A SLEAFORD MODS els vaig conèixer fa anys en un documental sobre la banda, i de seguida em van agradar. Feien punk electrònic amb molta crítica social a la manera d’spoken word, i les seves bases, tan obsessives, em van enganxar molt. Els vaig anar seguint tots aquells anys fins que van anunciar el concert de Barcelona. Aquell mateix dia me’l vaig anotar (i faltava gairebé un any), però mai no podia comprar l’entrada per falta de diners (si avant-pandèmia ja era pobre, post-pandèmia ja no podia fer res). Tres dies abans del concert, però, el Pepepue em va oferir la seva entrada, ja que ell no hi podia anar, malgrat que finalment se li van girar els plans. Aleshores jo ja tenia al cap que hi aniria, i per sort vaig trobar entrada al darrer moment. Allà em vaig trobar la Rakel i el Jose (que em van convidar a dormir) i el Pep, i vaig poder agafar primera fila en una sala plena a petar. Portava molts anys mirant vídeos d’SLEAFORD MODS, i sabia com es comportaven en directe, JASON WILLIAMSON fent el borinot per l’escenari, amb molt de feedback amb la penya, i l’ANDREW FEARN quiet al costat del portàtil, portant el ritme amb el peu i amb una birra a la mà. Però en aquest concert semblava que s’haguessin canviat les tornes. WILLIAMSON no estava tan simpàtic amb la gent, ni es movia tant per l’escenari, en canvi el FEARN s’ho passava molt divertit. Vaig pensar que potser ja estava fart de tanta gira, des de feia dos o tres anys s’havien fet molt coneguts i no paraven. Venien a presentar ‘UK GRIM’, del qual van fer molts temes. La penya no vem parar de botar, però quan van engegar amb els discos antics la sala es va desbordar de pogos i ens hi vem deixar la pell. Ho vem passar genial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario