Van anar passant
els dies i sempre que podíem la Lisa i jo quedàvem per xerrar. Ni l'un ni
l'altre parlàvem amb ningú més d'aquella manera, ella perquè sabia que la gent
la veia com una boja, i jo perquè amb la meva timidesa encara no m'havia relacionat
amb ningú fora de la classe. L'ambient a la Universitat cada cop era més calent,
les notícies dels forts enfrontaments a Egipte i Tuníssia van acabar d'escalfar
els cors dels estudiants, que ara ens posàvem a la pell dels nostres companys
africans. Uns cors que començaven a estar calents des de feia mesos amb
l'augment de les taxes universitàries i tota la merda del Pla de Bolonya que
ens queia al damunt. Finalment, després de xerrades i assamblees diverses es va
programar una manifestació d'estudiants per al dia 30 de març. La Lisa i jo vem
quedar per anar-hi junts.
La manifestació va
ser un èxit en totes les ciutats del país, una manifestació multitudinària
d'estudiants que defençàvem l'educació pública, dèiem NO a l'augment de taxes
acadèmiques i a les noves lleis discriminatòries per als estudiants amb pocs
recursos. També exigíem un lloc de treball digne i no pas els contractes basura
amb què ara ens trobem els joves quan acabem la carrera, i criminalitzàvem les
retallades que es preveien en Educació amb crits contra banquers i especuladors
diversos, únics culpables de la gran crisi -o millor dit, gran estafa- actual.
A partir d'aquell
dia es pot dir que passàvem més hores en assamblea que no pas fent classes. A
Catalunya s'estaven començant a retallar tots els drets cívils que la societat
havia adquirit amb tants esforços durant els darrers anys. Les retallades que
va exercir el nou Govern de la Generalitat per solucionar la forta crisi
financera a què estava sotmès el país van indignar ràpidament la població, justament
perquè van començar tocant les peces essencials de qualsevol país: l'Educació i la Sanitat,
dilapidant-les com a feres salvatges que no han d'existir. Després la gent va
haver de veure com amb els diners del poble s'ajudava els grans culpables de
tot el desgavell creat: bancs,
grans empreses i altres estafadors. La població es va rebotar encara més, una
població, la majoria de la qual, estava endeutada fins al coll amb tota la
sèrie de bancs i caixes que s'havien obert durant l'auge del creixement
econòmic desenfrenat dels darrers trenta o quaranta anys, els quals els darrers deu anys s'havien
dedicat a enganyar el poble amb les seves hipoteques, valors i altres estafes
encobertes per la llei; els mateixos bancs i caixes que ara havíem de rescatar
amb els diners de les retallades dels serveis que ens pertoquen per
Constitució, ja pagats amb escreix amb els nostres impostos.
(Impostos, quina paraula! Mai no hi havia pensat,
però deu venir d'impostor, no? Quina
gràcia les paraules! Estan tan malaltes com la pròpia humanitat, gastades
i violades per totes bandes, pobres
paraules! Elles han omplert els crits de guerra, els sermons religiosos, les
lleis i normes polítiques, han estat instruments per a la mentida, en
definitiva instruments per matar en nom d'unes altres paraules també malmeses!
Pobres paraules quan han estat tan mal usades!...)
Tothom s'adonava
cada dia més que estàvem en mans d'uns impostors amb tota regla, des del banc
més miserable fins al govern de la Merkel anaven en contra de l'estat del
benestar dels qui havien fet pujar els països amb gran esforç i treball. La Lisa
sempre deia: "Ens deixem prendre el pèl perquè ja estem agonitzant, i
encara ens volen acabar d'exprèmer abans que petem i ja no ens puguin treure
més suc."
Però encara no ens
havien aplastat del tot. La gent va començar a mobilitzar-se a través de les
xarxes, sobretot del twiter i facebook, i es va programar una gran manifestació
per al 15 de maig. Aquell abril, doncs, com he dit, les reunions i assamblees
d'estudiants eren la nota del dia, ningú confiava en cap partit polític, tots
ens havien defraudat exageradament i el nou govern encara semblava pitjor que
l'anterior: "Merda de país! Com es pot votar aquesta mena de gent? No hi
ha ningú que se salvi, tots són una colla de corruptes i podrits. Te'n desfàs
d'uns i els que vénen són iguals o pitjor", era una frase que d'una manera
o altra sortia de totes les boques en aquell moment, aquesta l'havia dit la Lisa, és clar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario