Així doncs, havien desmantellat la plaça en menys de dues hores i els camions ja estaven preparats per marxar. No s'hi havia pogut fer res, però la gent no es
va donar per vençuda, s'havia de continuar lluitant. Un altre cop vem prendre
desicions entre tots i es va convenir, juntament amb els de l'exterior, que no
deixaríem sortir els camions de BCNeta amb totes les nostres coses. Ens tenien
separats, però estàvem ben comunicats amb els mòbils. Finalment no els ho
posaríem tan fàcil.
La consigna va tornar
a circular a tota velocitat. Els de fora van reaccionar de seguida i una colla
de persones es van dirigir cap al davant del quiosc del Corte Inglés per tallar
aquella sortida (una de les poques per a vehicles) i s'hi van asseure al mig
barrant el pas de les furgonetes. Mestrestant, una altra colla van anar a
asseure’s a la porta d'accés a Rambla de Catalunya, just davant dels
antidisturbis de la Guardia Urbana que tancaven la sortida i entrada de
qualsevol a la plaça. Encara no hi havia gaire gent, el just per tancar-los el
pas, però de moment ja feien la feina i els camions no podrien sortir.
Cap a un quart de
deu algú va dir que acabaven de tallar la Ronda de Sant Pere. Llavors vem veure
com arribaven una furgoneta del SEM (Servei d'Emergències Mèdiques) i un munt
de furgons antiabalots al darrera. La cosa es posava fotuda. La Lisa i jo
estàvem desconcertats com tots els altres, perquè tot allò semblava massa
desbordant: si que érem reacis a moure'ns de la plaça, però ningú no anava
armat, i des del primer dia s'havia deixat ben clar que el Moviment 15M, tal
com ja se'ns coneixia, érem gent pacífica per sobre de tot, i malgrat que
sempre, en tota manifestació, hi ha algun radical o infiltrat que traspassa la
ratlla, les altres desenes de milers de persones ens havíem comportat amb
absolut i total civisme durant tots els dies de l'acampada. Però allà estaven
aquell munt d'antiabalots com si d'una revolució violenta es tractés. A fora de
la plaça cada cop hi havia més gent que volia entrar i a dins anàvem creixent
de mica en mica, perquè ja eren bastants els que havien aconseguit colar-se cap
dins d'un en un a través dels parterres de la plaça. I mentrestant el cordó
policial continuava inamovible i ara encara més reforçat.
Vem estar aguantant
i resistint davant els accessos durant molta estona, gairebé una hora que es va
fer eterna per la pressió que hi havia en l’ambient, els camions volien sortir,
però nosaltres no ens movíem, plantats allà al mig amb les mans enlaire. Llavors,
sense més ni més, la policia va començar a carregar contra els manifestants que
estaven intentant frenar la sortida dels camions davant l’accés de Rambla de
Catalunya.
La Lisa i jo
estàvem a l'altra sortida quan vem sentir la cridòria i, com tots, vem córrer
cap a la banda de Rambla de Catalunya per veure què passava. Una noia que venia
d'allà, plorant, ens va explicar que, de sobte, sense previ avís ni cap atac
per part dels manifestants asseguts, la pasma havia començat a copejar amb mala
llet als de les primeres files. Tots els que l'escoltàvem ens vem quedar
estupefactes, i la Lisa i jo ens vem mirar amb el terror de la sorpresa.
Llavors vem córrer cap allà per agrupar-nos i recolzar els companys asseguts.
Els de les primeres
files tenien els mossos a mig pam, amb els seus cascos, armilles antibales,
escuts protectors, porres, pistoles de bales de goma i tota la parafernàlia com
per enfrontar-se al pitjor grup terrorista del món; però allà només hi havia unes
centenes de manisfestants que sèien pacíficament amb les mans enlaire per
defensar les seves pertinences. Tothom feia cara d'estupefacció i de ràbia. Els
que rebien no podien ni volien fer res, simplement es defençaven d'aquell
terrible atac tapant-se el cap i el cos amb els braços per intentar protegir-se
les parts més febles, però amb molta fermesa i sense moure's del lloc.
Veure allò em va
colpir. Dintre meu vaig percebre la valentia de tots aquells joves i no tan
joves, i per primer cop a la vida vaig notar una estimació especial cap a la
humanitat. Aquella gent m'estava donant una llicó del valor de creure en uns
ideals per damunt de tot. Estaven rebent i fort només pel fet de voler defençar
uns drets de tots. Era gent que encara tenia somnis i que s'obstinava a creure
que els podíem fer realitat.
Va ser una càrrega
molt violenta, jo no havia cregut mai que es pugués atacar gent que no fes res,
però ho estava veient en propis ulls. En aquell moment vaig pensar que feia gràcia
el títol que se'ls dóna a la pasma, "Forces de seguretat", quan a causa seva
molta gent n’estava resultant ferida. Pensava en aquestes coses quan davant
nostre un mosso va començar a encarnissar-se amb una noia de la primera fila,
una noia que simplement estava asseguda a terra amb els altres, amb les mans
alçades i obertes en senyal de pau, i cap intenció de moure's. Primer li va
fotre un cop de porra a les cames, sense més ni més, per pur sadisme; ella va girar-se
d’esquena depressa i va arrupir el cap per protegir-se’l, però llavors el mal parit
li va fotre un cop de porra al cul amb
tanta mala llet que la noia es va tornar a girar, amb tot el terror i la
incomprensió marcats a la cara, per mirar-lo als ulls -aquells ulls que
s'intuïen d'odi i de ràbia, amagats rera la negror del casc -. Instintivament i
ràpida, ella es va tornar a ajupir tapant-se el cap amb les dues mans, perquè va
veure clar que el mala bèstia l'havia sentenciada, i ara el gos ja li tornava a
copejar l'esquena. La gent cridava però el gos ni cas. Era una noia de només disset o divuit anys, com la Lisa,
gairebé una nena, però en aquell moment tenia el rictus deformat per tot
l'horror i el dolor del món, i semblava una vella.
Aquella visió espantosa de violència gratuïta
es va començar a repetir per aquí i per allà sense parar. Ells mossos estaven
fotent cops de porra a tort i a dret a la gent que estava asseguda a terra. Els
manifestants no es defenien ni es movien i rebien les òsties estoicament. La
Lisa i jo estàvem esgarrifats, érem novells en tot això i la veritat és que no
sabíem ben bé què fer. Anàvem d'un cantó a l'altre cridant que paressin aquella
violència injustificada, però l'atac estava en plena ebullició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario