Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVIII

La Lisa i jo estàvem molt impressionats per aquella brutal càrrega, tothom ho estava. Molts companys havien resultat ferits, alguns no els coneixíem, d'altres en sabíem el nom, molts eren de grups antiviolents..., però la policia no pregunta, atissa tot el que se li posa per davant sense miraments. Hi havia gent gran per terra que no es podien ni aixecar, a una dona d'uns setanta anys que era a prop nostre la van empentar amb tanta força fins a fer-la caure; la gent gran es pensava que els respectarien i volien interposar-se per defençar-nos, però van rebre igual que els joves. Hi havia desenes de nois i noies amb masegades per la cara i pel cos, moltíssims cops de porra marcats a les esquenes de la gent i altres amb sang rajant pel cap i per tot arreu. D'altres amb óssos trencats en caure, o petats per un cop de porra. 

La Lisa i jo corríem desesperats, maldant que les òsties no ens toquessin, intentant ajudar els ferits i buscant gent que pugués acompanyar-los als hospitals o CAPs. Lo més fort va ser ajudar un noi que venia cap a nosaltres amb un ull enlaire, segurament d'una bala de goma. Venia caminant amb la mà tapant-se l'ull i anava com perdut. Nosaltres el vem agafar i el vem acompanyar a recer perquè el puguessin atendre.  Reconec que l'adrenalina del moment ens feia fer coses que d'una altra manera no haguéssim pogut. La visió del forat que li havia deixat la bala de goma em va fer marejar i per un moment vaig pensar que perdria el món de vista, però aquell noi ens necessitava i jo no podia deixar-me anar per les emocions o sentiments que la seva ferida em provocava. Havia de reaccionar ràpid i així ho vaig fer. Mentre la Lisa trucava emergències jo vaig córrer cap a la Ronda, on feia una estona havia vist arribar una furgoneta del SEM, i com un boig vaig passar per entre mig dels milers de persones fins a poder trobar-los i poder fer que un d'ells m'acompanyés a la plaça. No havia passat mai tanta por. La visió del noi sense ull encara la tinc clavada al cervell.

Com més ferits vèiem més ens indignàvem, i continuàvem cridant fins a l’afonia insultant els fills de puta que ens havien deixat anar aquells gossos rabiosos que semblaven trets dels més foscos averns. La batalla era encarnissada i, evidentment, els antiabalots al final van aconseguir obrir pas perquè sortissin alguns dels camions de la brigada de neteja; no podíem fer res més davant d'aquell atac.

Però a la plaça encara quedaven molts vehicles i llavors la gent va córrer a tapar tots els altres accessos per on podien eixir. Hi havia molta confusió, tothom anava d'un cantó a l'altre corrent per veure què succeïa i on era necessari. Eren més de les onze quan van tallar el Passeig de Gràcia fins a la Gran Via, ho sé perquè un dels companys de reunions  va enviar un sms per avisar la gent i l'hora va quedar gravada: 11:13am. A Rambla Catalunya ja no hi quedava pràcticament ningú, només les restes de l'encarnissament que s'hi acabava de produir. La veu es va passar ràpida i tots vem fer cap aquella banda.

Cap al migdia va arribar molta més gent indignada.  S'havien assabentat de la càrrega tan violenta que havíem sofert al matí -les noves xarxes són el millor reclam que podíem tenir-, i havien respost en massa la nostra suplicant crida. En poca estona ja eren milers els que s'havien presentat. Amb tot, els mossos encara mantenien el cordó policial entre ells i nosaltres i no els deixaven passar. A mesura que arribaven, però, la gent anava taponant totes les sortides de la plaça i cridaven per fer-nos saber el seu recolzament. El munt de persones creixia molt depressa i aviat van envoltar la plaça completament, tancant qualsevol pas policial o de la brigada.

A dins també creixíem. Tot eren explicacions del que havia passat o del que havíem viscut, la gent s'anava colant de gota en gota i cada cop n’érem més. Tothom estava nerviós, però també es mantenia la calma. La Lisa i jo ens vem parar a xerrar amb un noi que s’acabava d’esmunyir per entre les tanques de berdissa i que en veure’ns tan afectats ens havia preguntat per la situació. Les paraules ens brollaven a cabassos describint aquell horror viscut durant tot el matí, la ràbia i la desesperació ens havien deixat exhausts,  però el nerviosisme ens mantenía drets. Tot i això la Lisa es va posar a plorar quan vem recordar el noi a qui havien tret l’ull. La vaig mirar per animar-la, però ella ni em va veure. En aquell moment vaig notar que estava totalment enfonsada i desfeta, i la vaig abraçar ben fort.

Llavors altre cop vem sentir crits i sorolls de la banda de Passeig de Gràcia. Tots tres vem córrer cap aquella direcció. Hi havia un munt de furgons dels mossos parats allí. Ens preguntàvem quina en tenien preparada quan algú va dir que segurament havien vingut per recollir els guàrdies que estaven formant el cordó. La plaça s'estava omplint de massa gent, els crits dels indignats ja eren un clam i no es debien sentir gens segurs enmig de tanta multitud. 

A Passeig de Gràcia també s'estava omplint de manifestants a cada segon que passava i la gent ja començava a incordiar amb insults les forces de seguretat, antiabalots ben uniformats, els mateixos que moments abans s’havien llançat contra tothom com bèsties salvatges sense pietat, i que ara eren allà per deixar pas als seus companys. Però els del cordó no arribaven mai i la gent estava cada cop més nerviosa de tenir els mossos al davant, els insults i queixes brollaven de tot déu, era massa la ràbia que tohom duia acumulada. La cosa estava a punt de petar.