Era el meu cinquè concert de METALLICA, i va ser
molt brutal i més salvatge que mai. Ells ja eren tan coneguts que omplien el
Palau Sant Jordi, i nosaltres, a primera fila rebíem l’embat de milers de
metal·lers rere nostre. Però que bé que ho vem passar! El concert va començar
amb una mena de documental d’ells i Barcelona, que va durar el mateix que un
grup teloner. Des de primera fila no veia gran cosa de la pantalla, o no la
mirava, el que recordo és que se'm va fer llarg i pesat. Feia molta estona que
estàvem esclafats allà al davant i encara no havien començat! Quan finalment es
van apagar els llums, tal com en
l’anterior bolo, va sonar aquella intruder tan apoteòsica de ‘western’ que ja et
posava els pels de punta, i llavors van sortir amb el rugit de la multitud, i
van començar amb l’Enter Sadman. ‘Quin
subidon altre cop!’ La gent va embogir, semblava que tothom volia tocar-los,
les esclafades, hòsties, guitzes, coces, colzades i tot el que et puguis esperar d’una horda de melal·leros desenfrenats ens queia a sobre! Uff! Va ser terrible!
Hahaha.. El Vicius no ho va suportar, li va agafar una taquicàrdia angoixant, i
abans que acabés el primer tema va demanar al de seguretat que el tragués
d’allà. I tal com m’havia passat a mi a París amb el BOWIE, el tio no podia
arrencar-lo, i va haver de demanar a dos o tres més que l’ajudessin. Entre els
quatre finalment van poder, però almenys no va ser tan greu com lo meu, ell va
sortir amb les sabates posades i sense tants blaus (jo havia esperat fins al
darrer tema, i ell estava al principi del bolo). També diré que jo era molt
soferta, i si no podia colar-me enlloc, em quedava allà al davant, d’on sempre
sortia baldada. Era el que hi havia, i ho tenia molt clar. En aquella actuació,
tota l’aparença heavy que METALLICA havien portat fins aleshores va canviar en
aquella gira. L’escenari era rodó i al mig del Palau, estava totalment buit de
trastos, molt auster, però amb unes tarimes a cada banda perquè poguessin lluir-se. Ells, amb
els instruments sense jacs, es movien per tot el vol de l'escenari i amunt i avall de les tarimes, i tot
plegat feia un efecte molt ‘modern’, estaven
a l’última en so i escenificació. Va molar molt, van sonar de PM i van
fer un bolo brutal, malgrat les terribles matxucades, que no van parar en tot
el concert. La gent estava boja per ells, i és que fins aquells moments havien
tret uns discos de collons. Per mi el ‘BLACK’ ja va ser l’últim d’aquella
creativitat tan poderosa que havien tingut. Al final, però, vaig tenir la meva
recompensa. Quan van acabar el concert, van sortir a saludar la penya i a regalar pues, el
LARS ULRICH portava un manyoc de baquetes a la mà i va venir cap on jo era, en
va agafar una i va dir ‘aquesta per tu’,
i me la va tirar. Però el fossat era tan ample que li va caure dins, i el 'segurata' que hi havia per allà la va agafar i se la va posar a la butxaca del
cul. Ràpidament vaig protestar i li vaig dir que era per mi, però el tio feia
com si no em veiés! Llavors vaig mirar l’ULRICH i li vaig dir, mira, aquest!, i ell, que ho havia vist
tot, va anar cap al de seguretat, que estava d’esquenes, i li va fotre un cop
de porra al cap amb tot el manat de baquetes. El tio va fer un bot, no s’ho
esperava, i es va girar ràpid per veure què li havia passat. I allà dalt,
darrera seu, l’Ulrich amb mala cara li deia que em tornés la baqueta! Hahaha..
Què maco el Lars!
No hay comentarios:
Publicar un comentario