Un dia, que no hi
havia classe perquè s'havien convocat assemblees, la Lisa i jo ens vem quedar
xerrant una estona més al bar de la facultat abans d'entrar a la reunió. No
recordo ben bé de què vem parlar, crec que ella criticava una mica els
representants que teníem a la universitat, però després, com si res i sense
demanar-me'n l'opinió, havia continuat amb un altre tema. Tenia un poder
especial per fer-ho lligar tot, o al menys a mi m'ho semblava. Jo no sabia res
al seu costat, res que no hagués estat escrit en els llibres escolars i poca
cosa més, però ella, amb la mateixa edat que jo, ja tenia mil idees formades
que es creia cegament, com fan tots els joves idealistes. Així doncs, passant
d'una conversa a l'altra va dir:
"Crec que hi
ha tres tipus de persones: els estúpits, els ambiciosos i els creatius. No,
creatius no, creadors, els creadors d'art en majúscules. Aquests darrers no
compten, perquè la seva ambició o estupidesa els porta a fer grans obres per a
la humanitat, i això està bé, però en són una mínima part. En canvi, els dos
primers grups, als que pertanyem la gran majoria d'humans, som o una cosa o
l'altra i hem de lluitar molt per poder-nos-en sortir. S'ha d'aprendre molt per
ser lliure, aprendre-ho i desaprendre-ho tot, com fan aquells monjos budistes o
els bruixots mexicans. I aquesta és una tarea dura que els humans no volem
suportar. Per això ens quedem tan tanquils en el món dels estúpits o en el dels
ambiciosos i juguem les cartes que ens han donat sense voler fer canvis. Cosa
que vol dir que guanya l'estupidesa, perquè també els ambiciosos són estúpits
en no veure on els portarà la seva ambició. És com el bé i el mal, el ying i el
yang, no hi ha una cosa sense l'altre."
Aquí la vaig tallar
i li vaig preguntar: "I els intel.ligents? No creus que hi hauria d'haver
una categoria per als intel.ligents?"
"Mira, els
intel.ligents pertanyen a alguna de les dues primeres categories. I si el que
tu vols dir són els savis, doncs aquest estarien dins dels creadors, perquè la
saviesa és creació.
Sempre tenia
respostes per tot aquella noia, i jo cada cop m'hi trobava més lligat. Per a mi
va passar a ser com un d'aquells llibres o discos dels quals no et pots
desprendre, perquè sempre hi trobes algun pensament nou o alguna nota
desconeguda. No parlo de llibres d'autoajuda, parlo de llibres que t'enganxen
perquè et mostren noves formes de pensament i t'obren moltes portes. Parlo de
llibres com els Tròpics de Miller o les novel.les d'Auster, obres que acabava de descobrir i que
m'acompanyaven aquells dies mostrant-me factors amagats de la naturalesa
humana.
Al final vem anar a
l'assamblea. Quan hi vem arribar ja estaven ultimant les consignes per a la
manifestació del dia 15, només quedava una setmana i hi havia molta feina a
fer. La Lisa i jo, com sempre, vem anar a la biblioteca per fer córrer totes
les novetats des de les nostres xarxes. Va ser una tarda esgotadora, però també
plena per tot el que estàvem fent. Per a mi era un honor poder acompanyar
aquella revolta, mai no m'havia pogut queixar de res i ara em queixava per mi i
pels altres. Volia no parar de queixar-me perquè el món, després de les
xerrades i dels fets actuals, encara em semblava més merda.
Aquella setmana va
ser estressant. Tothom corria d'un cantó a l'altre mobilitzant tots els grups
socials afectats per la crisi, des d'estudiants a parats, des de gent que havia
perdut la casa però no la hipoteca, fins als que lluitaven per l'estat del
benestar que ens estaven arrancant a la força. La convocatòria semblava un èxit
i la gent esperava ansiosa el diumenge per poder sortir tots junts al carrer.
Jo també estava pletòric, tenia un neguit positiu que em corria per dins i
notava com si fos el primer cop a la vida que fes alguna cosa important. A
l'hora d'esmorzar vaig anar al bar, com sempre, i vaig demanar un cafè amb llet
i un croissant mentre esperava la Lisa. Ella va arribar al cap d'uns minuts,
feta pols. Semblava que havia plorat i feia una cara d'absoluta tristor. Es va
asseure tota callada i va deixar el paquet de llibres i quaderns sobre la
taula. Em va mirar amb aquells ulls tristos i em va dir: "No hi ha res a
fer...".
Una mica nerviós
pel seu aspecte -mai no l'havia vist així-, li vaig demanar què li passava i
que què volia dir amb que no hi havia res a fer. Ella, aguantant-se la ràbia
per no caure en el plor em va explicar que havia estat pensant tota la nit, i
que malgrat que ens manifestessim no canviaria res. La vaig intentar convèncer
que alguna cosa s'aconseguiria si tants milers de persones com semblava que
seríem sortíem junts al carrer. Però ella negava amb el cap i em mirava
volent-me dir que jo estava molt equivocat: "Quan ens han fet cas? Quan
ens han escoltat? Quantes vegades hem sortit al carrer a milers, a milions en
tot el món, i no hem aconseguit el que volíem? Quantes?
Era veritat, mai no
s'havia aconseguit res del que la gent volia, al menys al nostre país. No era
estrany que la Lisa ho posés tant en dubte. De cop, aquella plenitud que tenia
abans de veure-la s'havia desgranat en mil miques i jeia esbarriada per sota
els nostres peus, el seu estat i tot el que acabava de dir posaven un vel negre
a les meves esperances i a les esperances de tothom. Era massa negatiu i li ho
vaig dir. Ella de seguida va respondre:
"Però, Max,
mai no se li ha fet cas al poble i mai no se li'n farà fins que aquests
sistemes corruptes arrossegats des de mil.lennis siguin exterminats per la seva
mateixa força del mal. Els sistemes són els sicaris de la Conspiració... Trobo
la humanitat tan impotent front tot el que ens envolta que em desanimo i em
deprimeixo fins al punt de no voler existir".
No hay comentarios:
Publicar un comentario