Steve i Claire - Capítol X - "Recerca"

El veritable avi de l’Steve era Joaquim Ferrer, un jove català que havia estat assassinat pel règim franquista just acabada la guerra civil espanyola. La seva dona, l’àvia de la seva estimada, havia fugit a Nova York amb els seus dos fills i s’havia tornat a casar amb l’avi que totes dues coneixien, Mr Collins. La nostra mare era una dona molt tossuda -deia Mr Ferrer-, i malgrat el nou casament, mai no ens havia deixat que ens canviéssim el cognom i adoptéssim el del pare. Ella n’havia convençut el Sr Collins dient que era l’únic que li quedava del seu pobre marit, assassinat sense cap culpa, i ell, un bon home, hi havia estat d’acord. Però la veritat l’havia confessat algun cop als fills entre rialles: no els havia deixat canviar el cognom perquè Collins sonava malament. -I és que la mare quan s’enfadava i havia de renegar sempre deia “collins” en lloc de “collons”, reia Mr Ferrer mentre ho explicava a la Claire.

La Claire va anar insistint perquè li expliqués tot el que pogués recordar de l’assassinat del seu pare, però el pobre home no en sabia gran cosa, només que havia estat la primavera de 1941 a la muntanya de Montjuïc, on el règim franquista havia transformat el Castell en una inhumana presó. Allà hi havien tancat al seu pare juntament amb milers de presos polítics més, tots amuntegats en petites cel·les sense ni un racó per jeure, on les tortures i maltractaments eren l’odre del dia. Ell no en tenia coneixements concrets, perquè la seva mare no els n’havia explicat gairebé res, però sabia que aquella muntanya havia estat l’escenari on s’havien comés els pitjors assassinats del règim de la postguerra a Barcelona.

Amb la nova informació, la Claire es va passar hores i hores investigant per internet i buscant contactes amb qui poder parlar, però no en treia l’aigua clara i finalment va decidir fer un segon viatge a Barcelona.

El primer que va fer només arribar a l’aeroport del Prat va ser agafar un taxi que la portés fins a la Plaça d’Espanya, volia tornar a reviure aquell nou record fent un segon recorregut per la muntanya de Montjuïc. Allà va esperar el bus turístic. Mentre tornava a fer el trajecte s’anava fixant molt bé en cada revolt per mirar d’esbrinar just el lloc on havien succeït els fets que ella recordava, aquella conversa amb una Steve absorta i estranya. Era difícil per a ella, ja que l'altra vegada havia estat llegint la guia gairebé tot el camí, però al cap d’una estona, en passar per dos o tres revolts seguits li va semblar veure alguna cosa coneguda i sense saber exactament de què es tractava, va demanar al xòfer del bus que la deixés baixar en el primer punt que pogués. Llavors la Claire va tornar enrere caminant fins als tres revolts seguits. Quan va arribar es va parar una estona en cadascun d’ells, mirant fixament cada detall del lloc i dels voltants, mirant de trobar una pista, una petita cosa que l’ajudés a recrear aquell record borrós que des de feia dies li venia a la ment. S’hi va passar una llarga estona, sense cap presa, intentant tornar enrere en el temps ajudada d’aquell paisatge.

Finalment, al darrer indret, un revol molt tancat i costerut, va veure una cosa que li va sacsejar el cor. Una imatge que li va semblar coneguda i que al cap d’una llambregada va poder introduir en el seu record: la paret d’enfront del penya-segat plena d’heures amb una gran rocalla d’on sortia una esplendorosa bugambília plena de flors roges. Llavors ho va veure clar, aquell era el lloc precís en què havia vist l’Steve tan estranya. Ara se li apareixia la cara de la seva estimada envoltada d’aquelles boniques flors. N’estava segura, aquell era el lloc. En va treure fotos des de tots els angles possibles, i finalment va anar baixant a peu, absorta en els seus pensaments, fins que es va trobar novament a la Plaça d’Espanya.