Tot
va ser quan van passar per la muntanya de Montjuïc. Els ulls de l’Steve, que
anava escoltant les explicacions turístiques de la Claire, van topar amb un
dels murs d’un dels revolts de la carretera. Era un revolt molt tancat per on
el bus havia de passar lentament. El mur era ple d’heures i al davant, en una
mena de jardinera de pedra s’hi alçaven unes boniques i roges bugambílies, en
una mata que ocupava tot el recolze. L’Steve, en veure aquell lloc es va quedar
parada, eclipsada, en un altre món. Una mena de buit ancestral la va devorar per
dins en un instant, deixant-la amb la mirada clavada, absorta, com en un no-res.
De cop va notar que la sacsejaven, i va sentir la veu de la Claire que li deia: -Es
tracta d’una obra viva, ho veus? -Assenyalant alguna cosa de la guia. Llavors
va reaccionar i li va contestar amb un breu somriure. No sabia ben bé on era ni
què li havia passat, però notava clarament que el seu cos acabava de rebre una
forta sotragada, una sensació totalment desconeguda per ella. Malgrat tot, no va dir res, es va quedar abstreta,
una mica absent i amb els ulls fixos, mirant el paisatge urbà que anava passant
de pressa pel seu costat.
La
ruta va seguir fins la Torre AGBAR
i també la xerrameca de la
Claire, que continuava explicant les meravelles
arquitectòniques i enginyerils del gran projecte del francès Jean Nouvel i el
seu Atelier amb col·laboració amb l’estudi d’arquitectes b720 de Barcelona.
Havia estat alçada al bell mig del que Cerdà considerava, al segle XIX, que
seria el centre neuràlgic de la
Barcelona del Futur, i va ser inaugurada el 2005. Li contava
que s’havien inspirat en una de les roques de la muntanya sagrada de
Montserrat, una a la qual anomenaven Cavall Bernat i que de lluny semblava un
dit enfocant el cel. I seguidament es queixava: -Quina llàstima que no hi hem
pogut anar!-, imaginant-se Montserrat com una veritable montanya màgica.
-M’hagués agradat tant poder fer-ne fotos! –continuava queixant-se.
Al
cap de poc, l’Steve ja s’havia oblidat d’aquella sensació o visió subjectiva
que havia tingut una estona abans. Ara totes dues tornaven a riure mentre
baixaven del bus, junt amb alguns altres turistes matiners, i entraven per la
porta giratòria d’aquell formidable edifici. La visita a la torre era guiada.
Com que en aquella prompta hora hi havia poca gent, es van repartir entre dos
dels sis ascensors que hi havia, per veure’n les esplèndides vistes que oferia
aquell indret. En el seu ascensor també hi anaven quatre turistes japonesos,
tots amb pantalons curts i les seves respectives càmeres, -semblen d’un comix
de Tintín- va xiuxiuejar la
Claire, que va rebre una pessigada al braç, doncs l’Steve es
moria de vergonya quan la
Claire li feia allò. També hi havia un noi molt alt i robust
que portava un barret de cowboy i que
la Claire
havia comentat que semblava Clean Eastwoot, i una parella de francesos de
mitjana edat que no paraven de xerrar en tota l’estona.
Van
pujar veient aquelles esplèndides vistes de Barcelona, amb la Sagrada Família en front i la
ciutat als seus peus. El meravellós paisatge urbà d’aquella ciutat mediterrània
va fer despistar l’Steve de la seva aprensió claustrofòbica del primer moment.
El fet que els ascensors fossin de vidre va facilitar molt les coses. L’ascensor
pujava de cop fins al pis 26, on es podia sortir i gaudir de la gran cúpula
d’acer i cristall de 9
metres que coronava l’edifici. En aquell “mirador”, la Claire no va deixar de fer
fotos i més fotos, mentre feia posar l’Steve com si fos una model. Deia que
havien d’aprofitar aquell fantàstic espai per fer les noves fotos de promoció
de l’Steve. Aquesta reia i es deixava fer. No paraven de fer-se petons quan
ningú les veia, i realment semblaven una parella en plena lluna de mel.
l cap de deu o quinze
minuts els van cridar per baixar. Les noies comentaven excitades el gran treball
d’enginyeria que s’havia fet. Els “japos” gastaven un somriure d’orella a
orella, el cawboy s’ho mirava tot amb
molt d’interès i el matrimoni de francesos no deixava de llançar exclamacions
de joia. Quan baixaven, tothom estava satisfet d’haver-hi pujat, i es notava. De
sobte, però, es va produir una forta
sotregada seguida d’un angoixós balanceig al vuit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario