Steve i Claire - Capítol II - "Steve"

L’Steve era una escultora de Nova York que començava a tenir renom. Tenia 33 anys molt ben portats. Era alta i esvelta, amb una melena pel-roja molt fosca i rissada que sempre li queia per davant dels ulls. Era molt atractiva, tant d’aspecte com de personalitat. Tenia una cara amb unes traces perfectes, un nas recte, uns ulls una mica orientals i molt negres i una pell pigallada de tant estar sota el sol de Califòrnia. Era una d’aquelles dones que es feia mirar quan passaven pel teu costat. Li agradava vestir elegant, però tenia uns gustos molt especials i, malgrat ser bastant clàssica, sempre mesclava la roba de maneres curioses, per la qual cosa li lluïa molt diferent de qualsevol altra dona. També tenia molta personalitat en això.

Havia arribat a Califòrnia set anys abans, quan just havia acabat la carrera de Belles Arts i li havien dat una beca per fer un màster a San Francisco. Tres anys després i un cop acabat el màster, ja no va poder tornar a Nova York, aquell clima i el tarannà de la gent d’allà la va captivar. I com que s’havia fet molt amiga del François, un noi francès que també estava acabant el seu projecte, van decidir marxar junts cap a LA, la segona ciutat més gran d’EEUU, on ell tenia una altra beca per a la Univertitat “Oxy”, dins l’Art Center College of Design, i un cop allà mirar de muntar una Galeria d’Art.

L’Steve comptava amb una petita herència que li havia deixat la seva àvia, i juntament amb el que el François havia estalviat durant dos anys fent stripteasse en un local de luxe de la ciutat dels tramvies, van tenir el suficient per comprar un petit garatge al barri La Fayette Park, dins el districte d’Echo Park, situat a l’àrea oest de LA. L’Echo Park va ser un dels primers districtes a tenir estudis de cinema a l’altra banda del Mississipi, i per això era un lloc d’artistes i bohemis, cosa que els interessava molt per al seu nou negoci. 

Van treballar un fart per arreglar aquell desastrós local, per treure’n tota la merda i la grassa acumulada durant anys, però després de quatre mesos de fatigosa i fastigosa feina –com deia l’Steve-, ja podien comptar amb una nau neta i preparada per muntar-hi el que volguessin. Com que el sostre era molt elevat, s’havien fet un altell amb fustes reciclades a la part final del local, i allà havien instal·lat l’habitatge. Realment era una sala bastant espaiosa on tenien una mena de chill out que gairebé només usaven per dormir. No menjaven mai allà.  No havien fet separacions, perquè l’Steve era una mica claustrofòbica i en quedar el sostre baixet li va semblar que no ho aguantaria. Per això van decidir deixar la sala oberta, fins i tot amb la galeria, separada només per una bonica barana de fusta, una mica antiga, que havien comprat en una subhasta, i la petita escala de cargol que s’hi havien fet construir. A la planta baixa, van preparar els murs i l’espai per contenir-hi pintures i escultures. De moment les seves obres i de mica en mica les d’altres artistes. I finalment la van anomenar “Art Park”, en honor al barri on es trobaven.

Al cap d’un parell d’anys ja començaven a ser reconeguts dins del món artístic de la ciutat, i eren molts els pintors i escultors que volien instal·lar la seva obra allà. Entre el lloguer de la sala i els tants per cent dels quadres i obra venuda, cada mes s’enduien un bon sou tots dos, que els permetia tenir una vida còmoda i tranquil.la. Cada dia menjaven al “Paolo’s”, un restaurant italià que hi havia quatre portes més avall del seu local, i ja els tractaven com de la família. Va  ser allà, al Paolo’s, on l’Steve i la Claire es van conèixer.