Baixàvem per Via
Laietana en una pinya. Érem milers de persones en un sol crit, un sol pensament, i cridàvem fort com tots els
altres, estrenyent-nos la mà en un sentiment de plenitud i eufòria. La gent
responia a la crida i això era un bon senyal perquè les coses comencessin a
canviar. Almenys és el que pensàvem nosaltres dos en aquell moment.
Feia poc que
coneixia la Lisa. Ens havíem conegut fent cua al bar de la Facultat de
Geografia i Història, una d'aquelles llargues cues diàries de l'hora d'esmorzar
i, com que feia dies que ens hi trobàvem, aquell matí ens vem decidir a parlar.
Naturalment tot va començar amb una queixa en veu alta per la pèrdua de temps
que havíem de suportar cada dia per poder prendre un cafè. Tots dos hi vem
estar d'acord, és clar, i aquell "compatir" ens va fer agafar la
confiança per continuar parlant. Ens vem asseure junts i mentre esmorzàvem vem
presentar-nos mútuament una mica. Ella estudiava Antropologia i jo m'havia
matriculat a Filosofia, tots dos cursàvem primer i tots dos érem de fora de
Barcelona. La Lisa vénia de Vic i jo de Tàrrega, malgrat que en aquell moment
m'estava en una casa ocupada al Clot; per això ni ella ni jo coneixíem ningú de
la facultat i encara no havíem fet cap amic -només feia dos mesos que havia
començat el curs-. Crec que el fet de venir de fora ens va fer confiar l'un amb
l'altre, ja que tots dos compartíem un punt de timidesa, encara que diferent.
Des de la primera trobada, la Lisa m'havia semblat una noia molt reflexiva i
amb una gran empatia cap a tot, podia parlar de mil coses i de totes en tenia
la seva pròpia opinió. No sé d'on havia tret aquell munt de pensaments, la seva
parla sempre em deixava sorprès, malgrat que de vegades em semblava massa
estrambòtica o radical, però jo sempre me l'escoltava atent per engrandir les
meves opinions. He de dir que mai no havia sentit a parlar ningú d'aquella
manera.
El dia que ens vem
conèixer, però, no vem parlar gaire, simplement vem generalitzar alguns dels
parers que teníem sobre coses de la vida. En aquell moment ja em va atreure,
perquè en pocs minuts vaig veure que coincidíem en moltes idees, però sobretot
per una frase que va dir aquell primer dia, quan després de parlar una estona
jo li havia comentat que ella em semblava diferent de la gent normal. La seva
resposta va ser: "La gent normal és estúpida". Aquella frase era una
màxima també present en les meves filosofades, i m'hi va fer agafar més
simpatia del que jo solia dar a algú en tan poc temps. Ella era d'aquelles
persones que no s'obren fins agafar confiança, però que quan ho fan el seu
caràcter canvia radicalment i es tornen més extrovertides, fins a explicar-te el més endins del seu
pensament. Jo, en canvi, era més introvertit, i la meva timidesa d'aleshores
era més aviat un escut que m'havia posat per protegir-me del món. Normalment no
exposava mai les meves reflexions cara a cara, per això feia un temps m'havia
creat un blog.
El blog era l'únic
lloc on jo era realment lliure. Allà deixava anar tot allò que m'atormentava,
que m'angoixava i que em torturava de la vida que portava. Durant dos anys el
blog va ser l'únic amic a qui podia explicar el que em passava sense vergonyes
ni embuts, allà ningú no em coneixia, i els comentaris que m'oferien els
"amics" virtuals normalment eren gratificants. L'havia començat la
primavera de 2009, un dia que havia tingut un mal rotllo molt gros amb el meu
pare perquè no m'havia deixat anar al Primavera Sound. Aquell any hi havia un
cartell pleníssim de bones bandes -el festival dura tres dies-, i a mi
especialment m'atreien Sonic Youth, A
Certain Ratio, Saint Etienne, Squarpusher... tots grups o músics molt
diferents que podies veure en un sol esdeveniment i que no acostumaven a fer
gires pel nostre país, fins i tot hi tocava una llegenda com Neil Young. Recordo que li ho vaig
suplicar al meu pare de totes les maneres que se'm van ócorrer, fins i tot li
vaig dir que no sortiria en un mes, però ell, com sempre, s'hi va negar en
rotund i em va enviar a la meva habitació sense voler parlar-ne més. Va ser llavors,
amb aquella ràbia al cos que m'estava devorant, que em vaig asseure davat de
l'ordinador per escriure aquella cremor, i vaig començar a treure d'una manera
desenfrenada tota la merda que portava a dins. Recordo que els dits m'anaven
sols pel teclat del portàtil, picant com bojos una vomitada de pensaments que
em sorgia a borbollons de no sé on, i que no s'acabava mai. Allò em va anar molt bé, em va
tranquil.litzar, i vaig continuar escribint-hi fins que vaig conèixer la Lisa.
Va ser així com em vaig decidir a parlar,
tot havia começat com una queixa, o més ben dit com una rèplica als meus
pares, ja que a ells no els la podia fer directament, però el blog va acabar
sent un coixí per als meus mals.
Aquell caràcter
ensopit i tímid em venia de naixement. Tota la meva infantesa va ser aborrida i
més aviat trista. Per dins em bullia el
foc, però tenia un caràcter covard i era incapaç d'actuar sota el meu criteri,
la norma era obeir els pares i jo no me la vaig saltar mai. A l'adolescència,
però, em vaig revelar de tot, no pas exteriorment, que no podia, perquè ni
m'atrevia ni m'hi veia capaç, però si interiorment. Vaig començar a
experimentar dues vides, una d'exterior, formal, on era un bon nen, amable i
obedient, i una d'interior molt revolucionada i fosca. Malgrat la joventut
d'alehores comprenia perfectament que la vida ha de ser de cadascú, i a mi, a
casa meva, encara no m'havien deixat viure-la. Des del moment de néixer ells
havien escollit per mi, des del nom, heretat d'un oncle mort, fins a tot el que
va venir després. Ni un sol cop en tota la vida m'havien demanat la meva opinió
per res, ni si m'afectava molt directament, com l'escola, la roba, la manera
d'actuar o de pensar, o les amistats que feia... ni si eren coses que afectaven
la família; tot ho decidien ells, i jo em trobava com una absoluta i total
titella a les seves mans. La seva super protecció no em deixava créixer ni
fer-me tal com jo era realment. Per sort, des de ben petit, tenia aquella gran
vida interior que ningú no coneixia, amb la qual m'anava formant i educant a mi
mateix, mentre em creava la meva filosofia sobre la vida i el món, una
filosofia un pèl nihilista, tot s'ha de dir. D'aquella manera em van sorgir
totes les preguntes que tants cops s'ha fet l'home al llarg de les civilitzacions.
Volia saber respostes i també què en pensaven els pensadors al llarg de la
història, volia saber si hi havia algun punt en comú amb les meves inexpertes
idees.
Aquesta dualitat de
sentiments em va acompanyar fins als divuit anys, moment en què vaig marxar de
casa per muntar-me la vida tot sol. L'oncle mort, a més de deixar-me el nom, m'havia deixat uns diners dels quals podia
disposar a partir d'aquell moment, i vaig decidir usar-los per emancipar-me. D'aquesta manera vaig poder pagar-me la
matrícula i els llibres del meu primer curs a la Universitat. Si hagués
continuat a la família hauria d'haver hagut d'estudiar Dret i Economia, perquè
era el que volien els meus pares, ja que ells veien claríssim que jo havia de
continuar en el gabinet d'advocats familiar, però a mi aquella expectativa
m'aterrava, el meu desig com a humà no tenia res a veure amb aquella finalitat,
i des de ben petit ja m'havia posat al cap que als divuit-anys marxaria de casa
per fer el que jo realment volia. I finalment havia arribat el moment, ja havia
aguantat prou la família, era temps de començar una nova vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario