Quadern de Bitàcola nº 130 – LIVING COLOUR, Chateau de l'Emperi, Salon de Provence, France, 6.7.93

Portàvem quatre dies sense dormir en un llit, fent quilòmetres amunt i avall perseguint els concerts de SUICIDAL TENDENCIES. Havíem marxat el dissabte cap a Toulouse, on el diumenge hi tocaven, i d’allà havíem tornat a Barcelona, on tocaven el dilluns. I érem a dimarts, i ja tornàvem a marxar (divina joventut!), aquest cop nosaltres tres, la Lisa i l’Oriol (germà del Bull). L’Ant, el Vicius i jo vem fer els cinc-cents quilòmetres que ens separaven de Salon amb el cos fet pols per no haver pogut reposar, però amb tota la il·lusió del món del tornar a veure ST. Ja he dit que ens tenien enganxadíssims. Però resulta que quan hi vem arribar no hi havia concert de SUICIDAL! Ens vem quedar de pedra! Tota aquella matxucada de quilòmetres per res! Però no, després de la desesperació, finalment vem tenir molta sort! Resulta que eren les festes del poble i hi havia un altre grup convocat, els LIVING COLOUR, a qui no coneixíem gaire, però en teníem un CD, i sabíem que molaven. Viatge salvat! Els LIVING tocaven dins els murs d’un castell, una mena de plaça a l’aire lliure, on tot feia pinta de festa major. Per començar, només tenien refrescos de taronja i llimona, res de birres ni cubates. Vem flipar. I per acabar, aquell dia feia unes ventades de mil dimonis que causaven un remolí dins d’aquella plaça, pel que fer petes també era una gran odissea! Finalment va començar el concert, encara era de dia, i ells van sortir amb molta castanya. VERMON REID portava un enfilall de quinze o vint pedals i feia el que volia amb la guitarra. Tocaven molt bé, tenien grans temes i uns ritmes de baix i bateria molt guapos, però aquells remolins de vent feien que el so anés boig i ho escoltéssim tot a ràfegues. Va ser una pena veure’ls allà, perquè eren un gran grup per escoltar ben escoltats. De tota manera, i malgrat el so, ens van agradar! El pitjor va ser acabar el concert i tornar a fer els cinc-cents quilòmetres de tornada, perquè a la France, ja se sap, no hi ha ni un putu caminet on es pugui parar a descansar!