La pregunta em va
venir de sobte i em vaig quedar parat sense saber ben bé què dir-li. Jo pensava
que els humans ho fèiem gairebé tot malament, excepte quan creàvem alguna cosa
maca, per això no sabia per on començar la meva resposta. Ella, sense esperar
gaire que jo acabés de meditar va contestar: "La sotenibilitat. Tot se'n
va a la merda per una mala gestió dels recursos". Me la vaig mirar,
sorprès que m’hagués sortit amb allò, i amb un gest de la cara li vaig demanar
que s'expliqués.
"Mira, toootes
les civilitzacions s'han iniciat igual, o sigui, ha anat bé fins que els han
començat a mancar els recursos, llavors n'han hagut de buscar en un altre lloc,
fent guerres i colonitzacions si cal, i
s'han quedat allà fins que els han tornat a manca els recursos, i llavors n'han
buscat un altre... La història es repeteix i tot el que sabem és que la
humanitat neix, creix i s'estén com una bomba expansiva, arrassa amb tot el que
troba i desapareix quan ja no queda res. I crec que ara estem a punt, perquè si
no parem d'engreixar la maquinària petarà tot ben aviat". Va fer un petit silenci i va continuar:
"Per exemple,
des de fa poc més de cent anys tot el que tenim gira a l'entorn del petroli.
Tot vol dir tot, des de qualsevol manufactura fins a l'enciam més ecològic del
món, perquè tant la pala amb que han cavat la terra com el vehicle en què l'han
de transportar han requerit el preuat oli negre. Des de fa molts anys els
científics i biòlegs vénen avisant sobre l'escassetat d'aquest producte i
malgrat això, en els darrers trenta o quaranta anys els països rics n’hem
gastat molt més que en tota la història coneguda de la humanitat. I aquest
tema, en lloc de fer-nos reflexionar, crec
que ens ha empés cap a un suïcidi col.lectiu de la nostra espècie. Per això
torno a dir que tot es tracta d'una conspiració".
Ja tornava amb
aquella idea. Jo feia esforços per comprendre la rel del que volia dir,
desitjava entendre-la per pensar com ella, però no veia conspiració en el
malgastament del petroli, simplement pensava que el món occidental ens havíem
tornat massa consumistes i que era aquella passió per comprar i llençar la que
ens havia portat en aquest estat. Jo crec que acabarem amb els recursos de tot
el món per ser massa ambiciosos. I així li ho vaig explicar. A ella li va
agradar aquella definició i va dir: "L'era de l'estupidesa i
l'ambició". Després va mirar enlaire com per reflexionar un moment i va
continuar:
"Mira, els
sistemes s'han encarregat molt bé per tenir-nos a la seva disposició en cada
època de la història d'una manera o altra. Des de fa més de cinquanta anys ens
eduquen com a robots; des de nadons ens apliquen un aprenentatge a la seva
conveniència i ens amaguen tot el saber que contenim dins. Mira el canvi en
educació d'un nen de començaments del segle passat i d'un d'actual, nosaltres
mateixos, per exemple. La meva besàvia només va anar a escola fins als dotze
anys, però tot el que va aprendre fins aquell moment tenia molta més amplitud
cultural que no pas el que hem après nosaltres fins al dia d'avui. Vull dir que
no eren màquines de memoritzar com els nostres pares o de sintetitzar com ens
ha tocat a nosaltres. Ells aprenien a reflexionar, tenien una educació molt més
creativa i això els va fer millors persones. Ara volen que sapiguem sintetitzar
sense abans haver-ne après l'essència de res. Per això estem tan perduts quan
volem indagar en els nostres pensaments més íntims. Ens han amagat tot un món
emocional que, en definitiva, és el que ens afecta més directament. És més, no
tan sols l'han amagat, sinó que l'han capgirat amb les seves normes i ensenyances,
com vénen fent des de milenis les religions, que són les grans culpables de la
feblesa humana."
Aquella idea la
vaig trobar molt interessant, i li ho vaig dir. Llavors li vaig preguntar com
creia que havia de ser l'educació segons ella:
"Doncs mira,
crec que per sobre de totes les matèries hauria de ser una educació emocional.
Aquest hauria de ser el primer nivell de l'ensenyament, tant a casa com a
l'escola. Però ni tan sols els pares són capaços d'explicar-nos res d'això,
perquè ells també estan igual de perduts, i en cas que no ho estiguin tant, en
cas que siguin éssers purs i ens eduquin en l'amor -que no vol dir amb amor,
que això ja se sap-, haurem de lluitar igualment contra la malatia dels altres,
perquè sempre ens hi haurem de barrejar. Si primer ens coneixem les emocions i
comprenem que cadascú en té unes de pròpies, després tot ha de ser més fàcil.
Sabem que cada caràcter té uns neguits o unes carències diferent dels altres i
per entendre'ns hauríem de començar per aquí. La comprensió, la tolerància, la
compasió... tot són estats emocionals que ens poden ajudar a viure. Però en
canvi, des de petits, saboregem els gelos, la possessió, l'ira, la venjança...
estats emocionals que ens portaran un mal viure. Potser no els vivim en pròpia
pell, però són els que ens envolten i inculquen des de petits a través de tots
els mitjans coneguts. Això és normal? A la nostra societat sí; la nostra
societat eleva els valors més baixos a categories supremes, matar en nom de Déu
o de qualsevol ideologia és el pa de cada dia."
A mi m'hagués anat
molt bé tenir una educació emocional. En aquest aspecte encara estava ben
perdut i era totalment esclau de les meves emocions. Per això en aquells dies
bullia d'una manera especial. Hi havia massa coses noves per mi, la fugida de
casa, l'entrada a la universitat, tot l'enrenou estudiantil, les converses amb
la Lisa, les revoltes del Nord d'Àfrica... sentiments i experiències inimaginables que s'amuntegaven
al meu cervell colapsant-lo d'informació mal digerida. Però a mi tant me feia,
en volia més, anava assedegat de novetats i m'interessava tot el que sentia,
sobretot si ho deia ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario