Steve i Claire - Capítol V - "Un bon negoci"

Havien passat ja tres anys des del dia que havien decidir associar-se i gairebé els mateixos que eren parella. El fet de viure juntes les havia unit molt més i havien acabant formalitzant una història que ja es veia a venir des de feia temps. Aquell matí, l’Steve tenia una reunió important amb un comprador d’art de Texas molt ric. El texà, un home gros abillat d’una manera una mica cridanera, vestit groc i camisa blanca amb un llacet d’aquells al coll tan típics de la seva terra i un parell de botes d’almenys un 50 de peu que l’ajudaven a sostenir-se, s’esperava fumant un bon habà al vestíbul de l’hotel Knights Inn, al districte d’Ecko Park. Un hotel senzill, de carretera, que estava a prop del Dodger Stadium i que ell sempre agafava quan anava a LA a veure el seu equip. Normalment mai no hi dormia, només el tenia per atendre alguna cita, quan aprofitant que era a LA per un partit, quedava amb algú. Era un fanàtic dels LA Dodgers, ja que el seu millor amic de la universitat havia jugat amb ells feia uns quants anys, i des de llavors sempre que podia anava a veure’ls.

L’Steve arribava un pèl tard, cosa gens rara en ella. Aquell matí havia decidit donar un vol per Echo Park Lake abans de la reunió. Tenia moltes hores per davant i estava massa nerviosa per quedar-se a la galeria. Era un diumenge esplèndid, i en veure que l’hotel de Mr. Hocklans era tan a prop del llac, va decidir passar-hi una estona abans d’acudir a la cita. Sempre que anava al petit llac d’Ecko Park, es quedava mirant l’aigua des del mínuscul pontet que porta a la illeta del mig. Aquell dia, només un des sortidors estava engegat, i la brisa del matí li feia arribar espurnes d’esquitx que ella parava amb la cara, deixant-se ruixar amb aquella fescor. Cap al migdia, va agafar el cotxe i va tirar per Bellevue Avenue fins a E. Edgeware Road, on va girar i va agafar el pont per sobre la carretera de Holliwood, o Camino Real com també era conegut, i a la primera cantonada va girar a mà dreta per W. Temple Street, on hi havia l’hotel. Va deixar el cotxe al petit pàrking, una mica acalorada i sabent que arribava amb retard.

Mister Hocklans era un personatge molt conegut dins del món dels marxants d’art, i una cita amb ell acostumava a ser una venda segura. L’home no es podia permetre el luxe de gastar temps per res. I això ho sabia l’Steve quan pujava de dos en dos els escalons de l’entrada de l’hotel. En entrar, el va trobar allà dret, al costat de recepció, parlant per telèfon. Discretament es va quedar a una distància, i just va penjar se li va presentar i li va demanar disculpes. L’home, traient-se el cigar de la boca, li va encaixar la mà i la va dirigir cap a una saleta on hi havia una noia asseguda en un dels butacons, repassant uns papers. En veure’ls arribar, la noia es va aixecar, i el texà les va presentar. Seguidament es van asseure tots tres i la noia va treure una foto del quadre que volien. Era un petit oli de 40 x 40 que havia fet el François uns anys enrere, i que mai no havia volgut vendre perquè li agradava molt. Es deia “Mirada de gat” i tenia uns colors esplèndids dels quals deia que no tornaria a aconseguir mai més. Finalment, però, quan havia hagut de marxar li havia dit a l’Steve que podia vendre tota la seva obra, fins i tot la “Mirada de gat”, i ella l’havia inclòs en el catàleg. 

Com que sabia l’estimació que tenia el Françoise per aquell quadre, li havia posat un preu molt elevat, i ara veient que el texà el volia comprar no sabia quina cara posar. Mentre feien el nou catàleg, li havia explicat a la Claire que per aquell quadre en demanaria 100$ per centímetre pintat, i així és com l’havia finalment taxat. I ara Mr Hocklans li oferia aquesta quantitat com si res, sense regatejar, tot al contrari, volent tancar l’operació aviat perquè l’esperaven a Boston aquella mateixa nit. La secretària va treure tots els papers oficials, que cadascú va signar diligentment, i en menys d’un quart d’hora l’Steve havia guanyat 160.000$. 

Va tornar de pressa a la galeria, aquest cop sense aturar-se, perquè tenia urgència de telefonar al François i d’explicar-ho a la Claire, amb qui va celebrar-ho de debò. Després de parlar amb França, la Claire va treure una ampolla de champagne français, aquest cop sí que en tenien -per als vernissages-, i totes dues van pujar cap al chill out on van passar una tarda íntima i sexual. Aquell dia, amb l’eufòria del moment, es van jurar amor etern, i l’Steve va dir que ho celebrarien fent un viatge a Europa amb els guanys que havien tingut. Sabia que la Claire estava enamorada del vell continent, però també sentia curiositat per veure d’on sortien els seus origens. Sempre havia sentit a dir a casa seva que el seu avi havia estat assassinat en algun lloc de Barcelona, un cop acabada la Guerra Civil espanyola, quan tot just era un noiet de vint-i-pocs anys. Per aquesta raó, la seva àvia havia agafat els dos fillets que tenien i se n’havia anat a buscar fortuna, embarcant-se cap a Nova York, com molta altra gent. Allà s’havia tornat a casar, i havia muntat una taberna de vins en un carreró estret que dava a la Cinquena Avinguda. I amb el temps havien fet uns bons estalvis, que eren els que havia heretat l’Steve. 

Quan va sentir Europa, els ulls de la Claire gairebé se surten de les seves òrbites. Va fer un crit escandalós i es va posar a córrer per tota la sala, pujant i baixant dels matalassos i tirant els coixins enlaire com una nena petita mentre repetia: Europa, Europa, Europa…

I així és com al cap d’un mes van tancar la galeria per vacances i van emprendre el viatge de la seva vida. La Claire, sempre tan romàntica, el considerava el seu viatge de noces, i just quan l’avió cap a Berlín es va enlairar de l’International Airport de Los Angeles, va treure una capseta de vellut roja i la va posar a la mà de l’Steve.  A dins hi havia un parell d’anells de platí, dos senzills cercles quadrats, dels quals la Claire en va agafar un i el va posar al dit del mig de la mà esquerra de la seva enamorada, jurant-li altre cop amor etern.