Quadern de Bitàcola nº 77 - OZZY OSBOURNE + UDO, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 13.4.89

Era el primer cop que veiem OZZY OSBOURNE, i en teníem moltes ganes, era dels pocs cantants ‘heavys’ que ens agradava, malgrat que el consideràvem més de hard-rock, i ens anàvem comprant els seus discs en solitari. El festival va començar amb UDO, un grup alemany fundat per UDO DIRKSCHNEIDER (ACCEPT). Venien de teloners per presentar el seu primer disc, però crec que no els vaig fer gaire cas, no m’agradava aquella veu, i estava impacient per veure l’OZZY. El seu concert va començar amb una ‘Carmina Burana’ com a intro, i va ser molt apoteòsic quan va sortir l’Ozzy acompanyat de la banda: ZAKK WYLDE a la Guitarra, GEEZER BUTLER al baix, i RANDY CASTILLO a la bateria, la penya va embogir.  Van engegar a tope amb ‘I don’t know’, molt més canyosa que al disc. En aquell concert presentaven l’àlbum ‘NO REST FOR THE WICKED’ (88), però van fer un repàs de la seva discografia. Des del primer moment l’Ozzy semblava bastant fet pols físicament, no pas de la veu. No parava d’anar d’una banda a l’altra de l’escenari movent-se com un vell, i de tirar-se cubells d’aigua pel damunt o per sobre nostre. Em va estranyar veure’l tan feixuc, però ell ho donava tot, i no va parar de moure’s en tot moment. Em va molar tota la banda, presentava el nou guitarra Zakk Wilde, que ens va agradar molt. També em vaig enamorar de Randy Castillo i els seus ritmes de bateria. Crec que va ser en aquest bolo que va fer un solo de bateria mentre la recorria per tot el vol. A mi mai no m’agraden els moments de solos, de cap instrument, han de ser molt flipants perquè m’ho passi bé, perquè de vegades semblen més per omplir el temps que res. De tota manera, aquell solo va ser molt divertit. I el concert, malgrat l’aparença de l’Ozzy, va tenir molta canya, i va molar molt! I com sempre darrerament, vaig tenir recompensa, i el BUTLER i el ZACK WYLDE em van tirar les pues. La meva col·lecció començava a créixer !