Com he dit, doncs,
a l'hora de marxar, i amb aquell fred gèlit que feia, a la Lisa i a mi ens va
fer mandra sortir del bar, per això vem decidir quedar-nos i continuar les
nostres tertúlies a dues veus. Vem demanar un parell de tes, ella un Earl Grey i jo un Breakfast, per entrar en calor i vem continuar la xerrada que
havíem engegat el dia abans, la qual havia derivat cap a la seva teoria
"Matrix". Bé, més que una xerrada podríem dir-ne un monòleg, perquè
era ella la que no callava mai. Parlava apassionada sobre la seva hipòtesi, o
potser més ben dit, de la seva convicció que el món que coneixem és una
conspiració de cap a peus. Se la veia tan convençuda de tot el que deia que de
vegades em feia esgarrifar.
Ho explicava
metafòricament comparant la humanitat com peces d'un joc de diversió de quatre
"déus": "És com si haguessin engegat una maquinària i tots
nosaltres en fossim les peces: uns pertanyem al motor, d'altres a la
carroceria, d'altres a les rodes..., i com un cilindre a qui se li ha manat una
feina dins la turbina -i que si tot va bé no es mourà d'allà fins que
s'esgavelli-, tots i cadascun de nosaltres anem amb el xip programat per a tal
o qual cosa i d'allà no ens movem fins que ens esgavellem. Això és la vida de
gran part de la humanitat. De tant en tant algú se n'adona i se surt de mare,
però com que només n'és un no té gaire importància dins de tot l'engranatge. I
com més gran és l'engranatge més beneficis per l'amo de la màquina".
Fins aquí ho
entenc, li vaig dir, som com formigues treballant per un mateix formiguer.
"Si,
si...", va tallar la Lisa: "Però com elles no ens adonem que
simplement treballem perquè la reina sigui feliç, o sigui perquè obtingui el
que ella desitja i res més que això. Per
aquest motiu ens enfrontem a altres formiguers, perquè volem engrandir-nos -ens
han inculcat que això és el que hem de fer-, sense adonar-nos que tots
pertanyem al mateix "cos" i que com més siguem menys "carn"
ens pertocarà. Per això, crec que malgrat l'evolució de la nostra espècie,
encara estem a anys lluny per entendre la veritat d'aquesta realitat. Per tant,
hem d'estar preparats per captar els pensaments ancestrals que de tant en tant
apareixen com idees i que ens deixen veure més clara la missió del nostre pas
per aquest món".
Jo volia saber
quina era la missió que segons ella havíem de cumplir com humans, perquè tot
allò que deia no ho acabava d'entendre gaire bé. Ella va llegir-me el pensament
i per això em va respondre sense que jo preguntés: "Crec que la humanitat
la caga en cada civilització. Mai no he pensat que la nostra sigui la més
avançada de totes les que hi han hagut al llarg de milers i milers d'anys. Mai
no he cregut gaire en les síntesis antropològiques que s'han fet al llarg de la
història. Puc creure el que té lògica i el que està ben provat, però no crec
cap ni una de les suposicions que es fan sobre civilitzacions passades. Per
això m'he triat aquests estudis, perquè m'agradaria avançar més sobre aquesta
idea que recordo des de sempre".
"I què
recordes?" -li vaig demanar molt encuriosit.
Ella va rumiar uns
moments abans de contestar, i ho va aprofitar per treure's la jaqueta. En
aquell bar ja s'hi començava a estar bé. Llavors, com si res va dir:
"Mira, si ara mateix hi hagués un cataclisme que fes desaparèixer gairebé
tota la humanitat present, sigui un meteorit que s'estampi contra el planeta,
sigui una guerra nuclear a nivell mundial, sigui un canvi climàtic que ho
arrassi tot..., de nosaltres en quedaria ben poca cosa d'aquí a mil anys, per
exemple. Tot el que se'n diu progrés desapareixeria de la faç de la Terra en
poquíssim temps: des de la maquinària de principis de la industrialització fins
als moderníssims cervells electrònics que ara ho controlen tot, passant per
biblioteques, museus, qualsevol centre de recerca, etc, etc, etc. Si així fos,
i sembla que ho ha estat sent des de la formació del planeta, no quedaria res,
i la poca gent que es pugués salvar haurien de patir tant per poder sobreviure
que tot el coneixement après que no es pugués usar de immediat se n'aniria en
orris amb quatre dies. Els éssers vius posem com a prioritat la supervivència
per poder desenvolupar les diferents espècies. Doncs bé, aquesta supervivència
ens allunyaria cada cop més dels records i, per tant, de l'antiga saviesa. La
nova civilització creixeria amb les històries orals que trasmetrien el saber
d'abans de la catàstrofe, però aquestes s'anirien tergiversant o oblidant amb
el pas del temps i al final serien meres llegendes sense cap puntal que les fes
creïbles. I al cap de tres mil anys, quan trobessin algun xip o alguna peça
electrònica que s'hagués salvat de la calamitat, els antropòlegs i els
historiadors s'inventarien un ús explicable d'aquell objecte desconegut:
"Trobaran un altaveu i diran que era el déu d'aquells avant-passats, i
YAMAHA o OMNITRONIC serà el seu nom; o per exemple, en el cas que trobin un
xip, diran que era una joia que lluïen les dones a les orelles per a les
cerimònies religioses, o jo què sé... "
Jo callava i
l'escoltava embadalit. Aquella noia semblava que ho tenia tot molt clar, tot el
contrari que jo, que encara no m'havia pogut contestar cap de les meves
inquietuds. No sé si me la creia o no, o si creia que el que deia era acertat o
no, però veure-la tan decidida, tan segura de la seva idea em feia admirar-la
més encara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario