Steve i Claire - Capítol III - "Claire"

La Claire era una noia australiana d’un poblet a prop de Brisbane, la capital de Queensland. Els seus pares tenien grans extensions de terres i es dedicaven al negoci de la llana. Ella, a qui mai li havia agradat aquella vida tan dura del camp, havia estudiat Art al Campus d’Ipswich, a la Universitat de Queensland, i un cop acabats els estudis havia decidit anar-se a buscar la vida als Estats Units. Com que li agradava molt el sol, va escollir la ciutat de Los Angeles com a destí, més que res perquè, a part de la fotografia, era una gran amant del cinema, i sempre havia pensat que algun dia potser podria dedicar-se a la fotografia cinematogràfica.

Un cop a LA, es va dirigir directament a Echo Park a buscar feina, fins i tot abans de buscar lloc per dormir. Era una noia molt decidida i fins aleshores tot el que s’havia proposat ho havia aconseguit. Va començar provant aquest districte perquè sabia que era un lloc meravellós d’on podria treure unes grans fotografies. A més hi vivien o hi havien viscut molts dels artistes de Hollywood, com l’Steve McQueen o el Leonardo di Caprio, o altres artistes com John Huston, o també músics com Jackson Browne, a més d’escriptors, pintors, escultors i altres coneguts dedicats a les Arts. I també, diguem-ho, perquè era un barri tranquil, amb monuments històrics i cases d’estil victorià de finals del XIX. A la Claire sempre li havia agradat molt Europa, malgrat que mai no hi havia estat.

Cap al migdia va trobar feina en un petit restaurant italià del Boulevart Rampart, just al carrer de darrera del parc de La Fayette. Va tenir la bona sort d’entrar-hi just al moment de l’hora punta, quan la família Benedetto, pare, mare i un fill jove, el Paolo, anaven de cul per atendre els clients. Als Estats Units el temps és or, i a ningú li agrada malgastar-lo menjant. I en aquests tipus de locals “fast fod” sempre s’ha d’anar ràpid. La Claire va parlar durant cinc minuts amb la signora i al cap de deu ja duia una bata i un gorret de color rosa i començava a atendre els seus primers clients.

La Claire, de seguida es va trobar bé amb aquella família tan divertida, - ella li semblava que tots els italians eren divertits-. I al cap de poc ja la tractaven com una filla. El Paolo, que llavors tenia uns 17 o 18 anys se la mirava abstret durant les hores de poca feina, però ella només el veia com un noiet simpàtic i bon nen; i també van congeniar molt bé. Però no era estrany que el Paolo la mirés amb “ullets”, la Claire era una noia molt guapa, malgrat que tenia una manera de vestir-se i pentinar-se gens atractiva. La seva mare sempre li deia que semblava un xicotot, però ella, que havia crescut entre cavalls i xais, havia triat la roba més còmoda per aquella vida, i al cap del temps aquella indumentària ja s’havia transformat en el seu estil.

Vestia sempre samarreta i texans i acostumava a portar bambes o botes camperes. I si feia una mica de fresca, es posava alguna d’aquelles camises de quadres de franel·la, que tan agraden als cowbois, i que ella semblava que en fes col·lecció. Tenia una cara molt mona, amb uns ulls blaus molt clars. Es veu que de petita semblaven transparents de tan cristal·lins com eren, i que per aquest motiu li havien posat Claire. Tenia 24 anys però un nasset petitó i una mica arremangat i aquells llavis molsudets li feien un semblant més jove del que era. Portava mitja melena gairebé sempre despentinada d’un castany molt fosc, gairebé negre, i tenia una pell molt blanca i suau que ressaltava amb aquell embolcall obscur. 

De seguida va fer amistat amb el François i l’Steve, els únics clients que es prenien l’hora de dinar amb calma, i molts cops s’asseia amb ells a menjar tal com feia tota la família italiana, ja que els joves artistes acostumaven a anar a dinar tard per no trobar-se els col·lapses del migdia, i ja feia dos anys que freqüentaven aquell petit restaurant diàriament.