Lisa. Crònica del 15M - Capítol X

La Lisa va parar perquè dues grans llàgrimes li van omplir els seus bonics ulls clars, aquell dia de mirada afligida i pesarosa. Jo no sabia què dir-li per treure-la d'aquell estat tan llastimós i només se'm va ocórrer animar-la dient-li que segur que alguna cosa faríem, que el món estava canviant cap a una nova visió més harmoniosa, com tants cops havíem dit, i que havíem de confiar amb el que havien predit els Mayas, que una nova Consciència Universal ens podria salvar. Malgrat tot, no sé si les meves paraules la van calmar.

"Tens raó, tenim l'esperança de la nova consciència. Tant de bo encara hi siguem a temps. Però saps, crec que aquesta gran crisi que ens envolta ha estat totalment i absoluta programada amb anterioritat perquè petés just en aquest moment, el moment en què l’Univers ens obre una porta cap a la Consciència, d’aquesta manera ens tornen a tenir lligats pensant en altres coses, com per exemple com sobreviure, o com pagar les hipoteques, o com recuperar els estalvis que s’han quedat els bancs... I tot el que és aquest flux de saviesa que ens pertoca per “desig universal” -ho va dir fent cometes amb els dits- s’escolarà cap al no-res, i haurem perdut un altre cop la nostra oportunitat de crèixer”. Va callar un moment i se’m va quedar mirant. Jo estava astorat, si el que deia la Lisa era veritat, no hi hauria cap escapatòria, cap esperança...  

“Disculpa'm, avui ho veig tot negre i em costa superar-ho, per això estic trista, perquè el que vull és ser positiva i donar llum i no foscor, però no puc. El que ha passat m’ha deixat trastornada. Max, avui estic molt trista perquè he vist com la vida d'una bona família se n'anava en orris".

"Què vols dir?". Li ho vaig demanar creient-me que parlava de la seva família i que els havia passat alguna cosa greu.

"Mira, la Montse, la noia que ajuda a casa quan ma mare està viatjant, s'ha quedat al carrer, sense casa i amb tres nens petits. Es veu que com més de mig país es van hipotecar perquè el banc els ho va oferir com la millor opció, parlant-los sense parar de tots els avantatges que tindrien en front els lloguers -com que estaven pagant un lloguer car, pel mateix preu es podien anar comprant la casa-. I per això ho van fer, com la majoria de la gent. L'augment dels lloguers va ser part de la conspiració d'aquest país perquè tothom s'hipotequés amb els bancs i caixes, i ara la meitat o més d'ells es quedaran al carrer com la Montse i la seva família". Jo assentia perquè sabia sobradament com anava tot, internet n'estava ple de casos com aquest. Ellà continuà: "El seu home guanyava molt perquè era especialista amb alguna cosa de construcció, però és autònom i des del 2009 que no té feina i les lletres se'ls han menjat. Pobre gent, quina humil.liació! Ahir es veu que van aparèixer els del jutjat i els van fer fora de casa. Hauries d'haver vist el Pere; es va quedar mut de l'esglai, no t'imagines la cara que feia allà assegut, amb la mirada absorta i sense poder articular ni un mot. Han passat tots cinc la nit a casa meva, perquè ma mare s'estima molt la Montse, la tenim des que va començar a viatjar amb Metges sense Fronteres, i d'això ja fa més de deu anys, ella encara no estava ni casada i per a mi era com una germana gran. Només ens portem nou anys!". Va dir aquesta darrera frase preguntant-me amb la mirada si podia entendre-ho.

"Els meus pares van estar tot el vespre trucant a amics i advocats per veure què podien fer, però tothom els ho va pintar molt negre. Sigui com sigui, ara estan al carrer i amb un deute al banc de 100.000 euros. No és horrorós?"

Se'm va posar la pell de gallina. El que li passava a aquella família vaig pensar que més que horrorós era terrorífic. Sabíem que la gent s'estava quedant al carrer, però conèixer un cas directament, encara que fos a través de la Lisa, em va afectar més encara -els dolors dels coneguts fan més mal que els dels desconeguts-. Em vaig entristir sobiranament per aquells amics de la Lisa i no vaig saber trobar cap lògica per allò que havien deixat passar al nostre país. Començava a veure clara la Conspiració de la qual tant parlava la Lisa. Mig món ha estafat l'altre mig amb la especulació corrupta i delictiva de tot, començant pels aliments, base de la nostra vida; i tot perquè quatre se'n beneficien suntuosament. Ho vaig comentar a la Lisa, i li vaig dir que ara començava a entendre la seva teoria de la conspiració, i que comprenia tota aquella negativitat de "no futur" de la qual havia parlat.

I llavors va ser ella qui em va voler ajudar. Jo m'havia quedat blanc d'estupefacció, el sentiment que havia sentit vers tota la gent que es trobaven en la mateixa situació que aquella família, o sigui en mig del carrer, sense res, sense saber on anar ni què fer (com passava a molts dels immigrants que no tenien família ni amics que els puguessin acollir) m'havia desbordat i el meu cap ja no sabia què pensar, la ràbia tornava a prendre protagonisme de la meva persona. Tot era més fosc que el forat del cul. La Lisa em va llegir el pensament i va voler animar-me amb una idea que encara no havia expressat mai:

"Per sort tenim una petita llum on arrapar-nos... Sempre la trec quan m'agafa una baixada com aquesta, però ja et dic que malgrat que la tingui no em salva de gran cosa, ja ho veus...".

Li vaig preguntar quina era aquella ancora on ella s'amarrava, necessitava urgentment un punt de recolzament perquè tots els meus ideals s'estaven enfonsant a marxa ràpida. Ella em va respondre com sempre amb una vomitada de pensaments seguits i, també com sempre, em va deixar bocabadat:

"Mira, fins ara sempre hem parlat d'història perquè és la història la que ens afecta el conscient, segurament no hauria d'estar així, però som humans i això ens fa pensar en tres dimensions de temps: present, passat i futur... sobretot en present. Però per sobre que som humans som cèl.lules vives que com les de tots els altres éssers vius l'únic que volem és evolucionar, i per fer-ho hem de crear noves cèl.lules que siguin superiors a nosaltres. L'error està en què ens reproduim de forma expansiva, cosa que significa que en uns milers d'anys podem arrassar amb tots els recursos del planeta si no els cuidem bé. I pel que es veu mai no ho hem sabut fer. Som tan inconscients com les cèl.lules cancerigènes d'un tumor, que només volen créixer i créixer emportant-s'ho tot per davant sense pensar que quan se'ls acabi aquell cos moriran amb ell".

"Això és amb el que ens hem tranformat, en cèl.lules cancerigènes per al nostre planeta", vaig afirmar. Ella va afirmar amb la mirada i va continuar:

"No som conscients que tots formem part d'un mateix cos i que l'estem devorant a marxes forçades, perquè els senyals que hem rebut des del naixement han estat els de treballar per a la metàstasi, o sigui la gran cospiració. Crec que la Terra està totalment envaïda per aquest càncer i que ja no tenim salvació.  Sempre m'he imaginat la Terra com un cos viu en mig de l'Univers, equivalent a qualsevol cos viu que coneguem, des de l'unicel.lular fins al més desenvolupat mamífer. Crec que tots som iguals, i que això forma part de la Vida sense més explicacions. La cèl.lula és un ínfim cos en el nostre món humà, i nosaltres som ínfims cossos en el món de la Terra, i aquesta és un ínfim cos en el d'una galàxia... i es pot continuar  fins a l'infinit tant cap endins com cap enfora. I llavors ve la meva gran pregunta: de què serveix ser humans i tenir tanta intel.ligència com diuen que tenim si al cap i a la fi continuem comportant-nos com simples cèl.lules cancerígenes, o sigui, reproduint-nos sense parar fins arrassar el cos que ens acull?". Jo no vaig saber què dir.

"Doncs perquè la cultura imposada de milers d'anys ha tapat el record genètic i només podem recordar que pertànyem a la metàstasi, oblidant per complert qui som, i tornant a caure amb la mateixa maleïda pedra".