Era el segon cop que podia veure MILES DAVIS, i després de la fantàstica experiència del primer, l’Ant i jo no ens el volíem perdre. Venia dins el programa del XXI Festival Internacional de Jazz de Barcelona. En aquell concert ens vem emportar el Vicius, que no havia estat mai en un gran bolo fora del punk o metal. Va ser fàcil convèncer-lo, perquè a la tarda va venir un amic pagès de visita, i ens va regalar una branca per fumar que ens va posar galdosos (aleshores fumàvem ‘costo’ i no hi estàvem habituats). I amb aquell pet vem marxar tots tres cap el concert del DAVIS. Com l’altre cop, ens vem posar a primera fila. Aquesta vegada va fer un bolo normal, amb ell d'esquena o mirant a terra, i no va venir a fer-nos un solo a la cara (tampoc destacàvem tant com l’altre cop, pujats a la barana). Però el concert va ser una meravella. Nosaltres ja ho esperàvem, sabíem el que hi havia. Portava una gran banda amb el KENNY GARRET al saxo, i es muntaven uns diàlegs boníssims entre tots dos. El MILES dirigia molt tota l’estona, i van fer aquells temes tan guapos, que era impossible no flipar. I és clar, el Vicius es va enamorar del MILES, com tothom qui l’escolta. Ho vem passar super bé tots tres, però per ell va ser una experiència ‘màgica’ que li va obrir un nou món. Va ser un concert apoteòsic! I en vem sortir feliços!
No hay comentarios:
Publicar un comentario