Quadern de Bitàcola nº 43 - KING CRIMSON + ROXY MUSIC, F.C. Sant Andreu-Barcelona, 25.8.82

Era el segon cop que anunciaven un concert de ROXY MUSIC a Barcelona, però el primer es va suspendre i vem tornar les entrades per recuperar els diners. Per sort en vaig fer una fotocòpia, i per això ara ho recordo. Aquest cop, però, havien posat KING CRIMSON al cartell, i això eren paraules majors! Després del ‘Red’ i de la seva separació, vem pensar que mai no tindríem l’oportunitat de veure aquella gran banda en directe, però no sabíem que el projecte KC tornaria el 81, amb una banda reformada per ROBERT FRIPP, ADRIAN BELEW, TONY LEVIN i BILL BRUFORD, i que els nostres somnis es complirien. Així, esperava i desitjava aquell concert amb totes les meves forces des de feia anys! La nostra penya vem decidir anar-hi ben d’hora per agafar primera fila. Jo volia estar davant de Tony Levin! Per això, just es van obrir les portes, vaig entrar disparada cap a l’escenari, i just em vaig quedar al lloc on volia. El concert es feia al camp de futbol del Sant Andreu, cosa que no era habitual, i que vaig agrair, perquè en ser un espai obert el so era millor i no feia tanta calor. L’actuació de KC va ser brutal de principi a fi. Pell de gallina quan el Bruford va començar amb la intro de ‘Waiting Man’. Fabulós! Van fer un repàs dels seus dos discos ‘Discipline’ i ‘Beat’, i cada tema era millor que l’anterior! I com a regal van acabar amb ‘Larks’Tongues in Aspic-Part II’. Ah! I Tony Levin ens va tirar la pua a nosaltres! Una pua rosa amb el seu perfil dibuixat. Crec que aquell dia vaig començar la meva col·le de pues. Total, que millor impossible!! Estàvem a primera fila, els veiem tant bé! M’hi vaig deixar tot el meu jo en aquell concert! M’ho vaig passar més que bé, ho vaig gaudir tant tot, que quan van arribar els ROXY MUSIC i van començar amb un tema de l’Abalon’ (82),  em van semblar uns ‘patates’. Em va passar el mateix que amb Weather Report abans de Beck i Clarke, ja ho havia donat tot i el meu cervell no volia escoltar res fora d’allò. Així, els ROXY em van començar amb mal peu. Per sort el FERRY portava una gran banda, un escenari ple de músics i coristes, entre els quals el MANZANERA i el MACKAY, a qui molava veure. I també per sort, van tocar temes dels antics, perquè a partir del ‘Manifesto’ (79) ja no ens havien agradat, malgrat comprar-ne els discos. Aquell dia vaig marxar d’allà malalta d’amor cap a KING CRIMSON. El mono em va durar tot el mes que ells estaven per Europa. Cada dia pensava com podia treure diners per tornar-los a veure, i ho passava malament perquè era impossible trobar-los, com si KC fossin droga dura, (hahaha...) Mai no m’havia passat una cosa així tan forta!