És divertit veure l’eclèctics que sempre hem estat
amb la música. En menys d’un mes podíem veure JUDAS PRIEST, P.I.L. i PETER
HAMMILL, i passar-ho super bé en tots tres concerts. El del HAMMILL l’esperava
molt, perquè des que havia sortit de VAN DER GRAFF GENERATOR, havia fet uns
discos molt guapos. He de confessar que VDGG m’havia costat d’entrar. Nosaltres
estàvem acostumats a escoltar de tot, i de tenir les orelles ben obertes, però
aquella banda era molt ‘dura’. Al cotxe sempre fèiem un joc, que era que
cadascú escollia una cinta, i a l’època que el Kike C. estava a KLAMM
(1978/79), quan li tocava a ell escollir sempre posava VDGG, malgrat les
nostres protestes. Però al final li ho vem agrair molt, perquè quan les orelles
es van obrir, ens van semblar magnífics! I sobretot ens va enamorar la veu del
HAMMILL (el causant que també ens agradessin el TRES i el HALDFORD uns anys
després). El HAMMILL tenia uns registres absoluts, era preciós d’escoltar-lo!
Per això em feia molta il·lusió. Però resulta que va anunciar un concert en
solitari, només ell i el piano! Llavors em vaig decebre una mica, perquè
esperava escoltar els temes brutals dels seus discos, bé, almenys des de l’’pH7
(79) fins a l’Enter K (82), i em vaig
imaginar que seria un concert avorrit. Però estava ben equivocada. Realment,
només amb la seva veu ja en tenies prou. No li calia tota la banda (malgrat que
si l’hagués portat hauria estat suprem), però realment no li calia. Ens va
tenir a tots ven lligats del del primer tema. Quina força un home sol! Pell de
gallina en molts moments! Em va agradar moltíssim, com a tothom qui hi havia,
crec. El tio va acabar plorant i suplicant que el deixéssim plegar, perquè li
demanàvem bisos sense parar!
No hay comentarios:
Publicar un comentario