A banda de tot
això, ella i jo sempre trobàvem algun moment per poder tornar a les nostres
íntimes xerrades. Ella necessitava treure tot el que pensava i mai no tenia
prou temps per dir-ho tot. I jo necessitava escoltar-la.
Un dia vem quedar
per anar junts a la llibreria Laie de
Pau Claris perquè ella volia comprar-se un llibret de l'Stéphan Hessell que
corria de boca en boca des de feia uns quants dies. El llibret, titulat "Indigneu-vos" -un panflet que
exhorta la joventud a indignar-se contra el frau dels poders financers- feia
poc que havia estat publicat a França amb un gran èxit de vendes. Ens el vem
llegir a la mateixa llibreria mentre dinàvem, la Laie és llibreria-restaurant
amb una petita terrasseta exterior. Me l'havia descobert un noi de la classe a
qui li havia preguntat per llibreries interessants i quan l'havia descobert
m'havia encantat. Hi havia Laies en
diferents carrers de Barcelona, però la de Pau Claris era on m'hi trobava
millor. Els dissabtes que sortia a
comprar llibres o discos solia acabar en aquella libreria, menjant alguna cosa
mentre llegia algun dels llibres que havia acabat d'adquirir. Aquell dia La Lisa i jo ens vem acabar
d'indignar del tot i vem fer una mena de manifest en el qual ens comprometíem a
lluitar per la causa humana de per vida. Ho vem celebrar brindant: "Acabem
amb les classes socials!", i ens va passar una mica tanta indignació.
El següent dissabte
vaig tornar a quedar a la Laie amb la
Lisa. Havíem dit de trobar-nos-hi al
migdia, però jo hi havia anat abans perquè volia regalar-li algun llibre i
encara no sabia quin. Mirant pels estants vaig trobar una novetat que em va fer
pensar en la Lisa, es titulava "La
estupidez. Veintiocho siglos hablando de ella". Vaig fullejar una mica
el llibre, escrit per Lucien Jerphagnon, i vaig pensar que a ella li agradaria.
Si més no, no havia vist res que m'hagués cridat l'atenció. La Lisa era una tia
sorpresiva i aquest cop volia ser jo el que li causés sorpresa.
Com que feia un dia
bo i clar em vaig asseure a la terrasseta a fullejar aquell llibre sobre
l'estupidesa humana mentre l'esperava. Ella va arribar passades les dotze, tota
de negre, com sempre, amb la seva melena rissada envoltant-li aquella carona de
Madonna de Botticcelli i obrint un somriure d'orella a orella que em va deixar
el cor glaçat. Crec que sense adonar-me'n me n'hi estava enamorant, però aquell
sentiment d'inseguretat i de timidesa que encara arrosegava no m'ho deixava
veure clar. Ella va demanar una cervesa al cambrer que hi havia voltant per
allà i es va asseure davant meu. Jo encara tenia el llibre a les mans i li'l
vaig passar: "T'he comprat un llibre..."
Ella va fer cara de
sorpresa i em va mirar amb aquella mirada múrria i tan simpàtica que posava de
tant en tant, com si jo hagués fet alguna malifeta divertida i innocent.
Llavors es va mirar el llibre i li va canviar l'expressió radicalment, va
aixecar les celles i va obrir la boca de bat a bat mentre esclatava de riure:
"Ostres, que
bo! Em porten vint-i-vuit segles d'avantatge! Jo que em pensava que havia fet
un gran descobriment...", i va continuar rient molt feliç. "Gràcies
Max, segur que m'estalvies haver de pensar moltes coses". I va agafar el
llibre i se'l va guardar a la bossa. A mi em va estranyar que no el fullegeix i
que no tingués cap curiositat per llegir-ne al menys alguna de les frases,
perquè crec que és el normal quan tens un llibre a les mans. Això em va posar
una mica neguitós, vaig pensar que segurament no li havia agradat gaire, i em
va pujar una mena de vergonya d'aquelles que t'agafen quan l'has cagat en
alguna cosa. Em vaig liar un Pueblo* per calmar-me una mica i llavors vaig
pensar que possiblement ho havia fet per les seves ànsies de parlar. La
realitat és que ella tenia mil coses a comentar, com sempre, i no volia perdre
ni una gota de temps. Va fer dos petits glopets de cervesa i sense més preàmbul
em va preguntar: "Tu què creus que fem malament els humans?"
No hay comentarios:
Publicar un comentario