Lisa. Crònica del 15M - capítol XV

El divendres 26 ens vem llevar tard perquè la Lisa i jo ens havíem passat la nit parlant i estimant-nos sense parar. Quan em vaig despertar vaig veure que tot allò no havia estat un somni. Hi havia la mateixa llum i el mateix silenci des de feia dos dies, com si la Lisa i jo ens haguéssim quedat tancats en una bola de vidre on res no podia alterar-nos. Era un ambient diferent que jo havia interpretat com una conseqüència de l'amor que despreníem, però que en aquell moment em va semblar rar i em va fer una mica de por. Tanta felicitat no podia ser bo. Però mirant la Lisa com dormia vaig notar que érem un de sol i que tots dos junts podíem arribar on vulguéssim, i tot va tornar a ser com abans. Ella es va despertar a poc a poc, i quan em va veure va fer un somriure d'àngel d'aquells que em corglaçaven. Quin sentiment tan poderós és això de l'amor! El meu cos va tornar a fer mil reaccions juntes, com si per dins meu s'hi produís el trànsit d'hora punta a Nova Delhi, un caos bestial però harmònic alhora, amb mil de sentiments desconeguts i noves sensacions meravelloses. Va ser tan forta la impressió d'aquell somriure que em vaig quedar desplomat per uns segons, el cos em feia mal com si tingués una febre molt elevada i llavors em vaig tirar damunt la Lisa per tornar a fer l'amor.

A mig matí vem anar a la font a rentar-nos, com sempre duiem una ampolla d'aigua per a la cara i les dents. Allà ens vem trobar alguns coneguts i algú va comentar que ens estàvem perdent el Primavera Sound, el festival de música que es feia aquells dies al Poble Espanyol. La Lisa i jo havíem acordat d'anar-hi junts, però amb tot l'embolic del 15M ja no hi havíem tornat a pensar. A la font també ens vem assabentar que el Conseller d'Interior havia prohibit l'acampada per al cap de setmana, ja que es vaticinava que el Barça guanyaria la Champions, i la Plaça de Catalunya era el lloc previst per a la celebració. Va ser un altre dia d'estrés i dubtes entre els acampats. La gran majoria no volíem abandonar la plaça perquè precisament estàvem allà per manifestar-nos, no podíem ni volíem seguir-los el joc, malgrat que en general tothom era del Barça i tothom volia que guanyés la Copa. Però una cosa no treu l'altra, i el nostre crit i la nostra acció no havien de veure's implicades en altres assumptes que no ens incumbien. Per votació es va decidir quedar-nos hi, malgrat que algú havia dit que Felip Puig havia amenaçat per ràdio de desallotjar-nos, però a la Plaça no s'havia rebut cap comunicat oficial. Aquest menyspreu ens va dar peu encara més a no voler desistir a marxar d'allà.  Va ser un dia llarg i dur, però la gent estava convençuda del que s'havia decidit.

A la nit, La Lisa i jo ens vem retirar a la nostra tenda per menjar una mica, perquè amb tot l'enrenou ni hi havíem pensat i feia moltes hores que no posàvem res al cos. Teníem pa i formatge que havíem comprat al matí i unes pomes que ens havia regalat algú, perquè cada dia venia gent a portar-nos coses. Ens ho vem menjar en silenci, bebent aigua d'una garrafa de cinc litres que també ens havia donat algú el dia anterior. Estàvem esgotats de tanta xerrameca, però sobretot de tantes emocions noves viscudes minut per minut durant aquells dies. Els deu dies on jo vaig descobrir un món nou i vaig experimentar una vida nova.

En poc més d'una setmana havia après moltíssimes més coses que en tota la meva vida de divuit anys. Vaig descobrir lo bo i lo dolent de la gent en persona, no amb lectures, imatges o suposicions com havia fet fins aleshores, i allò em va fer aprendre a confiar més en mi mateix. Aquella nit, després de sopar, ens vem estirar a les mantes i vaig parlar d'aquest tema amb la Lisa, li vaig explicar com em sentia des de feia tan poc temps. Ella va dir: "Tothom és com és, amb els seus neguits i desitjos, potser tan diferents els uns dels altres, però, al cap i a la fi, la gran majoria volem el mateix, i això ens uneix en una gran pinya que ens fa més forts i valents, i ens dóna l'esperança que no estem sols en aquest món."

Vaig notar fins on podia arribar la gent quan ens ajuntàvem en un sol pensament i la vaig abraçar amb tot el meu amor. Si nosaltres dos sols havíem aconseguit aquella llum, que no faríem tots junts... Pensava en això quan ella va dir:  "Els humans som poderosos, però no ho sabem". I aleshores vem fer novament l'amor.