Recordo que el
primer dia que vem treure el tema del món “Matrix” era un matí molt fred i en
què havíem decidit fer campana de classes. No ho solíem fer mai, excepte si el professor
no ens agradava, i era difícil que alehores coincidíssim en hores lliures, però
aquell dia havíem quedat a primera hora del matí al petit bar del CAT
Tradicionarius de Gràcia, ja que la Lisa m'havia convidat a anar a veure
l'assaig general d'un grup de músics amics seus que estaven a punt de presentar
disc. Jo no havia estat mai en un assaig general de cap grup i em va atraure
molt la idea, així és que m'hi vaig apuntar.
Quan vem arribar al
CAT, la banda ja era sobre l’escenari, fent els darrers preparatius i afinant els
instruments. Era una banda de dotze membres que vénien de diferents grups i que
s'havien reunit per fer un projecte experimental en directe. Hi havia una
secció de vents completa amb tenora i tible inclosos -dos instruments típics de
la cobla catalana-, una bateria, una percussió, un contrabaix i alguns
instruments desconeguts per mi. També de tant en tant un dels músics hi afegia
veus manipulades amb efectes. La Lisa em va explicar que aquella gent
experimentava barrejant jazz amb música tradicional d'aquí, per això usaven
aquells instruments antics. Ella en coneixia alguns com el sac de gemecs, que
és una espècie de gaita, o la xifla, que és una percussió feta amb una
carbassa. A mi em va semblar un projecte molt interessant i m’hi vaig
concentrar. A la segona part de l'assaig van fer una mena d'Orquestra del Caos
a l'estil de John Zorn. Llavors el cantant
es va posar a dirigir-los d’una manera nova per mi i li ho vaig preguntar a la
Lisa amb la mirada. Ella em va explicar xiuxiuejant que ho feien sota unes
claus establertes anteriorment. Aquella part és la que em va entusiasmar més. Van començar improvisant un per un a l'avís del
director, parant i engegant i interpretant els seus gestos de la manera com
cadascú els entenia. Era apassionant. L'obra va anar creixent de mica en mica i
va anar transformant-se en mil matissos diferents que em van fer viatjar per
llocs on mai no havia estat. La peça improvisada va durar mitja hora justa, i
recordo que quan van parar –que ho van fer de cop- em va fer l'efecte que
alguna cosa meravellosa havia desaparescut instantàniament. No era el mateix efecte de quan s’acaba un
concert, una pel.li o un llibre que m'agraden molt, era una sensació diferent,
com si hagués estat dins un món màgic i n'hagués sortit de cop. No sé... és
difícil d'explicar-ho, és com quan et despertes de sobte d'un somni meravellós
i saps que no hi pots tornar.
Només he tingut una
sensació semblant quan tenia tretze o catorze anys, un dia que casualment havia
vist un concert d'un grup molt estrany al Fnac de Plaça Catalunya. Havia baixat
a Barcelona amb la meva mare per acompanyar-la a comprar, i com que ella volia
mirar alguna cosa d'una de les botigues del Triangle vem quedar que l'esperaria
a l'Fnac. Quan m'hi dirigia vaig sentir que hi havia actuació a la sala que hi
tenen al vestíbul i com que no havia de fer res en particular hi vaig entrar. A
l'escenari hi estava tocant un quartet de rock una mica especial, dos
baixistes, un tio i una tia, un bateria amb una Roland electrònica i un altre
tio que manipulava sons programats mentre cantava d'una manera molt personal i en
un idioma que semblava inventat. Quan vaig arribar estaven fent un matxambrat
de ritmes difícil d'entendre, la noia feia una base amb el baix de quatre
cordes i el tio feia de tot amb un baix sinthy de cinc cordes. El ritme de
bateria generalment acompanyava el baix de cinc cordes i això era el que ho
feia més rar, ja que dava un efecte d'un
caos molt ben harmonitzat. El grup es deia ONGO, aquest nom també em va semblar
curiós. En tornar a casa em vaig
voler informar més sobre aquesta banda, però no vaig trobar res d'ells a
internet, només l'anunci que tocaven en un festival unes dies després. Malgrat
tot, en la meva recerca de grups rars vaig descobrir John Zorn i altres músics i bandes interesants. D'ells no en vaig
saber res més fins que un dia vaig trobar casualment algun video al youtube. Els
ONGO també m'havien portat en un món desconegut, i aquell dia, el grup
experimental que vaig escoltar amb la Lisa m'hi va fer pensar en algun moment,
perquè també jugaven amb els ritmes d'una manera especial, però sobretot per la
manera d'interpretar del cantant.
En acabar l'assaig
vem anar a saludar els músics, la Lisa era amiga de la trompetista i del
saxofonista, i amb ells dos vem anar a fer un cafè ràpid al bar d'allà mateix,
perquè tots havíem de fer coses després. Mentre hi anavem se'ns va reunir el
cantant i una noia que havia tocat la viola d’arc i entre tots vem comentar el
concert que acabaven de fer. Li vaig dir al cantant que m'havia fet pensar en
aquell grup de l'Fnac, i per sorpresa meva em va dir que havia estat el seu
propi grup fins al 2009. Li vaig explicar com ONGO m'havia cridat l'atenció i
li va agradar, llavors se’m va presentar com Juan Crek i em va passar les seves adreces de links de música per
si volia conèixer més coses seves.
Va ser una trobada
fantàstica per mi. Fins i tot m’havia emocionat de conèixer aquell músic que
anys abans m’havia cridat tant l’atenció. Vaig agrair-los que m’haguessin
deixat estar a l’assaig i a la Lisa que m’hi hagués convidat. Finalment ens vem
acomiadar, tothom tenia una mica de pressa, però abans vem quedar amb ells que aniríem
a veure'ls a l'estrena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario