El matí anava
passant depressa entre tanta oratòria, jo no podia dir gran cosa, ella ho tenia
tot molt clar i vaig optar perquè continués parlant.
"Ja sé que tot
això et deu semblar una pel.lícula de ciència-ficció, però realment és el que
penso, i me'n foto quan parlant del passat em diuen que tal o qual objecte
havien estat això o allò... No em crec res que no estigui provat, tinc una ment
més que científica en aquest aspecte", i es va quedar rumiant.
Jo no vaig dir res.
"Mira, l'altre
dia veia un documental d'arqueologia, no recordo on, però el fet és que
trobaven restes d'una cendra que ells deien que havia estat una foguera. A
partir d'allà van deduir que aquella era la cuina de la família neandertal que
havia viscut en aquell indret. Bé, doncs això pot ser i no pot ser, ells no
saben realment què era, només fan suposicions. Jo puc suposar que aquella
foguera havia estat feta en un refugi de pas, per exemple, i que hagués servit
per cuinar-hi les bèsties de les qual s'han trobat els óssos. Per què m'haig de
creure que allò era una cuina d'una família o clan si no hi ha cap més resta? I
com això he sentit mil suposicions que són tan vàlides com la meva, un cop
haver comprovat les pistes que se n'han trobat".
Vaig pensar que
tenia raó i li ho vaig dir. Em va mirar amb un somriure, amb aquella carona
d'àngel de mirada clara, com si la meva resposta l'hagués tranquilitzat.
Imagino que ella sempre estava molt al cas del que provocaven les seves
paraules a l'altra gent, perquè s'havia sentit molt incompresa quan parlava.
Però amb mi semblava estar-hi a gust, perquè la deixava xerrar sense
contradir-la, i això la feia alliberar-se. I sentint-la, jo no em podia fer a
la idea que aquella noia tan bonica tingués per dins tants neguits i
suposicions. Ella va continuar:
"Tampoc no em
crec que les piràmides d'Egipte haguessin estat construïdes a mà amb aquelles
immenses pedres portades a pes des de cents de kilòmetres d'El Caire. Ho sento,
però no m'ho crec, ans al contrari, penso que debien tenir molt bona maquinària
per poder-les construir, maquinària que va desaparèixer amb el cataclisme de fa
5.121 anys. Em costaria menys de creure que les piràmides haguessin estat
constuïdes com una mena de refugi contra el que els amenaçava en aquell moment,
i que hagués estat el lloc on s'haurien refugiat els poderosos amb els seus
familiars i servents, tal com pot passar si això d'ara peta, si és veritat allò
que es diu que els grans poderosos del món ja tenen preparats uns refugis per
si de cas.
La Lisa em deixava
al.lucinat de la manera com parlava. Les idees li brullien sense parar -no sé
pas d'on les treia-, i anava d'una cosa a l'altra lligant-ho tot. Per a mi era
una mica difícil poder-la seguir i comprendre tot el que deia, però tal com
s'explicava t'ho feia creure, ni que fos durant aquella estona. Li vaig
comentar que jo també havia sentit això dels refugis dels poderosos i que,
coneixent com anava tot, no em semblava gens improvable. Llavors ella, que no
havia deixar de dar-li voltes a la qüestió que exposava va continuar com si no
hagués sentit el meu comentari.
" I dels moais
de l'illa de Pasqua, què me'n dius? També els van transportar a peu? Quines barques
se suposa que hi havien al segle IV o V d C que podien transportar blocs de més
de 20 tones i de més de 10 metres d'alçada? Si això no és d'una civilització
més avançada tècnicament del que ens diuen, a mi que m'ho expliquin. Hi ha
tantes coses que desconeixem i que són totalment fora de les nostres
mans..." La Lisa va tornar a callar com per buscar en el seu cap noves
explicacions per a mi, i jo vaig tornar a respectar aquell silenci. Llavors va
continuar com si no hagués tallat l'oratòria: "Com per exemple els
fabulosos dibuixos a la geografia
terrestre que només es poden veure des de l'aire. Un altre misteri que ens
amaguen o temen descobrir... Però no volem acceptar ni civilitzacions millors
que la nostra, ni visites d'altres móns, ni res que se surti del que coneixem o
poguem imaginar real. Mira, si la gent es vol creure tot el que es diu, què hi
farem, però amb mi que no hi comptin".
Va parar per fer un
llarg glop del te de gessami, que encara no havia tocat i que ja era ben fred,
i es va quedar callada mirant per la finestra. Jo tampoc no vaig dir res.
Rumiava tot el que acabava de sentir i com sempre tenia un munt d'idees noves a
la ment que em calia organitzar. Al cap d'un parell de minuts va mirar-me i va
dir: "Mira..." -era una manera molt seva de començar les frases,
suposo que ho feia perquè li prestessis atenció, però ho deia d'una forma
totalment inconscient, com aquella gent que diu "saps?" al final de
cada frase-. Com abans, va continuar com si no hagues callat.
"Mira, jo tinc
clar que tot el que ens han ensenyat és fals, al menys tot el que és important.
No sé si s'ha fet d'una manera premeditada o si és que dels que som ningú no en
sap res. Però això em costa de creure. Segurament tot ja se sap... o potser no
tot..., però "ells" saben molt més que nosaltres, els simples humans
d'aquest món, i això ho tinc clar."
¿Vols dir que ens
fan creure que som la millor civilització viscuda per no dir-nos que altres de
millors han pringat pel mateix motiu que ho farà la nostra? -vaig preguntar-li.
"Alguna cosa
així. Mira, em costa molt d'expressar tot el que penso, sembla que ho vegi,
però hi ha tantes imatges que es barregen les unes amb les altres que em surt
tot en un garbuix. Però el que si sé destacar és que totes les imatges van a
parar a una sola paraula: CONSPIRACIÓ.
Ho va pronunciar
com si ho digués en majúscules. Li donava moltes voltes a aquell tema i segons
ella era el que més li treia la son: "Tota la història coneguda ha estat
regida per la conspiració d'uns quants contra tot el món. Això ha passat en totes
i cadascuna de les cultures que han establert normes i religions, no n'hi ha
cap que se n'escapi. Llegeix la història i t'adonaràs que fa 5.000 anys una
reduïda part de la humanitat ja conspirava contra els altres. I això és el que
s'ha continuat fent des d'aleshores. La humanitat ha viscut esclava de
l'ambició d'uns pocs des dels seus inicis com a societat i de tant en tant
alguns se n'adonen. La història demostra que cada x anys el poble es revolta,
com ara està passant al Nord d'Àfrica i com ha passat centenars o milers de
cops en tot el món, però l'únic que s'aconsegueix quan això passa és un gran
vessament de sang. Llavors ens calmen amb una guerra o simplement amb enganys,
donant-nos algun dels miserables drets que demanem, aquells que ens pertoquen
només per haver nascut, i així ens tenen aplacats durant x anys més, els
necessaris perquè aquella generació de conspiradors pugui amagatzemar diner i
poder fins a la propera revolta. La història ha demostrat que els canvis sempre
són els mínims per aplacar la sed de justícia del poble, i això els
conspiradors ho saben prou i no els fa cap por. I mentre ens matem els uns als
altres, com aquelles formigues d'abans, ells van fent caixò i cada cop són més
poderosos i més amos de tot i de tots. I nosaltres, com les formigues,
continuarem treballant per a ells "in
saecula saeculorum". Per això
hem de recordar. Si poguessim recordar l'important no repetiríem els errors...
o potser sí...". Va parar i em va mirar: "En aquests divuit-anys que
porto de vida he vist cometre els mateixos errors un cop i un altre".
Jo vaig assentir,
jo també havia vist cometre els mateixos errors un cop i un altre, per això
dubtava com ella que fossim capaços de no fer-ho. Ella sense parar va dir:
"I traslladant-ho a la vida de la humanitat, doncs, el resultat és el
mateix. Tanquem els cicles sense haver après a recordar! Siguin de quatre
setmanes o de quatre mil anys, els humans no recordem. I estem aquí per
RECORDAR".
Va tornar a dir la
darrera paraula remarcant-la, com si s'ho estés exigint a ella mateixa, com si
fos realment la seva missió a la vida: "D'aquí ve la meva teoria de la
conspiració. No crec que ningú no recordi, hi ha d'haver per força ments més
elevades que ho han de recordar tot, o al menys molt més del que puguem arribar
nosaltres, pobres humans..., perquè segurament ells no han estat capats de
cervell com tota l'altra humanitat. Crec que aquestes ments privilegiades estan
en mans dels "undergrounds"
o "amos del món" -com vulguis dir-los-, els que ningú no coneix. I
com que aquests saben que tot va de cicles de destrucció i creació, actúen
impunement amb les nostres ments arrasant-nos el saber del qual estem dotats per
naixement per poder-nos fer els seus esclaus.
Pensa-hi!".
Vaig entendre una
mica que els seus amics no volguessin conversar amb ella, és que sempre et
demanava el cent per cent de concentració i no parava fins que et veia mig
convençut. Alehores deia: "Pensa-hi!". Vaig pensar que aquella noia
anava molt forta. La seva teoria conspiratòria semblava treta d'una pel.lícula
de Superman, però per altra banda era
molt creïble i vaig pensar que l'agafaria com a idea a desenvolupar en les
meves recerques de la "veritat". I si dic "veritat" és
perquè ja posava en dubte, igual que la Lisa, tot el que tenia a veure amb la
"realitat" que se’ns mostrava. Li volia fer saber que m'interessava
aquella idea, però ella se'm va avançar:
"Aquesta és la
idea que em persegueix des de petita, i crec que per això tinc tanta
"ràbia" o "recança" a la humanitat. Hi estic enfadada
perquè no ens n'adonem ni ens revoltem contra aquest destí, però també estic
compadida perquè veig que ja estem massa malalts per fer-ho. Ja estem totalment
infectats d'aquest virus que ens ataca l'oblit. És un virus que ens fa desaprendre
i ens mata l'aprehendre...".
Finalment va
callar, semblava que les darreres paraules l'haguessin entristit; tota aquella
gràcia que havia tingut fins feia un moment s'havia transformat de cop en una
expressió de compassió o de pena. I la vaig entendre. La vaig entendre molt bé,
perquè d'una altra manera jo també havia arribat a la mateixa conclusió, és
més, jo aquella situació l'havia viscuda en pròpia pell, i ara els meus pares
se m'apareixien com uns virus que m'havien emmalaltit la primera part de l'existència.
Per això comprenia aquella tristor per les coses no apreheses que ens
pertocaven com a humans.
Vem estar callats
una estona, reflexionant sobre el que ella havia dit. Ara crec que la Lisa
pensava que jo no creia res de tot allò, o que no ho entenia, o que creia que
ella no hi tocava, com els seus amics, però jo només hi estava reflexionant i,
per contra del que s'imaginava, jo pensava que ella podia tenir raó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario