Per això vaig
marxar, just vaig fet els divuit anys, sense esperar ni un dia més. I vaig
matricular-me a Filosofia, que és el que jo desitjava. I vaig canviar-me el
nom. Com he dit, m'havien batejat amb el nom d'un oncle matern, l'oncle Magí,
mort tràgicament en un accident de moto dos anys abans de néixer jo. Així, jo
vaig haver de ser Magí Artigues i Xaus fins als divuit-anys. Però si havia de
ser una persona nova no podia carregar el lastre d'un nom com aquell. Per altra
banda, no se me n'acudia cap de nou amb el qual em trobés indentificat, i per
això vaig autonomenar-me MAX, com les meves inicials que tantes vegades havia
escrit en totes les meves coses, i que havia descobert als dos o tres anys,
quan les havia vist brodades a la meva primera bata de parvulari. Max
m'agradava i era jo mateix.
A la facultat,
doncs, vaig fer per primer cop a la vida una amistat sincera amb la Lisa,
basada sobretot en l'estimació i la comprensió. No havia pogut experimentar mai
encara el que era un amic de veritat, sempre m'havia hagut de moure amb els
fills dels amics dels pares, qui mai no havien vist amb bons ulls que jo em
relaciones amb algú que ells no puguessin controlar. La Lisa l'havia trobada
jo, o més ven dit, ens havíem trobat l'un a l'altre, i sense conèixer la seva
història, podria dir que a ella li debia haver passat alguna cosa semblant a mi
respecte l'amistat. Al menys, en posteriors xerrades també m'havia confessat
que no havia tingut cap amic o amiga de debó: "Sempre he estat envoltada
d'un munt de gent, primer pels companys dels pares, després pels companys
d'escola i pels que m'he anat fent pel camí, gent molt maca, però amb qui no
puc tenir aquest tipus de xerrades". Es veu que ella mai no havia trobat
ningú que la comprengués ni que tingués la paciència per escoltar el munt de
pensaments que sempre li vénien a la ment en qualsevol lloc i de qualsevol
manera i que ella havia de vomitar a l'instant perquè deia que li cremaven a
dins. Deia que molts cops se la miraven com si fos boja, i que per això havia
anat deixant de comentar coses als altres. Fins que m'havia conegut a mi.
Sigui com sigui,
aquell primer contacte va donar peu a altres trobades, i de mica en mica la
nostra relació es va anar fent més ferma. Algun cop havíem quedat fora de la
Universitat per anar al cinema o a algun concert de grups que compartíem. A
tots dos ens agradava molt la música, malgrat que no coincidíem gaire en els
estils, però de tant en tant, venia algú que ens agradava a tots dos o algun
d'aquells grups o cantants que són de tothom, i llavors anàvem junts al
concert. Havíem vist Skunk Anansie a la
sala Razmmatazz a principis de febrer i també a Roger Waters amb el seu espectacular xou a finals de març. I també
algun cap de setmana quedàvem per veure diferents grups locals per les petites
sales de Barcelona.
Però el que més ens
agradava era quedar per xerrar. Ho fèiem sempre que podíem i llavors ens
passàvem llargues hores buscant solucions als problemes del món. Parlàvem de
tot el que ens afectava: de la societat, del mediambient, del sistema, de
política, d'economia... El tema principal eren les revoltes que giraven per tot
el món, les quals havien començat a principis d'any al Nord de l'Àfrica quan un
jove tunessí es va immolar després de no haver pogut suportar el pes de tanta
corrupció al seu país. Aquest fet va causar la indignació del poble tunisià, i
al dia següent d'aquell fatídic 17 de desembre de 2010 van començar les
manifestacions per tot el país, les quals al cap d'un mes ja s'havien estés cap
a Egipte i els altres països del Nord d'Àfrica. Els enfrontaments de la policia
i l'exèrcit contra els manifestants eren duríssims i havien causat desenes de
morts i ferits per totes les grans ciutats. A la Universitat no parlàvem
d'altra cosa i tothom començava a mobilitzar-se a través de les xarxes socials
-tal com havia passat en aquells dos primers països africans-. L'eco de la
revolta es va estendre cap a tot Europa, i a principis de març ja hi havia una
gran movilització en totes els xarxes socials del món. La Lisa i jo passàvem
tardes senceres a la biblioteca de la facu buscant notícies recents sobre cada
país, i després les analitzàvem mentre peníem un cafè al bar. Tots dos estàvem d'acord en què aquelles
revoltes eren molt seves i que qualsevol mà exterior podria causar una guerra.
Patíem molt per aquest aspecte ja que coneixíem sobradament com actuen els
Estats Units en aquests casos. "Ni Nacions Unides, ni ONUs ni res... ja
sabem qui mana i res no els atura...", s'enfurismava la Lisa.
La Lisa era com un
enciclopèdia, coneixia la història recent com si l'hagués viscut, i tenia una
percepció global del què passava més pròpia d'una persona amb molta més edat,
això si, molt diferent del que jo havia pogut llegir o intuir fins aquell
moment. Tenia una gran imaginació que usava per buscar les seves respostes, i
em va obrir un món desconegut amb les seves estranyes idees. La Lisa havia
crescut entre tertúlies artístiques, llibres d'història i viatges pel món. El
seu pare era professor d'història moderna en un institut de Vic i la seva mare
pertanyia a Metges sense Fronteres i
viatjava molt, per això des de sempre, quan podia, la Lisa l'acompanyava. Tota
aquesta experiència i educació feien que quan comencés a parlar semblés més
adulta -malgrat que només tenia divuit anys i que, físicament semblava una nena de quinze-, això encara ho
feia tot més estrany.
Era primeta i
fràgil com una espiga de blat, però amagava un cor fort i valent dins d'aquella
delicada funda. Els primers cops que l'havia vist, abans de parlar-hi, m'havia
adonat que la seva cara resplendia enmig de la cabellera rossa que l'envoltava
i, en aquell moment, m'havia fet pensar en una Madonna de Botticcelli que els
meus pares tenien a la seva habitació quan jo era petit: el bust d'una verge
sense infant, segurament abans de concebre, que tenia una mirada perduda dins
d'una cara preciosa. Però quan vaig conèixer la Lisa encara em va semblar més
maca que aquell quadre, perquè aquella mirada perduda agafava expresions de tot
tipus i en observar-la em semblava que havia donat vida a la imatge. Tenia un
bonic rostre, amb uns ulls marron clar molt expressius i uns llavis petits i
gruixuts que enrogien de passió quan parlava. Duia una cabellera rissada fins
sota les espatlles d'un castany claret, gairebé ros, que molts cops es lligava
en una cua o en un monyo, perquè sovint li anava damunt la cara. I es vestia
molt informal, però sempre de negre. Ella deia que era el color que li deixava
pensar més. Trobava que els colors eren com la música, per disfrutar-los, però
no veia que els hagués de portar posats: "És com si sempre anés escoltant
música. A més, haig d'estar preparada per quan em vénen els records, i la roba
de colors em pot distreure". Això
era el que m'havia contestat quan li havia demanat el perquè d'aquella tria, i
per suposat era una resposta que m'havia deixat sorprès: "Què vols dir que
et distreus quan et vénen els records?"
La Lisa tenia la
teoria que tots naixem sabent-ho tot: qui som, d'on venim, on anem..., tot el
que ha passat des de l'inici de la humanitat i el perquè de tot plegat, però
que des del mateix moment de néixer ens ho van amagant dins el més intern de la
nostra ment. Ho fan des de fa milenis, per això no recordem res. Segons ella
vivim en un món "Matrix", on tot és mentida, una pura i real invenció
per a cada un de nosaltres: "No se'n salva ningú, malgrat que a alguns ens
sembli estar fora del sistema, perquè no és qüestió del sistema, la cosa és
molt més global i ancestral". La
Lisa en parlava molt, de tot això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario