Lisa. Crònica del 15M - Capítol XIII

D’aquesta manera, el 17 de maig es van començar a ocupar les places de les grans ciutats per recolzar els manifestants de Madrid. Però malauradament, aquella mateixa nit, la policia va desallotjar violentament els acampats de la Puerta del Sol. Aquest motiu va fer créixer encara més la indignació de la gent a tot l’Estat. Durant aquella setmana les acampades es van estendre fins i tot fora de les fronteres, en 50 ciutats del món hi havia gent ocupant les places. El món sencer es fixava en nosaltres i això ens donava força i valor per persistir. Així, cada dia vem continuar fent manifestacions pacífiques contra aquest sistema capitalista antidemocràtic i antisocial que hem de suportar.

La Lisa i jo ens vem quedar allà amb els acampats, i va ser increïble. Als mitjans ja es titllava de "maig de 2011" evocant el "maig del 68" francès. Cada dia hi havia desenes de petites reunions on cadascú parlava del seu problema i entre tots es buscaven solucions. El dia a dia era molt dens, però tot estava molt ben organitzat i podíem aguantar a la plaça el temps que calgués. Ens rentàvem a les fonts, fins i tot alguna roba. Hi havia llocs que repartien esmorzar i, tal com a la facu, fèiem cua cada matí per obtenir-lo. Ens tractaven molt bé, hi havia entrepans, o pastes embossades i sucs i cafè, i després d'esmorzar tothom netejava el tros que ocupava, i es tornava a començar amb les xerrades i la recerca de solucions. Estàvem creant un Manifest per exigir un canvi de sistema econòmic i polític, i es feia a partir de la gent del poble, dels anònims com nosaltres. No hi havia representants ni portaveus, tots anàvem a una, i això és el que tothom tenia més clar. Ja no es confiava en cap dels partits polítics que podien guanyar. Una de les consignes va ser la de no votar-los, perquè al cap de tres dies, el 22 de maig, hi havia les eleccions generals del país.

A la nit, la Lisa i jo, derrotats de tanta làvia i emocions, ens tancàvem a la tenda improvitzada que ens havíem construït amb un tendall vell, i ens ajeiem damunt dels sacs per parlar unes quantes hores més abans de caure totalment rendits. Els nostres caps, innocents encara, vessaven de pensaments i noves idees; tot era nou per a mi, i era massa.

La tercera nit ja érem molts més els acampats. Cada dia se’ns unia gent que compartia la mateixa lluita i l'acampada semblava cada cop més establerta. També cada dia es creaven noves comissions per discutir les noves propostes que anaven arribant. Durant el dia la plaça s'omplia de gom a gom de tot tipus de gent que venien a informar-se, a dar-nos suport o a portar-nos coses.  Molts ens oferien llibres i es va començar a fer una biblioteca oberta. D'altres duien menjar o aigua. Però tots, absolutament tots, tenien alguna queixa a fer a l'actual sistema. La plaça ni es veia, tot era ple de pancartes que expressaven l'opinió de cadascú: "No és la crisi, és el sistema", "Política i banquers la mateixa merda és". "Hem callat massa temps", " La societat està malalta!". "Polítics, vosaltres sou el problema!". "Hipòcrites i corruptes". "El món fa pudor!"... i així fins a centenes, cadascú amb la seva frase, la seva queixa o la seva burla. Com sempre, a darrera hora de la tarda, ens reuníem amb tots els milers de persones per fer una assamblea general. Allà comentàvem totes les activitats que havíem fet durant el dia, tothom s'asseventava de tot i participava en tot. despré es feien propostes de cap a on havíem de tirar el nostre manifest. Aquell era un lloc per expressar-nos, cada un amb les seves paraules, però tots en la mateixa direcció.

Els dos dies abans de les eleccions l'ambient estava força carregat perquè es volien desallotjar les places de tot el país, ja que la Junta Electoral va declarar il.legals les acampades dels dies 21 i 22. Es van tornar a convocar reunions massives a Plaça de Catalunya i després de debatre-ho entre tots plegats es va decidir restar allí i respondre'ls amb les seves paraules, o sigui que "El poble declarava il.legal la Junta Electoral". Finalment el Govern Central del PSOE se'n va desdir i no van desallotjar-nos, suposo que van témer fer pujar encara més la indignació dels manifestants -en temps d'eleccions cal que el llop es posi la màscara de xai-, a més havien d'anar en compte si volien els nostres vots. O potser va ser perquè érem massa milers i van tenir por de no poder amb nosaltres. La veritat és que aquells dies vem tenir més suport que mai. Cada cop que s'amenaçava de desallotjar-nos apareixia molta més gent per recolzar-nos. Així doncs, els governs de les diferents ciutats van aguantar estoicament les acampades, esperant segurament l'arribada del nou govern del PP, que tothom ja daba per feta. 

Malgrat tot, en aquell mes havien nascut nous partits polítics sorgits del poble, com Democràcia Real o com el Partit Pirata, copiat dels alemanys, amb la intenció de desestabilitzar el poder dels dos grans partits majoritaris, el  PSOE i el PP. La gent començava a moure's activament, creant associacions, plataformes socials, partits polítics -als coneguts ja ningú no se'ls creia- i tot el que fes falta. Finalment semblava que seria possible acabar amb el bipartidisme, o això era el que pensàvem nosaltres dos en aquell moment.

La nit del 21, doncs, va ser tranquil.la. Aquell dia ningú no es va moure de les places i la gent que no estava acampada es va quedar fins ven entrada la nit. Era el dia de reflexió i a Plaça de Catalunya s'havia fet una reflexió col.lectiva entre els milers i milers d'assistents que s'hi havien anat reunint durant tot el dia. La qüestió principal, més que la d'escollir un partit, era el fet de votar o no votar. Realment hi havien opinions creuades en aquest aspecte, els uns creien que havíem de votar als partits minoritaris o als recents grups creats pel poble que havien aconseguit entrar a les llistes; d'altres, però, es negaven a seguir-los el joc, opinaven que el sistema electoral també està corrumput, ja que tal com el tenim és impossible que cap grup minoritari pugui entrar al Parlament, i per això deien que no hi havíem d'anar. Hi havia qui deia que s'havia de votar nul, per dir-los a la cara que ningú ens agradava... Era un gran debat on totes les veus eren escoltades. Finalment, una gran majoria va decidir fer cas al lema de no votar-los, o sigui, de no votar els partits majoritaris, enormement corrumputs.

Però els dubtes de darrera hora corrien en ments de molts dels votants, i la nit, malgrat que tranquil.la, va ser de pensar-hi molt. Per a la Lisa i per a mi era la primera vegada a la vida que podíem votar. Com tanta gent teníem dubtes: "Si la gent no hi va guanyaran segur, i a més diran que som uns passotes i que tot ens importa una merda; i si hi anem igualment guanyaran ells, perquè els minoritaris no tenim res a pelar en aquest sistema". La Lisa es referia al PP, el partit que havia governat del 1996 al 2004 privatitzant moltíssimes empreses públiques de serveis indispensables (telefonia, aigua, gas...) i alliberant el sòl per a la urbanització descotrolada, van ser els culpables de provocar el començament de la gran especulació i de l'estafa a gran escala que s'ha mantingut fins ara. I tothom ja veia a venir una altra ensarronada com aquella.

Finalment, el diumenge 22 es van fer les eleccions sense cap problema afegit. La gent de les acampades i tots els manifestans volíem donar una lliçó de civisme a les autoritats i tots vem netejar la plaça de bon matí, fins i tot alguns van ajudar els efectius de neteja de l'Ajuntament. Més tard, hi va haver una concentració pacífica amb plantada de tomàquets inclosa, una idea d'un dels grups ecologistes acampats que havien muntat un petit hortet als parterres de la plaça durant aquells dies. La Lisa estava eufòrica, li entussiasmava aquella idea d'hort comunitari i vem estar per allà ajudant a plantar bastanta estona.Tothom hi va col.laborar, la plaça era plena de famílies i de gent que d'alguna manera volien participar en tot allò, i semblava més un dia de festa que no pas d'eleccions.  Qui va voler va anar a votar, però molts dels votants havien decidit fer un gran boicot al sistema electoral. Les notícies de la nit van parlar d'un 55% d'assitència i, com ja se sabia, va guanyar el partit de dretes, els hereus de l'antic dictador. Com sempre les esquerres van castigar els seus partits, que és el que fa l'esquerra quan la decepcionen, i la dreta ho va aprofitar per obtenir la majoria absoluta, que també és el que fa sempre.