Lisa. Crònica del 15M - Capítol V

El matí anava passant depressa entre tanta oratòria, jo no podia dir gran cosa, ella ho tenia tot molt clar i vaig optar perquè continués parlant.

"Ja sé que tot això et deu semblar una pel.lícula de ciència-ficció, però realment és el que penso, i me'n foto quan parlant del passat em diuen que tal o qual objecte havien estat això o allò... No em crec res que no estigui provat, tinc una ment més que científica en aquest aspecte", i es va quedar rumiant.

Jo no vaig dir res.

"Mira, l'altre dia veia un documental d'arqueologia, no recordo on, però el fet és que trobaven restes d'una cendra que ells deien que havia estat una foguera. A partir d'allà van deduir que aquella era la cuina de la família neandertal que havia viscut en aquell indret. Bé, doncs això pot ser i no pot ser, ells no saben realment què era, només fan suposicions. Jo puc suposar que aquella foguera havia estat feta en un refugi de pas, per exemple, i que hagués servit per cuinar-hi les bèsties de les qual s'han trobat els óssos. Per què m'haig de creure que allò era una cuina d'una família o clan si no hi ha cap més resta? I com això he sentit mil suposicions que són tan vàlides com la meva, un cop haver comprovat les pistes que se n'han trobat".

Vaig pensar que tenia raó i li ho vaig dir. Em va mirar amb un somriure, amb aquella carona d'àngel de mirada clara, com si la meva resposta l'hagués tranquilitzat. Imagino que ella sempre estava molt al cas del que provocaven les seves paraules a l'altra gent, perquè s'havia sentit molt incompresa quan parlava. Però amb mi semblava estar-hi a gust, perquè la deixava xerrar sense contradir-la, i això la feia alliberar-se. I sentint-la, jo no em podia fer a la idea que aquella noia tan bonica tingués per dins tants neguits i suposicions. Ella va continuar:

"Tampoc no em crec que les piràmides d'Egipte haguessin estat construïdes a mà amb aquelles immenses pedres portades a pes des de cents de kilòmetres d'El Caire. Ho sento, però no m'ho crec, ans al contrari, penso que debien tenir molt bona maquinària per poder-les construir, maquinària que va desaparèixer amb el cataclisme de fa 5.121 anys. Em costaria menys de creure que les piràmides haguessin estat constuïdes com una mena de refugi contra el que els amenaçava en aquell moment, i que hagués estat el lloc on s'haurien refugiat els poderosos amb els seus familiars i servents, tal com pot passar si això d'ara peta, si és veritat allò que es diu que els grans poderosos del món ja tenen preparats uns refugis per si de cas.

La Lisa em deixava al.lucinat de la manera com parlava. Les idees li brullien sense parar -no sé pas d'on les treia-, i anava d'una cosa a l'altra lligant-ho tot. Per a mi era una mica difícil poder-la seguir i comprendre tot el que deia, però tal com s'explicava t'ho feia creure, ni que fos durant aquella estona. Li vaig comentar que jo també havia sentit això dels refugis dels poderosos i que, coneixent com anava tot, no em semblava gens improvable. Llavors ella, que no havia deixar de dar-li voltes a la qüestió que exposava va continuar com si no hagués sentit el meu comentari.

" I dels moais de l'illa de Pasqua, què me'n dius? També els van transportar a peu? Quines barques se suposa que hi havien al segle IV o V d C que podien transportar blocs de més de 20 tones i de més de 10 metres d'alçada? Si això no és d'una civilització més avançada tècnicament del que ens diuen, a mi que m'ho expliquin. Hi ha tantes coses que desconeixem i que són totalment fora de les nostres mans..." La Lisa va tornar a callar com per buscar en el seu cap noves explicacions per a mi, i jo vaig tornar a respectar aquell silenci. Llavors va continuar com si no hagués tallat l'oratòria: "Com per exemple els fabulosos dibuixos  a la geografia terrestre que només es poden veure des de l'aire. Un altre misteri que ens amaguen o temen descobrir... Però no volem acceptar ni civilitzacions millors que la nostra, ni visites d'altres móns, ni res que se surti del que coneixem o poguem imaginar real. Mira, si la gent es vol creure tot el que es diu, què hi farem, però amb mi que no hi comptin".

Va parar per fer un llarg glop del te de gessami, que encara no havia tocat i que ja era ben fred, i es va quedar callada mirant per la finestra. Jo tampoc no vaig dir res. Rumiava tot el que acabava de sentir i com sempre tenia un munt d'idees noves a la ment que em calia organitzar. Al cap d'un parell de minuts va mirar-me i va dir: "Mira..." -era una manera molt seva de començar les frases, suposo que ho feia perquè li prestessis atenció, però ho deia d'una forma totalment inconscient, com aquella gent que diu "saps?" al final de cada frase-. Com abans, va continuar com si no hagues callat.

"Mira, jo tinc clar que tot el que ens han ensenyat és fals, al menys tot el que és important. No sé si s'ha fet d'una manera premeditada o si és que dels que som ningú no en sap res. Però això em costa de creure. Segurament tot ja se sap... o potser no tot..., però "ells" saben molt més que nosaltres, els simples humans d'aquest món, i això ho tinc clar."

¿Vols dir que ens fan creure que som la millor civilització viscuda per no dir-nos que altres de millors han pringat pel mateix motiu que ho farà la nostra? -vaig preguntar-li.

"Alguna cosa així. Mira, em costa molt d'expressar tot el que penso, sembla que ho vegi, però hi ha tantes imatges que es barregen les unes amb les altres que em surt tot en un garbuix. Però el que si sé destacar és que totes les imatges van a parar a una sola paraula: CONSPIRACIÓ.

Ho va pronunciar com si ho digués en majúscules. Li donava moltes voltes a aquell tema i segons ella era el que més li treia la son: "Tota la història coneguda ha estat regida per la conspiració d'uns quants contra tot el món. Això ha passat en totes i cadascuna de les cultures que han establert normes i religions, no n'hi ha cap que se n'escapi. Llegeix la història i t'adonaràs que fa 5.000 anys una reduïda part de la humanitat ja conspirava contra els altres. I això és el que s'ha continuat fent des d'aleshores. La humanitat ha viscut esclava de l'ambició d'uns pocs des dels seus inicis com a societat i de tant en tant alguns se n'adonen. La història demostra que cada x anys el poble es revolta, com ara està passant al Nord d'Àfrica i com ha passat centenars o milers de cops en tot el món, però l'únic que s'aconsegueix quan això passa és un gran vessament de sang. Llavors ens calmen amb una guerra o simplement amb enganys, donant-nos algun dels miserables drets que demanem, aquells que ens pertoquen només per haver nascut, i així ens tenen aplacats durant x anys més, els necessaris perquè aquella generació de conspiradors pugui amagatzemar diner i poder fins a la propera revolta. La història ha demostrat que els canvis sempre són els mínims per aplacar la sed de justícia del poble, i això els conspiradors ho saben prou i no els fa cap por. I mentre ens matem els uns als altres, com aquelles formigues d'abans, ells van fent caixò i cada cop són més poderosos i més amos de tot i de tots. I nosaltres, com les formigues, continuarem treballant per a ells "in saecula saeculorum".  Per això hem de recordar. Si poguessim recordar l'important no repetiríem els errors... o potser sí...". Va parar i em va mirar: "En aquests divuit-anys que porto de vida he vist cometre els mateixos errors un cop i un altre".

Jo vaig assentir, jo també havia vist cometre els mateixos errors un cop i un altre, per això dubtava com ella que fossim capaços de no fer-ho. Ella sense parar va dir: "I traslladant-ho a la vida de la humanitat, doncs, el resultat és el mateix. Tanquem els cicles sense haver après a recordar! Siguin de quatre setmanes o de quatre mil anys, els humans no recordem. I estem aquí per RECORDAR".

Va tornar a dir la darrera paraula remarcant-la, com si s'ho estés exigint a ella mateixa, com si fos realment la seva missió a la vida: "D'aquí ve la meva teoria de la conspiració. No crec que ningú no recordi, hi ha d'haver per força ments més elevades que ho han de recordar tot, o al menys molt més del que puguem arribar nosaltres, pobres humans..., perquè segurament ells no han estat capats de cervell com tota l'altra humanitat. Crec que aquestes ments privilegiades estan en mans dels "undergrounds" o "amos del món" -com vulguis dir-los-, els que ningú no coneix. I com que aquests saben que tot va de cicles de destrucció i creació, actúen impunement amb les nostres ments arrasant-nos el saber del qual estem dotats per naixement per poder-nos fer els seus esclaus.  Pensa-hi!". 

Vaig entendre una mica que els seus amics no volguessin conversar amb ella, és que sempre et demanava el cent per cent de concentració i no parava fins que et veia mig convençut. Alehores deia: "Pensa-hi!". Vaig pensar que aquella noia anava molt forta. La seva teoria conspiratòria semblava treta d'una pel.lícula de Superman, però per altra banda era molt creïble i vaig pensar que l'agafaria com a idea a desenvolupar en les meves recerques de la "veritat". I si dic "veritat" és perquè ja posava en dubte, igual que la Lisa, tot el que tenia a veure amb la "realitat" que se’ns mostrava. Li volia fer saber que m'interessava aquella idea, però ella se'm va avançar:

"Aquesta és la idea que em persegueix des de petita, i crec que per això tinc tanta "ràbia" o "recança" a la humanitat. Hi estic enfadada perquè no ens n'adonem ni ens revoltem contra aquest destí, però també estic compadida perquè veig que ja estem massa malalts per fer-ho. Ja estem totalment infectats d'aquest virus que ens ataca l'oblit. És un virus que ens fa desaprendre i ens mata l'aprehendre...".

Finalment va callar, semblava que les darreres paraules l'haguessin entristit; tota aquella gràcia que havia tingut fins feia un moment s'havia transformat de cop en una expressió de compassió o de pena. I la vaig entendre. La vaig entendre molt bé, perquè d'una altra manera jo també havia arribat a la mateixa conclusió, és més, jo aquella situació l'havia viscuda en pròpia pell, i ara els meus pares se m'apareixien com uns virus que m'havien emmalaltit la primera part de l'existència. Per això comprenia aquella tristor per les coses no apreheses que ens pertocaven com a humans.

Vem estar callats una estona, reflexionant sobre el que ella havia dit. Ara crec que la Lisa pensava que jo no creia res de tot allò, o que no ho entenia, o que creia que ella no hi tocava, com els seus amics, però jo només hi estava reflexionant i, per contra del que s'imaginava, jo pensava que ella podia tenir raó.