La Claire havia decidir instal·lar-se
altre cop a l’Hotel Icària, malgrat que no va tenir la sort de poder accedir a
la mateixa habitació que havia compartit amb l’Steve, però si al mateix novè
pis i amb la mateixa vista al Mediterrani. Allà va relaxar-se una mica per
poder pensar en el següent pas que li calia fer. Havia trobat el lloc a Montjuïc,
però no sabia com continuar la seva investigació. I com que anava molt perduda,
va optar per contractar un detectiu privat perquè l’ajudés en tot plegat.
Realment estava perduda en aquella ciutat i necessitava algú que li pogués fer
d’intèrpret i la pogués guiar per l’itinerari que s’havia creat als EEUU. Així doncs, va fer una ullada per internet i
finalment es va decidir per una agència de detectius que tractava força casos
de la guerra civil.
L’endemà mateix, la Claire es va
dirigir a l’agència d’investigació privada situada al carrer del Bruc. L’agent
que la va atendre es va involucrar de seguida amb el cas, i entre tots dos van poder
anar estirant el fil de tota la història durant gairebé cinc setmanes.
Es tractava d’un tipus d’informació
difícil de trobar, molts dels afectats ja havien mort o eren tan vells que no
recordaven res i capgiraven els records. Durant la primera setmana es van moure
amunt i avall per tota la ciutat seguint la ruta de presumptes contactes de la
Claire, però no van rebre cap informació destacada. Per la seva banda, a l’agència
també s’investigava el cas, ja que anava lligat amb d’altres que tenien oberts
en aquell moment.
Finalment, al cap de deu dies de
recerca intensiva, el detectiu va trobar una dona que havia estat veïna de la
família Ferrer durant els foscos anys de la postguerra i a qui també li havien
matat el marit aquella trista primavera del 41. A la fi descobrien alguna cosa,
ja tenien un fil a seguir. La Claire es va entusiasmar i va decidir anar-la a
visitar aquell mateix dia.
La dona vivia en una residència de
Vallvidrera. Era molt vella i gairebé ja no es podia moure, però tenia el
cap clar i recordava perfectament el que li demanava el detectiu. Ella els va
explicar totes les penúries de la guerra i de les seves conseqüències, coses
que no treien cap en la seva investigació, però que els posava en un contacte més
directe amb tot aquell moment. Finalment, però, va arribar a la part que més
els interessava, la mort del seu marit.
La vella dama els va contar que al
Castell -la presó del règim- cada dia es cometien afusellaments, a més de les pitjors barbaritats que hom pogués imaginar, però que també “es carregaven” la
gent d’altres maneres. Amb una pena molt grossa i amb llàgrimes als ulls va
explicar que al seu marit l’havien posat en un sac i li havien lligat una gran
roca als peus, i que després l’havien precipitat per un dels penya-segats de
Montjuïc. Es veu que ho feien per no gastar tantes bales, i en un rigorós secret
d’estat. Però aquella fatídica matinada, uns pescadors havien estat testimonis
del crim, i després d’esperar que marxessin els soldats s’havien capbussat en
aquell lloc per rescatar-ne el cadàver. La sorpresa havia estat que n’havien
extret set més, entre ells el del seu marit.
Amb aquella nova informació, els dies
següents es van limitar a rebuscar entre els documents i informacions que
tinguessin a veure amb aquella troballa o amb d’altres de l’estil, però no van topar amb res que els interessés. La notícia no havia sortit de la clandestinitat i
la Claire veia que la gent encara tenia reticències a parlar-ne. A l'actualitat encara cap govern
espanyol no havia denunciat oficialment els crims del franquisme, i els
documents pertanyents a aquella etapa estaven segrestats a Salamanca, si és que
n’hi havia algun. Per això van decidir que el següent pas l’havien de fer a la
ciutat que durant segle XIII havia gaudit de la primera Universitat d’Europa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario