Va parar un moment
i sense consultar-m'ho va fer un glop del meu cafè amb llet, abandonat
juntament amb el croissant des que ella havia arribat, i després de passar-se
un toballó pels llavis va remprendre el discurs:
"I ara et diré
una cosa que segur que no t'agradarà gens, crec que la culpa de tot el que
acabo de dir la té la química del mascle -a part de l’educació és clar-, ja que
aquest ADN masculí està programat per comportar-se com una simple
cèl.lula".
Jo devia posar una
cara rara perquè de seguida va dir: "Parlo en l'aspecte reproductor. Només
de pensar que en cada orgasme el mascle escup milions d'espermatozoos i que pot
tenir quatre orgasmes en un dia ja t'ho explica tot. La humanitat evolucionarà
quan el mascle creï pocs espermatozoos, perquè llavors els haurà de cuidar com
fan les famelles amb els òvuls i no els espamparan tan a la lleugera. Semblava
que ho havien après algunes cultures, però el sistema necessita mà d'obra per
enriquir els "amos" de cada civilització, i recolzant-se en l'oblit
inciten les noves generacions a parir altra vegada desmesuradament. Per això
estic segura que n'hi ha uns quants que ho controlen tot, que saben exactament
com aniran les coses i que fan i desfan al seu caprici, fins i tot jugant amb
els records genètics. Saben que com a cèl.lules actuarem per la supervivència,
doncs això és el que fan, mantenir-nos tots amb el cervell capat per poder
jugar amb nosaltres com si fossim fitxes d'uns escats, cadascú al seu nivell:
el rei necessita peons per engrandir el seu territori, però perquè aquests
obeeixin ha de posar lleis i comandaments per damunt seu. Neixem com esclaus
dels diferents sistemes o religions, perquè al cap i a la fi tot ha acabat sent
el mateix: armes de poder en mans de quatre."
Jo vaig preguntar o
més ben dit vaig deixar anar: "Si sabem això, si sabem que aquesta és la
causa, per què deixem que ens emboliquin amb els seus bruts negocis?..."
"Ufff... Ens
ha tocat viure l'era de l'estupidesa. És tanta la mentida, la manipulació, les
creences tergiversades, l'engany, l'estafa.... que ens han colapsat el
pensament. Tot ha estat i és un engany des dels segles dels segles... Des que
tinc ús de raó m'he trobat estafada per tot, no et pensis que perquè jo hagi
tingut una vida plàcida no m'he adonat de la gran estafa mundial en què tenen sotmesa la humanitat des de la naixença. Tot és un engany de cap a peus, la metàstasi
s'ha escampat massa i la humanitat està podrida. Només la salvaria tallar de
soca-rel els causants de tanta infecció, però això costaria molt més que les
guillotinades de la Revolució Francesa. Per això dic que no hi ha res a fer,
només l'extinció d'aquesta civilització podria ser l'esperança per a la resta
del món sensat”.
Va ser un dia fosc
de sentiments i d'esperances truncades. La Lisa tenia raó, la humanitat estava
tan podrida que vaig pensar que només un
miracle la podria salvar. Vaig tenir una nit inquieta, amb malsons que es
repetien com un loop: hi havia molta
gent enmig d'un carrer ample o una plaça, tothom cridava i es queixava per
alguna cosa i jo, que era al mig, només veia boques obrint-se i tancant-se al
meu voltant. De mica en mica, es va anar fent de nit i el cel va agafar un
color vermellós, la gent encara cridava enfurismada però quan els vaig mirar ja
no eren els d'abans, les cares i els cossos sí, però no l'expressió que feien
ni els crits que deixaven anar. M'hi vaig fixar bé, perquè enmig de tanta
cridòria no els entenia, i llavors, com si haguessin abaixat el volum
ambiental, els vaig anar sentint un per un. Tots volien el mateix,
endur-se-me'n amb ells, tal com animals famolencs babejant per la meva ànima.
Jo estava molt espantat; una vella em deia que anés amb ella mentre em posava
un crucifix davant la cara, un home gros com un porc m'ensenyava un feix de
bitllets amb cara de cobdícia mentre amb l’altra mà em feia que hi anés,
d'altres em cridaven aixecant el puny esquerre i encara uns altres clamaven amb
la mà dreta estesa i alçada mentre m'exigien que els seguís... Tots em feien
molta por i jo no sabia com escapar-me'n. De cop vaig sentir la veu de la Lisa
que em cridava. Vaig buscar amb la mirada cap a totes bandes mentre aquells
cossos s'esvaïen enmig dels seus crits. Llavors la vaig veure. Però no era la
Lisa de sempre, tenia cos de gat, un gran gat ros assegut al damunt d'una
barana. Malgrat tot, jo sabia que era la Lisa. Em va parlar d'una manera
especial, no recordo les seves paraules, però sí que recordo que quan m'anava a
dir alguna cosa molt important, van apareixer els mossos antiabalots i ella, el
gat, va fugir. Els mossos se'm van tirar al damunt brandint les porres enlaire
i just en aquell moment em vaig despertar, amarat de dalt a baix i amb el cor
bategant-me depressa.
Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo per pixar, estava completament moll i amb una sensació estranya al cos. Vaig agafar la toballola per
assecar-me la suor que em rajava per tot arreu i vaig fer uns llargs glops d'aigua de l'aixeta mentre intentava recordar aquell estrany somni que ara em tornava en petits flaixos, però sobretot per recordar quienes eren les paraules que havia pronunciat el gat, o sigui la Lisa; però no en vaig ser capaç. Ho vaig fer tot sense encendre el
llum, ho feia sempre així per no despertar-me gaire, i finalment vaig tornar-me a ficar al llit. Però ja no
em vaig treure el regust del malson en el que quedava de nit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario