquè era l'únic que es podia fer; ningú no volia exprémer la violència i no ens movíem ni els dàvem peu a atacar-nos. Mentrestant a fora es començava a omplir cada cop més dels que vénien a dar-nos suport.

L'espectacle del desmantellament era dantesc i terrible per  la manera com s'estava produint, no tenien respecte ni pels humans ni pels objectes, per molt valor que tinguessin. Havien portat un comboi de quinze o vint camions per recollir tota la insfrastructura, i hi tiraven de qualsevol manera tot el que es trobaven al davant, les fustes i tendalls que havíem muntat, però també ordinadors, taules, llibres, papers, objectes personals, les cuines, el menjar... absolutament tot.  A la Lisa li saltaven les llàgrimes i només corria d'un cantó a l'altre explicant als treballadors de BCNeta que tot allò també ho féiem per a ells i els seus fills, que nosaltres lluitàvem per una societat millor i que ells haurien d'estar amb nosaltres en aquesta lluita social. Però la majoria continuaven destrossant les barraques com si els hi anés la vida, malgrat que alguns també van dir que els sabia greu haver-ho de fer. Però malgrat les nostres queixes i plors van emportar-s'ho tot, fins i tot van destrossar l'hort que amb tant amor s'havia plantat durant l'acampada.

Justament el que més mal va fer a la Lisa en aquell moment de ràbia continguda va ser veure com uns mossos patejaven les tomaqueres que s'havien plantat diumenge en aquella gran festa lúdica per a tots els barcelonins. Més que pel significat de la malmesa, el que li feia mal era veure la mala llet d'aquells homes, les guitzes que fotien a cada planta i amb quina ràbia les trepitjaven com si tinguessin la culpa de tot. La Lisa se'm va arrapar en una abraçada de temor. Vaig veure a la seva cara l'esglai que li estava produint aquella violenta escena. La vaig abraçar més fort i ella va dir: "Si a les plantes els fan això què no ens faran a nosaltres...".  Miressis on miressis hi havia un total esmicolament del que havia estat casa nostra fins feia uns minuts, talment com si hagués caigut una bomba i en un segon ho hagués arrassat tot.

 Abans de les 09:00am, a la plaça ja no hi quedava pràcticament res, només els tendalls alçats al bell centre, i ja començaven a passar els de la brigada amb les mànegues per treure les darreres restes de qualsevol traça nostra que hi hagués pogut quedar. L'expressió general era de ràbia i impotència i ens miràvem els uns als altres amb cara de desconsol. Semblava impossible, tota aquella feinada de deu dies havia desaparegut en menys de dues hores. "Això és el que té el poder de destrucció...", va dir la Lisa.