El temps va passar
depressa i aviat vem entrar al mes de les flors. Els dos dies anteriors al 15
de maig la Lisa i jo no vem tenir ocasió ni de parlar. Tot eren preparatius per
a la gran manifestació. Nosaltres ens vem passar hores altre cop a internet per
penjar les notícies que trobàvem pel twiter i pel facebook, i per acabar de
reunir la màxima gent possible a la nostra convocatòria. Les espectatives eren
esplèndides, la societat sencera estava indignada i semblava que hi hauria una
resposta multitudinària. Els ànims dels estudiants eren bons i tothom esperava
amb esperança l'arribada del diumenge.
El dia de la
manifestació vaig trobar la Lisa a Plaça Catalunya. Havíem quedat allà amb el nostre
grup, amb qui havíem decidit fer pancartes en blanc perquè tothom hi escrigués
el que vulgués. Aquella era una manifestació en contra de tot, la gent estava
farta de tanta estafa i engany, i en aquella crida s'hi veien implicats gairebé
tots els estatus i classes socials.
A primera hora no
hi havia encara gaire gent, però a mesura que passava el matí, la plaça es va
anar omplint de gent: estudiants, obrers, empresaris, parats, hipotecats,
jubilats, famílies senceres amb nadons inclosos, intel.lectuals i
"perro-flautas" -com se'ls diu als joves que no combreguen amb
aquesta societat i que deixen de treballar per a ella, ocupen cases abandonades i
es dediquen a fer el que volen, com lluitar per un món millor o simplement
gaudir de la vida. Joves que gairebé sempre tenen una o dues carreres a les
espatlles, però com que el que els ofereixen són feines de merda pagades a preu
de gos, prefereixen "tocar la flauta". Una gent que generalment es
preocupa pels altres i fins i tot lluita per coses que a ells no els calen,
simplement per ajudar els necessitats. Com els meus amics "adoptius",
que sense conèixer-me i només sabent que estava al carrer em van acollir a casa
seva, aquell pis del Clot, on sempre hi tenia un racó per dormir-.
La Lisa i jo,
doncs, vem estar preparant cartells durant hores i hores, i mentrestant la
plaça es va anar omplint fins a quedar plena de gom a gom. A les pancartes tothom expressava la
seva queixa, el seu malestar i descontent, d'altres ho aprofitaven per insultar
els alts estaments, dels quals polítics i banquers se'n duien la palma. La societat
sencera tenia algun motiu per queixar-se i per sortir aquell 15 de maig. I així ho vem fer.
A la tarda, tot el grup ens vem enganxar a la marxa multitudinària de manifestants. Baixàvem per
Via Laietana en una gran pinya. Érem milers i milers de persones sota un sol crit,
un sol pensament: "Això no és una
crisi, és una estafa", malgrat que expressat en mil crits diferents, -ens
havien enganyat i ja n'estàvem fards -. La gent havia respost a la crida i això
era un bon senyal perquè les coses comencessin a canviar. Almenys és el que
pensàvem nosaltres en aquell moment, i cridàvem fort com tots els altres,
estrenyent-nos la mà en un sentiment de plenitud i d'eufòria.
Era el primer cop
que la Lisa i jo ens agafàvem de la mà. Havia estat un acte reflex, sense
pensament pel mig, que ella havia fet tal com fan els nens quan agafen la mà de
la mare per por de perdre's en mig d'una gentada; però recordo que em va saltar
el cor en sentir el primer lleu contacte amb la seva pell. Va ser una sensació
electritzant que no havia notat mai a la vida, una barreja de sensacions que em
va deixar garratibat per un instant i de la qual no vaig reaccionar fins a notar
altra cop la seva fermesa. La petita mà de la Lisa m'apretava fort i em
transmetia una mena d'il.lusió per la vida que potser jo no havia sentit mai.
Ja no recordàvem la idea de "no futur" de feia quatre dies, perquè
aquella gran massa de gent ens empenyia a creure en una esperança. I tota
aquella eufòria que ara ens lligava em va fer adonar que l'estimava. El cor em
bategava d'amor cada cop que la mirava i vaig notar molt endins que ja no m'hi
podria separar mai més.
A Barcelona la manifestació va
ser un èxit rotund, i malgrat que els mitjans oficials gairebé ni en van parlar
i com sempre van dir que era cosa de quatre "perro-flautes",
nosaltres l'havíem viscut en pròpia pell, així com milers i milers d'altres
persones. Per sort, la gent estava ben informada a través de notícies
d'internet i el dia següent a tot el món ja es parlava del nostre país. Això
va animar molt els "indignats", tal com els mitjans van començar a anomenar-nos a tots els manifestants a causa del llibret de l'Stéphan Hessell.
Hi va haver
manifestacions multitudinàries a totes les capitals i grans ciutats de l'Estat. Aquell
dia, a Madrid, van decidir no abandonar la plaça. La multitud no va marxar de
la Puerta del Sol fins ben entrada la
nit i gairebé un centenar de persones s'hi van quedar en senyal d'ocupació.
Allò va ser el primer gran pas. L'endemà, els estudiants de les diferents Comunitats vem fer
més assembles per convocar acampades a les places de totes les grans ciutats. A
Barcelona es va proposar una acampada a Plaça de Catalunya, tal com estaven
fent els estudiants de Madrid a la Puerta
del Sol, i després d’unes hores de
reunions hi va haver gairebé un centenar de persones que van decidir constituir-la i instal.lar-s'hi l'endemà mateix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario